31.1.11
30.1.11
27.1.11
ADHERIM-NOS A LA DEMANDA INTERNACIONAL CONTRA EL TC ESPANYOL
ENLLAÇ PER ADHESIONS A LA DEMANDA
En data, 14 de gener, s’interposà,
davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, una demanda contra la sentència del TC sobre l’Estatut.
La demanda la presenten l’advocat
Jordi Cortada Passola i l’editor i llicenciat en dret Quim Torra i Pla. La
basen en la vulneració del dret a un procés equitatiu la imparcialitat i independència
del Tribunals reconegut per l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans (Conveni
de Roma, de 4 de novembre de 1954).
L’equip d’advocats que hi ha
treballat ha estat dirigit per Antoni Abat, professor de Dret Constitucional
Comparat i Teoria Legal a la State University of New York, a Buffalo, i ha
comptat amb l’assessorament de Bertrand Mathieu, professor titular de Dret
Públic a la Universitat de La Sorbona, París, president de l’Associació Francesa
de Dret Constitucional i Director del Centre de Recerca de Dret Constitucional
de França.
L’objectiu del recurs és demanar que s’ordeni al regne d’Espanya que deixi sense efecte la sentència pels motius anteriorment exposats. Alhora, persegueix donar testimoni de les irregularitats processals i polítiques seguides en la tramitació pel TC i mostrar internacionalment aquesta situació.
Direcció tècnica i
assessorament:
Conscients de les dificultats jurídiques
d’aquest recurs, hem demanat assessorament de prestigiosos advocats i
constitucionalistes.
La direcció tècnica de la demanda
ha anat a càrrec d’Antoni Abad:
Professor de dret constitucional
comparat ¡ teoria legal a la State University of New York at Buffalo (Estats
Units. Anteriorment havia estat professor visitant també de dret constitucional
i teoria legal a la Stanford Law Schoo i a la Lincoln Law School of San José.
Es doctor cum laude en filosofia per la Universitat de Barcelona.
Entre els advocats, lletrats i col·legues
que hi han col·laborat, destaquem el professor Bertrand Mathleu:Advocat i, des de 1998, professor de dret públic a la
Universitat de París.
Es
president de l’Associació Francesa de Dret Constitucional.
Se’l
considera un deIs constitucionalistes francesos de més prestigi internacional.
26.1.11
26 DE GENER - NO OBLIDEM
.
Altres
El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entraren a Barcelona, ja sense cap possibilitat de resistència.
EL FRANQUISME CONTRA EL CATALÀ
25.1.11
21.1.11
YO NO ERA INDEPENDENTISTA
.
Altres
,
Independència
Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.
Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?
Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.
Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.
JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
16.1.11
TUNÍSIA ENSANGONADA
.
Altres
Tunísia és avui l'exemple del poder de la ciutadania, i a la vegada destaca les excuses de les quals ens servim per no actuar. Per això he penjat aquesta bandera de Tunísia ensangonada.
14.1.11
POSEU-ME LES ULLERES - Estellés al Romea!!!
Si podeu no us perdeu aquest espectacle recentment estrenat al Teatre Romea de Barcelona. Qui estimi Estellés, l'Ovidi, en Miquel Gil, la cultura catalana en el punt de vista propi del País Valencià, no pot deixar escapar aquesta autèntica joia del Teatre Micalet de València Ciutat, dirigit per Pep Tossar. El director Mallorquí ha aconseguit una producció cultural genuïna dels Països Catalans que combina rigor i excel·lència dramàtica, amb un molt alt rendiment artístic i d'interpretació tant dels actors com de la música en directe.
La ironia, l'humor la sensibilitat i la emoció d'aquest espectacle, creen la més vella aspiració del fet teatral: la catarsis a través de la qual en sortim enfortits com a poble. repeteixo: NO US EL PERDEU!!
9.1.11
L'ARREL DE L'ALZINA
A la Shaudin, pel seu conte "El secret de l'Oreneta" – Vilanova i la Geltrú, gener 2011
La Clara baixà de l’autobús amb un cert capteniment. No
estava gens segura del que esperava trobar, tot i que en els darrers dies havia
donat voltes i més voltes als vells records de la infància llunyana passada a
Castellpins.
