Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Crònica de la catàrtica declaració del president d'Òmnium des del carrer de la Diputació
Jordi Cuixart, president
d’Òmnium Cultural, ha declarat aquest matí davant el
Tribunal Suprem, però per un moment ha semblat que ho feia des
del mig del carrer. La seva veu i la seva imatge es projectaven en una pantalla
gran, no gegant, al carrer de la Diputació 276 de Barcelona, seu d’Òmnium
Cultural. Centenars de persones han seguit emocionades, primer, i orgulloses,
després, la intervenció d’un Cuixart més president que mai, i no solament
d’Òmnium. Aquest redactor ha comptat més de seixanta vegades aplaudiments d’una
concurrència entregada i vibrant.
Avui, després de cinc-cents dies, les
paraules de Cuixart retornaven, i retronaven, en llibertat enmig de l’Eixample.
Alguns passavolants s’aturaven embadalits i s’unien a una congregació de mitjana
edat i tercera asseguda en cadires al mig del carrer. Uns altres, més joves,
seguien la intervenció fent una cervesa a les terrasses del voltant, i fins i
tot famílies amb nens s’acostaven a la pantalla. Només alguns ciclistes
mostraven enuig perquè el carril bici havia quedat tallat en aquell punt, cosa
que els obligava a fer la volta o baixar de la bici. Però l’ambient viscut ha
estat bàsicament serè, i no direm alegre, però sí amb molts moments vibrants,
emotius i de somriure ampli i sincer. El presoner Cuixart ha animat els homes
lliures. I, segons Òmnium, durant les cinc hores d’intervenció, 1.500 persones
s’han inscrit a l’entitat.
Aquesta és una entitat en creixement i
avui, seguint la declaració de Jordi Cuixart, s’ha hagut d’habilitar una primera
fila d’autoritats per on han desfilat la consellera de Justícia, Ester
Capella, l’alcaldable Ernest Maragall, el diputat
Francesc de Dalmasses, el sociòleg Salvador
Cardús, el sindicalista Camil Ros, l’editora
Izaskun Arretxe, el diputat Enric Pujol,
l’activista Simona Levi, el periodista David Fernàndez
i els actors Marc Martínez i
Joel Joan, per citar-ne només uns quants. De fet, Òmnium tenia
avui una persona encarregada de fer les gestions amb les autoritats. Que
sapiguem, cap altra entitat o partit no ha tingut la idea de muntar pantalles al
mig del carrer.
Simona Levi, de vermell, escoltant Jordi
Cuixart.
El dia havia començat amb el carrer buit i
uns operaris muntant la pantalla i les cadires, mentre un crit ressonava de
lluny: ‘Vinga, nois, que no fem tard.’ Eren les nou del matí, i en un dels bars
de davant d’Òmnium dos veïns feien el cafè i es mostraven enutjats. ‘Que pesats.
Una altra vegada.’ Al bar del costat, era al revés, i la gran majoria de clients
portaven llaços grocs i als cambrers se’ls veia empàtics amb el punt de caos
llatí de davant.
Comentari a banda mereix l’armeria Ravell
del carrer de la Diputació. Davant per davant d’Òmnium, en aquest establiment es
venen armes, i no solament de fogueig. ‘Vam obrir l’any 1939. Ara és la tercera
generació, que ho porta. Jo hi treballo, en aquest negoci familiar. Aquí hi
compren armes bàsicament caçadors i policies. Segons la llei, els policies tenen
dret de tenir una arma privada a casa. I des dels atemptats gihadistes del 17
d’agost en venem quatre o cinc cada setmana. S’hi acosten policies locals,
mossos, guàrdies civils i policies nacionals.’ Paradoxes de la vida. Ironies del
destí. Cuixart acusat de rebel·lió. I els piolins
armant-se aquí dins.
Armeria Ravell.
Fora, la gent seguia la declaració d’un
Cuixart que no solament ampliava la base (citava Colau, CCOO i UGT sense parar)
sinó que també aprofundia la base (citava Gandhi, Rosa Parks i Hannah Arendt).
No esmentarem les més de seixanta vegades que ha arrencat aplaudiments, però sí
tres de destacades, que no és que arrenquessin aplaudiments sinó, directament,
una ovació.
Una: ‘Jo sóc un pres polític, no pas un
polític pres.’ Dues: ‘Sóc un pres polític i la meva prioritat no és sortir de
presó. La meva prioritat és denunciar l’atac de drets i llibertats que hi ha a
Catalunya i al conjunt de l’estat espanyol.’ I tres: ‘Violència? La de la
policia.’ En aquests tres moments, el carrer ha vibrat com mai.
Però la declaració de Cuixart ha
aconseguit un efecte catàrtic encara més potent que una ovació. Cuixart ha fet
riure la concurrència. La rialla que salva, que deia el gran Berger. Hi ha hagut tres moments
que Jordi Cuixart ha fet riure, aconseguint que jutges i fiscals perdessin tota
la seva intimidació: quan Cuixart ha explicat el significat de la paraula
‘llonganisses’ en un correu electrònic (llonganisses per a celebrar una
botifarrada contra el 12 d’octubre). Quan Marchena, aclaparat per la volta
argumental de Cuixart explicant com un poble holandès va salvar uns immigrants
fent missa, ha fet que el pobre jutge digués ‘deixem de banda l’experiència
holandesa’, cosa que ha fet riure la gent; i finalment quan el fiscal, incapaç
de preguntar ràpidament i bé, s’ha encallat amb un ah, ah, ah, ah, que
no li deixava començar la pregunta. En aquelles rialles, la gent es treia un pes
de sobre. S’alleugeria. Es deixava anar. És a dir, podríem dir sense por
d’equivocar-nos que avui Jordi Cuixart ens ha alliberat.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada