traducció - translate - traducción

9.6.17

El Parlament empara el registre d’expatriats i els equipara en drets i deures

 Aprova la llei de la comunitat catalana a l’exterior amb l’únic rebuig de C’s i el PP

 Reconeix els de la resta de l’Estat i potencia el paper de les comunitats

El conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, ahir en la seva intervenció per defensar la nova llei. Toto: ARIET
Els catalans a l’exterior ja tenen la categoria de ciutadans de primera, equiparats en drets i deures als de l’interior. El Parlament va aprovar ahir amb els vots de JxSí, el PSC, Catalunya Sí que es Pot i la CUP, i el rebuig del PP i C’s, la llei de la comunitat catalana a l’exterior, que per primer cop identifica els particulars que viuen a l’estranger (uns 285.000, segons l’últim cens estatal) com a destinataris de les polítiques públiques de la Generalitat, i alhora posa al dia la llei del 1996 per definir la relació amb les més de 140 comunitats reconegudes i potenciar-ne el paper, fonamental en molts països, com a agents de projecció exterior del país i acolliment d’emigrants.
A més, per primer cop, es reconeix amb el mateix estatus els que viuen a la resta de l’Estat (es calcula que més de 400.000), malgrat que amb la llei espanyola a la mà ara no tenen la condició política de catalans. Sigui com sigui, tots han de “tenir els drets coberts com els ciutadans que resideixen a Catalunya; és un desig, una obligació i un compromís, i amb la llei ho podrem fer”, defensava el conseller d’Exteriors, Raül Romeva.
Registre no obligatori
La norma també dona rang legal al registre de catalans residents a l’exterior –que destaca que és de caràcter gratuït i voluntari–, creat el 2014 per un decret del govern i rellançat els últims mesos amb una campanya informativa. La finalitat, segons insistien ahir els grups promotors, no és sinó “saber qui són” aquests catalans, en paraules del diputat de JxSí Jordi Sendra, ja que ara el govern no en té dades personalitzades, per tal de “fer més fàcil” que puguin accedir a les prestacions a què tindran dret.
Això sí, tal com recalcava el PSC, es farà promoció del registre per “facilitar” i no pas per “garantir” aquests drets, que correspondran a tots els catalans hi figurin o no, i “no pot servir” com a cens electoral en el referèndum previst com es pretenia quan es va crear abans del 9-N. En compensació, una disposició addicional de la llei recull que caldrà “vetllar” per la participació de la comunitat exterior en els processos electorals, ara molt minsa, que és la “primera demanda”, segons Catalunya Sí que es Pot, que fan els col·lectius d’expatriats, als quals també es vol donar resposta amb la nova llei de votació electrònica, ara en tràmit.
El text aprovat ahir garanteix als catalans empadronats a fora drets bàsics com ara l’accés a la sanitat i l’habitatge, preveu serveis d’informació per als que volen emigrar i ajudarà els que volen tornar, fomentant sobretot el retorn del talent. A més, impulsarà la promoció de la llengua entre el col·lectiu, tot i que la CUP veia aquest punt insuficient, igual que el dels drets socials i el de més reconeixement dels Països Catalans.
C’s i el PP van criticar el registre perquè el veuen com “una eina més del procés”, que es vol usar per al referèndum, i perquè s’hi permet la inscripció a no catalans que se sentin lligats al país, fet que segons ells “discrimina”. El PP acusava el govern de voler “controlar políticament” les comunitats, que “necessiten més subvencions i menys construcció de país”.

Font:El Punt Avui - El Parlament empara el registre d’expatriats i els equipara en drets i deures | Òscar Palau | barcelona | Política | El Punt Avui | Notícia

"Per assolir una màxima participació, és essencial que la gent entengui que el referèndum tindrà conseqüències; és a dir, que serà vinculant"

per Liz Castro

Ara que sembla que som a dies de saber la data i la pregunta del referèndum, malgrat la continuada sordesa del Govern espanyol, no podem dilatar més l'inici de la campanya. Però, com l'hem d'encarar?

Molts de nosaltres hem passat la major part dels últims cinc anys lloant les bondats de la nova República catalana. Hem preparat, organitzat, i participat en centenars de conferències i xerrades, llibres i vídeos. Costa una mica pensar què més podem fer per convèncer els que encara no tenen clara la necessitat d'un estat independent.

De fet, crec que una de les claus per a guanyar el referèndum —perquè no és suficient votar, hem de guanyar— serà la participació. Una participació contundent que demostri que la majoria pel sí és la voluntat del poble català. I és justament aquí on s'hauria de concentrar una bona quantitat d'energia i temps de campanya. Fer arribar informació sobre el referèndum a tots els racons del país serà un element clau i hauríem de començar ja.

Però com podem garantir la participació ‘necessària’? No pot ser acordant una xifra de participació que concedeixi la validesa del referèndum; aquesta seria la pitjor estratègia. No podem ni parlar d'aquesta xifra tramposa. No perquè no es pugui assolir, sinó perquè, en l'ambient rarificat de l'Estat espanyol, establir aquesta mínima participació anima el boicot en lloc de fomentar la participació. Ho reconeix la pròpia Comissió de Venècia, tan venerada per tothom, que, per tant, desaconsella fixar-ne un mínim. Els del No, en lloc d'haver de debatre la qüestió, podrien “participar” quedant-se a casa, i a sobre sumar tots els abstencionistes. Seria injust.

