Simona Levi: ‘Guanyarem eh, però sense Podem guanyaríem més de pressa’ | Josep Rexach Fumanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista a l'activista, que estrena l'obra teatral 'Realitats avançades 2' al Festival Grec

La multidisciplinària Simona Levi presenta el dia 9 una nova obra de teatre, 'Realitats avançades 2'

Josep Rexach Fumanya

Simona Levi, coneguda per la seva tasca com a activista i per haver destapat l’escàndol de les ‘targetes black’ de Bankia, amb els anys ha aconseguit de forjar una notable carrera com a guionista i directora teatral. Teatre independent que sempre conté un rerefons polític i social amb el qual intenta remoure l’espectador. L’última obra és ‘Realitats avançades 2’ i s’estrenarà al Festival Grec, on es podrà veure els dies 9, 10 i 11 de juliol. Com en la primera part de l’obra, del 2007, Levi reflexiona de manera molt crítica sobre la participació de la ciutadania en la democràcia actual, o més aviat, sobre la nul·la participació, maquillada amb consultes internes que no aprofundeixen en cap qüestió. En l’obra, Levi destapa les vergonyes a cop de caricatura, humor i la participació del públic en un acte amb molt de contingut polític.

—Per què heu decidit de fer un ‘remake’ d’una obra que vau fer fa deu anys?
—Perquè la participació ciutadana és una temàtica que m’agrada. Fa deu anys que ja la reclamàvem. Malgrat això, mentre que el 2007 era tot just una reivindicació perquè cap partit no la feia servir, ara el sistema l’ha mastegada completament. Fins i tot el PP fa primàries i en fa gala. Llavors, he volgut fer una caricatura de com es concep actualment, perquè la reivindicació d’una de real continua vigent.

—De fet, quant a participació, a l’obra poseu al mateix sac PP, Ciutadans, PSOE i Podem.
—Sí, perquè Podem és l’enzim que ha permès que el sistema digereixi les reivindicacions de la societat civil. Guanyarem eh, però sense Podem guanyaríem més de pressa.

—Guanyar què?
—Guanyar una participació real. Ells han estat el primer partit que ha començat amb la gammificació de la participació ciutadana. Són els qui et diuen que recullen l’esperit del 15-M i que representen la voluntat popular. Han fet pallassades amb la participació. Els qui fan bandera d’agafar reivindicacions justes, de digerir-les i d’escopir-les com porqueria, és Podem. Llavors, tothom els han copiat perquè han vist que la seva manipulació era molt eficient per a mantenir el sistema com era. És per culpa de Podem que el 15-M ha tingut dificultats. No és gràcies a Podem que avancem, sinó que avancem malgrat Podem.

—Però Podem tampoc no ha promès mai una participació com la que demaneu.
—No, però han estat els primers de fer pallassades. ‘Us agrada Pablo Iglesias o no us agrada res?’, ‘Ens agrada Pablo Iglesias!!’ Creuen que això sí que és democràcia. Això és llibertat d’expressió, però no és una participació seriosa, sobre temes seriosos. Quan Pablo Iglesias i Irene Montero decideixen de comprar el xalet és el moment de màxima participació. Ara, si vols que la tria sigui realment participativa, fem-ne el comitè general col·lectiu, però no sotmetem la votació a una dualitat de ‘o t’agrada això o no t’agrada res’. Per exemple, és més honesta Ada Colau no fent les primàries contra ningú, tot i que ja és dubtós, que Iglesias presentant-se contra els beneits inútils. És clar, aquests grups necessiten el corrent dels beneits inútils del 10% perquè, si obtinguessin el 100% dels vots, seria lleig i el podrien comparar amb Saddam Hussein. Amb un 87% ets un líder amb molt de suport.

—El resum de l’obra seria que la participació ciutadana, tal com la tenim entesa, és un engany?
—Totalment. La de les institucions, gairebé sempre, és completament un engany perquè no és participació. És llibertat d’expressió. Això que fan és obrir un canal gammificat, per jugar, en què demanen d’opinar, com deia que fa Podem i més partits. Això va molt bé per a la llibertat d’expressió. I aquesta és una eina més. Però això no és participació.

—I què és participació?
—La participació, de fet, és allò que fan els polítics. Els paguem i els tanquem en una habitació perquè agafin la realitat i la millorin o l’empitjorin. I normalment l’empitjoren. Proposen coses per a modificar-la i aquestes coses són les lleis. Això és participació. Per exemple, a Xnet acabem de fer-ne una al contrari de com sol ser: la fem i l’entreguem als diputats perquè la millorin i l’aprovin. Això és participació dels diputats en una llei ciutadana. Però també pot ser al revés, i és com jo entenc que ha de ser la participació. És clar, a Xnet no cobrem per a fer lleis. Llavors, el millor seria que els polítics en fessin i llavors demanessin a la societat civil que les esmenessin. La participació és esmenar i construir la realitat. La llibertat d’expressió és opinar, i res més.

—Però d’alguna manera, i en menor mesura, els partits ja consulten la militància. Es prioritzen unes polítiques i les bases participen de com han de ser.
—Però aquest sistema de participació és completament ineficient. A més, per a mi, és fals. L’horitzontalitat és falsa, no existeix. Només existeix el lideratge distribuït en xarxa. Per això, l’única forma de govern que considerem per a una democràcia real és la democràcia en xarxa, que és per lideratge distribuït. Això vol dir que no hi ha un sol líder. Cadascú ha de liderar en el seu espai. Xnet lidera unes coses, VilaWeb en unes altres… Tu no opinaràs de dret digital perquè saps que jo en sé més, i jo no opinaré de coses de periodisme o de Catalunya perquè en sabeu més vosaltres. És aquest reconeixement dels agents actius de la societat civil i la seva federació que poden aportar solucions.

