En Carles caminava de pressa, evitant els bassals que formava la pluja en la irregularitat del que, feia molt temps, havia estat l’asfalt. Lluitava contra l’emoció accelerada per l’adrenalina, arrambat a les proteccions d’automòbils destrossats per la guerra i plantats en filera com els plàtans d’algunes carreteres, en els carrers vells de l’Stari Grad de Sarajevo. El trànsit era inexistent.De tant en tant creuava un lletreret, moltes vegades un escrit amb guix a la paret, que advertia d’un espai obert als trets dels franctiradors: “Sniper”. Li cridava l’atenció que fos en singular, quasi bé mai en plural. El singular afegia brutalitat.
Va canviar de vorera per fumar una cigarreta sota el tendal del petit cafè on treballava la Sophie. Es protegí de la pluja quasi al dentell de la porta oberta de l’establiment per on s’escapaven els olors de cafè, ceba fregida i salsitxes. La música vital que habitava les valls i les muntanyes del país, fugia del tuguri cap espais més oberts, acompanyada del ritme compassat i llunyà de l’explosió d’una granada i d’alguna metralladora. Per uns moments es va veure a si mateix perdut en un tarda xafogosa, xop, i rodejat de cases apilades en carrers pintorescos que es perdien en les muntanyes, més enllà de la ciutat maltractada per la guerra.
Tot i que la pluja havia amainat bastant i com que encara faltava mitja hora per a la cita amb el poeta, va encendre una altra cigarreta i es va donar uns minuts per paladejar les emocions contradictòries que l’omplien. Potser no l’ajudarien a trobar el gran tema que cercava per l’article, tot i que pogué palpar l’averany que l’ajudarien a viure; probablement més endavant, però potser a partir d’avui mateix.
Entrà al petit salonet del Paradiso Kava i s’immergí en l’atmosfera de música, fum i parroquians que condensaven la tarda en silenci; va demanar un “turkis kava”, cafè turc, a la Sophie, que el saludà amb els ulls des de darrere el mostrador.
Més enllà dels vidres mig entelats per la pluja algunes persones anaven amunt i avall del carrer, aparentment atrafegades, amb bosses de plàstic a les mans per posar-hi el que es pogués recollir i dipòsits de plàstic per acumular provisions d’aigua.
Alguna cosa intangible s’escapava entre les emocions d’en Carles, però era reemplaçada per una impressió dolça i càlida, plena d’afecte envers aquelles persones humils, de mirada extraviada, que fitaven els carrers tot i passant comptes de la destrucció; ploraven amb orgull cada nova ferida a la seva ciutat. S’omplí de l’aroma del cafè i de la noia que, ara, amb l’educació refinada dels eslaus, deixava la tassa i el petit recipient d’aram amb el cafè damunt la taula.
Zvolite…
Hvala puno Sofi… kako si?
Dobro, e ti?
Dobro, hvala...
Chao!
La noia s’allunyà seguint el ritme de la melodia entre les taules i les filagarses de fum que s’arremolinaven al seu darrera en passar.
Qui era La Sophie? Que feia a les estones lliures? En tenia? Havia visitat el bar en altres ocasions; a les 7 del matí, a migdia, a mitja tarda, a les 9 de la nit, l’hora del toc de queda, i ella sempre hi era. Tenia vida privada? promès? un marit amb qui passejar i explicar-se confidències? Un pis o una casa? una família?
Li van venir al cap les paraules d’en Damir a Tuzla. “La xarxa”, havia dit, “sempre acabes topant amb la xarxa. Com que no hi ha feina, els diners sempre surten de les mateixes butxaques. Tothom ens coneixem; avui treballen aquí, demà allà, com si el país fos uns grans magatzems organitzats en torns, i on mai es veu qui mana”. Aleshores afegia amb el punt d’humor negre dels balcànics: “Life is a witch, my friend, and them we die”.
Ara la música era una balada que la Sophie s’havia cuidat de traduir-li: “Kad se volje, sto se rastaje”#. Una onada calenta i plena de melangia el va sorprendre. Es sentia un més entre aquella gent, molt més que a la seva ciutat; i hauria volgut cridar-ho a tothom fins que el sentís en Martínez-Jané des de Barcelona. Aquests pensaments en aquell catau confortable i familiar l’allunyaven de la prevenció misericordiosa amb què s’havia apropat al país i a la guerra.
Tot d’una mirà el rellotge va deixar un bitllet damunt la taula i es dirigí al carrer.
Doviđenja
Doviđenja! – respongué la parròquia.
Va iniciar l‘ascens pel carrer costerut d’escales amples i plenes de forats fins que es va plantar davant d’una casa rodejada d’un petit jardí descuidat. Cridaven l’atenció, la brossa amuntegada i un dels pals del que havia estat una tanca, en el que hi havia, clavat amb un clau rovellat, un cartró amb el número 26 escrit amb carbó. Es trobava doncs davant la casa del professor Ćimić. Sentia curiositat per conèixer aquell vell poeta serbi bosnià, antic professor de Literatura que, en altre temps havia lluitat a la guerra espanyola amb altres brigadistes de la ex Iugoslàvia.
