traducció - translate - traducción

20.5.16

TANCAT PER VACANCES



Share/Bookmark

La premsa internacional reacciona a la prohibició d'estelades

 

Marta Escobar Martí 
Foto: Sergi Alcàzar 
Després que ahir el govern espanyol va decidir prohibir les estelades al partit del Barça-Sevilla de la final de la Copa del Rei interpretant l'article 66 de la llei de l'Esport a la seva manera -que prohibeix exhibir símbols racistes o xenòfobs- alguns mitjans i periodistes internacionals no s'han pogut estar de fer-se ressò de la polèmica oberta.
Molts asseguren que aquesta prohibició no frenarà la llibertat d'expressió i altres carreguen contra l'executiu estatal per la incongruència que suposa aquesta decisió en una democràcia.
Associated Press destaca el comunicat del club on expressa el seu "desacord total i complet" amb l'anunci realitzat el dimecres. The Guardian hi afegeix la crida del Barça a "utilitzar el sentit comú" exigint al govern espanyol "respectar l'honor de les institucions implicades".
NBC Sports parla de la irritació que ha causat al Futbol Club Barcelona la prohibició i augura un camp ple d'estelades encara que el govern espanyol hagi intentat evitar-ho.

Xiular l'himne espanyol

The Telegraph explica que la policia espanyola haurà d'escorcollar 19.000 aficionats culers per "estar segurs" que cap d'ells porta banderes "que donin suport al moviment independentista de Catalunya". Però això no és tot. El rotatiu britànic remarca que encara que els agents controlin que ningú no porti una estelada, "no podran aturar milers de fans catalans xiulant l'himne espanyol amb la presència del Rei, com ha passat darrerament sempre que el Barça ha jugat la final".
El Daily Mail posa de manifest que el Barça diu a la policia que prohibir l'estelada és "un atac a la llibertat d'expressió dels aficionats" i recorda que altres vegades el club ja havia estat sancionat per treure'n en partits de futbol. 
L'Équipe assegura que el Barça "defensarà el dret dels seus seguidors d'exhibir la bandera catalana" i també es fa ressò de quan el Barça va ser multat amb 30.000 euros per portar estelades a la final de la Champions. 
Un periodista dels Estats Units ha carregat contra el president espanyol en funcions, Mariano Rajoy, i titlla aquesta prohibició d'"autogol de Rajoy" i diu amb ironia que "no hi ha res com prohibir una bandera per convèncer els teus amics que vostè pot ser una mica feixista".

Share/Bookmark

19.5.16

El Govern balear recupera els ajuts a la premsa en català


La restablerta Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears ha recuperat les subvencions a la premsa en català, suprimides per l’anterior Executiu del PP. El darrer cop que es van convocar uns ajuts als mitjans va ser el 2010, en concret per a la premsa no diària.

Ara, la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports ha obert la convocatòria de subvencions a la premsa diària en paper o digital, amb un 90% de continguts escrits en llengua catalana, dirigida a empreses periodístiques i entitats sense ànim de lucre amb domicili social a les Illes Balears. La dotació és de 180.000 euros i el termini per presentar sol·licituds finalitza el 30 de maig. Properament també es convocaran els ajuts a la premsa no diària; al foment del còmic, i a la millor campanya publicitària.

Fomentar l’aparició de nous projectes

La consellera de Cultura, Ruth Mateu, assegura que els ajuts a la premsa “no s’haurien d’haver perdut mai”, i que la manca de suport de l’administració a les publicacions en català ha suposat “la desaparició o l’ofegament econòmic de molts mitjans”.

A més, Mateu argumenta que, dels tres àmbits que regula la Llei de normalització lingüística (l’ús oficial, l’ensenyament i els mitjans de comunicació), el darrer és on “menys s’ha avançat” en els 30 anys de normativa. Així doncs, el retorn de les subvencions a les publicacions en català és “un primer pas per intentar esmenar aquesta situació”, tot i reconèixer que “queda molta feina per fer”.

La consellera afegeix que amb la recuperació dels ajuts es pretén donar un impuls als mitjans que s’han mantingut constants en l’ús del català, però, sobretot, fomentar l’aparició de nous projectes comunicatius en aquesta llengua.

“Tot i que a les Balears siguin pocs els projectes empresarials que apostin decididament per l’edició de premsa diària en llengua catalana, els poders públics sols podem actuar donant suport la continuïtat dels mitjans existents i fomentant la creació de nous, mitjançant l’activitat subvencionadora”, assegurava el passat dimecres en roda de premsa.

Font: El Govern balear recupera els ajuts a la premsa en català
Share/Bookmark

18.5.16

El President del Parlament Vèneto presenta un llibre defensant el Dret d'Autodeterminació


Venècia - El President del Parlament Vèneto Roberto Ciambetti presenta llibre defensant el Dret d'Autodeterminació amb la portaveu de l'ICEC (IInternational Commission of European Citizens),  Anna Arqué.



La conferència va ser introduïda pel president de l'Ateneu de Venècia, prof. Guido Zucconi.

-. El President del Parlament Vèneto, Roberto Ciambetti, juntament amb el Secretari del Parlament, Antonio Guadagnini, i una delegació de diputats del Consiglio Regional han rebut formalment la representant Catalana, Anna Arqué, de la plataforma internacional ICEC (International Commission of European Citizens, entitat que treballa per l'Autodeterminacio dels Pobles).

Després de la recepció i dinar al Parlament s'han dirigit a la roda de premsa organitzada per l'Ateneu Vènet a Venècia on han presentat el llibre:
"Il rischio della libertà"
tra globalizzazione e diritto di autodeterminazione, 
juntament amb l'acadèmic Dr. Davide Lovat i el representant dels Vènets al món, Aldo Rozzi Marin.

El llibre ofereix tot un plegat d'aportacions internacionals, coordinades per Luca Polo (portaveu ICEC-Vèneto), que ofereixen tant els portaveus, com els acadèmics i politics habituals col.laboradors de la plataforma internacional ICEC. El cas Català pren part central d'aquesta secció internacional amb l'escrit de la portaveu de l'ICEC als Països Catalans, Anna Arqué, i del catedràtic a la universitat de Copenhagen Toni Abat. Robin McAlpine, director del Common Weal Escocès, Iñigo Jaca, 1er portaveu de l'ICEC-Euskal Herria i Peter Luykx, diputat al Parlament Belga i vicepresident comissió d'internacional, signen llurs contribucions.

El llibre defensa la idea d'una globalitzacio' de pobles lliures i diversos que es troben en l'escenari internacional per combatre les mancances existents i enriquir les oportunitats en benefici de tots els ciutadans, contraposant-se a la idea d'una globalitzacio de pobles uniformats sota la força d'un capitalisme que nomès aspira a eliminar diferències culturals amb la única idea d'engrandir un mercat global en mans d'una oligarquia minoritaria mundial. Amb aquesta idea de fons, els autors, Ciambetti i Lovat, fan una aferrisada defensa del Dret Universal d'Autodeterminaciào com a mecanisme per assolir un escenari internacional entre iguals i de respecte entre els diferents pobles, cultures i llengues del món. 

Es preveu la traducció del llibre a l'anglès i Català.

Share/Bookmark

17.5.16

El vídeo oblidat de la BBC sobre la Catalunya del 1979



'Catalonia: A region apart' explicava per què Catalunya era diferent i què volien els catalans

L'escriptor i enginyer químic Josep Grau-Bové ha recuperat un vídeo inèdit a casa nostra: un reportatge de la BBC del 1979 sobre Catalunya, produït dins d'una sèrie de cinc reportatges titulada 'Realidades de España'. El cinquè eposidi es titulava 'Catalonia: a region apart', on s'explicava per què Catalunya és diferent i què volien els catalans. Grau-Bové l'ha posat a disposició de tothom a YouTube.

Grau-Bové explicava fa dies en el seu bloc que havia aconseguit una còpia del vídeo en VHS mitjançant un amic seu resident a Glasgow. I ara ha pogut posar-lo a la xarxa.

En el reportatge s'hi veuen imatges de la manifestació de l'Onze de Setembre del 1977, i s'hi explicava que els catalans tenien un profund desig d'autogovern, i esmenta els precedents de la Guerra dels Segadors i imatges d'arxiu del president Macià al balcó del Palau de la Generalitat. S'hi entrevistava també l'historiador i polític Josep Benet.



Font: El vídeo oblidat de la BBC sobre la Catalunya del 1979 - VilaWeb
Share/Bookmark

16.5.16

JOSEP TERMES: EL NACIONALISME COM A MOVIMENT POPULAR.


El llegat intel.lectual de Josep Termes, traspassat aviat farà uns cinc anys, es manté plenament vigent i esdevé molt oportú per poder comprendre plenament els actuals esdeveniments polítics i la seva repercussió en la nostra societat. La ponència: El nacionalisme català. Problemes d’interpretació, presentada per Termes en el col·loqui d’historiadors organitzat el 1974 per la Fundació Bofill , és un text paradigmàtic del seu pensament i un referent imprescindible de la seva teoria sobre el catalanisme popular. Si analitzem el text esmentat veiem, ja d’entrada, com Termes adopta una posició crítica contra certes postures preestablertes de molts historiadors, les quals han propiciat la marginació o l’anàlisi errònia, i no té inconvenient a assignar al marxisme gran part de responsabilitat en aquest estat de coses, en acusar-lo d’haver prescindit del fet nacional -en tot el seu abast- a l’hora d’analitzar la realitat i de centrar-se essencialment en els fets econòmics o en l’ estat. Aquesta sobrevaloració de l’estat, com ens diu Termes, revela una concepció eurocentrista molt evident i va lligada a l’acceptació d’un model europeu occidental de desenvolupament econòmic, el qual ha estat usualment aplicat d’ una manera rígida i, evidentment, errònia, a la resta del món. Aquesta concepció eurocentrista comporta una excessiva valoració de la nació-estat en detriment de tots els pobles que, per les circumstàncies que sigui, no l’han creat. A més, aquesta concepció atorga un paper desmesurat a la burgesia, tot associant la idea de nacionalisme a una certa visió pejorativa -i estreta-, que ha tendit a presentar el fet nacional com a problemàtic o com a oposat a l’internacionalisme.
  • Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli
Termes també acusa el marxisme, i, més concretament, els polítics marxistes, d’haver fet una manipulació total del fet nacional en funció dels seus interessos tàctics -de la qual cosa a Catalunya hi ha força exemples-. L’ autor ens insisteix que, a banda dels aspectes socioeconòmics, cal estudiar les diverses realitats nacionals des d’altres punts de vista per tenir-ne una visió més àmplia. Així, proposa una visió complementaria, de caire, en certa manera, antropològic, que tindria present el fet idiomàtic o la persistència d’uns costums o un codi de valors comú. El mateix Termes afirmà: “Coincideixi o no amb alguns esquemes prefabricats el fet nacionalitat subsisteix. Una afirmació excessivament política no és suficient; cal ampliar-la amb una gamma de matisos ètnics, folklòrics, voluntaristes, etc. Cal veure, també, la nacionalitat com una certa voluntat de ser allò que és”. En aquesta definició apareix un altre element important: la voluntat, la qual s’ afegiria a una sèrie de components preexistents més o menys emparentats amb una visió positivista de la realitat, i que esdevindria un component racionalista que facultaria els homes per decidir quan esdevenir nació. En Termes, en aquest text, com hem vist, posa de relleu les insuficiències del pensament marxista en l’anàlisi del fet nacional i, també, la persistència d’una sèrie de clixés erronis en la interpretació d’aquest, derivats tant de les esmentades insuficiències com d’una visiió dogmàtica.. Ensems, sense menystenir els elements vàlids de l’anàlisi marxista, i des d’una posició progressista, oberta i no dogmàtica incorpora nous elements d’anàlisi per a una millor comprensió del fet nacional. Termes, en el cas del nacionalisme català, dóna el protagonisme a les classes populars, en sentit ampli; com afirma en la ponència esmentada, “el fet nacional és molt més un fet de les classes populars que no pas de les respectives burgesies”. Aquesta és una concepció que s’enfronta, però, a una línia molt important historiogràficament, representada per Fontana o Solé Tura, que des de pressupòsits marxistes associaren nacionalisme a burgesia. Per a Termes, tanmateix, el particularisme estaria veritablement representat per la reacció de les classes populars contra la postura adoptada per la burgesia, a la qual, en realitat, només li interessaria el seu predomini com a classe, sense dubtar a alinear-se amb qui sigui per poder-ho aconseguir. Termes argumenta -fent servir arguments marxistes- que si la burgesia ha estat nacionalista d’algun tipus ha estat nacionalista espanyola, atès que aquest és el seu mercat i el que ha ajudat, històricament, a crear,. Igualment rebutja la visió -impregnada de determinisme marxista- de Maurin i de Nin, que veu el fet nacional com a plataforma feta servir successivament per les diverses classes socials (burgesia, petita burgesia i proletariat). Admet Termes, tanmateix, que aquestes fases potser hi són en l’ evolució social, ara, no veu que necessàriament la qüestió nacional les segueixi. Per a ell és força evident que qui sempre ha lluitat per l’autodeterminació ha estat, històricament, l’element popular i que no es pot catalogar automàticament el nacionalisme com un moviment eminentment burgès; com també és evident la necessitat que es desprèn d’orientar les noves recerques en aquesta direcció. Joaquim Torrent


Share/Bookmark

15.5.16

L'IMPRESCINDIBLE DISCURS DEL PRESIDENT (Vídeo)

Vídeo subtitulat al català del discurs de Carles Puigdemont a Londres: ‘Traçant el camí cap a la independència’

Conferència a la prestigiosa Chatham House


[Si ho preferiu, podeu llegir el discurs a través d’aquest mapa interactiu. Punxant les bombolles de paraules, veureu els fragments del discurs referits al mot o tema que hàgiu triat. Amb el cercador podeu afegir-hi paraules noves.]


TRANSCRIPCCIÓ TRADUÏDA

«Catalunya viu des de fa més de cinc anys un procés polític per deixar de ser una regió d’Espanya i esdevenir un estat independent. Un procés que té vincles amb el que anhelen d’altres nacions com Escòcia, Flandes o el Quebec, però que alhora té trets distintius que el fan únic, i també, permetin-m’ho dir-ho, exemplar. Un moviment que no va contra ningú, basat en l’exercici de la democràcia, i que té com a objectiu atorgar al nostre país més eines per progressar, per oferir als nostres ciutadans un major benestar. Un país que se sent profundament europeu i que en el futur vol seguir sent, no només membre de la Unió Europea, sinó un actor actiu en la seva construcció.

