traducció - translate - traducción

6.10.16

Vicent Flor: Espanya és una estructura política en la qual uns guanyen i altres perdem



Vicent Boscà. Periodista
Teresa Ciges. Periodista
Entrar a l’edifici històric i cultural de la Beneficència de València sempre és agradable: creuar els patis, recordar les milers d’històries que s’han viscut i s’han vist entre aquelles parets… Al final, just al costat de l’IVAM, ens espera Vicent Flor, actual director de la Institució Alfons el Magnànim, centre valencià d’estudis i d’investigació. Volíem parlar amb ell per la seua llarga trajectòria d’estudi sobre la realitat, negra i magra, del País Valencià i Espanya.
Ell ja havia fet algunes vacances. Venia del nord, de la fresca, però la seua mirada continua sent directa i intensa. No perd cap detall i vol arribar al fons, fins i tot al rerefons de les coses que, en definitiva, justifiquen i expliquen les realitats. Les seues mans no paren i acompanyen les seues paraules com si foren la batuta del director d’orquestra. Alguna ressituació de les seues ulleres, un passeig ràpid per la barba, però sempre acaben damunt la taula o assenyalant una oració d’un llibre que acosta de la prestatgeria. Les seues paraules tenen la contundència de la realitat.
–Els valencians, realment, som una rara avis?
–No, el que passa és que tenim especificitats. La nostra història ens condiciona, però genèticament tenim dos braços, dos cames, capacitat de parlar, capacitat de ser multilingües, de crear riquesa, de tindre iniciatives…
–Algú va dir que si fórem negres votaríem el Ku Klux Klan…
–Això és una altra cosa. I tampoc som tan diferents, en el sentit que en moltes societats que han estat dominades, una part important de la seua població reacciona a favor del dominant. Passa com en el col·lectiu de dones: les dones estan discriminades objectivament, i quantes dones masclistes hi ha? Dissortadament, moltes. En eixe sentit, sí que hi ha una part de valencians que reacciona a favor dels dominants. De fet, si no fóra així, els dominants no guanyarien mai cap elecció.
–I és per això que continuem ofrenant noves glòries a Espanya?
–Clar. A més, cal tindre en compte que un Estat és un agent polític d’una importància molt gran. Un agent que controla no sols un poder executiu molt gran, sinó que té una capacitat de regulació brutal. També hi ha molt de centralisme informatiu, on els mitjans de comunicació de Madrid tenen molta força i presenten la realitat d’una determinada manera, on els egoistes sempre són els altres. I a Madrid li ha anat de conya. Objectivament, Madrid en els darrers 40 anys ha crescut molt econòmicament i és una de les autonomies amb millors indicadors, però per tal que a ells els vaja bé, nosaltres els hem d’ofrenar.
–Realment, què és Espanya?
–Un Estat que té interessos, un Estat molt desigual en molts aspectes. Jo acabe d’anar a Finlàndia: des de Lapònia fins a 200 quilòmetres prop de Hèlsinki no vaig veure el primer cartell que l’anunciava. Ací no tenim una estructura radial; s’ha intentat copiar el model francés quan la realitat social no és igual. Tu mires un mapa de la nit i es veu un eix mediterrani claríssim. Espanya és una estructura política en la qual uns guanyen i altres perdem.
–Per tant, la relació d’Espanya amb la resta d’autonomies no és igual?
–Espanya no és un Estat formalment federal. Ací el centre mana, i a les perifèries els toca obeir.
–Però no totes les perifèries són iguals!
–Precisament, en el darrer llibre faig una comparativa del País Valencià amb Navarra, i és per a posar-se a plorar. Si compares el nivell de renda, el fracàs escolar, el grau de pobresa… és al·lucinant. I al final l’important en un país és la qualitat de vida de la seua gent. La despesa de Navarra respecte a la de la Generalitat és tres vegades superior.
–Objectivament, podríem dir que Espanya està en contra del País Valencià?
–Sense cap dubte. Perquè per tal que alguns guanyen, altres han de perdre.
–I per què nosaltres?
–Perquè l’eix mediterrani (Catalunya, País Valencià i Balears) concentren el 33 % de la riquesa de l’Estat. És difícil explotar econòmicament Extremadura!
–I malgrat això, a vegades semblem més espanyolistes que la Gran Via…