—Això com pot interpel·lar la meva àvia, que, per exemple, està molt allunyada d’aquests mecanismes?
—Bé, doncs no la tinguem present. Les institucions que s’encarreguen de participació, de vegades, es vanten d’haver fet una consulta sobre un tema i que hi hagin participat no sé quants milers i milers de persones. Molt bé, però aquest esforç perquè hi participi molta gent, no l’entenc. La gent participa si vol i, si no vol, no participa. Però la responsabilitat de les institucions no és obligar a participar-hi, sinó de posar els canals perquè sigui efectiva. Participació real. Ha de ser preventiu perquè si llavors no s’utilitzen és perquè justament la institució fa bé la seva feina. Potser la teva àvia no hi participarà, però farà uns pastissos genials. Cadascú fa com vol.

—Com observeu el canvi de govern a l’estat espanyol?
—Crec que m’ha alleugerit. La situació d’immobilitat d’abans i en la qual tot només podia empitjorar, ha canviat. Jo no sóc de l’escola del ‘com pitjor, millor’. És a dir, que per a lluitar és millor una situació molt adversa i terrible perquè així la gent es desperta. No ho crec perquè la força del repressor és sempre molt brutal i tenim exemples històrics que confirmen això que dic. A partir d’aquí ja ho veurem.

—Amb aquest PSOE es podria tramitar estatalment una llei d’alertadors de la corrupció com la que heu presentat al parlament? De fet, la van presentar tots els partits excepte Ciutadans i PP.
—Bé, exactament no. És que ni els vàrem oferir mai de participar-hi. Fins i tot vàrem fer un piulet demanant que no els insultessin perquè alguns es van abraonar contra ells. Al PP, no li ho vàrem demanar perquè si volem parlar amb algú del grup mixt ja ho fem amb la CUP, perquè des de l’anterior legislatura que treballa amb nosaltres amb temes de corrupció. I, a Ciutadans, no els ho vàrem ni proposar perquè ja havien presentat la seva proposició de llei al congrés espanyol i un clon al parlament. Aquesta llei que aportem nosaltres ha de servir per a escombrar la de Ciutadans perquè el seu text és una caricatura, no una llei. Amb el PSC hi ha hagut un cert canvi d’actitud. No m’agrada posar les línies vermelles perquè té un aspecte molt testosterònic, veure qui té la línia vermella més llarga. De fet, l’única feina per la qual paguem els polítics és per a pactar. I el polític que diu que no pacta perquè té línies vermelles és un incompetent i se l’ha d’enviar a casa.

—Podrà desencallar-se la qüestió catalana?
—Tal com estàvem abans, ho veia complicat, però crec que ara hi ha opcions per a estratègies diferents que desbloquin la situació.

—Un desblocatge real?
—Bé, la prioritat és que no hi hagi gent a la presó i això és el primer que convé desblocar. I, com vaig escriure, les posicions de tothom ara mateix són clares. Però com més anem repetint certs conceptes en bucle, més ens allunyem d’assolir un canvi real.

—Quins conceptes?
—Jo crec que la situació és clara. Demà no hi haurà cap república. És molt clar qui la vol, concretament el 47% de la població. Queda clar que el 47% no és suficient. Queda clar que el 47% és molta gent i on es col·loquen els partits i les organitzacions. A partir d’aquí s’ha de treballar per aconseguir de recuperar els drets polítics i la llibertat d’expressió, i fer feina per a aconseguir una millora de la democràcia i un canvi polític. Aquesta és la urgència de tot Catalunya.

—I l’independentisme què ha de fer?
—Jo crec que els independentistes entenen que són només un 47% i que, raonablement, sabem que necessiten almenys un 60%. I seria millor encara un 70%. Treballar en una direcció per a sumar més gent al projecte és una opció completament democràtica. Els elements són damunt la taula. Jo crec amb l’excel·lència que hi ha a Catalunya i, passi què passi, cal proposar un espai que faci il·lusió i que un sigui exemple per als altres. Aquesta és l’única solució perquè el projecte independentista agradi a més gent. I això s’aconsegueix seduint i fent polítiques que converteixin Catalunya en una opció encara més desitjable.

—No us perdeu cap cas. Fa poc, amb l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i l’Institut de Drets Humans, des de Xnet vau presentar una querella pel cas Castor. Fa poc us l’han arxivada.
—Sí, i nosaltres hi hem presentat un recurs. S’ha d’intentar. Mira el cas Bankia, no passa res fins que no et mobilitzes. Jo, quan m’hi poso, m’hi poso. Jo sóc la qui impulsa la idea que t’has de querellar sempre que puguis. L’ODG té un treball sobre el cas Castor molt exhaustiu que en coneix tots els caragols. Llavors, entre els seus coneixements tècnics i els nostres coneixements sobre litigi estratègic des de la societat civil, hem ajuntat les forces.

—Quin és l’objectiu?
—Que entrin tots a la presó, Florentino Pérez i els cinc ministres, Joan Clos, Miguel Sebastián, Magdalena Álvarez, Elena Espinosa i José Manuel Soria; que deixem de pagar el Castor en la factura de la llum –que ja ho hem fet però l’acabarem pagant en el pressupost general de l’estat espanyol, i que ens tornin allò hem pagat a la factura de gas durant els darrers dos anys. També era inimaginable que Rato entrés a la presó, i mira.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/simona-levi-no-es-gracies-a-podem-que-avancem-sino-que-avancem-malgrat-podem/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Simona Levi: ‘Guanyarem eh, però sense Podem guanyaríem més de pressa’ | Josep Rexach Fumanya

Les accions immediates d'un consell d'acció republicana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ALFREDO BIENZOBAS

membre de Drassanes per la República Catalana

Una situació d’ocupació

Els esdeveniments que s'han anat succeint a partir de l'1 d'octubre amb els seus moments de culminació de poder popular, el dia 3, seguits de dubtes i claudicacions, de repressió i assalt armat a les nostres institucions, del desplegament del 155 (com a ús abusiu de la constitució i de la legislació penal), de presó, d’exili de dirigents socials i representants polítics elegits pel poble, la persecució de centenars de ciutadans etc., ens va portar a la conclusió, renovada una vegada més, que Catalunya és una nació ocupada.

En l'ocupació, cada institució espanyola (tant si és el rei com si és el  govern espanyol i cadascun dels seus departaments i funcionaris, juntament a uns mitjans d'informació domesticats), juguen amb més o menys encert el seu paper repressor buscant ofegar la democràcia i impedir l'exercici de l'autodeterminació i la construcció de Republicà catalana.

En l'exercici de la seva activitat repressora l’estat espanyol compta amb la col·laboració d'una cinquena columna formada pels poders oligàrquics que operen a Catalunya, que actuen en defensa dels seus privilegis, i de comparses polítics que sota el mantell de l'espanyolisme serveixen els seus interessos de classe.

L'ocupació policial i armada del nostre territori sota el comandament d'un virrei, el fet que les nostres institucions, per autonòmiques que siguin, hagin estat utilitzades contra Catalunya i els catalans, ens convoca a la lluita i la resistència enfront de l'estat que ens oprimeix.

Programa i acció 

Crec que, tal com vam assenyalar, "l'assoliment dels nostres objectius exigeix una  estreta coordinació del conjunt del moviment cívic, de l'acció política parlamentària, i de l'activitat exterior d'internacionalització del conflicte. Ningú pot ser prevalent perquè tots són necessaris”. Aquest convenciment  em va portar a proposar la creació del que vam denominar com Consell d'Acció Republicana (*) que fos capaç d'articular "polítiques actives coordinades en tots els fronts, omplint de lluita tots els àmbits possibles".

 En dates més recents vàrem proposar que el  “Consell  d’Acció Republicana... amb una forta representació territorial, de l’associacionisme cívic, professional, sindical i polític de l’interior i l’exterior que pugui plantejar polítiques d’ampli espectre consensuades pel conjunt”  havia de dotar-se d’un programa mínim que li donés coherència . En aquest sentit vegeu l’article firmat per mi mateix: 

“Programa mínim per un Consell d’Acció Republicana”           

En aquesta línia el Consell d'Acció Republicana hauria de ser un espai de representació, de coordinació, d’elaboració i de decisió per a l'execució de les polítiques republicanes que s'acordin. Cal deixar de ser reactius i desenvolupar una acció republicana d'ampli espectre. Tota la societat catalana ha de viure immersa en formes de pensar i fer republicanes.

Cal recosir les nostres Institucions malbaratades pel 155 però, sobretot, d'obrir-les a la participació de la ciutadania. No es tracta només que el Parlament presenti al·legacions davant el Tribunal Constitucional per veure de recuperar lleis socials recorregudes pel govern del PP. Cal exigir al govern de l’estat que retiri els recursos i, en el cas que no ho fes, cal involucrar el conjunt dels afectats i constituir un front social contra tota injustícia i pels drets socials. Cal que cada departament, cada ajuntament, cada institució, cada entitat s'obri als ciutadans i posi per davant, en la seva actuació , els principis i maneres de fer republicans.

Si volem aconseguir la llibertat i la independència plenes, si volem que la República catalana sigui efectiva hem d'orientar tota la nostra activitat tant si és individual com col·lectiva o política cap a aquest fi, deixant de banda interessos a curt termini. Per a això no només es tracta d'aprofitar les oportunitats sinó de generar-ne conjuntament  i transformar-les sistemàticament en propostes i acció republicanes que ens permetin avançar en l'exercici de la sobirania popular i en el desenvolupament i consolidació d'estructures d'estat.

Fites pròximes

L'onze de setembre haurem de renovar la nostra força com a poble assistint de manera massiva a la concentració que es convoqui i manifestant davant el món la nostra voluntat irreductible de constituir-nos en Estat independent en forma de República tal com vam acordar l'1 d'octubre. Caldrà reclamar, amb tota l'energia, l'amnistia dels presos i exiliats polítics i la de tots aquells que són objecte de repressió pel fet de lluitar per la llibertat del nostre poble. Al mateix temps la concentració haurà de servir de toc d'atenció a tots aquells que actuen oblidant que l'objectiu central és la consecució de la República catalana.

La Diada serà convocada per la societat civil i s’adreçarà al poble de Catalunya que, un cop més respondrà a la crida. Però ens enfrontem a altres reptes que exigiran un acord de país i que requeriran àmbits de coordinació i acord com el Consell d'Acció Republicana que proposem. Ens referim al judici que l'estat espanyol prepara contra el nostre Govern legítim, avui a la presó o a l'exili i les eleccions municipals i europees.

El Consell d'Acció Republicana hauria de definir la seva política d'aliances. És evident que les forces del 155: PSC, PP i Ciutadans n’han de restar excloses. La vinculació del PSC amb la monarquia espanyola i el seu abandó dels postulats socialistes dificulta els pactes puntuals i més encara qualsevol acord estratègic. Per contra, és possible que en el àmbit dels Comuns es puguin teixir aliances socials i polítiques de caràcter republicà.

Catalunya ha de plantar cara al prevaricador Tribunal Suprem espanyol que, abusant de la llei i del dret, pretén tornar als temps més foscos de la dictadura franquista. Hem de defensar les nostres institucions i les persones que les encarnen amb tota la nostra energia. La Vaga Nacional és la resposta a aquest abús. No es tracta només d'una vaga de país a càrrec de la ciutadania sinó d'una vaga general en la qual treballadors i el conjunt de la ciutadania paralitzen pel temps que sigui necessari tota l'activitat del Principat. 

