NEVA DINS EL VIDRE: Diàlegs amb Ostrogorski (II): L’Estat democràtic modern segueix amb governs que no persegueixen el bé comú

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lectors! Escolteu Ostrogorski ara que estem a les portes de tres eleccions (els espanyols, quatre, i com el president Torra acabi convocant-ne, nosaltres també!).

Vicenç Pedret

Barcelona, 1963. Fill i net de vidriers, es dedica professionalment a fer botelletes per a la indústria de la perfumeria. Enginyer per l'IQS i amb dos màsters (un a l'IESE i l'altre en filosofia i estudis clàssics a la UB). Va ser secretari general de la FNEC. Actualment, en l'ostracisme polític. Amb quatre amics exiliats, va fundar El Matí.

He rebut una allau de demandes aquests dies per part de infinitat de lectors àvids de saber més sobre les regles polítiques que Ostrogorski (1854-1921), polític rus i inventor de la ciència política, ens proposa en el seu magnífic llibre La Democràcia i els partits polítics (1912). Tots ells (en realitat, dos bons amics) m’incitaven a deixar-ho córrer. A ningú li interessa de veritat saber què penseu els primers politòlegs, mestre Ostrogorski. Tothom prefereix redescobrir la sopa d’all. O que li redescobreixin. Però persistiré. Aquesta setmana, dedicaré els meus comentaris a l’Oriol Junqueras, que després del seu al·legat del dijous al TS, no pot ser més gran, ni més autèntic, ni més humà, ni més bo, ni més polític en el sentit bo de la paraula polític.

Mestre Ostrogorski: ens vau deixar una primera gran idea, resumida en el meu primer article: “L’estat democràtic modern segueix amb governs que no prioritzen la defensa del bé comú”. En aquest segon article resumiré en sis regles el que vos anomeneu “Els límits del principi electiu”. Lectors! Escolteu Ostrogorski ara que estem a les portes de tres eleccions (els espanyols, quatre, i com el president Torra acabi convocant-ne, nosaltres també!). Segur que entendreu coses de com funciona la política.

(VI) “ El règim electiu, la representació, figura en l’imaginari de l’individu com a sinònim de llibertat”

Mestre Ostrogorski, per a nosaltres, ciutadans del s. XXI, democràcia equival a votar. I segur que de manera natural, pensem que com més votem, més demòcrates serem. Per això, la defensa del Junqueras se centra en la idea que voler votar no pot ser mai delicte. L’Oriol ho va dir mil vegades el dijous: no se’ls pot jutjar per voler posar les urnes. Mai. Se’ls pot jutjar, per exemple, per desobeir el TC, que considerava que no es podien posar les urnes d’aquesta manera, però sona tan malament estar a la presó per voler posar les urnes que no hi ha acusació política que ho pugui contradir. Per això, mai, mai podran ser acusats políticament per cap demòcrata de res. El valor de la democràcia entre nosaltres, els europeus del s. XXI, és inqüestionable. Hem viscut dos de les pitjors guerres que us poguéssiu imaginar durant el s. XX contra les tiranies. Per tant, democràcia és llibertat. I ho serà sortosament per molts anys. Els americans, paladins de la democràcia, l’han volgut exportar a tots els països del planeta. Amb èxit incert, perquè les regles democràtiques per elegir govern, com ens explicareu tot seguit, no són tan evidents. I creen nous factors de corrupció, inexistents abans que la democràcia generés il·lusió i màgia, i esdevingués inqüestionable. Tot i així, encara tenim problemes amb els sistemes electorals…

(VII): “ La complexitat dels sistemes electorals ha creat una nova classe, el empresaris electorals, que s’interposen entre el poble i els elegits i condicionen la vida política perquè condicionen l’opinió pública”

Mestre Ostrogorski: n’hi dieu “empresaris electorals”. Nosaltres tenim ara un món digitalitzat on les xarxes (Twitter sobretot), els diaris digitals i la multituds de TV públiques i privades intenten amb moltíssima intensitat condicionar l’opinió de tothom de manera descarada. Us posaríeu les mans al cap. Ja no tant per la complexitat de les eleccions, sinó per la gestió de les enquestes i el joc pervers dels influencers. El primer mandatari mundial s’expressa majoritàriament per Twitter, una eina de comunicació directa, i Facebook, el megaportal virtual de tots nosaltres, ha tingut un paper decisiu en moltes eleccions. La informació actualment és infinita amb Google. I per a un politòleg de principis del s. XX com vós, tot el què vivim com a eines electorals és simplement impensable. Creieu-me, hem embogit d’informació i hem prostituït l’opinió pública fins a límits descoratjadors. Però a vós us preocupava que ho volguéssim elegir tot. Per ara, no és ben bé el cas, almenys en l’entorn europeu. “Només” elegim alcaldies, parlaments autonòmics, parlaments estatals i parlaments europeus…

(VIII): “El sistema electiu té uns límits d’eficàcia democràtica. Un excés d’eleccions perjudica i destrueix paradoxalment l’autoritat del poble.“

L’elecció, dieu, ha de servir només per regular alguns dels nostres actes de cessió de sobirania. No podem extrapolar-ho a tots els àmbits. Les eleccions generen clientelisme i no sempre és bo que s’exerceixin càrrecs públics sota la mirada dels qui en rebran les conseqüències. Les decisions impopulars per reequilibrar pressupostos, o per expropiar, o per dissenyar polítiques que beneficien a uns a llarg termini en detriment d’uns altres a curt termini (com les pensions), poden quedar avortades per electoralismes que prioritzen l’ara i aquí. Tan cert, i tan difícil d’evitar. Seguim sense resoldre el clientelisme i políticament costa prendre decisions difícils i impopulars.

(IX): “El règim electiu, per ser eficient, s’ha de concentrar en l’elecció del poder legislatiu i del govern local.”

Són els dos principis bàsics de la democràcia. El poder legislatiu en qui recau la sobirania compartida per tots els ciutadans. I el poder executiu immediat, que s’ha d’exercir com a president d’una comunitat de veïns ampliada, perquè la proximitat vol un consens directe que només pot ser fruit de l’elecció amb tota la informació disponible sobre el candidat, que sovint coneixem personalment. Això de banda, segur que el poder executiu i el judicial funcionen molt bé quan es té el millor cos de funcionaris possible. I proposeu santament que els polítics gestionin el mínim possible…

(X): “La maduresa del sistema democràtic rau en la possibilitat de confiar la justícia i l’administració en funcionaris permanents”

I ara li parlaré de l’Europa que haguéssiu possiblement somiat: l’Europa dels funcionaris. Durant molts anys he considerat un engany que l’Europa política estigués sotmesa a l’Europa dels funcionaris. Ara començo a creure que per coordinar polítiques entre els quasi 30 estats europeus, l’única manera de forjar un esperit de comunitat és compartir directrius fetes per funcionaris comuns. Un bé comú definit per funcionaris que emeten “directrius” que els països van incorporant progressivament a la seva legislatura? No toca ara discutir a fons sobre el tema de la democràcia a nivell europeu, però em sembla que si comencéssim a elegir parlaments amb poder normatiu real sobre tots els estats, cauríem ràpidament en el caos. I els grans països se sostenen amb administracions eficients i exemplars. I només un apunt sobre la perversió de fer pivotar tot el sistema democràtic sobre un Tribunal Constitucional elegit pel parlament. Pervers al màxim. Quanta raó teniu. Com de diferent seria l’Espanya carpetovetònica si el sistema judicial fos realment professional i no es deixés intervenir per la política. Aquí rau la font de l’actual conflicte. Per això només un líder immens com en Junqueras encara la seva defensa denunciant que està sent jutjat per idees, i que no entrarà a debatre el pretès delicte de rebel·lió perquè està sent falsament acusat per motius polítics per uns fiscals que perillosíssimament han optat per l’ús indegut del poder judicial. Però acabem la feina amb la darrera regla.

(XI): “L’autèntica feina de una societat política lliure és el control i supervisió dels seus òrgans de govern”

En democràcia, l’únic mecanisme important és tenir un control sobre els òrgans de govern. I és del tot cert. La força, l’avantatge de la democràcia, és que els govern s’han de pactar i s’han de compondre de nou cada quatre anys (normalment). Per tant, amb una única elecció podem censurar tota l’obra de govern i enviar a casa, injustament o no, els nostres governants. Quina responsabilitat col·lectiva més ben aconseguida! Podem votar i l’única responsabilitat mal exercida en democràcia és quan no votem. I s’acosten dies tenebrosos si no votem massivament en contra de partits perillosament antidemocràtics.

Mestre Ostrogorski, deixeu-me agrair-vos un cop més la vostra lucidesa en aquestes qüestions tan rellevants del funcionament de la democràcia. Espero que la paciència de la multitud de fanàtics de la política que llegiu aquesta proposta de lectura ostrogorskiana no hagi estat portada al límit. I mentre jutgen la nostra democràcia, segueixo treballant en la tercera entrega, on mestre Ostrogorski ens parlarà de les condicions d’instauració del sufragi universal.