traducció - translate - traducción

30.10.17

A partir d'ara | Josep-Lluís Carod-Rovira




Som ja, plenament, a la dimensió desconeguda. Una dimensió en la qual ningú no pot preveure, del cert, què succeirà i què no, al llarg de les properes setmanes i mesos. Finalment, després de 26 dies d’incertesa, una gestió pel cap baix desconcertant de la situació i una navegació amb massa cops de timó sobtats, en plena ruta, el Parlament ha proclamat la independència, gest històric que mereix el nostre reconeixement més sincer i joiós. Cal felicitar-ne, doncs, el president, els integrants del govern que han estat al seu costat fins al final i els membres de la cambra catalana que ho han fet possible. Han complert la paraula donada i una majoria democràtica i legítima ha aprovat la creació de la República Catalana. Han estat valents i decidits, sabent a què s’exposaven, i per això mereixen la nostra gratitud. Han culminat un procés pel qual tanta gent i tantes generacions havien lluitat, al llarg de la història, malgrat que molts d’aquests lluitadors, anònims o no, van patir per part d’altres compatriotes el menyspreu i la ridiculització per les seves posicions independentistes i, potser, ara no ho han pogut veure. Tot va bé, doncs, si acaba bé.

Però la declaració clara i inequívoca de la independència no ens converteix en independents. Ara ve la part més difícil, perquè som tan sols a l’inici d’un camí que, ho dic convençut, ja no té retorn enrere possible. Hi ha massa interrogants per a respondre i situacions noves, a les quals mai no ens havíem enfrontat abans i haurem de trobar les formes més intel·ligents d’anar sortejant-les. No es tracta, només, d’anar donant cos i solidesa a la nova República, de cara endins, sinó també de cercar complicitats a l’exterior que, en un termini raonable, puguin desembocar en els primers reconeixements internacionals que, generalment, mai no arriben de manera immediata. I encara menys en una situació com l’actual, de cohabitació de dues legalitats, en un mateix territori: la de la República Catalana i la del Regne d’Espanya. Ja veiem com els partits que fan possible la continuïtat del règim de la transició, el Frente Nacional (PP,PSOE,C’s) prioritzen la integritat territorial de l’estat espanyol tal i com l’hem coneguda fins divendres, situant el concepte localista d’unitat d’Espanya, com a valor suprem, per damunt de la noció universal de democràcia. I que, tots plegats, estan disposats a fer el que calgui per a mantenir-ho.

De fet, el més antic d’aquests partits, ja té una certa tradició de col·laboració colpista, des de la Dictadura de Primo de Rivera, passant pel 1934 i la fugida a l’exili d’Indalecio Prieto, el mateix que, durant el franquisme, signà amb Juan de Borbón un pacte per a la restauració de la monarquia, fins arribar a la mai no prou explicada implicació socialista en la Tejerada del 23 de febrer de 1981. Sense la implicació total i absoluta del PSOE, l’ofensiva actual d’Espanya contra Catalunya i el desmantellament de les seves institucions, en una versió contemporània del Decret de Nova Planta, no hauria estat possible. Pedro Sànchez, doncs, s’ha passat per l’arc triomfal el prec sonor de Miquel Iceta (“Pedro, líbranos del PP!”), per a fer, justament, tot el contrari: posar-se a les seves ordres i legitimar la seva política repressiva. La unitat d’Espanya ha passat per sobre de la democràcia i per sobre de Catalunya. Els pocs o molts votants catalanistes que encara li puguin quedar al PSC ja saben, doncs, quin ús es fa dels seus vots.

Ara encara és massa d’hora per a predir quina autoritat acabarà fent-se càrrec, realment, de la governança quotidiana a Catalunya i en quins termes. I també quina actitud hi haurà pel que fa a les anunciades eleccions del 21 de desembre: hi concorreran les forces independentistes? Amb quantes llistes electorals ho faran? Amb quins candidats a president encapçalant la candidatura? Hi haurà algun partit il·legalitzat pel Frente Nacional? Cal concórrer-hi, guanyar-hi clarament i legitimar així, davant del món, la proclamació adoptada el 27 d’octubre? O bé cal boicotejar-les, des de la consciència que, en aquest cas, tot el Parlament serà contrari a la independència proclamada? Espero i desitjo que els nostres dirigents polítics tindran l’encert d’adoptar la millor de les decisions, sabent que, a partir d’ara, els ritmes s’acceleren i les coses canvien d’un moment a l’altre, sobretot si l’economia espanyola i europea se’n ressent i es produeix algun tipus de moviment internacional més favorable a Catalunya, tot i que no sigui, encara, en forma de reconeixement del nou estat.

Mentrestant, d’Espanya no n’arriba res de nou, sinó el que n’ha arribat sempre al llarg de la història: violència i arrogància. Tots els fets de violència que s’han vist a Catalunya els darrers dies, mesos i anys, tots sense excepció, han estat protagonitzats per les forces policials espanyoles uniformades, actuant contra una població indefensa i pacífica de totes les edats, amb una brutalitat mai no vista, plena d’odi ètnic contra els catalans; per policies espanyols de paisà, borratxos i incultes, incapaços de distingir entre la llengua catalana i la italiana, pensant-se que són els amos d’aquest país i que hi poden fer el que volen, o bé per civils amb banderes espanyoles intentant assaltar un mitjà de comunicació públic com Catalunya Ràdio, destrossant equipaments de BTV o entrant agressivament al CIC de Barcelona, centre d’ensenyament que acollia en aquells moments nens i adolescents, tots menors d’edat, que fugien espaordits, com els ferits agredits al passeig de Gràcia. Diguem-ho clar: la violència, a Catalunya, només alça una sola bandera, l’espanyola, i es fa en nom d’un sol país, Espanya. Al costat de la violència física, però, hi ha també la violència institucional que ara comencem a patir, amb una legalitat pensada només per a garantir no la democràcia, sinó la unitat d’Espanya.

La violència expressa l’absència total d’arguments per a convèncer i, alhora, la por davant els arguments dels altres. I, finalment, l’arrogància, aquella fatxenderia característica de la “hidalguía castellana” que fa segles que no guanya cap guerra i que sempre arriba tard a totes les cites de la història. Amb violència i arrogància no es convenç cap poble, no s’atreu cap nació, no es sedueix cap país, perquè abandoni la idea de llibertat i vulgui continuar en un estat del qual només rep menyspreu, saqueig econòmic i garrotades. És per això, precisament, que guanyarem. Perquè ja no els tenim por i no els reconeixem cap autoritat moral, per més que encara controlin el poder militar, judicial, administratiu i diplomàtic. No sabem quan serà, però la desconnexió definitiva ja la tenim a tocar, si no errem el camí que hem de recórrer, un sol camí i no setanta, assumit per tothom que vol aquest país lliure i sobirà. Benvinguda, doncs, República Catalana!


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.