El Consell d’Acció Republicana

La constitució del Consell d'Acció Republicana, en el qual es trobin representats entitats i personalitats representatives dels  diferents territoris, la societat civil, els col·legis professionals, organitzacions econòmiques i sindicals, institucions, partits polítics, etc.,  podria ser l'àmbit adequat per a la convocatòria i desenvolupament de l'acció, de masses i contundent, a la qual caldrà donar el relleu internacional que mereix en la voluntat d’incidir-hi en la correlació de forces tant en l’àmbit de l'estat espanyol com a nivell internacional. Només amb la lluita aconseguirem revertir la repressió.

Reptes electorals

El Consell d'Acció Republicana pot ser l'àmbit necessari per afrontar dos nous i importants reptes: les eleccions municipals i les europees. No ens sobra temps ja que seran convocades per a la fi del proper mes de maig.

Les eleccions europees tindran un paper simbòlic important. Els 54 representants que corresponen a l'estat espanyol es trien en circumscripció única. Si el Consell acordés acudir amb una candidatura única el resultat podria aspirar a superar el 50% dels vots cosa que tindria una notable repercussió en l’àmbit del Parlament Europeu.

Una qüestió extremament important són les eleccions municipals. Dels 947 municipis catalans 786 ajuntaments formen part de l'AMI, però no es pot oblidar que, dels deu municipis més poblats de Catalunya, ara, només dos, estan governats per candidatures republicanes.

Aquests dies hem viscut un fet traumàtic. La moció de censura impulsada Badalona pel PSC promocionada pel xenòfob Albiol contra el govern d'unitat popular de Dolors Sabater. El resultat final és un cop al republicanisme a les acaballes del 155.

Sobirania és estructures d'estat, ciutadania i domini del territori. L’administració més propera al ciutadà i al territori és la municipal. Perdre un municipi com Badalona, o no aconseguir el govern municipal en la desena d'ajuntaments que sumen el 42% de la ciutadania i entre els que es troba la capital de Catalunya, és un gravíssim contratemps per als que lluitem per la República catalana.

El Consell d'Acció Republicana hauria d'examinar en clau municipal cadascuna de les ciutats de més de 50.000 habitants. Hem d’assolir majories absolutes en base a programes redactats en clau social, democràtica i participativa, és a dir programes republicans per a cada municipi, uns programes que podria ser convenient que es fessin vinculats als debats constituents (o debats republicans) que ja s’han començat a desenvolupar arreu del territori.

Per a això és necessari determinar la idoneïtat i l'amplitud de l'espectre de cada candidatura. En els casos que sigui necessari les primàries poden ser útils, però el fonamental és limitar l'esperit partidista i buscar en l'acord la millor candidatura perquè pugui gestionar de manera democràtica i participativa un programa republicà que compti amb la implicació dels ciutadans de cada municipi.

Centrar-nos en l'objectiu essencial, la República catalana, diferenciar els diferents àmbits d'acció política i articular una encertada xarxa d'aliances hauria de ser un objectiu central del Consell d'Acció Republicana.

(*) Poble Lliure, a la seva  Assemblea Nacional de 12 de juny proppassat proposà la formació d'un "Congres Nacional del Poble Català".

Font: Les accions immediates d'un consell d'acció republicana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Les accions immediates d'un consell d'acció republicana

L'anàlisi d'Antoni Bassas: ‘Olvidar el 1 de octubre, presidente Sánchez?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Porque estaban pidiendo, con una claridad de conciencia y una tranquilidad de espíritu encomiables, a pesar de las palizas y el miedo a recibirlas, un trato adulto al estado al que pagan con sus impuestos"

ANTONI BASSAS

Encara falten 12 dies per a la reunió del 9 de juliol entre els presidents Sánchez i Torra, i tant la Moncloa com la plaça Sant Jaume intenten fixar quin és el marc i l’objectiu de la reunió. Per a la Moncloa, normalitat autonòmica (Torra hi va després d’Urkullu i abans que Feijoo), millora del clima polític i final de la tensió entre el govern espanyol i la Generalitat. Per a la plaça Sant Jaume, l’Estat ha de seure a parlar amb la Generalitat de manera bilateral. I cap dels dos accepta el plantejament de l’altre.

Per exemple, ahir, al Congrés, ERC va presentar una moció que instava el govern espanyol a “establir un diàleg bilateral amb el govern de la Generalitat sense condicions ni renúncies, amb l’objectiu d’assolir una resolució democràtica al conflicte existent entre el Regne d’Espanya i Catalunya”. Resposta del PSOE? Votar al costat de PP i Cs en contra de la moció (que, per tant, no es va aprovar). Els socialistes van presentar un text alternatiu en què allà on Esquerra hi deia  “diàleg bilateral” els socialistes hi deien “diàleg directe”, i on els republicans hi deien “sense condicions ni renúncies” els socialistes hi deien “obert”. Notin els límits de l’Estat: el PSOE, el PP i Cs votant junts per dir-nos que no hi haurà diàleg bilateral i que les condicions són les conegudes: Constitució interpretada a la regional.

Però és que ahir, al costat de Merkel, Sánchez va dir que "l’1 d’octubre ens ha ensenyat que cal tancar aquest capítol, tant des del punt de vista del moviment independentista com des del punt de vista del president català –ha afirmat–, però de ben segur que podem trobar punts en comú sobre els quals parlar i poder resoldre certes qüestions”.

Sánchez matisa que passar pàgina de l’1-O no és oblidar la violència sinó la unilateralitat

Presidente Sánchez, entiendo que está fijando una posición de firmeza ante los españoles y ante Torra de cara a la reunión en la Moncloa, pero (y espero que las voces catalanas que lo asesoran se lo cuenten correctamente) el 1 de octubre es un capítulo que la mayoría de catalanes no van a cerrar nunca. Que no van a olvidar nunca. Que vivirá con ellos mientras vivan y que pasará de generación en generación. Por muchas razones: porque fue uno de los más importantes de su vida, personal y colectiva.

Porque se sintieron juntos, en la calle, luchando pacíficamente, democráticamente para defender las urnas, que tuvieron que esconder como si fuesen el cuerpo de un delito, en pleno siglo XXI en un estado de la Unión Europea. ¿Cómo fue posible? Las defendieron no sólo como el instrumento para defender un derecho nacional, sino para defender un derecho civil, universal, el derecho al voto. Porque estaban pidiendo, con una claridad de conciencia y una tranquilidad de espíritu encomiables, a pesar de las palizas y el miedo a recibirlas, un trato adulto al estado al que pagan con sus impuestos. Y, en cambio,  lo que recibieron por parte del estado a pesar de su comportamiento pacífico fue una respuesta violenta, desproporcioanda y decepcionante. Tan decepcionante, que el 1 de octubre de 2017 y el discurso del rey del día 3 rompieron definitivamente el consenso para ser gobernados en el actual marco del estado español. La violencia de la mañana hizo que mucha gente decidiese ir a votar por la tarde. Gente que no iba a votar y que votó que no quería la independencia, pero que de ninguna manera estaba dispuesta a tolerar la violencia política y policial de un estado contra población civil que quería votar, una violencia que agredió personas y produjo daños materiales.

• 

Tres joves vestits amb la bandera catalana, espanyola i l'estelada, a la manifestació contra la violència policial, el passat 3 d'octubre. / JON NAZCA / REUTERS

El 3 de octubre fue posible ver imágenes como esta por las calles de Cataluña en señal de protesta por la represión del dia 1.

Usted mismo se avergonzó de aquel despliegue. Usted mismo dijo: “Quiero dejar claro nuestro profundo desacuerdo con las cargas policiales en el día de hoy”. Y pidió la reprobación de la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, por la actuación policial que trató de impedir el referéndum ilegal, que dejó un balance de centenares de heridos”, dijo el texto de la iniciativa socialista. Luego ustedes se olvidaron de esa reprobación, pero millones de catalanes no lo han olvidado. El jefe policial del despliegue de fuerza y de cuerpos de seguridad del estado fue ascendido a jefe de la comandancia de la Guardia Civil en Tres Cantos, en Madrid.

Le sugiero, presidente Sánchez, que no se deje caer en los cómodos brazos del argumento “Era un referèndum ilegal” (como sabe, hay una más que razonable argumentación de que no es ilegal convocar referendos, y que aquel, en todo caso, estaba suspendido). No puede ser que por lo mismo que es posible hacer en el Reino Unido o en el Canadá, en España se trate a más de dos millones de ciudadanos como si fuesen atracadores. No puede ser que haya que esconder una urnas. Un estadista no puede cerrar los ojos a la realidad. No están ustedes ante un delito de rebelión (usted mismo lo dijo, presidente Sánchez), ni ante algo que lo recuerde. Fue la sociedad organizada y consciente que le dijo al estado “Quiero decidir mi futuro”. Por todo ello el 1 de octubre no se va a olvidar. Algun día el estado se disculpará por aquello, los presos políticos serán liberados, y aquellos que, como usted, pretenden abrir una nueva etapa y buscar la manera de resolver políticamente un conflicto político, deberán tener todo esto en cuenta.

En Cataluña sabemos perfectamente que se le van a echar encima los de siempre, incluidos algunos en su propio partido y en su propio gobierno. Y desde la oposición, claro. Hoy mismo el portavoz del PP en el Congreso ha acusado a Pablo Iglesias de reunirse “con fascistas” por su visita de ayer a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez en la cárcel de Soto del Real. No lo olvide: la mitad de los catalanes vota independencia, una mayoría está por el derecho a decidir y una amplísima mayoría está por la libertad de los presos políticos. Si le va a pedir a Torra que atienda al principio de realidad, aplíqueselo usted también.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Font: L'anàlisi d'Antoni Bassas: ‘Olvidar el 1 de octubre, presidente Sánchez?’ (Antoni Bassas)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'anàlisi d'Antoni Bassas: ‘Olvidar el 1 de octubre, presidente Sánchez?

Un tres d’octubre que dure setmanes | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Les paraules de Comín i les de Torra ensenyen un camí que es podria transitar aquesta tardor mateix, sobretot vista la clara incapacitat que té l'estat espanyol tant de liquidar la qüestió de la independència com de trobar un camí de negociació»

Vicent Partal

A VilaWeb publiquem avui una entrevista important que Andreu Barnils ha fet al conseller Toni Comín, a Brussel·les. És plena de detalls remarcables, que cal llegir amb molta atenció. Comín hi expressa coses que no havia dit fins ara, que ajuden –que ens haurien d’ajudar a tots– a entendre què va passar a l’octubre. Però sobretot fa afirmacions que ajuden a entendre també quin és el futur immediat.

Comín és molt clar quan reivindica amb força el Consell de la República (tot i que ell en diu ‘per la República’) i el procés constituent, que estableix com a eines fonamentals. En l’entrevista, insisteix a dir que la declaració d’independència no va ser cap error i reclama al seu partit coherència amb aquesta declaració del 27 d’octubre, per raons polítiques però també morals. Insisteix amb convicció que el camí de l’autonomia no és viable, que això d’ampliar la base no és cap ‘carta màgica’ i que passar del 50% no canviarà res, a efectes pràctics. En definitiva, demana de reflexionar i treballar sobre els fets de l’octubre i de complir el mandat del referèndum. Aquesta és una opinió a tenir molt en compte i que crec que conté una clau sobre el futur imminent: volem un 3 d’octubre que duri setmanes o mesos? En aquest punt és impossible d’eludir que ahir mateix Torra va parlar també de la necessitat de crear nous primers d’octubre com a mecanisme per a fer efectiva la República.

Les paraules de Comín i les de Torra ensenyen un camí que es pot transitar aquesta tardor mateix, sobretot vista la clara incapacitat que té l’estat espanyol, siga de liquidar la qüestió de la independència siga de trobar un camí de negociació. És cert que dins les direccions d’ERC i PDECat hi ha un corrent molt fort, fortíssim, que s’estimaria més deixar estar aquesta mena de propostes i concentrar-se en això que en diuen el ‘govern efectiu’, és a dir, que voldria una legislatura autonòmica de quatre anys i no pas un nou intent de concreció de la república proclamada. Però ja es veu que tenen una forta resistència interna, cosa que és un senyal molt positiu. Oimés si es pot sumar a la voluntat de molta gent al carrer, a la de la presidència de la Generalitat i a la del govern a l’exili per albirar un horitzó més ambiciós fins i tot abans d’acabar l’any. Caldria trobar la clau, com l’any passat es va trobar, en forma de referèndum, però no necessàriament cal esperar i enviar la república a un futur llunyà. Això és el que Comín explica bé, el que Torra diu, el que comença a ser alguna cosa més que una remor de fons.

Font: Un tres d’octubre que dure setmanes | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un tres d’octubre que dure setmanes | Vicent Partal

Generar (no esperar) una nova finestra d’oportunitat

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Carles Suárez i Graells

L’independentisme segueix en estat de xoc per la derrota d’octubre, els presos polítics i la ridícula gestió dels resultats del 21D. La desorientació és generalitzada i les desbandades contínues, punyals a l’esquena i la voluntat d’aferrar-se a càrrecs i subvencions sacrificant el mandat democràtic de l’1-O són esperpèntiques i resultat de la manca d’anàlisi real sobre els esdeveniments de l’octubre ençà.

A part de la renovada ANC, de l’exconsellera Clara Ponsatí i de membres del front internacional, ningú està fent l’autocrítica suficient en els fronts institucionals i de mobilització per entendre què va fallar a l’octubre i, aprenent dels errors, actualitzar el full de ruta per aconseguir la independència.

Perquè es tractava d’això, d’aconseguir la independència. No de millorar l’autonomia, no de recuperar l’Estatut, no de millorar el finançament, sinó d’aconseguir la secessió. I aconseguir-la ara, no d’aquí a 40 anys.

Els derrotistes, amb les cúpules d’ERC i PDCAT al davant, sumat als sectors econòmics i als tertulians del camamilla party demanen la rendició incondicional, amb el benentès que Espanya ho premiarà reduint les penes judicials i permetent el manteniment del marc autonòmic, graner de càrrecs d’ambdós partits. Volen renunciar a la via unilateral i als fets consumats, apel·lant al fet que cal “augmentar la base” per forçar una solució democràtica. Estan dient que, tot i la majoria social i parlamentària, la democràcia no es pot implantar a Catalunya i que, per tant, cal renunciar a la independència. Enlloc de desgastar Espanya pel seu dèficit democràtic el que fan amb aquest discurs és dividir i desgastar l’independentisme.

Els optimistes, els de la “revolució dels somriures”, creuen que no cal valorar què va fallar, que cal confiança cega en els polítics i que perseverant les oportunitats arribaran. Fals. Les finestres d’oportunitat no arriben, es generen.

Les condicions objectives hi ajuden. Però les condicions objectives que van permetre l’eclosió sobiranista segueixen existint: dècades d’espoli fiscal sumat a una gran recessió i anys d’austeritat en un estat i una autonomia corruptes on la major part de la població —i part del sector privat—, interioritzen que la secessió suposarà una millora de les condicions materials i fiscals.

El que va fallar l’octubre van ser les condicions subjectives: com el lideratge institucional i mobilitzador de l’independentisme va fallar en canalitzar no només la finestra d’oportunitat sorgida amb la crisi; sinó, sobretot, en el període d’acceleració històrica que parteix dels atemptats d’agost i culmina entre el 20 de setembre i la claudicació del 10 d’octubre.

Hi ha múltiples versions, contradictòries, de què va passar aquells 20 dies. El primer pas de l’independentisme és analitzar rigorosament per què la independència no es va proclamar 48 hores després del referèndum com s’havia legislat, per què les mobilitzacions es van frenar a partir del dia 3 i per què la Llei de Transitorietat, aprovada en sessió parlamentària, mai es va activar.

En segon lloc, cal actualitzar el full de ruta i el Llibre Blanc dissenyat pel Consell Assessor per la Transició Nacional, que ha quedat desfasat per estar basat principalment en l’escenari de col·laboració de l’Estat Espanyol.

Començant per consensuar què és l’independentisme: si un moviment polític que pretén aconseguir la independència en la vida real en la generació actual, o una tendència ideològica que acompanyi generacions mentre segueixen formant part d’Espanya.

Seguint per consensuar en quina posició es troba l’independentisme. Es considera que la proclamació del 27-O segueix sent vàlida? Si és així, la prioritat hauria de ser la paralització econòmica indefinida i el control del territori. Si no és així —però es considera vigent el mandat de l’1-O—, s’hauria de tornar a proclamar la secessió. En cas contrari, s’hauria de tornar a convocar un referèndum.

En tercer lloc, cal alinear la narrativa sobiranista i la defensa política dels fets d’octubre després de mesos de renúncies i simbolismes. Si es va fer un referèndum unilateral, és perquè l’Estat va impedir fer-ne un de bilateral, com fan les democràcies com Regne Unit o el Canadà. Si no es va canviar la Constitució, és perquè els catalans som una minoria demogràfica dins l’Estat espanyol, amb impossibilitat material de canviar la correlació de forces a Espanya, obtenir una majoria de dos terços al Congrés, a les urnes, i altre cop al Congrés. Si el procés sobiranista xoca inherentment amb el marc constitucional espanyol, és degut a la Transició franquista.

