traducció - translate - traducción

17.12.15

Només queda un camí cap a la independència i és aquest | VilaWeb



Imatge parcial de l'estelada humana d'Igualada (maig del 2013).
Imatge parcial de l'estelada humana d'Igualada (maig del 2013).

Tres dies abans de les eleccions tinc poques coses més a dir sobre les eleccions. Espanya no canviarà en res de substancial respecte de la qüestió catalana. No tinc gens clar que els qui han volgut fer creure que alguna cosa podia canviar deixin de continuar mirant de donar gat per llebre. Perquè, com s’ha demostrat a la campanya, el problema és més profund i té a veure amb els marcs de referència mental i manca d’autocentrament. I això no és una cosa que canviï amb arguments l’endemà d’un resultat evident. I aquí, les batalletes de sempre, més o menys soterrades. De moment, molt poc sentit d’estat i molt d’interès particular.
Per tant, que passin les eleccions espanyoles i continuem. I continuem, evidentment, amb un acord com més aviat millor. Que, de pena, ja n’hem feta massa. Ja hem posat prou a prova les capacitats d’esguerrar nosaltres solets allò que tanta gent generosa i voluntària ha fet. Els de la CUP: adobeu com vulgueu el desastre. Els altres: comenceu a preguntar-vos també què heu fet malament i per què el resultat del 27-S no va ser tan gloriós com volíeu. Perquè, al cap i a la fi, la responsabilitat que el país visqui en la indignitat actual és només nostra. I especialment de tots els qui han governat fins ara.
Sí. L’estat espanyol ha fet tot i més per ensorrar-nos i liquidar-nos com a catalans. Però durant massa anys ens hem deixat prendre el pèl i la mida. Podem lamentar-nos i carregar-nos de totes les raons del món. Però si no som un poble lliure avui és per culpa nostra. Perquè d’independentistes que van advertir de l’engany de la transició ja n’hi havia. I van ser menyspreats i ridiculitzats pels qui van acceptar d’entrar a la gàbia.
Ara tot això ja ha passat. Però paga la pena de recordar-ho de tant en tant, perquè si no sempre hi ha algú disposat a donar lliçons després d’haver-se passat la vida renunciant a plantar cara. I ara què? Què hem de fer i què necessitem que passi? Doncs després d’enllestir l’acord i deixar les petiteses de partit de banda, començar a fer passes fermes en direcció a la independència. Per exemple, fer un pressupost d’estat independent. Començar a finançar les estructures d’estat bàsiques i treballar sense parar fins que siguin una realitat. Hisenda pròpia, regulació de l’espai radioelèctric i comunicatiu, serveis d’intel·ligència i reforçament del cos de mossos d’esquadra per a poder fer-se càrrec de la seguretat integral a tot el territori… Seguretat social catalana, control de ports i aeroports, seguretat marítima, desplegament diplomàtic, etc.
Que caldrà accedir a un crèdit pont finançat per algun estat? Doncs endavant. N’hi ha una colla que estan disposats a col·laborar si veuen que anem de veres. Però cal engegar tot això sense esperar gaire temps més. El 2016 ha de ser l’any per a bastir el nou estat català. Si ens passem l’any rumiant com ho farem, ja podem anar preparant les exèquies del procés sobiranista. Era cert que el 27-S era un plebiscit? Doncs ara cal assumir-ne les conseqüències o, com diem habitualment, el mandat democràtic. Tot el que no sigui fer això serà un frau democràtic considerable que passarà factura als responsables.
Ara, entre determinats independentistes massa pendents dels del gat per llebre, s’ha posat de moda de tornar a demanar el referèndum. Sabeu qui posarà damunt la taula un referèndum d’independència vinculant? No serà ni Pablo Iglesias ni Ada Colau ni l’ex-cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol que els acompanya. Ho farà la comunitat internacional. Ho farà una comissió de diàleg promoguda per diversos països i entitats. I només aleshores acceptarem de tornar a votar. Perquè aleshores serà vinculant i definitiu.
Però perquè arribi aquest moment no podem deixar d’avançar contra tots els impediments i entrebancs que ens posi l’estat espanyol. Espanya no mourà ni un dit. I no ho farà encara que governi Pablo Iglesias. Perquè aquest sí que és el dia de la marmota. Les esquerres amigues que arriben al poder i s’obliden de tot allò que havien dit. Voleu que fem llista? No cal, oi? És massa dolorós, de repassar la quantitat de vegades que hem ensopegat amb la mateixa pedra. I la comunitat internacional tampoc no mourà ni un dit si nosaltres no portem aquest país a la porta de la independència. Si no actuem com un estat independent, ningú no farà res per ajudar-nos a sortir de l’atzucac espanyol.
Si per Cap d’Any o per Reis ja hi ha investidura, que la cosa comenci a avançar sense esperar ni un segon. Si el govern avança, hi ha un poble que no fallarà. Ho ha demostrat i ho tornarà a demostrar. Que la CUP estigui a l’altura. Que hi estigui el nou govern i el president. Que hi estigui el poble sencer. I això voldrà dir renúncies individuals de tothom perquè no hi hagi cap més renúncia col·lectiva i nacional.
Pere Cardús i Cardellach, periodista (@perecardus)

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.