El reconeixement que l’actual consistori del poble li
dedicava com a filla il·lustre l’omplia de satisfacció, però al mateix temps
d’un temor imprecís, com una premonició. Feia anys, molts anys, que no havia
vist, no ja el seu poble de vacances enyorat, si no el seu país; la vida, la
feina i un esperit que no s’espantava davant el desconegut l’havien dut a viure
a l’estranger per raons de feina. Ella, però, encara es sentia una mica com
aquella nena intrèpida, curiosa, que palesava una ingenuïtat tant sovint
confosa amb un esperit rebel, el qual, també s’ha de dir, havia desenvolupat
anys més tard.
Un cop a la vorera pogué comprovar que amb prou feines
reconeixia aquell carrer. Abans era la carretera, aquella part del poble
permanentment prohibida a la canalla, i menys encara per anar-hi en bicicleta
ja que qualsevol dels cotxes o camions que de tard en tard passaven podien
sorprendre i causar un accident. Ara s’havia transformat en un carrer ple de
vehicles aparcats, persones caminant davant algunes botigues il·luminades
excessivament tot i no ser encara fosc del tot, semàfors, senyals de trànsit, i
una remor de ciutat que impedia recrear-se en el record que la Clara guardava
d’un poble fet dels silencis trencats només pels parrups que venien dels
colomers, el cloquejar mandrós de les gallines a l’hora de la migdiada o el
repic pausat de les persianes de fusta en besar els balcons metàl·lics quan
arribava la marinada.
Caminà com una forastera entre un munt de gent que no
coneixia i es dirigí a la fonda del poble, on havia telefonat per reservar una
habitació per a aquella nit. Havia declinat el cotxe previst pel
consistori precisament per arribar la nit abans de l’esdeveniment i deixar-se
portar pels records fets de sons, llums i olors de la seva infància a
Castellpins. Una de les olors que havien persistit era la d’aquells canelons
menjats amb la família al complert, el dia que el seu pare havia tornat de
Barcelona i ella es trobava en aquell gegantí, li semblava aleshores, embolic
amb l’Alfonso, el Paco i la noia desapareguda.
Quan es trobà davant la fonda dubtà. Allò era un bar!
L’ànima li caigué als peus. No és que esperés trobar encara aquella porta vella
que s’encallava en obrir-la i en el pany de la qual s’hi enredaven les cortines
de “gafets”, clar que no. Però tampoc esperava un bar anodí, exactament igual
als altres bars de ciutat fets de mobiliari de plàstic vermell i lluminària
desproporcionada. En fi, deixaria la petita maleta a l’habitació i faria un
recorregut pel poble per comprovar la magnitud del que se li començava a
presentar com una tragèdia.
Quan s’hagué rentat la cara i les mans, sortí de nou al
carrer amb el cor compungit i amb la por de perdre’s per aquells
carrers dels quals en coneixia cada pedra, cada clot, cada
irregularitat i que, anys enrere, havien escoltat els crits de la
quitxalla i les frenades de la seva bicicleta. Ara els carrers estaven
perfectament asfaltats, amb voreres regulars en les quals els arbres havien
estat substituïts per fanals que proporcionaven una lluminària impròpia d’un
poble tant petit. Un temor començà a créixer dins el seu cap mentre les cames
la menaven cap a la plaça de l’Alzina. Una cantonada més enllà de la farmàcia -
la qual per sort encara conservava la porta vidriada de tres fulles, ara
restaurada i pintada – apareixeria a la seva dreta el petit espai acollidor de
la petita plaça, oberta al sud i sota l'ombra de l’enorme alzina que li donava
nom.
Doncs no. L’arbre encara hi era. Però podat i retallat fins
a semblar un arbust gran, mentre que al seu voltant s’hi havien empescat una
jardinera amb una tanca; molt bonica, això sí, però que devia impedir a
les nenes i nens actuals deixar-hi passar la vida entre jocs i secrets durant
els allargassats capvespres d’estiu. De fet - se n'adonà de cop i volta - no havia
vist cap bicicleta. Només ciclomotors sorollosos. Potser aquesta era la causa
que l’alzina ja no semblés necessària i la guardessin enmig de la plaça com un
monument, la utilitat del qual ja només és ser mirat com un objecte més.
Pensà en la seva infància i en com estimava aquella escorça.