Aquest relat és clau per mantenir coherència narrativa i credibilitat a l’exterior. D’aquesta manera, i tenint en compte què va passar amb les Delegacions a l’octubre i la reconversió de la Conselleria d’Exteriors en la corretja de transmissió del 155, seria òptim no premiar Vichy i garantir una acció exterior genuïnament republicana disposada a mantenir el xoc reputacional amb Espanya.

I, el més important, que el full de ruta sigui realista, assumint el caràcter no democràtic d’Espanya i la realpolitik europea, i traçant clarament la transició de la proclamació a la independència real, que necessàriament ha de passar per l’inevitable moment insurreccional, l’impacte econòmic i la dualitat de poders.

El principal problema és que les actuals direccions dels partits no estarien d’acord ni amb la primera premissa: acceptant el perímetre constitucional d’actuació i renunciant a la via unilateral estan renunciant a l’única via que pot portar a la secessió.

Per tant, l’independentisme té un objectiu prioritari per generar una nova finestra d’oportunitat: que el moviment no sigui controlat per les direccions dels partits. Menys Sols i Madís i més Ponsatís.

La via més fructífera, perquè mantenia el xoc institucional amb Espanya i l’atenció mediàtica internacional, era la repetició electoral. Era una oportunitat que la nova ANC va identificar a temps —com va mostrar la consulta interna—, però que un Puigdemont abandonat no es va atrevir a forçar, i la CUP, probablement desgastada i encegada amb tants anys de pressing, tampoc va aprofitar. Això no obstant, cal no oblidar com tot el sottogoverno i el mass-media sobiranista van tancar files per evitar eleccions i consolidar l’autonomisme: càrrecs, salaris i subvencions van pesar més que l’acció política. Massa boques viuen del processisme, massa poques de l’independentisme.

La segona via són les primàries. Si bé les municipals no són la comtessa més òptima, són un pas en la correcta direcció, car de forma inherent treuen poder als partits per empoderar la població. No obstant això, les primàries per si soles seran insuficients per reorganitzar l’independentisme i alinear-lo en un full de ruta realista.

Cal un nou enquadrament organitzatiu, insubornablement independentista, que no renunciï al mandat de l’1 d’octubre i estigui alineat amb un full de ruta realista i amb l’ANC, entitats, sindicats i col·lectius. I que creï un artefacte electoral disposat a enfrontar-se políticament a la partitocràcia i al processisme. I que decideixin els votants, que d’això anava el dret a decidir.

Font: Generar (no esperar) una nova finestra d’oportunitat | l'Unilateral

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Generar (no esperar) una nova finestra d’oportunitat

El Tribunal Constitucional permet ara a Puigdemont ser president

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

IU FORN

Aquí les il·legalitats que s'han comès els últims mesos van passant per davant dels nostres nassos amb una alegria que no ens l'acabem. I no passa res. De res. És que ja no són ni noticia.

Recorda quan el 27 de gener Carles Puigdemont havia de ser elegit president de la Generalitat? En aquell moment la discussió era si l'aspirant havia de ser al ple presencialment o podia participar-hi telemàticament des de Bèlgica. Fins que el TC, en una reunió celebrada un dissabte i com a conseqüència d'un recurs presentat pel Gobierno, va decidir per la majoria d'onze dels dotze magistrats permetre la investidura, sí, però si el president venia en persona i amb l'autorització del jutge Llarena. I, esclar, venir en persona volia dir ser detingut i empresonat.

Per això el llavors ministre Zoido (encara ara em punxen i no em treuen sang quan penso com aquest individu va poder arribar a ser ministre de l'Interior del Regne d'Espanya) deia que la policia i la Guàrdia Civil vigilaven “d'una forma molt intensa” totes les entrades a Catalunya perquè Puigdemont no hi accedís “amb helicòpter, ultralleuger o vaixell”. I per això a l'entrada del Parlament revisaven fins i tot el maleter del taxi de Xavier Domènech.

Però l'alt tribunal també deia aquell dia que el ple quedava suspès i advertia el president Torrent i la Mesa que en cas de no acatar la suspensió incorrerien en responsabilitats penals. I això a pesar de dos informes, del Consell d'Estat i dels lletrats del TC, que deien que no es podia impugnar la candidatura abans de celebrar el ple. Bàsicament, perquè no pots multar algú per saltar-se un semàfor quan encara no ha pujat al cotxe.

Per tant, i resumint, el Tribunal Constitucional va impedir, de forma provisional, la investidura de Carles Puigdemont, saltant-se les recomanacions legals i amenaçant amb presó els representants democràtics elegits pels catalans.

Cinc mesos després, i a punt d'acabar el termini que tenia per fer pública la decisió definitiva, el TC ha parlat. I sap què ha dit? Doncs declara “la pèrdua sobrevinguda de l'objecte de l'incident sobre el manteniment o aixecament de la resolució del president del Parlament del 22 de gener del 2018, per la qual es proposava investir com a president Carles Puigdemont" i entén que “les circumstàncies concurrents actualment fan que les decisions impugnades en aquest procés constitucional hagin perdut l'eficàcia i, en conseqüència, no puguin ser aplicades”.

Això traduït vol dir que el TC permet a Carles Puigdemont presentar-se fa cinc mesos com a candidat a president de la Generalitat de forma telemàtica des de Bèlgica. Però, ai las, com que ja no és candidat, perquè, com que no li van permetre llavors de presentar-se, van triar un altre candidat, doncs deixem-ho estar, tal dia fotrà un any i, com va dir el poeta, “a tomar pol culo y un abrazo”.

I, escolti, el més sensacional de tot és que no ha passat res. Perquè aquí mai no passa res. I, de fet, per què hauria de passar res en un lloc on la llei s’aplica amb uns criteris que no saps mai si són més arbitraris que polítics?