Mentre recuperava l’alè s’obrí la porta i un home corpulent i de llargs cabells grisos el convidava a entrar amb gestos nerviosos.
No s’aturi al carrer, home de déu! Des d’allà dalt l’estan apuntant.
Va assenyalar un punt inconcret cap a les muntanyes a través de la finestra. En Carles no era conscient del perill que havia corregut. L’entrada al jardí quedava totalment desprotegida ja que l’edifici del davant no era més que un pilot de runa, ferralla i bigues enfonsades que sobresortien immòbils.
L’home el va fer anar fins a la part del darrera de la casa on, en una petita cuina, s’amuntegaven un munt de llibres i d’atuells de cuina repartits entre els prestatges. Una flassada prop de l’estufa feia evident la misèria i a cada racó evidències d’una vida sòrdida.
M’he hagut de traslladar a la part del darrera... la casa del davant va caurei és més segur. Què vol prendre? Cafè, te, ràkia o “multivitamine”?
“Multivitamine” era el nom que donaven a un beuratge presumiblement fet de suc de fruites que, embotellat en ampolles de plàstic de dos litres, recordava vagament el sabor de la taronjada barata esbravada.
En Carles es va decantar pel cafè com d’habitud i mentre l’aigua s’escalfava en un petit fogó elèctric l’home va treure un parell de gots i una ampolla de ràkia d’un armariet de fusta.
Así que tu eres un camarada de Barcelona?
L’home recordava bé un castellà antiquat i en Carles es va sentir impressionat de trobar-se davant per davant d’un autèntic ex brigadista que recordava amb exactitud els noms d’alguns pobles de la ribera d’Ebre i a qui encara se l’hi il·luminaven els ulls en parlar de les vegades que va travessar el riu nedant per ajudar a altres companys internacionalistes en la retirada del front. Va cantar-li amb emoció la tornada d’una cançó de l’època:
- “Soldados del pantano, las balas en la mano, nos vigila la guardia dura, ¿Quién podria escapar? Huir es la muerte segura, si disparan es para matar...” – Es feu un silenci en què el professor provà d’esmorteir els sanglots. Prengué aire, s’eixugà els ulls i explicà - De la meva columna, només en quedem tres: Cedo, que viu a París i Miroslav que viu a Belgrad; amb Cedo encara de tant en tant sabem l’un de l’altre, però en Miro no ens pot escriure ja que els dos vivíem aquí, a Sarajevo, i a ell el va atrapar la guerra a Belgrad. Tot i ser serbi està vigilat.
El professor Cimic, que era serbi com els altres dos, va seguir explicant en un anglès perfecte, que van ser molts els Iugoslaus que van participar en la guerra espanyola contra el feixisme; el mateix Mariscal Tito hi havia combatut i inclús n’havia conservat l’alies per tota la vida. En Carles estava meravellat i emocionat alhora, de com aquell home de gairebé 90 anys conservava intactes la dignitat, l’esperit de lluita i un sentit de la justícia enorme que el feia condemnar fets i persones que, a l’estat espanyol, poc a poc han estat oblidades per interessos a vegades inconfessables.
En Carles, agraït i una mica aclaparat, intentava comunicar les seves sensacions en una espècie de discurs breu de reconeixement.
Si vostè i els seus amics van lluitar i morir per la nostra causa… què menys que venir a fer costat quan estan a la mercè de… de…
No va poder acabar la frase doncs l’emoció l’hi omplia el coll de dolor.
Us necessitem – va dir aquell home de veu greu i reposada - necessitem que expliqueu el que veieu, tant sols això. I armes. Que deixin defensar-nos. Quan tornis al teu país, digues que un poeta t’ha demanat que no cal que plorin per les nostres dones, nens i homes que moren aquí cada dia; és important que entenguin que si no ens ajuden ara mateix a aturar el feixisme als Balcans, hauran de plorar els seus.
La clarividència de la frase va glaçar l’esquena d’en Carles, però l’home estava embalat i va acabar de dir tot el que volia dir.
Miri, una guerra és com un forat a la mitja d’una dona: es fa al taló i no te n’adones que la carrera ja ha arribat a la cintura. No penseu que Espanya, perquè està en un extrem se n’escapi… Escolta, el 36 la comunitat internacional va abandonar el govern legítim de Madrid a la seva sort i al 40 Europa era Feixista. Si ara abandoneu Sarajevo… com serà el món d’aquí a uns anys?