———————————–




Per què volen ser un estat petit quan formen part d’un estat més gran? Per què volen deixar de formar part d’un Estat important com és l’Estat espanyol? Per què volen emprendre una aventura arriscada? Se’n sortiran sols? És real aquesta aposta? Aquestes són preguntes que ens formulen i que és probable que vostès també s’hagin plantejat. D’aquí la nostra voluntat de poder explicar de primera mà, què és el que defensem, per què ho fem, i com ho volem fer. Agraeixo sincerament, en aquest sentit, l’oportunitat que ens ha brindat The Royal Institute of International Affairs.

Si bé és cert que sempre hi ha hagut gent que anhelava la independència de Catalunya, el moviment sobiranista ha agafat el gruix, l’amplitud, la transversalitat i la força els darrers 6 anys. Durant més de trenta anys, la majoria de partits catalanistes i la majoria de la societat catalana van defensar la via autonomista. És a dir, anar assolint cotes de major autogovern dins de l’Estat espanyol. Buscar un encaix que permetés respectar el que som, una nació, amb un camí en comú dins l’Estat. I tot això, acompanyat de dos elements. En primer lloc, un intens exercici de pedagogia, per explicar-nos, per intentar fer comprendre el que és Catalunya. Pensàvem que si ens fèiem entendre, tot seria més fàcil. En segon lloc, i com a aspecte molt important, es va fer una aposta molt ferma per contribuir a l’estabilitat i la governabilitat de l’Estat. Tots els reptes importants que ha afrontat l’Estat espanyol durant els seus anys de democràcia han comptat amb el suport del partit del qual formo part. Tots. I el que és més important, això no ho poden dir amb aquesta contundència els dos principals partits espanyols, ja que quan no han estat al Govern, no han exercit aquesta enorme responsabilitat que hem tingut nosaltres, més aviat han fet tot el contrari.

Què és el que ha canviat aquests anys perquè Catalunya hagi decidit emprendre el seu propi camí? Hem de situar-nos a l’any 2010, quan el Tribunal Constitucional, integrat per membres clarament polititzats dels dos principals partits espanyols i alguns d’ells amb el mandat caducat, va dictar sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, deixant-lo totalment desvirtuat. Cinc anys abans, el Parlament de Catalunya havia aprovat una reforma de l’Estatut d’Autonomia, la norma bàsica que regeix el nostre autogovern. Aquell nou Estatut volia ser un pacte bilateral renovat entre Catalunya i Espanya, per poder dotar-nos de més autogovern i més capacitat financera. No sense sacrificis aquell Estatut va ser posteriorment aprovat pel Parlament espanyol i seguidament va ser ratificat pel poble de Catalunya en referèndum. Malgrat això, quatre anys després, el Tribunal Constitucional, fruit dels recursos que va presentar el Partit Popular i el Defensor del Poble -i per tant, amb el beneplàcit del Partit Socialista, llavors en el Govern-, va carregar-se literalment els principals elements de millora del nou Estatut d’Autonomia. Prèviament, durant la seva tramitació, el Partit Popular s’havia dedicat a recollir signatures a tot l’Estat espanyol en contra d’aquesta millora de l’autogovern, en un gest indigne.

Com era possible que allò que havien aprovat els dos Parlaments i sobretot els ciutadans de Catalunya en referèndum fos anul·lat quatre anys després per un tribunal deslegitimat i polititzat? La resposta de Catalunya a aquella sentència tan dura va ser una multitudinària manifestació a la ciutat de Barcelona amb un milió de persones al carrer sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Aquella sentència, que alguns pocs avui a l’Estat espanyol ja diuen amb la boca petita que va ser un greu error, va donar el senyal definitiu que calia un canvi radical. Que la via seguida fins llavors, l’intent d’encaix de Catalunya a Espanya mai podria ser realitat. Que Espanya no tenia voluntat política de canviar. Es va plantejar una disjuntiva: deixar de ser catalans o apostar per la independència. I una àmplia majoria de ciutadans va decidir iniciar aquest nou camí. En aquell moment, es va produir una desconnexió emocional de molts catalans vers Espanya.

Fruit de tot això, l’11 de setembre de 2012, 2013, 2014 i 2015, Diada Nacional de Catalunya, al voltant d’un milió i mig de persones han sortit cada cop al carrer per demanar la independència de Catalunya, en un país on som 7,5 milions d’habitants. Perquè puguin tenir una referència respecte a la seva proporció, és com si al Regne Unit haguessin sortit al carrer més de 12 milions de persones. Vull fer èmfasi que totes aquestes manifestacions han tingut un caràcter positiu, festiu, d’il·lusió i també amb altes dosis d’originalitat (com per exemple, l’any 2013, que es va concretar en una cadena humana de 400km, de punta a punta del país). En definitiva, aquestes manifestacions no han estat de queixa, de protesta, de mirada al passat, sinó un pas d’afirmació, d’esperança en el futur.

També penso que és oportú assenyalar que el moviment independentista ha pres forma i gruix els darrers anys no des dels extrems o la radicalitat, sinó des de la centralitat. El projecte independentista de Catalunya és la revolució democràtica més potent que hi ha actualment a Europa, i col·loquialment, per il·lustrar-ho, els podria afegir que a més a més és una revolució tranquil·la, feta amb vestit i corbata i amb samarreta, on hi participa ciutadania i institucions, classes populars, classes mitjanes i empresaris del país. Aquesta realitat és la que més inquieta Madrid, perquè és conscient que aquest moviment és imparable.

Val a dir, que l’any 2012, Catalunya va realitzar un darrer intent d’acord amb l’Estat espanyol. El nostre Parlament va aprovar una proposta de Pacte Fiscal, una mena de concert econòmic a l’estil del que ja disposen dues regions espanyoles com és el País Basc i Navarra, que els permet recaptar i gestionar tots els seus impostos. La proposta que va sortir de Catalunya, amb un amplíssim consens parlamentari i social, tractava de posar fi al dèficit fiscal que ha patit Catalunya els darrers 30 anys: cada any, de mitjana, una xifra equivalent al 8% del PIB català dels impostos que hem pagat els catalans, se’ls ha quedat l’Estat sense compensació. L’any 2011, això en xifres va representar 15.000 M€ de recursos que van generar els catalans i que no van retornar mai en forma de serveis o inversions al nostre territori. La magnitud es tan gran que suposa un perjudici molt important per al progrés del país. En aquest sentit, el nostre objectiu, compartit per una àmplia majoria del poble de Catalunya, era poder recaptar nosaltres tots els nostres impostos, i després contribuir als serveis que l’Estat presta a Catalunya i a la solidaritat amb aquells territoris de l’Estat espanyol amb menys recursos.

La resposta del Govern espanyol a la proposta de Pacte Fiscal va ser un no rotund. Un NO no només a la proposta concreta, sinó també un no a parlar-ne. Davant d’aquesta nova negativa i aquesta nova frustració, el novembre de 2012 es van celebrar eleccions anticipades a Catalunya. El tema central d’aquelles eleccions va ser el dret a decidir, és a dir, el compromís de les diferents forces polítiques de convocar una consulta o referèndum sobre el futur polític de Catalunya. I el resultat va ser que 107 dels 135 diputats del Parlament incorporaven al seu programa aquest compromís explícit. Cal dir que, de manera sostinguda en el temps i fins al dia d’avui, entre un 75 i un 80% dels catalans donen suport a la convocatòria d’un referèndum, fins i tot per part de votants de partits que oficialment s’hi oposen, i al marge de quina seria la seva opció de vot si es convoqués.

Així doncs, a finals del 2012, el nou Govern va rebre el mandat d’impulsar un referèndum. En aquest punt, novament, la manca de diàleg i el no a tot va ser la resposta del Govern espanyol. Des de Catalunya es tenia clar que amb voluntat política, el referèndum era, i és, perfectament possible i viable. No cal canviar la constitució. No hi ha un problema jurídic. És únicament un problema de voluntat política. En aquest sentit, destacar que es van estudiar i determinar fins a cinc vies legals possibles dins de l’actual marc jurídic de l’Estat espanyol per poder articular una consulta o referèndum.

Davant la negativa del Govern espanyol a fer res, el setembre de 2014, d’acord amb les competències que disposa Catalunya en consultes populars no referendàries, el president de la Generalitat va convocar una consulta pel 9 de novembre d’aquell any amb la pregunta: “Creieu que Catalunya ha de ser un Estat. I en cas afirmatiu, creieu que aquest ha de ser independent?”. El 95% dels ajuntaments del país van aprovar una moció defensant el dret dels ciutadans a votar, cosa que demostrà la transversalitat i la fortalesa que tenia aquesta reivindicació. El país hi estava bolcat. Novament, però, l’Estat espanyol va deixar palesa la seva nul·la voluntat de negociar ni tan sols tolerar que es pogués preguntar al poble de Catalunya, i va demanar al Tribunal Constitucional la suspensió de la consulta. Immediatament, amb una rapidesa mai vista, aquest la va suspendre. Vist aquest nou impediment, el president de la Generalitat va anunciar la convocatòria d’un procés participatiu, pel mateix dia 9 de novembre, amb la mateixa pregunta que la consulta, amb l’ajuda de voluntaris per dur-la a terme, com a solució a la suspensió.

Aquest procés participatiu va ser un gran èxit. Malgrat la impossibilitat de disposar del cens i del seu caràcter només simbòlic, 2.305.290 catalans dels 5,4 milions que ho podien fer van anar a votar. Un gran dia de festa, possible gràcies al gran civisme de tots els ciutadans i a la participació activa de 40.000 voluntaris que hi van col·laborar. Tot i les dificultats, i encara que no d’una manera oficial, els ciutadans de Catalunya van poder votar i expressar el seu posicionament respecte la independència. Les setmanes prèvies, el Govern espanyol es va dedicar a ridiculitzar i menystenir aquesta votació, però el mateix dia 9 i els dies posteriors, la cosa va canviar. Davant l’alta participació i en definitiva l’èxit d’aquell procés participatiu exemplar, la indiferència es va convertir en bel·ligerància. Uns dies després, la Fiscalia General de l’Estat, en contra del posicionament dels propis fiscals catalans, va presentar una querella contra el president de la Generalitat de llavors, el senyor Artur Mas, la vicepresidenta del Govern i la consellera d’Ensenyament per delictes de desobediència, prevaricació, malversació de diners públics i usurpació d’atribucions judicials. Fa dos mesos, la Fiscalia ha demanat ampliar la querella contra el conseller de la Presidència del moment. Té justificació perseguir per la via penal qui simplement vol promoure la democràcia? És un delicte posar les urnes perquè la gent voti? Utilitzar la Fiscalia i l’aparell de l’Estat contra aquells que han defensat que cal donar la veu als ciutadans és propi d’una democràcia?

Per culminar el que ha succeït aquests darrers anys a casa nostra, em queda explicar-los les eleccions del passat 27 de setembre. El 9 de novembre de 2014, els catalans van poder votar i expressar la seva opinió, però per poder avançar cap a la independència calia un mandat democràtic. Davant de l’oposició frontal del Govern espanyol a la via del referèndum, només ens quedava una opció, que afortunadament només depenia de nosaltres: convocar unes eleccions anticipades i convertir-les en el plebiscit que no ens havien deixat fer sobre la independència.

El 27 de setembre, el poble de Catalunya es va expressar a les urnes, va votar massivament, amb un 74,9% de participació, la més alta de tota la història en unes eleccions al Parlament de Catalunya, i va donar un missatge clar de quin és el camí preferit. Els partits independentistes van aconseguir la majoria absoluta de diputats. La força més votada va ser Junts pel Sí, formació integrada pels dos principals partits polítics independentistes del país, amb 62 diputats, als quals cal sumar els 10 diputats que va obtenir l’altre partit independentista, la CUP. En total, 72 diputats favorables a la independència d’un total de 135. Els partits contraris a la independència (C’s, PSC i PP) es van quedar amb 52 seients. Finalment, 11 diputats van ser per un partit (Catalunya sí que es pot) que no s’ha posicionat ni a favor ni en contra de la independència, però que és favorable a la convocatòria d’un referèndum. En percentatges, els partidaris a la independència van aconseguir el 47,74% i els contraris a la independència, el 39,17%. Així mateix, és necessari subratllar que totes les forces favorables a la convocatòria d’un referèndum van obtenir gairebé el 60% dels vots.

Una majoria dels catalans es va posicionar a favor de la independència, d’iniciar una via pròpia, per defensar el que som, però sobretot, com deia abans, per progressar i per disposar de major benestar. És cert que el resultat és ajustat i no té l’amplitud que ens hauria agradat, però la independència és l’opció que va guanyar les eleccions. Creiem que tenim majoria per iniciar el procés cap a la independència, però per culminar-lo ens caldrà una majoria que haurà de ser més àmplia. Aquesta serà una tasca que caldrà fer aquests propers temps. És per a nosaltres, un element més de motivació, i estem convençuts que ho aconseguirem.

Ens vam presentar a les eleccions amb el compromís de tenir enllestit el pas cap a la independència en aproximadament 18 mesos. Durant aquest temps, el compromís és preparar i deixar a punt les estructures d’estat que actualment no disposem i que són necessàries per funcionar com un estat independent. Un cop culminat aquest procés serà el torn altre vegada dels ciutadans, que hauran de decidir a les urnes si opten per elegir un nou parlament constituent i avançar definitivament cap a la proclamació de la independència. No farem el pas definitiu sense una pantalla de validació democràtica.
———————————–

Catalunya disposa d’una economia dinàmica, forta,  emprenedora, i amb una clara vocació d’obertura al món. Som un dels motors econòmics de l’Estat espanyol i un dels referents del sud d’Europa. Una economia que en un context d’independència seria perfectament viable, com ho és Dinamarca o Àustria, amb una mida similar a la de Catalunya.

Catalunya és un país que no disposa de recursos naturals i que sempre ha tingut la necessitat de treballar molt, d’espavilar-se, de cercar el talent, de ser emprenedor, creatiu, arriscar i sortir a fora. Catalunya ven fora més de la meitat del que produeix: prop del 50% del seu PIB són vendes fora del seu territori. Catalunya lidera les exportacions a l’Estat. En concret, representen el 25,5% del total, un pes superior al que té l’economia catalana en el conjunt espanyol. La inversió bruta estrangera productiva a Catalunya pel conjunt de l’any 2015 ha estat de 4.783,2 milions d’euros, un 57,8% més que l’any 2014. Fonts internacionals, com el Financial Times, posicionen Catalunya entre les regions líders europees en captació d’inversió estrangera. Segons aquesta font, el 2015 Catalunya ha estat la 1a regió d’Europa Occidental Continental en atracció d’inversions per volum d’inversió i la quarta de tota Europa. Així mateix, Catalunya va tancar el 2015 amb més de 17 milions de turistes, un 3,7% més que l’any anterior, i amb una despesa que va créixer un 4,5% respecte al 2014.

Tenim una economia pròspera, una economia que aquests darrers anys ha patit la crisi global i que ara comença a refer-se, una economia que s’enfronta als mateixos reptes, problemes i oportunitats que la resta d’economies, però al mateix temps tenim la constatació que contínuament juguem en camp contrari i amb les mans i els peus lligats. En lloc de tenir un estat a favor, que ajudi i posi els instruments en bé de l’economia productiva catalana, que ens acompanyi, ens protegeixi, ens impulsi, ens ajudi a créixer i a ser forts, juguem en un terreny que bascula entre l’absència algunes vegades, i d’altres, on directament l’Estat espanyol juga en contra nostra. Un Estat que és deslleial, que ens ofega econòmicament, que no ens dóna marge per fer res i que no fa les infraestructures que l’economia necessita.

Malgrat ser un país petit, Catalunya té capacitats i aptituds per ser una economia pròspera, cosa que significa la possibilitat de ser un país que garanteixi el benestar als seus ciutadans. Volem ser un país normal, que treballa, s’esforça, i gràcies a tot això, pot redistribuir la riquesa, pot cohesionar la seva societat i oferir oportunitats per progressar. Per aconseguir-ho, però, ens manquen els instruments que té qualsevol estat. D’una banda, disposar de tots els nostres recursos, que paguem amb forma d’impostos. No volem cap regal, no demanem ajut a ningú. Simplement volem poder gestionar allò que és nostre, que han aportat els ciutadans de Catalunya, per evitar el que passa ara, que una part molt significativa del nostre esforç fiscal no es queda a Catalunya i ens fa més pobres del que som. De l’altra, poder disposar de tot el poder polític per prendre les decisions, cosa que ara no és així.

———————————–

Per culminar la meva intervenció, m’agradaria explicar-los com estem fent aquest procés i com el volem culminar. Explicar-los en definitiva, en què consisteix aquesta via catalana.

Primer. Aquest és un procés basat en tot moment en l’exercici de la democràcia. El moviment de la gent ha estat el gran motor d’aquest camí cap a la independència. Serà el poble de Catalunya el que s’expressarà i haurà de decidir en tot moment.  En aquest sentit, cal preguntar-se: qui té por de la democràcia? Qui té por que els ciutadans s’expressin i decideixin? Algú que s’oposa a aquest exercici de radicalitat democràtica és realment un demòcrata? Apuntar que, certament, el marc jurídic és fonamental per a la convivència i per a l’exercici de la pròpia democràcia. Ara bé, el marc jurídic ha d’estar al servei de la democràcia, i no pas a l’inrevés.

L’aposta que ha fet el Govern de Catalunya i una part important dels partits polítics catalans no és producte d’una dèria, d’un caprici o d’una bogeria d’uns quants. Tampoc és una reacció conjuntural a un moment polític. És una decisió madurada, estratègica i estructural, que compta amb el suport actiu d’una majoria del poble de Catalunya, expressada tant a les urnes com de manera cívica en les diverses manifestacions que els descrivia abans, junt amb un ric teixit de la societat civil que s’ha mobilitzat, i el suport de la majoria d’institucions del país. És una decisió honesta i que va de debò.

Segon. Aquest és un procés que es desenvolupa de manera  pacífica i amb ple respecte per la convivència i la concòrdia. Ho hem demostrat sobradament: en les cinc manifestacions que hi ha hagut, en el procés de participació del 9 de novembre del 2014, i en les eleccions del passat 27 de setembre. Ni un sol incident. Màxima demostració de civisme en tot moment, sempre de manera pacífica. A Catalunya hi ha confrontació d’idees, de projectes polítics, però això va acompanyat d’un respecte i una convivència exemplars. La cohesió al nostre país es manté intacta, i de fet, és un dels valors més preuats de la nostra societat. Som conscients en aquest sentit que cal treballar per eixamplar la majoria favorable a la independència, i alhora garantir el respecte per aquells que són contraris a la independència. Destacar en aquest sentit que el projecte de país que defensem és per a tothom, per als 7,5 milions de catalans.

Tercer. Hem defensat sempre el diàleg i el defensarem durant tots els estadis del procés. Nosaltres mai hi renunciarem, mai ens aixecarem de la taula de negociació. Volem dur a terme aquesta transició amb diàleg amb l’Estat espanyol, amb la Unió Europea i amb la comunitat internacional. Creiem que la via del diàleg és la millor per a tothom. Cal assenyalar que per aconseguir la independència només hi ha dues vies pacífiques: la via unilateral i la via pactada. Nosaltres hem optat d’entrada pel diàleg, la negociació i l’acord. És la més beneficiosa per a tothom, i per contra, la via unilateral conté elements negatius i inconvenients per a totes les parts. Per això, en les darreres setmanes m’he reunit amb el president del Govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, i amb els principals líders dels partits polítics espanyols: Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera.

Com he explicat, el Govern que presideixo i que va prendre possessió fa quatre mesos, juntament amb el Parlament, ha començat a preparar les estructures d’estat i a dissenyar tots els aspectes necessaris per poder proclamar la independència en un període aproximat de 18 mesos. Això no treu que si l’Estat espanyol oferís un referèndum, des de Catalunya l’acceptaríem. No ens fa por votar i no ens fa por el resultat. Nosaltres no el promourem, perquè no té sentit reiterar indefinidament el que hem intentat per activa i per passiva sense èxit, i de fet, estem convençuts que aquesta oferta no arribarà. En definitiva, diàleg, tot el que calgui. Inacció esperant l’impossible, no.

Cal assenyalar que no demanem a l’Estat espanyol que estigui a favor de la independència, ja entenem que això no serà així. No ens fa por confrontar idees. El que demanem és que se’ns deixi votar als catalans , i que després es respecti el resultat i es faci el necessari per implementar-lo. De moment, veiem que a l’Estat espanyol no només es té por del resultat, sinó que es té por a preguntar. Dit això, seria lògic pensar que si l’Estat vol que Catalunya segueixi formant part d’Espanya hauria de fer una proposta atractiva i sobretot hauria d’intentar seduir-nos. És el que vam veure que va fer el Govern britànic. En el cas espanyol, la seva incapacitat per gestionar aquest conflicte polític i la seva manera d’actuar no fa més que incentivar i donar nous motius per independitzar-nos.

En el cas d’Escòcia, la resposta al conflicte polític obert va venir de Londres, des del propi Regne Unit. Malauradament, molt em temo que en el cas català, això no serà així. La resposta no vindrà de Madrid, sinó que haurà de venir d’Europa, per la incompareixença de l’Estat espanyol. L’única resposta que rebem de l’Estat espanyol és una invasió legislativa constant al nostre marc legal per part del Tribunal Constitucional, que està a les ordres del Govern espanyol, vulnerant la més elemental separació de poders, consubstancial en tota democràcia. Un tribunal presidit per un exmilitant del PP, integrat per una majoria de magistrats afins a aquest partit i una minoria d’afins al PSOE. Catalunya està indefensa jurídicament.

Quart. Volem ser un nou Estat, i volem ser-ho en el marc de la Unió Europea. No ens imaginem cap altre escenari de futur que no sigui aquest. Els catalans som i serem europeus. La Unió Europea és la nostra família política, una llar on ens sentim còmodes i amb qui compartim referents, valors i principis. I de cara al futur, volem ser partícips en primera persona d’aquest projecte de construcció europea, des d’una visió mediterrània que ens atorga personalitat. De fet, Catalunya sempre ha estat un país amb una clara vocació europeista, molt abans fins i tot que el propi Estat espanyol entrés a formar de la Comunitat Econòmica Europea.