Aquí un jutge manté en presó provisional nou persones acusades d'un delicteque només ha existit en la seva imaginació i en uns informes basats en informacions falses creades per qui hauria de protegir-nos dels dolents.

Aquí un jutge manté en presó provisional nou persones acusades d'un delicte que ha estat desmentit pel ministre d'Hisenda espanyol.

Aquí és obligació acceptar i publicar el Govern que tria el president de la Generalitat i, si a l'Estat no li surt d'allà mateix fer-ho, doncs no ho fa i punt. I aquest Govern no és.

Aquí passen aquestes coses i d'altres i aquí no passa res. Perquè aquí mai no passa res.

Font: El TC permet ara a Puigdemont ser president

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Tribunal Constitucional permet ara a Puigdemont ser president

Somni d’una nit d’estiu | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«En fi, com sempre em passa quan pujo nord enllà, visitant del reialme de l'exili, torno totalment insuflat d'una estranya energia poderosíssima i de visions de no-ficció que m'acompanyen l'endemà de la Nit de Sant Joan»

Andreu Barnils

L’exili és aquí al costat. De tant en tant hi pujo, potser amb un punt d’addicció inicial. Una mica, sí. Si ets periodista, i t’agrada el que fas, bàsicament conèixer persones, allà dalt, nord enllà, n’hi veus massa de potents perquè no t’atrapi una mica, la veritat. Tots aquests nostres governants a l’exili, tots aquests cervells i potencialitats, tot aquest poder al costat d’una fragilitat espectacular. Visites, sí, una feblesa poderosíssima. Un poder esquerdat. Una barreja que ho amara tot i constantment. L’exili és aquí al costat i va bé visitar-lo, perquè ens fa tocar de peus a terra. Res com l’exili per a ajudar-te a somniar, a volar. Res com l’exili per a veure la cruesa del moment, i arrelar. Des dels habitants de la Casa de la República, a Waterloo, fins als polítics exiliats i la seva poderosa solitud, tot això és un petit reialme en construcció que anirà creixent. N’hi ha prou de comparar-ho amb fa mig any i els seus aparthotels. Ara, des dels visitants que reben ocasionalment els nostres governants, fins als amics europeus que hi tenim permanent, des del seu CNI al nostre, és tot plegat una feblesa i potència que ho amara tot i constantment. Puges a Brussel·les, Lovaina, Londres, Ginebra, Hèlsinki, i cada vegada passa igual: en tornar cap a casa des de l’estranger reps una estranya potència, en contrast amb un interior que no viu en la flama permanent dels d’allà dalt, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, sí, i on ningú no se’n riu, de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest nostre àrid poble, i sap perfectament que hem de seguir el nostre somni, el somni d’una nit d’estiu que ara comença. En fi, com sempre em passa quan pujo nord enllà, visitant del reialme de l’exili, torno totalment insuflat d’una estranya energia poderosíssima i de visions de no-ficció que m’acompanyen l’endemà de la Nit de Sant Joan. Sense nens no hi ha foguera. Això ens diuen a l’exili: no tot és culpa de l’asfalt.

Sense nens, no hi ha Sant Joan, ni fusta amuntegada, ni foguera per a saltar-hi. És la manca de nens campant lliures pels carrers que ha matat les fogueres de Sant Joan. Eren els nens que recollien la fusta i l’amuntegaven per fer-ne foc. I eren els nens que anaven a demanar-ne als veïns, porta per porta. Eren nens fent vida al carrer. Eren nens matant el temps. Eren nens portant el foc i la festa. I ara els nens fan extrascolars, amb horari, monitors i normes reglades. Sense nens, les fogueres de Sant Joan s’han anat apagant, i  només ens queden les tristes fogueres que organitzen els grans, sobretot des dels ajuntaments. Són fogueres reglades, que porten el logo incorporat i gairebé diries que monitor i tot fent hores extres, amb horari i normes reglades.

Quan tornes de l’exili et demanes, més que mai, per què hem deixat els nens pel camí en aquesta pel·lícula? I per què coi volem fogueres reglades, nosaltres? Volem nens campant lliures i al carrer.  Que facin el favor de tornar, pujar damunt el cotxe i avançar.

Font: Somni d’una nit d’estiu | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Somni d’una nit d’estiu | Andreu Barnils

Ja les podeu fer ben altes, les fogueres aquest any

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

FESTA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

El 24 de juny és l’única festa, que se celebra de forma conjunta arreu dels Països Catalans: són les festes de Perpinyà, les fogueres d’Alacant, la flama del Canigó, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià… És una jornada lligada al foc i al caràcter mediterrani del poble català, que simbolitza el final de la sega dels camps (“Pel juny, la falç al puny”) i la celebració del solstici d’estiu.

Per això, des DEL 2013, s’ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials. Els anys 80, per exemple, la Crida a la Solidaritat va fer una campanya i una recollida de signatures perquè el 24 de juny fos festiu (abans no ho era), i diverses entitats han mantingut viva la iniciativa de la flama del Canigó, que escampa el foc de la llengua des del Nord per les fogueres de tots els pobles i ciutats.

El 24 de juny, festa de Sant Joan és, d’acord amb la tradició popular que ens relliga, la diada nacional de les terres de llengua catalana, on la flama de la llengua recorre el nostre espai nacional, els Països Catalans, recordant el nostre compromís col·lectiu en la defensa d’aquest nostre signe d’identitat fonamental compartit, que és la llengua catalana.

SOM FLAMA

SOM FOC

SOM POBLE

SOM PAÏSOS CATALANS!

Ja les podeu fer ben altes,

les fogueres aquest any: 

Cal que brillin lluny i es vegin

els focs d'aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València, 

de Ponent i de Llevant ...

i el crit d'una sola llengua
s'alci dels llocs més distants.

Joan Maragall

Barcelona 1860 -1911

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ja les podeu fer ben altes, les fogueres aquest any