traducció - translate - traducción

14.9.16

A veure si ho enteneu


Bet Sáez - 12/09/2016

Benvolguts Mariano, Inés, Xavier i Alberto… Ah! I també benvolgut Albano, l’altre Xavier… Bé, a tots aquells que us quedeu amb el cor encongit perquè “els independentistes s’han apoderat de la Diada”, segons dieu.

Fa anys i anys, quan els més joves d’aleshores vàrem veure com tornàvem a tenir un President a la Generalitat, que mai havíem sabut per a què servia, i l’home, ja gran, corbat pel pas del temps però de bona planta, va cridar emocionat: “Ja sóc aquí!”. Vam entendre que Catalunya per fi deixava de ser una “regió” d’Espanya i era reconeguda com a “nacionalitat històrica”, tornant-nos el dret a posar el català a les aules. Un dret que sí, és cert, ja l’havien demanat el 1969 l’Institut de les Lletres Catalanes però que era una cosa que molts no sabíem i que havia quedat reduït a un cercle molt petit. El català com assignatura era pràcticament una activitat d’amagatotis, una violació de la llei natural a les Espanyes. En realitat, no ho he sabut fins fa uns mesos, amb tot l’enrenou que portem discutint sobre la prohibició del català i els negacionistes.

Tampoc vaig assabentar-me que el nou President d’Espanya, Adolfo Suárez, havia dubtat de la capacitat del català, aquest idioma de pagerols, per explicar les ciències, la química en concret. Si ho hagués sabut, m’hauria caigut l’ànima als peus de tanta ignorància per part d’aquest President perquè aleshores estava estudiant Biologia a la Universitat de Barcelona, a la seu vella, a la plaça del mateix nom, i el nostre catedràtic de Química de primer curs va dir-nos, tot emocionat, el primer dia de classe: “Em perdonareu les errades però us donaré la classe en català”. Era el 1978 i vaig pensar que es passava perquè hi hauria gent que no en sabia. A mi només em donava més feina per no saber escriure el meu propi idioma. Havia de traduir al castellà simultàniament a l’hora d’agafar apunts perquè en català no sabia per on començar. Però el que jo no vaig posar en dubte en cap moment és que es podia donar Química en el nostre idioma. Química, matemàtiques, biologia, el que fos.

Idioma de pagerols…, i ara ens acusen que l’ independentisme és elitista. Casum Satanàs i el senyor Banyetes! Dos milions de persones en una població de 7,5, amb un 25% arribats d’arreu del món els darrers vint anys, entre els que hi sóc, i ara, mira, ves per on, resulta que som elitistes. … Però perdoneu la digressió, la força dels records et porten per estranyes associacions llargament guardades.

Al “lloru”. Estimats Mariano, Inés i tota la colla que us lamenteu que els independentistes ens hem apropiat de la Diada.

On éreu als anys vuitanta, als noranta, quan senties dir que hi havia alguna gent, alguns d’aquests “catalanistes bojos” que anaven al Fossar de les Moreres a cantar Els Segadors? Jo sí sé on éreu, en fotent-vos d’aquests catalans que celebraven una derrota. I jo també ho trobava estrany. L’únic poble del món que celebra una derrota Fins i tot fa sentir una mica de vergonya.

Ara, miro enrere i no entenc com no vaig voler desxifrar perquè els catalans fem una bestiesa tan grossa. Que som masoquistes de celebrar quan perdem? Més important. De quina derrota estem parlant? Al meu esperit, ple de desitjos pacifistes, no encaixava gens tot allò de l’himne del “Bon cop de falç…”. Caram! Que violents, no? No em va interessar. Tot el dia treballant, a la nit a classe fins a les deu, arribant al cap de setmana morta, després de dormir només cinc o sis hores diàries… I amb l’experiència que a Espanya la història s’explica al NO-DO i hi ha intel·lectuals que van dient “¡Que inventen ellos!”, amb la qual cosa, la credibilitat que em mereixia la cultura espanyola estava sota mínims. N’estava farta de reis gots que no semblaven haver fet res, a banda de tenir uns noms ridículs, de Guzmán el Bueno i d’herois amb noms tan estranys com Cabeza de Vaca. Ningú m’havia explicat un altra cosa i jo em dedicava a llegir a André Maurois, Indro Montanelli i la resta. Quan podia. Més. Vaig anar al College nord-americà i estudiava història dels nadius americans, literatura anglosaxona, política… Eren molt més interessants els indis dels boscos i de la plana, que la història d’uns reis que transmetien tan poca intel·ligència com Fernando VII o la llegenda d’una reina que havia promès no canviar-se de roba fins…, fins no-sé-què. No m’importa. La trobava molt porca. Les promeses són per fer una peregrinació, una penitència, però no queda gens bé una promesa de no canviar-se les calces, caram! Quina ferum!

Com anava això? Què estava tractant de dir? A veure si ho explico en unes línies.

A Catalunya hem celebrat la Diada tots aquests anys fent festa i res més. Sense desfilades, sense focs artificials, sense cap posada en escena… Què voleu? És una derrota. Algú que en sàpiga més d’història dirà que els catalans van donar suport a un pretendent al regne d’Espanya que la resta no va voler, el van fer fora i l’altre pretendent que els catalans no volien és el que va quedar-se, el primer Borbó. Vam perdre i sembla que no ens agradin els descendents de Lluís XIV. No és com celebrar el Dia de la Independència (Estats Units), el Dia de la Revolució (França)… I ja ens havíem barallat altres cops amb Castella-Espanya. Si afegim que som una “nacionalitat històrica”, doncs sembla que siguem com la Ventafocs, no? Els de la “derrota”. La minyoneta d’Espanya.

Així doncs, la Diada és una festa per tothom perquè està declarada com la festa nacional de Catalunya. Ara bé, si li busquem el sentit a la festa, a la Diada nacional de Catalunya, què ens trobem? Una commemoració, no pas una celebració. L’objectiu de mantenir viu el record de les nostres llibertats, de la nostra història, del nostre govern, les nostres lleis, la nostra Hisenda… com havia d’emprenyar els governants del gran imperi on mai es posava el sol no poder ficar mà lliurement als diners de Catalunya com fan ara! I no poder obligar als homes catalans a deixar-se matar a les seves interminables i ruinoses guerres! L’Onze de setembre recorda que Catalunya havia sigut un Estat, el Principat, una nació històrica. UN VELL ESTAT D’EUROPA.

Com voleu vosaltres, Mariano, Inés, Xavier I, Xavier II, Albano, Alberto… que la commemoració sigui de tots els catalans si vosaltres representeu a l’Estat que ens va prendre la nostra sobirania? Si voleu una Catalunya espanyola, voleu el mateix que aquell que va manar enderrocar cases i cases al lloc que coneixem com el Born, voleu la nostra anihilació. Voleu fer desaparèixer el català. Exactament dieu “tornar-lo a l’estat abans de la transició”. Sí, vosaltres Alberto, Inés… Voleu que desaparegui també la Generalitat, per convertir-la en un govern regional, que només serà refugi d’un grapat de ganduls i vividors, perquè acatar les ordres del govern central no és governar, és només administrar. Amb una Delegació de Govern n’hi ha prou.

Com preteneu que la Diada sigui la festa també d’aquell grapadet de nostàlgics del règim franquista, que van a jurar fidelitat a la bandera espanyola? Un veí meu ho fa amb tot l’orgull del món.

Clar que és la seva festa també! Però el sentit real de la Diada no pot ser més contradictori pels espanyolistes, pitjor, els nostàlgics del franquisme, els nostàlgics de Felip V d’Espanya i IV de Catalunya, dels mateixos que van construir una fortificació, la Ciutadella, no per protegir als ciutadans barcelonins, sinó per vigilar-los i exercir la repressió contra ells, contra els nostres avantpassats. La seva Diada, la d’alguns de vosaltres, és la celebració d’haver derrotat el poble català. No podrem mai fer que sigui la festa de tots, perquè alguns, avui encara, ens voleu vençuts, mentre que la majoria de nosaltres ha decidit que volem tornar a ser l’Estat lliure de Catalunya.

Tant de bo alguns de vosaltres tinguéssiu la generositat o el pragmatisme, que segurament serà això, dels anglesos, que no estan enfadats perquè els Estats Units se’ls hi van independitzar fa més de dos-cents anys. Hi ha punts en comú. Punts en comú tret que els Estats Units va convertir-se en un nou país, mentre que Catalunya és i serà sempre un vell Estat d’Europa, que se’l va quedar Espanya. Ho va dir el difunt Peces-Barba, “no sé si hubiera sido mejor QUEDARNOS con Portugal en lugar de Cataluña”. Octubre del 2011. I li va semblar que havia fet una gracieta. A mi va convertir-me en independentista de cop.




















Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.