–Depén de amb qui ens comparem. Si ens comparem amb Catalunya i el País Basc, la reivindicació valencianista és minoritària. Però el País Valencià, malgrat tot, no és la Rioja o Múrcia. Hi ha un moviment de resposta, minoritari però potent, però normalment tendim a comparar-nos amb Catalunya.
–Entre el finançament, les infraestructures i la llengua, quin diria que és el cas més sagnant d’eixa actitud?
–Crec que és una errada distingir. Som dominats en general: dominació cultural, política i econòmica. Un dels èxits del valencianisme modern ha estat associar la reivindicació lingüística-cultural i l’econòmica, i no és una casualitat que una cosa estiga relacionada amb l’altra.
–Fins ara el poder econòmic valencià també ha sigut molt centralista…
–Clar, perquè des del segle XIX hi ha una estructura caciquil, la manera de funcionar dels sistemes colonials. Qualsevol poder necessita còmplices, i no dic que tots els empresaris ho foren, però sí una part de la burgesia valenciana era del partit liberal o conservador perquè els interessava econòmicament.
–I veu futur a la reivindicació que naix després del canvi de govern, que intenta involucrar sindicats, empresaris…?
–Com a sociòleg sóc pessimista. He sentit declaracions reivindicadores positives, però també en una part important de l’elit empresarial valenciana hi ha hagut molta cooperació amb un model productiu que ens ha empobrit. Jo sóc més de «por sus obras los conoceréis»; ja veurem què fan.
–És possible que des de Madrid ens tinguen por?
–Per exemple, des d’una perspectiva de racionalitat econòmica, no té sentit el que passa amb el Corredor Mediterrani. Per tant, l’explicació és política. La construcció d’infraestructures, que és un exemple del que passa, només s’entén des de la lògica d’un poder que vol que tot passe per ells i que les perifèries estiguen desconnectades. El mateix que es veu entre el País Valencià i Catalunya es veu també a l’interior del País Valencià: que els qui han construït AVEs en municipis que tenen 8 passatgers diguen que el tren de la costa València-Alacant no és rendible, és un despropòsit que ens costa molt com a país i en l’àmbit econòmic.
–L’anticatalanisme al País Valencià és una causa o una conseqüència de l’espanyolisme?
–N’és una conseqüència. És quan Catalunya planteja una resposta a l’unitarisme espanyol que hi ha anticatalanisme.
–També sembla que els catalans ens veuen com «els valencianets». Això es pot canviar?
–Clar que es pot. Catalunya sempre ha mirat cap al nord, i en general sempre hi ha hagut més desinterés cap al sud. Nosaltres els mirem més que no ells a nosaltres. Crec que en la mesura que els valencians siguem una societat més potent, més dinàmica, Catalunya ens mirarà més. I Madrid! Al final et miren tal com ets. Ara a Madrid comencem a tindre un principi de visibilitat.
–I fem un poc d’autocrítica. Què hem fet malament els valencians?
–Moltes coses! En el vessant econòmic, apostar per un nivell productiu nefast. Pel que fa a la cultura, hem dedicat molt poca importància a l’educació i a la cultura en general. I políticament, donar els nostres vots a forces associades a Madrid. Jo no ho puc dir millor que Fuster, qui va dir que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Ara, ni tota la culpa la tenen els de fóra ni tota és nostra. L’Estat també ha condicionat molt.
–Per tant, què hem de fer per revertir la situació?
–El que fan tots els col·lectius explotats: organitzar-se i lluitar si volem aconseguir l’objectiu. A la Gran Bretanya hi hagué unes xiques apallissades per la policia a finals del XIX i acabaren podent votar, i hui forma part del sentit comú que les dones puguen votar.
–Objectivament, creu que amb el nou govern s’aconseguirà alguna cosa?
–Crec que un nou govern de quatre anys per ell a soles no ho aconseguirà. La llavor l’ha de plantar la societat, i la tasca que hem de fer és conscienciar-la. Perquè, al cap i a la fi, un valencianista és un resistent: u que veu una injustícia i lluita contra ella.
Entrevista publicada al nº 418 (setembre 2016), al Quadern “Espanya contra el País Valencià”. Ací pots fer-te amb un exemplar

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.