EL TEMPS ERA TEMPS

Anàvem a caçar capgrossos a la riera.

Les cames, emblanquides per  la pols del camí,  ens guiaven, expertes. Un silenci d’horts, vinyes, barrancs i argelagues ens envoltava aquella tarda d’agost.  Eren quarts de sis de la tarda, i ja teníem a les nostres esquenes sis setmanes ben bones de vacances.

A aquestes alçades d'estiu, l’amistat retrobada després d’un món separat per hivern, ja s’havia consolidat en l’automatisme de les complicitats.

Ja no quedàvem. Simplement, l’Amadeu, el veí de la meva edat, i jo, ens trobàvem a tota hora. Matí, tarda i a l’hora de prendre la fresca al carrer, després de sopar.

Ara el tenia al davant, l’Amadeu, amb els seus pantalons blau de treballador, probablement aprofitats d’uns de vells del pare, la camisa de quadres descolorits mal cordada i cobert amb un barret espellifat. Jo, tot i ser de ciutat, anava més o menys com ell, només que jo no tenia barret de palla. Sempre n’havia volgut tenir un, però; un dels de debò, dels que es gastaven d’aquella manera especial que només dona la suor del camp.

Caminàvem l’un darrera l’altra pel caminet de la riera, a l’ombra d’uns plàtans centenaris d’ombra fresca amb l’herba desafiant que ens arribava més amunt dels genolls.

No calia dir-nos res.

Ens aturarem davant d’un ampli meandre on la riera s’eixamplava fins quasi bé estancar-se. Deixarem les canyes de bambú amb què a vegades intentàvem pescar i ens dirigírem cap un dels límits de la devesa, aquest n’era el nom, per emparrar-nos fins una vinya que tenia uns quants presseguers. Ens omplirem les butxaques de préssecs i tornàrem a buscar les canyes per prosseguir el camí.

De sobte l’Amadeu es girà:

- Vas veure la mare de la Tina, ahir?

Era una de les nenes que m’agradava. Segurament, a l’estiu, la que més. Durant l’hivern encara no n’hi havia de noies, segregades a casa seva o als col·legi. La Tina era molt bonica i filla d’un dels dos cacics del poble. Potser degut a això poques vegades havia pogut ballar amb ella a la festa major i, per tant, tingut l’ocasió de parlar-hi.

Em va estranyar la pregunta directa de l’Amadeu, tot i que sabia perfectament que jo només vivia per creuar-me-la pel carrer.

- Sí... quan les nenes sortien de ca la Maria Lluïsa – vaig respondre desconcertat.

Si cada dia la veiem, vaig pensar.

Entre setmana, a les tardes, voltàvem amb bici pel carrer de la Maria Lluïsa, que les ensenyava a cosir, fins que les nenes sortien de classe.

- Espera un fill - va dir-me sense esperar.

- I com ho saps?

- Se’ls infla la panxa... – va decidir explicar-m’ho tot al veure la meva cara de sorpresa – ... quan esperen un fill se’ls infla la panxa.

I això era tot? Preguntant i fent-me l’entès vaig anar estirant del fil.

Ni aquella nit ni les següents em va ser fàcil agafar el son. No em feia gràcia la idea de com aquella cosa, que tot just feia poc que havia fet les primeres crescudes, podia entrar dins el llombrígol d’una nena. Em neguitejava pensar el mal que devia fer i em sorprenia que mai ningú no s’hagués dessagnat. Sobretot pensava el difícil que seria, en el futur, convèncer la Tina o la noia que em toqués, que s’havia de fer aquella salvatjada per tenir un fill.

N’estic convençut que aquell dia d’estiu de mitjans dels anys 60 va tenir molt a veure amb el fet de no haver tingut fills.

EL TEMPS ERA TEMPS