No s’ho pensà dues vegades: emocionada passà les cames per damunt la tanca i
s’acostà a l’alzina amb decisió. Es sentí com quan de petita havia entrat
d’amagat al jardí de l’Alfonso o al jardí decadent de la casa de l’Oreneta. Un
corrent nou d’emoció li recorregué el cos i s’encarà a l’arbre amb tendresa,
mentre el cor li bategava a un ritme accelerat.
El reconegué per les irregularitats del tronc. Allí aquell
bony amb què l’Antoni s‘havia colpejat, allà aquell sortint que tant bé anava
per gronxar-se tot deixant caure el cos. S’hi acostà i s’adonà de la
importància d’aquell ésser viu. No només vivia, si no que tenia memòria. I
parlava. Li parlava a ella. S’hi abraçà ulls clucs, feliç i emocionada. La seva
alzina, la seva infància, els records, les amigues i els amics amb els seus
riures i xiscles... tot va brollar de cop. Allí abraçada a la seva infància,
als olors quasi oblidats d’arpilleres i a les tardes amarades de llum, en comprengué
la importància. Tot hi era enregistrat! Els xiuxiueigs de generacions d’amants,
els contes de por de la canalla explicats a l’hora de prendre la fresca, els
amors secrets, i fins i tot milers de xafarderies, substituïdes avui per
avorrits programes de televisió. Es sentí enamorada del fet d’haver-hi
conviscut aquells dies llunyans d’infància, la memòria dels quals qui sap on
parava. Només la compartien ella i l’alzina.
Li costà separar el seu cos del de l’arbre, al qual s’havia
arrapat com qui abraça per darrera vegada la persona estimada. Tornà a saltar
la tanca que rodejava l’arbre i s’assegué en una de les cadires de la terrassa
d’un bar petit i modest que li havia passat desapercebut. Des de la seva cadira
no podia treure els ulls de l’alzina, com si n’estigués hipnotitzada.
Una idea va anar creixent al seu cap. Tot al seu redós havia
anat canviat fins al punt de no reconèixer-ho ni ella mateixa que tantes hores
havia viscut en aquell poble. Tot era nou, impersonal, fet de materials que, si
bé, deien, eren de més qualitat i “energèticament sostenibles”, havien perdut
la facultat de ser peculiars i entranyables. De tenir personalitat com aquella
alzina, per exemple, que tot i podada, escapçada i apartada del quefer diari,
conservava gravat al seu tronc la vida que havia transcorregut al seu voltant;
les vides! I entre aquestes la seva pròpia.
Mentre prenia un cafè boníssim – això sí que havia canviat
per millorar – una idea arrelà en els seus pensaments emocionats. Ella era
aquella alzina amb els records gravats a la seva escorça; i era també la seva
veu, puix l’arbre restaria mut per sempre. Era ella qui podia deixar constància
de la vida passada al seu redós. Només ella.
I aquella nit ho feu. En la foscor de l’habitació de la
fonda, tragué la seva llibreta i la ploma d’escriure contes - tenia
classificats els materials d’escriptura per matèries - i es disposà a explicar
un dels records que l’alzina, ella mateixa, aquell vespre havia reviscut. El titulà El secret de l'oreneta i com feia amb els escrits de ficció el signà amb el pseudònim Shaudin.
7.1.11
NO MÉS SANG! - CRIT DE LA CIUTADANIA MEXICANA
.
Altres
Transcripción directa del blog Nuestra aparente rendición:
Amigos: los invitamos a participar con nosotros y otros miles de mexicanos, en la elaboración y colocación de cartulinas con la leyenda BASTA DE SANGRE! en los coches, las puertas y ventanas de la casa, del trabajo, de la escuela, en los postes, en donde a bien puedan, para manifestar de este modo nuestro descontento y encabronamiento por lo que está pasando en el país.
El mensaje lo pueden enviar a otros amigos, a las redes a las que tengan acceso, a los colegas, a todas partes del país a donde puedan y tengan contactos. Para los que sesienten impotentes para protestar o hacer algo, ésta es la forma en que pueden manifestarse y "hacer algo". No quedarnos cruzados esperando a ver cuándo nos toca más cerca el balazo y entonces sí, llorar y protestar.
Queremos que esta protesta pacífica empiece a partir del 10 de enero. No tenemos ningún apoyo político ni empresarial ni religioso.