Alguns potser pensen que es pot fomentar la participació per decret, com va fer Franco en el referèndum sobre la Ley Orgánica del Estado l'any 1966. Però, malgrat tenir un 100% de participació (ningú va estar malalt aquell dia, ni de viatge), no gaudia de cap legitimitat.

La millor manera de fomentar la participació i guanyar la legitimitat en una democràcia, per tant, no és establir un mínim, ni obligar l'assistència, sinó explicar clarament que el referèndum tindrà conseqüències, dotar de totes les garanties la votació en si, facilitar l’accés al vot a tots els electors i debatre a fons les qüestions a votar.

Comencem pel final. Hem fet milers i milers de conferències i ponències, anuncis i vídeos, llibres i presentacions per a explicar els avantatges del nou estat, i hem de continuar fent-ho. Ha d'haver-hi també campanya del No, subvencionada pel Govern si cal. Hem de fer debats entre el Sí i el No que arribin a tota la gent. Aquesta és la part òbvia.

Segon, tots els electors han de poder votar lliurement. La consellera Borràs va dir fa un any que el Govern implementaria un sistema de vot electrònic per a facilitar el vot tant a la gent que viu a Catalunya com als catalans de l'exterior. I que estaria funcionant ja a finals del juny de 2017 (el mes que ve). Hi ha més de 200.000 catalans a l'estranger. Si visquessin tots al mateix lloc, seria la segona ciutat més gran de Catalunya. No només necessitem un sistema perquè puguin votar amb garanties sinó que hem de poder avisar els potencials votants. El Govern no en té, segons entenc, cap llistat, i, tot i que estan intentant fer un registre, aquest encara té menys de 10.000 persones. Què està fent el Govern perquè els altres 190.000 també puguin exercir el seu dret a vot? Cal una resposta i acció urgentíssimes. Ens han dit durant tres cicles electorals que calia esperar fins a tenir les estructures d'estat. Ara és el moment d'ensenyar-nos-les. La serietat de la resposta ajudarà amb la participació.

Tercer, com garantim la votació en si? Utilitzant el cens actual i oficial de l'Idescat, amb els mateixos col·legis electorals que sempre, amb els mateixos sistemes de sempre. Amb una junta electoral independent, i amb observadors imparcials i internacionals. I amb urnes i paperetes com cal. El Govern sap perfectament com organitzar un referèndum. Com més oficialment es fa, més gent hi votarà.

Per últim, per assolir una màxima participació, és essencial que la gent entengui que el referèndum tindrà conseqüències; és a dir, que serà vinculant. ‘Vinculant’ vol dir que el resultat del referèndum porta a, està ‘vinculat’ a fer efectiva la voluntat de la majoria. Per tant, tothom ha de saber que, amb un més del 50% dels vots a favor del Sí, es declararà la independència de Catalunya, com bé ho va dir el president Puigdemont al desembre. S'ha de fer palès aquest fet en tota comunicació sobre el referèndum: si guanya el Sí, es farà declaració d'independència; si guanya el No, hi haurà eleccions autonòmiques. No és obligatori votar, però que tothom sàpiga que la manera de tenir una veu en aquesta decisió tan transcendent és amb el vot. Si no votes, no comptes. Si vols comptar, has de votar.

De fet, sempre he pensat que tot aquest procés penja de la qüestió de representació, com també ho va fer la independència dels Estats Units. Els catalans volem (si permeteu que m'hi inclogui) sentir-nos escoltats, volem ser representats, i l'Estat espanyol ens ha dit mil vegades que no hi tenim dret. Que malgrat que vam referendar el nou Estatut, ells hi tenen l'última paraula. Que malgrat aprovar lleis al nostre Parlament, ells poden derogar aquestes lleis quan vulguin, gràcies a un Tribunal Constitucional polititzat. Que podem pensar que tenim la llibertat d'expressió i de premsa, però que ells s'han apoderat dels mitjans majoritaris i controlen la resta amb la llei mordassa. En resum, queells utilitzaran les clavegueres de l'Estat, la policia manipulada, i els titelles del poder per a imposar la seva voluntat. Ens volen muts i a la gàbia. I aquesta barroera manera de silenciar-nos moltes vegades té una reacció contrària en els indecisos. Fins i tot el més ambigu sobre la independència de Catalunya, el més indefinit, el més fart de la corrupció catalana i suspicaç dels poders fàctics locals, no pot aguantar un estat espanyol que li faci callar la veu, que li privi del dret de votar. (Per això, també és tan important que els indepes tractin aquests indefinits amb respecte.)

Per això que les nostres mobilitzacions han estat tan multitudinàries. Ningú pot acceptar ser silenciat i ignorat. Si no ens escolten, no existim. Ens hem organitzat des de la societat civil per a exigir la nostra representació i continuarem fins que triem, votant, el nostre futur. Cap altra sortida —ni eleccions autonòmiques ni decrets ni la violència— no pot decidir el futur de Catalunya. O dit positivament: serem la gent de Catalunya que decidirem el nostre futur a les urnes.

I és per això que, quan s'obrin els col·legis electorals a finals de setembre (o l'1 d'octubre, tant és), i el nostre Govern i el nostre Parlament ens facilitin el dret real i efectiu de votar sobre el nostre futur, tot demòcrata hi serà. I la participació parlarà per si mateixa.

Font:
El Món | Com garantir la participació
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.