La tarda s’escolava amb la densitat del plom, i en Carles no parava de prendre notes a la llibreta, imaginant l’efecte que algunes d’aquelles observacions, clarificadors de la manera més senzilla, tindrien entre els seus compatriotes, enganyats com ell mateix amb la mentida d’una guerra civil segons alguns “progres” nostàlgics, religiosa per una altres o ètnica com preferien els predicadors de catàstrofes universals. Com podrien creure’l quan els expliqués que era més simple que tot això, que la guerra de classes existia, que era allí, i que ell mateix havia comprovat com n’era de sanguinària? Trobava a faltar una magnetòfon que pogués provar aquelles paraules. Exposaven les mateixes qüestions escoltades a Tuzla, a Mostar, a Bihać o a Ziviniće.
L’hi semblava mentida que aquell home estigués descrivint el mateix país on feia unes hores s’havia sentit ple d’amor i llibertat, prenent un cafè en un bar rodejat de música alegre i persones que es respectaven, com si no s’estigués enfonsant el món al seu voltant.
Això ho provoca la manca d’estat. No existeix l’estat. Tot l’esforç i l’estructura d’aquest se l’emporta la guerra i no té força per recaptar. Fer complir la llei és una utopia… ni esma per organitzar la recollida d’escombraries, no té!
Però no dóna sensació de caos… és a dir: les persones, més enllà de la situació caòtica de les bombes, de la manca del més elemental… de l’aigua, de l’electricitat, de l’estructura social, … la relació entre individus és aparentment normal… o millor fins i tot… és estrany…
Hi ha un objectiu comú, una sola idea, un sola direcció…
Es refereix a la… guerra? – A en Carles, verbalitzar el concepte l’hi va provocar una certa inseguretat. Com un nen que a l’escola omple una redacció amb massa obvietats.
No. Em refereixo a la supervivència. Aquesta és la única idea i tothom volem sobreviure sabent que ningú no ho aconseguirà per si mateix.
Una explosió molt forta que va fer trontollar la casa amb un cruixit sec els va sobresaltar. L’home va caure de la cadira. Els vidres de la finestra van esclatar ferint lleugerament una galta d’en Carles. Per la porta de la cuina va entrar un núvol de pols que provenia de l’entrada de la casa i que l’ofegava.
Quan el professor Ćimić es va aixecar del terra rebutjant l’ajuda que l’hi oferia en Carles, es van dirigir en silenci cap a la sala d’entrada de la casa. Els danys eren menors doncs la granada havia esclatat al jardí, on des de la finestra, ara esbotzada, es veia l’esvoranc.
De la llibreria que ocupava la paret perpendicular a la finestra n’havien caigut la majoria de llibres al terra. Tot estava cobert d’una pols blanca. Amb silenci es disposà a ajudar al vell professor a retornar els llibres als prestatges. En va veure un al terra, que, obert per les primeres pàgines, mostrava la fotografia de l’autorLa curiositat el va guiar a recollir el llibre i després d’espolsar-ne la pols va observar la fotografia. Era una cara d’un home jove, de cabell voluminós i desordenat que l’hi donava un cert aire romàntic. El llibre era de poemes i l’home de la fotografia, l’autor, era Radovan Karadzić, el líder dels serbis de Bòsnia.
El professor va veure la incredulitat en el rostre de Carles.
Va ser alumne meu a la Universitat – va explicar.
En Carles s’adona de l’envelliment sobtat del seu nou amic, i de l’ombra de tristesa que li enduria els trets. El posat profundament abatut del professor semblava més pesarós per l’autor del llibre que per ell mateix. Amb gravetat, l’home, es va apartar els cabells blancs que ara l’hi cobrien el rostre, va prendre el llibre de les mans de’n Carles, amb cura va buscar la primera pàgina i l’hi va retornar.
És dedicat a vostè? – feu en Carles estranyat – què hi diu?
“Dedicat al meu mestre, el Professor Vladimir Cimić, amb admiració. Signat, Radovan Karadzić” – després d’una pausa, sentencià - exactament el mateix que duia escrit la granada que acaba d’esclatar al meu jardí.
En Carles baixava el pendent que tant l’hi havia costat de pujar abans. Semblava que haguessin passat anys i tan sols havien passat poques hores. A Barcelona s’hauria desplaçat un parell de vegades amunt i avall de la ciutat i, amb sort, hauria fet un cafè en algun bar.
Ara era fosc i, en aquella part de Sarajevo, els fanals apagats esdevenien ombres allargades. Mirà d’orientar-se cap a l’oficina de la Democràcia Local on, si hi havia línia, enviaria un E-mail a en Martínez – Jané. L’hi hauria d’explicar que encara estava contrastant informació, però que mentrestant li hauria de fer un favor; rebria algunes cartes al seu nom, des de París i Sarajevo, les quals hauria de reenviar amb un sobre nou a una adreça determinada de Belgrad. Si tot sortia bé, potser tres vells amics que van combatre a l’Ebre podrien reprendre la seva relació, precisament a través d’aquell país on van deixar-hi amics, ideals i bona part de la seva joventut.
Riudebitlles, març 1997
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada