No podia treure els ulls d'aquell poster, penjat en la part posterior d'una porta de fusta vella i atrotinada d'un cinema antic que ja no existeix.
El fascinava la noia que s'hi representava.
Feia dies, potser setmanes, que, a qualsevol hora, trobava la manera d'anar a passar una estona per mirar la noia del lliri a la mà, intentant concentrar-se en el munt de sensacions que li trametia.
Sentia cada cop més una energia que l'apropava a aquella mirada dirigida al buit, plena de tendresa i desempara. La perfecció dels llavis sensuals que prometia una besada acollidora, contrastava amb la innocència que reflectia el seu rostre.
El ritual, per raons de feina, pogué durar encara uns quants mesos, durant els quals establí una certa complicitat etèria amb la fotografia. Era capaç de reproduir llargues converses, plenes d'emoció, que mai no tindrien lloc, pensava aleshores.
Amb el temps i la quotidianitat s'adonà que s'estava enamorant, primer de manera il·lusòria, com l'adolescent que s'enamora de l'artista de cinema en veure-la deambular per la pantalla. El cap li començà a ballar, però, quan començà a sentir-se correspost.
Quina bestiesa! - pensava sovint, ja que estava convençut que la noia era d'un país llunyà i que per tant mai no podria constatar la realitat d'aquell desig intangible d'amor compartit.
Però l'emoció de ser correspost s'imposava, i ara ja tenia l'absoluta certesa que fos quan i com fos, havia de conèixer aquella noia ja que, i n'estava segur, intuïa que els esperava un futur. potser no un futur concret, però futur al capdavall.
Es sorprenia a qualsevol moment del dia, o es despertava al mig d'un somni, amb l'emoció a flor de pell i una sensació de pèrdua inabastable. El torturava que la raó li fes veure massa lluny i com un somni impossible de realitzar aquell desig pel que el cor es delia.
Quan més decidit es trobava a allunyar-se d'aquell miratge emocional, però, quan ja s'havia obligat a deixar de comportar-se com un il·luminat, un company a qui finalment li havia confiat el seu secret, li digué que aquella noia existia, vivia a la mateixa ciutat i que la coneixia.
El cop va ser molt fort i el trasbalsà. D'una banda es sentia inclinat a comprovar fins a quin punt aquelles converses silents amb la noia es podien correspondre en una realitat, ara més propera. De l'altra l'omplia de basarda pensar que la realitat finalment s'imposaria per demostrar-li que cadascú s'ha fet el seu lloc a la vida, i que el seu i el de la noia eren tan distants com es podia esperar.
Finalment, una tarda d'agost, ja havien passat quatre o cinc mesos ben bons des de la descoberta de la fotografia, passejant per un dels barris tranquils de la ciutat, de cop i volta el seu amic l'aturà i amb un cop al braç li dirigí l'atenció cap a una noia de rinxols daurats que passejava tranquil·la amb un nen d'uns tres anys, agafat d'una mà, mentre amb l'altre aguantava la corretja d'un preciós llebrer eivissenc blanc.
El cor li va batre tan fort que no gosà ni acostar-se-li impedint de totes, que el seu amic fes el més mínim gest per presentar-los.
El que havia sigut una espècie de joc a cavall del somni, el capritx i la obstinació, s'havia transformat en una realitat incontestable. S'havia enamorat perdudament d'aquella noia, i tenia la certesa que més tard o més d'hora els seus camins es trobarien.
Això no passà fins uns sis mesos més tard.
La ciutat passava per una època convulsa. Eren finals dels setanta, i a tot arreu i per mil motius diferents, grans quantitats de persones coincidien sovint en assemblees, festes, mítings i altres alteracions de l'ordre que l'antic dictador, el sanguinari, ara mort per fi, havia mantingut amb mà de ferro.
Doncs bé enmig de la munió de gent, la descobrí. Va comprovar que no hi hagués cap altre element masculí que anés amb ella, i quan constatà que només anava amb una amiga, es feu el trobadís i, poc a poc, van anar xerrant daixò, dallò, rient sovint i deixant que passessin les hores.
Quan ja tot s'acabà i una parella amiga de la noia els duia amb cotxe cap a llurs vivendes, a l'hora de separar-se es feren un petó als llavis, breu i fugaç. La noia n'hi demanà un altre.
Quan ell sentí per segon cop els llavis de la noia del poster oferir-se al seus, s'adonà que besaven com havia somniat, i que uns ulls femenins, il·lusionats, el miraven com tantes vegades havia desitjat, ara en la penombra del seient del darrere de l'automòbil. Copsà en aquell instant que s'havien trobat i, sense dir-se res com en les converses amb la fotografia, comprengué que ella s'alegrava del mateix.