Somos simplemente ciudadanos mexicanos que estamos hasta la madre de soportar callados esa absurda guerra que mata mexicanos todos los días sin darnos nada a cambio, más que temor y angustias.El mensaje lo pueden enviar a otros amigos, a las redes a las que tengan acceso, a los colegas, a todas partes del país a donde puedan y tengan contactos. Para los que sesienten impotentes para protestar o hacer algo, ésta es la forma en que pueden manifestarse y "hacer algo". No quedarnos cruzados esperando a ver cuándo nos toca más cerca el balazo y entonces sí, llorar y protestar.
Queremos que esta protesta pacífica empiece a partir del 10 de enero. No tenemos ningún apoyo político ni empresarial ni religioso.
Pueden bajarse el dibujo en el blog de Ale Magallanes:http://loquehacealejandromagallanes.blogspot.com/2011/01/no-mas-sangre.html
Extret del bloc. DE CÓMO RESBALAR EN LA BAÑERA Y MATASE CON GRACIA...
http://decomoresbalarseenlabanieraymatarse.blogspot.com/
El meu homenatge
6.1.11
Gràcies a tothom
.
Altres
El més de març passat, quan em vaig tornar a prendre "seriosament" el meu bloc i, juntament amb ell, descobrir les possibilitats de Youtube, Facebook, l'Adobe Premiere i l'Emule, poc m'esperava que abans d'un any acabaria penjant vídeo muntatges a dojo i que, i això se m'escapa, aquests acabarien rebent un total d'unes quinze o vint mil visites.
Per si a algú li'n interessa algun de concret... deixo l'enllaç a Youtube de tota la "feina"... agrupada en tres llistes:
MENORCA - 30 títols
DIVERSOS - 14 títols
SOBIRANIA - 11 títols
A tothom que s'ha entretingut a mirar-los, gràcies per la paciència; qui, a més, ha difós algun dels enllaços, al seu torn: moltes gràcies. A l'Aïda Fadrique gràcies per la seva col·laboració, Isa Egea gràcies per deixar-me compartir les seves estupendes fotos; Shaudin Melgar-Foraster pels seus elogis i l'ús que n'ha fet; gràcies pels ànims regalats, la difusió i la inspiració a Alba Sidera, Martona Masseras i Guillermo Lanzillotti.
MOBILITZACIÓ PER A UNA NOVA MANIFESTACIÓ EL 10J DEL 2011
.
Altres
,
Independència
A Facebook comença a escalfar motors la demanda d'una nova manifestació, aquesta vegada netament independentista, el proper 10 DE JULIOL DEL 2011.
S'ha creat una pàgina amb la crida a aquelles organitzacions que amb llur capacitat logística i operativa i poder de convocatòria poden encapçalar la iniciativa.
També se n'ha fixat una convocatòria a l'esdeveniment que compta amb pàgina pròpia.
Tant la pàgina de la cridacom la de convocatòria ja compten amb diverses organitzacions locals, majoritàriament organitzadores de consultes, i amb la d'alguna delegació d'organitzacions amb capacitat suficient per endegar la manifestació.
SUMEM-NOS-HI !!
Crida: Clicar a "m'agrada" per sumar.
http://www.facebook.com/pages/Manifestacio-Independentista-Unitaria-el-proper-10-juliol-2011/139326216124653
Esdeveniment: Clica a "hi assistiré-potser hi assistiré-no hi assistiré"
http://www.facebook.com/event.php?eid=155272024521313
FES-HO CÓRRER !!
S'ha creat una pàgina amb la crida a aquelles organitzacions que amb llur capacitat logística i operativa i poder de convocatòria poden encapçalar la iniciativa.
També se n'ha fixat una convocatòria a l'esdeveniment que compta amb pàgina pròpia.
Tant la pàgina de la cridacom la de convocatòria ja compten amb diverses organitzacions locals, majoritàriament organitzadores de consultes, i amb la d'alguna delegació d'organitzacions amb capacitat suficient per endegar la manifestació.
SUMEM-NOS-HI !!
Crida: Clicar a "m'agrada" per sumar.
http://www.facebook.com/pages/Manifestacio-Independentista-Unitaria-el-proper-10-juliol-2011/139326216124653
Esdeveniment: Clica a "hi assistiré-potser hi assistiré-no hi assistiré"
http://www.facebook.com/event.php?eid=155272024521313
FES-HO CÓRRER !!
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)