traducció - translate - traducción

25.12.15

Rectificació o trompada independentista | VilaWeb



'Que unes eleccions espanyoles puguin servir per determinar qui ha de presidir la Generalitat de Catalunya és la desfeta de la sobirania i la desconnexió'

Tinc la sort de no haver hagut d’escriure cap article d’opinió la nit electoral ni l’endemà. M’hauria costat molt d’evitar improperis i paraules malsonants disparades en totes direccions. Ara, tres dies després, escric amb més calma i em proposo d’explicar com veig la situació que deixa el 20-D amb un esperit una miqueta més constructiu. A mi, els cops al pit i la voluntat d’animar la tropa no m’agraden. Crec que fan un mal favor perquè permeten als polítics de relaxar-se en comptes de fer autocrítica, com és imprescindible. I de resultes d’això els ciutadans que esperen el desenllaç de tot plegat acaben tenint expectatives falses. Els catalans som els únics animals capaços d’ensopegar deu vegades amb la mateixa pedra.


Les eleccions espanyoles només es podien encarar amb lògica d’una manera si consideràvem que el 27-S havia estat el referèndum i que s’havia guanyat: no anar-hi. L’independentisme, i qualsevol formació amb rigor democràtic, no s’havia de presentar en unes eleccions de l’estat del qual acabàvem de decidir que ens desvinculàvem. Però les forces majoritàries de l’independentisme (CDC i ERC) van decidir de presentar-s’hi i l’estratègia d’una abstenció tan forta que deslegitimés el resultat a Catalunya va deixar de tenir sentit. Aleshores tan sols quedava l’opció de mirar de salvar els mobles. Però encara ho van dificultar més amb la decisió d’anar-hi separats, perquè alguns volien mesurar qui tenia la cua més llarga. Més que no pas obtenir un bon resultat, semblava que els dos partits tinguessin ganes de fer el ridícul. I el van acabar fent. I de passada, el vam fer tots els independentistes. L’opció més minoritària entre les tres que es podien votar (independència, submissió o referèndum) va poder aparèixer com la guanyadora. Per tant, la primera cosa que vull deixar clara és que la culpa de la situació actual la tenen sobretot CDC i ERC.


Convergència (amb la marca Democràcia i Llibertat) es va clavar una patacada colossal. Va passar d’haver tingut poc més d’un milió de vots el 2011 amb Duran i Lleida al capdavant (i la marca CiU) a obtenir-ne pràcticament la meitat. Si algú del món convergent encara es pensa que no han de fer una reflexió profunda i prendre decisions clares, ho tenen molt cru d’ara endavant. Esquerra, per la seva banda, va obtenir un resultat molt bo comparat amb el de fa quatre anys. No era difícil de millorar un resultat obtingut poc després de la fi del tripartit (recordem que ERC tenia tan sols 10 diputats al parlament en aquell moment, els mateixos que ara hi té la CUP). Sigui com sigui, els republicans es mostraven exultants la nit electoral perquè havien superat CDC en la pugna per l’hegemonia dins el sobiranisme. El fet més sorprenent (i trist) per mi va ser que estiguessin tan contents malgrat que l’independentisme havia perdut tants vots respecte del 27-S, fa tan sols tres mesos.

La falsa victòria del referèndum (recordem que els unionistes van aconseguir més d’1.400.000 vots; els independentistes, més d’1.100.000; i els pro-referèndum, més de 990.000) ha portat a conclusions equivocades i, en alguns casos, interessades aquests dies posteriors, tant aquí com a l’estranger. I acceptar que les eleccions del 20-D són una esmena del 27-S és un dels errors estratègics més grans que pot fer l’independentisme. Que el facin els qui se senten guanyadors (a desgrat de les xifres) és normal. Però que el faci la CUP és una de les notícies més tristes i difícils de pair de l’any. El comunicat del secretariat de la CUP la nit electoral és una de les mostres de lògica i mentalitat autonomista més clares que es poden donar. Que unes eleccions espanyoles puguin servir per a determinar qui ha de presidir la Generalitat de Catalunya és la desfeta de la sobirania i la desconnexió. I sorprèn que caigui en aquest gravíssim error qui va decidir que no s’hi presentava precisament perquè no tenia sentit. Esperem que es desdiguin aviat d’aquesta operació d’interès partidista o ideològic i reconeguin l’error comès.

Tot plegat deixa ara un panorama prou complicat. La lectura equivocada i interessada d’aquest resultat (que si realment haguéssim desconnectat mentalment no hauria d’influir ni poc ni molt en allò que es va votar el 27-S) complica ara la investidura i, per tant, el començament d’una vegada per totes de la desconnexió real i formal d’Espanya. Si el 20-D invalida per a uns el 27-S, ja podem anar preparant les urnes del març. Per cert, no hi ha ningú que s’hagi parat a pensar que el 20-D van sortir 17 diputats de partits favorables a investir Mas i 12 dels del referèndum? O és que les majories les interpretem com ens dóna la gana?

Poden passar tres coses, d’ara endavant. Que l’assemblea de la CUP no accepti la proposta d’acord de Junts pel Sí i decideixi de votar contra la investidura de Mas. Aleshores s’hauran de fer eleccions al març i es pot reeditar Junts pel Sí. Pot passar també que la CUP no aprovi la investidura de Mas i que en les noves eleccions es presentin CDC i ERC separadament. I, finalment, pot passar que l’assemblea de la CUP voti per desencallar la situació i faciliti la investidura de Mas. Aquesta última opció és la que em sembla que s’ha complicat més, en veient com la CUP ha reaccionat al resultat de les eleccions espanyoles a les quals va demanar l’abstenció.
En vista de la reacció d’ERC la nit electoral i les hores posteriors, em sembla que si hi torna a haver eleccions, no hi haurà Junts pel Sí 2. S’imposarà la lògica que diu que el 27-S ja es va votar sobre la independència i les noves eleccions serviran per a mesurar qui ha de liderar el procés de desconnexió. En el pla teòric, no em sembla malament. Però també ens podem trobar que la suma dels independentistes ja no sigui de majoria absoluta. Que la CUP perdi força a favor de CSQP (cosa normal si tenim en compte l’error estratègic comès pels primers), i que la suma d’ERC i CDC ja no arribi a 62. I també ens podem trobar que sí que hi ha majoria, però encara guanya Mas i quedem encallats tres mesos més perquè la CUP torna a no acceptar el resultat electoral.

I encara hi ha una altra derivada en la situació d’Espanya. La impossibilitat de formar govern ràpid a l’estat espanyol no ha d’afavorir forçosament els independentistes en cas que es facin noves eleccions a Catalunya. La situació de tres o quatre mesos sense pacte entre els partits espanyols pot implicar que es facin les nostres eleccions sense haver tancat d’una vegada per totes l’esquer-referèndum. I això pot donar ales als qui no ofereixen cap futur clar per al país més enllà d’una reivindicació que molta gent aplaudeix amb entusiasme, però que és una qüestió de respecte democràtic mínim. Imagineu-vos l’impacte en el vot d’unes eleccions a principi de març mentre a Espanya el PSOE i Podem fan veure que potser poden acabar pactant amb un hipotètic referèndum com a contraprestació… Ara sembla poc creïble, però si observeu el comportament del vot independentista a les eleccions de diumenge, veureu que hi ha hagut votants de la CUP (molts) i de Junts pel Sí (menys) que s’han deixat ensarronar per una proposta per reformar Espanya (sí!, el 2015!).

Si hem de tornar a votar, haurem fet el ridícul més espantós de la història política. Després d’haver guanyat unes eleccions contra totes les forces i males arts d’un estat demofòbic, les invalidem i ens obliguem a repetir-les amb un resultat, anant molt bé, incert. Hom dirà que sóc pessimista. Faig allò que reivindicaven dues persones tan diferents com Màrius Torres i George Orwell: ‘Esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són.’ No m’agrada això que veig. Però em sembla que només podem redreçar el rumb equivocat si diem les coses pel seu nom.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.