Catalunya aspira a disposar d’un estat, però al mateix temps, no tindria cap problema a cedir part de la seva sobirania en determinats àmbits competencials –per exemple afers exteriors, defensa, seguretat o fiscalitat- a fi d’avançar cap una Europa federal, més forta, més unida. I avançar en aquest terreny és bàsic si volem resoldre les debilitats que té avui en dia la Unió Europea: per disposar d’un projecte més humà que doni resposta a les necessitats i a les problemàtiques de la ciutadania europea, que doni resposta als reptes i als problemes globals, que permeti a Europa enfortir el seu lideratge, tant internament, com pel que aporta a nivell mundial. Un projecte amb unes institucions comunitàries fortes, elegides democràticament, comprensibles i identificables, pròximes als ciutadans, que rendeixin comptes. En aquest sentit, crec que és imprescindible insistir en el concepte de la democràcia i la transparència. Els ciutadans només es faran seva Europa, si poden escollir en tot moment com la volen, si tenen poder de decisió sobre ella. Hem de construir un model d’Europa que la faci més democràtica i a on la participació de la ciutadania sigui molt més rellevant. Una aposta per la democràcia i la participació que són precisament conceptes bàsics del procés que viu Catalunya.

Tot el que s’ha construït aquest darrer mig segle a Europa és una història d’èxit, amb un balanç altament positiu, tot i que tampoc no hem d’obviar que hi ha mancances i coses que cal millorar. És feina nostra avançar en la direcció bona per enfortir el projecte d’integració europea i l’espai de convivència comú.

En aquest punt, permetin-me que faci una breu referència a un dels reptes més importants als quals s’enfronta Europa en aquest moment, que és la crisi humanitària originada per l’arribada massiva de refugiats al nostre continent. Malauradament, la inacció, el mirar cap a un altre costat, l’errar la resposta col·lectiva que seria necessària, els incompliments resulta enormement trist i decebedor. Aquesta no és la resposta que ha de donar Europa, aquesta no pot ser la reacció d’una societat que creu fermament en els drets humans, que vol ser oberta i que gaudeix d’una pau i d’un benestar que no tenen d’altres regions del món.

Catalunya sempre ha estat terra d’acollida, també al llarg de la seva història ha passat per moments en què molts dels seus ciutadans han hagut d’emigrar forçosament. I ara pensem que cal implicar-se activament en l’acollida de les persones refugiades. És un deure que tenim tots i no podem fallar. Dintre de les nostres possibilitats, nosaltres ja hi estem treballant.

Reprenent l’explicació que els feia, m’agradaria fer dos breus apunts sobre el referèndum que celebraran vostès el proper 23 de juny sobre la seva permanència a la Unió Europea, amb tot el respecte i la prudència que requereix un assumpte que jo observo des de fora.  En primer lloc, que una vegada més, s’ha demostrat que Europa és prou flexible per adaptar-se a les necessitats polítiques del moment. Posa sempre per davant el pragmatisme i l’oportunitat per davant de l’ortodòxia i els tractats. Dic això per aquells que dins l’Estat espanyol insisteixen que una Catalunya independent quedarà fora d’Europa. Davant d’una casuística nova mai donada fins ara, estem convençuts que es trobarà una solució satisfactòria per a tothom. En segon lloc, davant d’alguns que es plantegen abandonar la Unió Europea, nosaltres afirmem solemnement que ens volen quedar. Seria sorprenent que s’animés a quedar-se a un dels socis que ara debat si cal marxar –cosa que no critico pas-, i que es volgués fer fora a aquells que es volen quedar. En resum: si Europa s’ha reformat per evitar que el Regne Unit marxi de la Unió Europea, també sabrà adaptar-se perquè Catalunya continuï a la Unió Europea quan sigui un estat independent.

Cinquè. Aspirem a unes relacions molt properes i amistoses amb l’Estat espanyol. Els vincles familiars, afectius, socials, històrics, culturals i econòmics entre Catalunya i Espanya són obvis en l’actualitat i ho continuaran sent en el futur quan siguem independents. En un pla de llibertat, d’igualtat i de respecte mutu, estem convençuts que els dos estats mantindran una relació estreta i treballaran en col·laboració i conjuntament en l’àmbit econòmic i polític, com a actors principals de l’àrea mediterrània de la Unió Europea.

———————————–

El desig de llibertat, d’escoltar la gent, de canviar per millorar, de construir, l’esperança, la il·lusió són alguns dels elements que mouen el projecte polític perquè Catalunya esdevingui un estat. És una aspiració legítima, com ha estat la de molts altres països que han esdevingut independents les darreres dècades. Cap d’ells, per cert, s’ha volgut fer enrere després. Ara volem la nostra oportunitat, i a més ho volem fer a la nostra manera, a la catalana, amb exemplaritat, democràcia, pacíficament, amb civisme i respecte, no com un problema sinó com una oportunitat.

Durant molts anys, Catalunya va pensar que ajudant Espanya a modernitzar-se, a democratitzar-se i regenerar-se, sent, en definitiva, l’avantguarda d’Espanya, li aniria bé a ella i li permetria prosperar. Aquesta és una etapa que s’ha acabat i en volem començar una de nova. I estem convençuts que aquest procés polític que ha emprès el nostre país pot situar Catalunya com a exemple d’un procés d’avantguarda democràtica en el si de la Unió Europea.

Moltes gràcies per la seva assistència i per la seva atenció.»

Font: Vídeo subtitulat al català del discurs de Carles Puigdemont a Londres: ‘Traçant el camí cap a la independència’ | VilaWeb
Share/Bookmark

14.5.16

Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius.

contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

Publicat per 


«Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,
la barbàrie va retre’s homenatge
i nosaltres, per por de tenir por
no vàrem proclamar
la revolta del llenguatge»
(Mireia Calafell, Poètiques del cos, I)
Deu anys i escaig després de la mort de Franco, s’aprovà la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de Normalització Lingüística a les Illes Balears. Aquest document legal posava punt i final a la desprotecció que fins aleshores havia patit el català en tots els àmbits, i estava dissenyat per a garantir el dret de les ciutadanes i ciutadans a conèixer i usar la llengua pròpia de les Illes Balears en qualsevol moment, lloc i circumstància. Enguany, demà a Plaça Major, se celebren els trenta anys d’aquesta llei.
La meva generació ja va poder gaudir d’un ensenyament en llengua catalana. Record perfectament com un professor ens contava, quan jo devia tenir devers deu anys, que l’equip docent del meu centre estava realitzant un curs de reciclatge de català. Aquest home era de Sóller, però ben poques vegades el vaig sentir xerrar en la llengua que ambdós compartíem, ocasions les quals es reduïen pràcticament a la classe de llengua catalana. Reciclatge, en deia, i no se m’ocorre una imatge millor per a descriure-ho.
A Palma, on vaig viure fins als quinze anys, era —i és!— ben poc freqüent escoltar el català pel carrer, però també es pot presenciar situacions corrents i alhora molt curioses en la intimitat. Us descriuré una situació real que he viscut no fa gaire. Sóc en una habitació d’un hospital. Un home hi està ingressat i ha rebut la visita de la seva esposa, el seu fill, una cosina d’aquest i un altre matrimoni. La mare, el pare i el fill són mallorquins catalanoparlants; la cosina, la mare de la qual és de Castella, és mallorquina i entén el català però mai l’usa. D’altra banda, l’altre matrimoni el componen una dona d’origen estranger, que porta més de trenta anys treballant en la sanitat privada a Mallorca i coneix el català però tampoc no l’usa, i un amic de tota la vida del malalt, també mallorquí catalanoparlant. Doncs bé: quina és la llengua que es fa servir? Malgrat que en aquesta reunió hi ha una majoria de catalanoparlants i que tothom entén el català, quan intervenen en la conversa la dona estrangera o la cosina tots els interlocutors xerren en castellà de forma automàtica.
Aquesta norma tàcita del canvi d’idioma de vegades no és implícita en absolut. El passat divendres, Consol Castillo, regidora de Compromís a l’Ajuntament de València, declarava per via telemàtica en qualitat de testimoni en el judici del cas ‘Nóos’ a l’Audiència Provincial de Palma. La regidora va intervenir-hi parlant en català, i aquest fet causà un conflicte sociolingüístic a la sala que no ha passat desapercebut per a ningú. No hi havia cap traductor disponible, i el jutge va gestionar la situació coaccionant la testimoni perquè canviés de llengua. Naturalment, Consol s’hi va negar perquè no hi havia cap motiu —legal ni no legal— per a renunciar al seu dret a expressar-se en català. «Declare a Palma, no a Cuenca», digué. No resulta irònic que en seu judicial una ciutadana catalanoparlant no pugui exercir lliurement el seus drets lingüístics?
Sigui com sigui, a la premsa digital hi podem llegir titulars com els següents:
La notícia ha causat un gran rebombori. Alguns mitjans, com ara el diari Levante-EMV o, especialment, l’ABC (no us perdeu el vídeo d’Ángel Expósito publicat al web d’aquest diari) criminalitzen la regidora i subratllen la intransigència que consideren intrínseca al fet de voler expressar-se en llengua catalana en un judici. D’altres, com Diario.esVilaweb dBalears, remarquen que les ciutadanes i ciutadans tenim el dret d’adreçar-nos a l’Administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes Balears. Tot plegat genera la sensació que sembla més greu el fet que una testimoni exerceixi el seu dret a viure plenament en català que el procés judicial en si.
L’any 1986 és, sens dubte, una fita important en la història social de la llengua catalana. Això no obstant, cal advertir l’anomalia que suposa que trenta anys després la normalitat lingüística encara sigui tan poc normal, tant en situacions amb un alt grau de formalitat com en d’altres de caràcter més col·loquial. Al capdavall, els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però sense uns agents actius que els posin en funcionament no són una garantia efectiva de quasi res. Aleshores, no som els parlants els qui tenim la responsabilitat última de fer servir la llengua sense complexos per tal que esdevingui una necessitat social normal? Proclamem, doncs, la «revolta del llenguatge»!
Article de Toni Barceló publicat a Acció Cultural dels Països Catalans.


Share/Bookmark

13.5.16

La llengua que estimo

La llengua que estimo: 30 anys de normalització lingüística a les Illes Balears


Publicat per 

Es compleixen 30 anys d’ençà que es va aprovar la llei de normalització lingüística. Recordo el canvi que va provocar a l’escola on vaig créixer, el Jafudà Cresques del barri de Pere Garau. L’alumnat d’aquella escola era majoritàriament castellanoparlant, fills d’immigrants de molts llocs de l’Estat. Recordo que pocs companys xerraven la llengua pròpia. Totes les assignatures es van començar a impartir en llengua catalana. Aquest canvi el vaig viure amb els companys de tota la vida (des dels 6 anys) durant el 4t de l’EGB. A l’aula es parlava sovint dels països catalans i n’estudiaven la geografia, la història i els trets culturals de les terres de parla catalana. També es parlava del fet opressiu cap a la llengua pròpia d’aquests territoris. Certament hi havia resistència a parlar la llengua fora de l’àmbit de l’aula, emperò per nosaltres no era un gran problema. Dins de l’aula ens esforçàvem per parlar i aprendre. No va suposar un canvi quant al “rendiment” acadèmic. Els que estudiaven i els que no, érem els de sempre.
Il·lustració de Joan Turú
Des de la meva experiència personal, i tenint en compte que al cap i a la fi, l’ensenyament pertanyia igualment a un sistema educatiu anquilosat en les formes de l’escolàstica, sentia cert orgull d’aprendre la llengua i la cultura pròpies del territori on em trobava. Era filla d’immigrants; mon pare andalús i mo mare portuguesa. Al principi em resultava llunyana, però amb el temps i gràcies a aquesta normalització vaig començar a entendre el què era la identitat i la vaig anar interioritzant. Vaig començar a respectar i estimar, a acollir una llengua i una cultura que havien estat reprimides. Així que vaig construir la meva pròpia identitat amb les peces del puzle que tenia a l’abast.
Recordo també que em va ajudar molt que els grups musicals en llengua catalana triomfaven. La meva germana gran escoltava “sopa de cabra” i a mi m’encantaven les lletres. Les escrivia i les cantava. Aquest fet va facilitar que pogués parlar amb un accent acceptable i sentir seguretat quan em llançava a expressar-me en una llengua que no m’era pròpia. Tot i que, s’ha de dir que això no ho vaig posar en pràctica fins molt més tard. Durant l’època de la normalització lingüística no necessitava la Llengua per viure al barri. Només la feia servir als comerços que regentaven mallorquins i també al club d’esplai, bàsicament per cantar.
Així és que, havia adquirit una eina més per no sentir la discriminació i el rebuig propis d’una època en la qual moltes de nosaltres érem llegides com “forasteres”.
turuRealment, quan vaig poder gaudir d’aquest coneixement i podia emprar-ho per a integrar-me socialment va ser quan vaig continuar la formació universitària a Barcelona. Allà tenia sentit i era escoltada en català. També em sentia respectada. I l’ús de la llengua traspassava els murs de la Universitat.
Les meves filles han nascut a Mallorca i aquí vivim. Amb elles faig servir majoritàriament el català. S’ha de dir que residim a un poble i això facilita l’ús de la llengua pròpia.
Torno a dir que em sento ben orgullosa de poder expressar-me en tots els àmbits de la meva vida en llengua catalana, fins i tot en el pensament. Que defenso i he defensat l’educació pública en català. Que em vaig sentir ofesa quan el govern de Bauzá va voler amputar de forma unilateral l’educació en català. No penseu per això que he renunciat a les meves altres identitats; part andalusa i part portuguesa. Que també les passejo amb orgull. Però el català és per mi la llengua de l’amor, la llengua de la música, de la poesia i la literatura i que puc gaudir-la tant com el castellà… fins i tot diria que més! Tinc una especial cura amb la llengua, com qui té cura amb un animaló al qual han ferit i que sovint es troba sota amenaça.
Per mi, conèixer i viure en català és un regal. I per voltros què va suposar?

Font: La llengua que estimo: 30 anys de normalització lingüística a les Illes Balears | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca
Share/Bookmark

12.5.16

Dos Canvis Dinàstics Il·legals els Trastàmares i els Borbons

PRIMER CANVI DINÀSTIC: LA FI DEL CASAL DE BARCELONA
MARTÍ L'HUMÀ

MARTÍ L’HUMÀ

Quan el darrer rei del Casal de Barcelona, el cagadubtes Martí l’Humà –sembla que una mena d’antecessor de la nostra parsimoniosa cultureta de mandarins-, morí sense descendència directa, podria haver legitimat un net bord, però no ho féu pas.
Fernando d’Antequera, el primer Trastàmara, era descendent per part de mare del Casal de Barcelona (si bé comprà la Corona catalanoaragonesa el 1412 al Compromís de Casp, amb tripijocs amb el Papa Luna i Vicent Ferrer i amb una forta pressió militar). Per acords previs, un descendent del Casal de Barcelona emparentat amb la Casa reial castellana no tenia dret legal a heretar la nostra Corona, però el poder es passa aquestes coses per sota cama.
“…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” “…e contra la premencionada santa e testamentària llei per aquell sant rei feta e ordenada, anomenar, eligir e introduir en rei un home estrany d’estranya nació, dispar a la llengua nostra, e a nostres costumes, no tan solament dessemblant, mas del tot contrari, e qui naturalment havia en odi los catalans, e qui havia en avorrició tot lo poble ric e franc e llibert, com lo nostre en aquell temps era” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista).
També val la pena de dir que Jaume d’Urgell tenia molts enemics arreu i per això no va poder ser nomenat rei (els Ferrer, per ex., temien una guerra civil a causa dels molts enemics que tenia). També cometé l’errada (com després les Corts catalanes al 1701) de jurar fidelitat a la nova Dinastia (Trastàmara i Borbona, respectivament) i després desdir-se’n. Es rebel·là sense tenir massa partidaris i fou ràpidament derrotat per Fernando d’Antequera, el qual era de les famílies més riques i poderoses de tota la Península. El tancà al castell de Xàtiva per vida, fins que, ja vell, els fills de Fernando d’Antequera entraren dins la presó i, seguint el costum Trastàmara, el mataren amb les pròpies mans, insultant-lo (“modorrico catalán”…).
Gran part de les cases reials europees havien de dur necessàriament sang del Casal de Barcelona, entre les quals els Borbons -si bé legalment la successió dels Borbons era il·legal, el 1700, per acords previs.
A LA GUERRA CIVIL CATALANA
JOAN II

JOAN II

Quan la guerra civil catalana del s. XV, la Generalitat nomenà successivament rei constitucional català: primer el rei de Castella, el qual hi renuncià per un acord amb Joan II Trastàmara (el pare del Catòlic); després el conestable de Portugal, descendent directe de Jaume d’Urgell, el qual morí; i en tercer lloc un Anjou de Provença, darrer del qual hi havia França.
SEGON CANVI DINÀSTIC: LA DINASTIA BORBÒNICA
Curiosament la mateixa jugada es repetí quan els Borbons, i també després d’una guerra de Catalunya contra Castella (la guerra dels dos Peres al s. XIV i la Guerra dels Segadors al s. XVII): Pel tractat dels Pirineus, una princesa castellana es casava amb el rei Sol, però renunciava explícitament al tron de les Espanyes. Però evidentment l’Oligarquia castellana era conscient de la pròpia decadència i del poder francès i pressionà a Carles II per a saltar-se aquests acords i nomenar un Borbó com a hereu de l’Imperi castellà. De tal manera l’Oligarquia castellana pactava en la figura dels reis Borbons un pacte directe amb el gran comerç francès per repartir-se guanys a costa de les oprimides classes populars hispàniques, mantingudes en el terror inquisitorial i en la ignorància.
EL TESTAMENT FALSIFICAT DE CARLOS II
CERLOS II

CARLOS II

Ho revela el llibre ‘Secretum’, dels autors italians Rita Monaldi i Francesco Sorti «El seu cos és tan feble com la seva ment. De tant en tant dóna senyals d’intel·ligència, de memòria i de certa vivacitat, però no ara; comunament té un aspecte lent i indiferent, maldestre i indolent, i sembla estupefacte. Hom en pot fer el que vulgui, ja que no té voluntat pròpia», amb aquestes paraules l’ambaixador del Papa a Madrid descriu Carles II «el Fetillat» als 20 anys, una mostra del fàcil que podia resultar per als seus propera manipular el Monarca. La seva mort sense deixar va marcar el final de la dinastia dels Habsburg com a Reis d’Espanya.
A ‘Secretum’ (Salamandra), Sorti i Monaldi asseguren que la signatura del testament de Carles II té un traç àgil, segur, decidit, rar per a un malalt crònic i moribund, i molt allunyat de les altres firmes del monarca de 1677, 1679 , 1687, 1689 i 1700, que són insegures, irregulars, de vegades vacil·lants ‘, anota Sorti. En els arxius vienesos, els dos autors han trobat cartes de Carles II en què, segons Sorti, hom constata que el rei espanyol ‘va demanar insistentment a l’emperador austríac Leopold d’enviar-li com a hereu a l’arxiduc Carles’.
Els autors van decidir enviar de manera independent una còpia de la signatura del testament de Carles II a dos perits judicials italians, un grafòloga de Verona i un especialista de Nàpols, que ‘van determinar que era impossible que, un mes abans de la seva mort, una persona malalta crònica pogués fer aquesta signatura’.
Per a Sorti i Monaldi no es tracta només d’un complot, sinó que ‘la falsificació d’aquesta signatura va modificar la història d’Europa, ja va canviar la línia dinàstica a Espanya i a França, ja que tots els hereus del Rei Sol van morir a excepció del seu nét de dos anys i Felip V va rebutjar les reiterades peticions del seu oncle el Rei Sol per tornar a França i evitar el llarg període de regència’.
A la llarga, assegura Sorti, ‘la falsificació de la signatura d’aquell testament va embarcar a Europa en una guerra que va arruïnar les dues grans potències del moment, Espanya i França, i va abonar el camí perquè arribàs la fractura violenta de la Revolució Francesa’.
TERCER MÚLTIPLE PER AFEGITÓ: ELS PROBABLES BORDS DELS BORBONS REBLEN EL CLAU
Els actuals “Borbons”, supodadament, tenen sang catalana via Trastàmares-Habsburgs-Borbons, i basca perquè el fundador de la Dinastia, Henri III fou un nordnavarrès huganot que es féu catòlic per esdevenir rei de França (“París ben bé val una missa”).
Però és més probable que la “sang catalana”, si de cas, els vingui d’una altra banda.

Els fills atribuïts a Carlos IV:

CARLOS IV

CARLOS IV

Els fills atribuïts a Carlos IV en realitat no ho eren, ja que la reina era promíscua i ella mateixa així ho va declarar
María Luisa había comunicado a su confesor durante el exilio en Francia, Fray Juan de Almaráz “ninguno de mis hijos lo es de Carlos IV y, por consiguiente, la dinastía Borbón se ha extinguido en España”.

ALFONSO XII:

ALFONSO XII

ALFONSO XII

Tot sembla indicar que fou fill d’un militar valencià de nom Enric Puigmoltó, favorit de la reina Isabel II.
El rei consort, Francisco de Asís de Borbón, cosí d’Isabel II, era homosexual i li deien “Paquita” en la Cort.

ALFONSO XIII:

ALFONSO XIII

ALFONSO XIII

Elena Sanz amant preferida d’Alfons XII i mare de fills declarats bastards sense dret al tron. Però hi ha qui s’atreveix a fer un pas més enllà i asegura que, en realitat, Alfons XIII no va ser fill natural de la reina Maria Cristina, sinó que aquesta va parir a una nena i en veure la Casa Reial sense hereu va intercanviar la petita amb un nadó home, fruit de la relació que va mantenir Alfons XII amb Adela Lucia Almerich, segons relata en el seu llibre ‘La última amante del rey romántico’ l’historiador Norberto Mesado.
Font: Dos Canvis Dinàstics Il·legals els Trastàmares i els Borbons | Braços Oberts
Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.