26 de Maig de 2010
Les recents declaracions de Justo Molinero, president fundador del Grup Teletaxi, a favor de la independència de Catalunya, han sorprès molts catalans, tant independentistes com espanyolistes. Els primers, perquè, deixant-se arrossegar pel tòpic, no s'adonen que hi ha milers de persones a Catalunya que, malgrat no dominar la nostra llengua o fins i tot no parlant-la -quants catalanoparlants s'adrecen a ells en català?-, estimen aquesta nació, i precisament perquè l'estimen la volen lliure i independent. I els segons, perquè la ràbia i la vergonya se'ls menja vius cada cop que algú trenca els esquemes de la seva estreta mentalitat i els posa en evidència. I és que en l'ortodòxia dels malalts d'autoodi no hi entra l'immigrantindependentista. No hi entra, perquè els va molt bé poder mantenir viva la creença d'una Catalunya dividida entre catalans burgesos, reaccionaris i folklòrics, és a dir, nacionalistes, i catalans obrers, progressistes i cosmopolites, és a dir, universalistes. Defensar els drets nacionals de Catalunya, per tant, seria propi de gent de dretes i carrinclona, i voler una Catalunya convertida en baula de l'encadenament espanyol seria propi de gent d'esquerres i oberta.
Però, és clar, què passa quan apareix una figura popular i estimada com Justo Molinero, nascut a Còrdova el 1949 i arribat a Catalunya fa 44 anys, i diu coses com aquesta?: "Aquesta és la meva terra. Aquí tinc els vius i els morts de la meva família, i no voldré res més per a aquesta terra que no sigui el millor per a tots. No poden decidir des de 600 quilòmetres el que he de fer jo. [...] Jo, particularment, no vaig poder decidir res. Al meu poble vam fugir de la fam per venir a Catalunya. El que no m'agradaria és que els meus fills haguessin de fer el mateix. Arriba el temps que ells puguin decidir. És això el que em mou, res més". Doncs quan Molinero diu això, l'autoodi s'enfurisma perquè no hi ha ningú que tingui més capacitat que un immigrant per mostrar l'ànima d'esclau d'alguns catalans de soca-rel. Molinero, a diferència d'aquests últims, no es fa perdonar els orígens. Al contrari, per humils que siguin, els explica amb orgull i els defensa amb dignitat, i un cop fet això defensa la terra que un dia el va acollir i que ja és la seva terra i la terra del seus fills. I és trist, molt trist, que, 44 anys després de ser aquí, molts catalans autòctons encara el considerin un immigrant. Ves per on, Molinero, amb la seva actitud, els ha donat una meravellosa lliçó de catalanitat, de noblesa i d'autoestima. Moltes gràcies, Justo.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
www.victoralexandre.cat
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada