R.4.P

r.4.p.

Una espècie de picor al front li impedeix dormir profundament.

Aquest augmenta amb l’avanç lentíssim d’una grossa gota de suor lliscant en direcció al nas, ara pel front, ara desviada per la força de gravetat fins fondre’s amb un projecte de llàgrima que tremola, cau no cau, al límit de la parpella.

Sap què ha de fer. Hi posa tot l’esforç però el braç segueix enganxat al cos. Alguna cosa el frena. Tot i que està emprenyat li vénen ganes de riure, cosa que l’enrabia encara més. És com si les ordres del cervell no arribessin amb precisió. Amb tot i de manera de cop i volta fàcil es passa la mà plena de pols per la cara, on granets minúsculs de terra es barregen amb la suor tenyint-li la pell d’un to marró vermellós.

Tot d’una obre els ulls, esbatanats, al mateix temps que vincla el cos i pren una alenada d’aire, com si hagués estat estona sense respirar.

De mica en mica retorna a la consciència, sobretot per brisa calenta que li esquerda les restes de fang de la cara. Passa la llengua rasposa pels llavis secs i àrids. Té set. Quasi no reconeix la impressió, tot i que li evoca certs matins de la seus dies d’estudiant quan havia abusat d’algun sintètic la nit anterior.

Es palpa les butxaques de la camisa i en treu el petit humidificant. El connecta al rellotge. Bufa per apartar la pols, dóna un parell de copets amb l’ungla a la pantalla i aquesta s’encén amb el sorollet característic. L’humidificador està reconfigurant i no es penja.

Alça la mirada vers la immensitat rogenca que l’envolta en un horitzó de 180º, excepte per aquest petit reducte on es protegeix del sol, a l’ombra de la duna.

R.4.P., ja ha vingut altres vegades en missió de control de contaminació i per tant sap que la calor resulta insuportable durant els migdies. El planeta s’ha convertit en una colossal duna de sorra, després de la desfeta termonuclear del 2076, tres-cents mil anys enrere. Com altres migdies contempla l’infinit continu que l’envolta i, transgredint les normes, deixa voleiar la imaginació en escoltar les primeres notes de la música que li envia el rellotge. Mira la pantalla i veu escrit el títol d’una música que es devia sentir aquí, a la terra, en una d’aquelles darreres generacions que la van habitar.

Es deixa guiar pel so suau de les guitarres, indiferent al risc d’enviar ones de fitxers .ogg, visibles als escàners de la Delegació Mental de la Policia (DMP). En aquest cas, no serviria de res la seva condició d’oficial del cos de comprovacions científiques. No evitaria l’aplicació de la llei interplanetària IL/25004-5690, contra delictes de pensament i/o paraula. De fet, si descobrissin l’acumulació de material d’arqueomúsica que guarda al seu rellotge, probablement el destinarien a un dels planetes pàries, on deixen a la seva sort els elements no re programables.

Amb tot, prefereix aclucar els ulls i sobreposar les seves pròpies visions sobre els milions de tones de sorra que l’envolten. Com que es troba quasi al cim d’una de les dunes més altes li resulta fàcil imaginar petits turons ondulats, coberts pel verd de la vegetació. Uns arbusts espessos de ginebró es gronxen sota un vent invisible i deixen entreveure, ara aquí, ara allà, flors roges. La visió combina amb la noia que canta. Sent la pell de gallina. No pot evitar l’emoció del retrobament o la cobejança del reconeixement íntim d’abraçar el paisatge talment una persona. Se li entela la vista alhora que el complau un lleuger tremolor. Potser és aquest buit a l’estómac que sent, el que persegueix el Codi Restrictiu de Processos Mentals Raonables. Ho pot comprendre ja que percebre-ho embriaga, però també fereix.

Prova d’imaginar, sobreposats al paisatge, arbres, cases i persones. Una carretera que s’obre pas enmig dels arbres, una d’aquelles carraques amb què es desplaçaven els seus ancestres. Juga amb els contrastos de la claror d’un sol en hores baixes, doncs la tarda avança i cobreix de taques de llum bellugadisses l’ombra que els arbres projecten sobre l’asfalt i les vinyes.

Bip Bip Bip

Tot desapareix del seu davant, la música calla i l’inacabable desert vermell torna a dominar l’espai i el temps. És l’hora de posar-se en marxa.

En mala hora es va presentar voluntari a restar com a retén quan la resta de tripulació portà la nau a reparar. La causa en va ser l’incident provocat per 8FK. A ell, però, R.4.P., li havia faltat temps a oferir-se, davant l’oportunitat d’unes setmanes sol al planeta. La resta ho considerava de bojos, però volia amb totes les seves forces retrobar-se amb estones de llibertat com la viscuda ara mateix.

En principi no requeria cap més complicació que seguir fent els mesuraments de la radiació residual de manera rutinària en les coordenades establertes, i enviar les dades a la central de dades directament. Pel que fa a la comunicació, s’establirien uns nodes de connexió transmaterial per a la tramesa d’aliments i les dosis legals de sintètics, rebria una recàrrega suplementària per l’humidificador i, en contrapartida, disposaria de 6 a 8 hores al dia per a “les seves coses”, i aquest detall el feia feliç.

Llàstima que els plans s’havien esguerrat degut a la tempesta solar amb pulsions Gamma incloses. Ara li toca caminar més de 1.300 Km atzimut SE, per retrobar-se amb la nau d’aquí a 29 dies exactament. Per això havia de pujar i baixar uns 50 Km de dunes al dia. S’havia fixat un programa i el seguia ajudat pels avisos de rellotge.

S’hi posa a les sis del matí. Cap a les 10:00 z, Busca una ombra i s’hi atura fins a les 15:00 z. Durant aquestes estones es dedica al bolcat de dades, no sobre els llocs programats, però si sobre les coordenades de la ruta que segueix. També és el moment que aprofita per efectuar la connexió “transma” amb la nau i rebre els aliments, la recàrrega de l’humidificador o altres objectes que pugui necessitar. Cap al migdia, es despulla de la vestimenta pesada de cosmonauta malgrat la contaminació residual, i distribueix els aliments segons el ritual que es va inventar amb el primer àpat sol.

Després de dinar , el moment esperat durant la llarga jornada. Estirat a l’ombra, la pell directament sobre la sorra, deixa que li vingui un son agradable mentre inventa records sobre aquell món antic, escoltant les paraules de la seva mare assignada. Bé, ella directament no, però si els hologrames que li havia deixat enregistrats, directament descarregats disc a la memòria d’ell. Sense cap bloqueig. Mai no havia reconegut com en aquells moments la llibertat tant a tocar.

Un cop espavilat es veu en cor de seguir caminant. Es calça protectors i botes, recull el farcell que ha fet amb la roba i nu, surt de l’ombra cap a la llum .

El sol ho crema tot encara, i l’aire que puja del terra sembla un aire ja respirat de tant calent. L’esforç de caminar el fatiga i ho farà encara una bona estona, fins que tot s’acobli al seu cap. Observa la sorra terrosa sota els peus i li sembla que recordarà cada pedra minúscula, aquell grapat de pols més fina al voltant de la duna diminuta que ara forma un petit núvol que el vent emporta qui sap on.

Qui sap on? Aquesta és precisament la pregunta. Fa dies que camina i encara n’hi queden un bon grapat, ja n’ha perdut el compte. Es troba perdut i és una percepció del tot nova. No precisament desagradable. Recorda quan s’adona que ja no estava sota el control central de la nau. Millor que no el detectin. Durant els darrers dies caminant sobre el vell planeta, poc a poc i sense adonar-se’n ha crescut un sentiment nou i desconcertant: el sentiment d’arrelament.

Aquesta terra que sempre havia considerat àrida i monòtona, sense cap interès més enllà de les tasques encomanades, se li presenta a cada claror diferent del dia com un món nou, com algú que li parla d’una manera desconeguda. Diria que se li eixampla el cor si no fos que sap perfectament que això és científicament impossible. Però les emocions per descobrir la forma canviant d’una ombra a l’horitzó, o el pas d’un núvol escadusser, persisteixen i resten com imatges que es fixen tant als seus arxius incorporats, com a la seva pell, que ara s’eriça.

És el garbuix d’imatges qui li provoca aquesta tendresa dolça i captivadora. La gran civilització a la qual pertany prové d’aquest món, i sent que pertany a aquesta pols que la mica de vent li porta als ulls. Aquesta pols que li fa vessar llàgrimes roents el fa també veure-hi clar.

Ara l’esforç per remuntar la carena de la duna tant alta que no en veu el final el fa aturar per prendre aire. Es gira i observa les pròpies petjades allunyant-se vers l’horitzó de la plana que acaba de recórrer. Li ve al cap : (...) I que esborrin darrera meu, les meves petjades.

El sol prepara la posta i ell s’enamora d’aquella llum obliqua que perfila tant les arestes de les dunes com les petjades a la sorra. Respira a fons i reprèn l’ascensió cap a la carena. Les pesades botes, la sorra i les constants relliscades dificulten l’avenç.

Finalment arriba l’aresta de la sorra, on llum i ombra es divideixen una frontera exacte, solemne. El sol l’encega i fereix la vista, amb dolor. En recuperar la visió es meravella del que s’estén al seu davant.

Mai, en cap dels milers d’imatges del seu arxiu, havia vist un espectacle igual. Fins i tot prova de recordar les llargues descripcions dels hologrames de la seva mare assignada. Res. Cap menció a una cosa igual. Tampoc en referents virtuals programats dels arxius centrals hi troba cap referència a un espectacle similar.

Sembla que allí acabi aquest món i comença una altra realitat. Fins i tot un altre concepte. Un nou desert s’obra al seu davant, però d’un color blau intens que batega o respira gràcies a dunes en moviment, les quals provoquen una remor hipnòtica, sorda i constant; també desprèn un aroma penetrant i refrescant.

Degut al moviment de la superfície, els reflexos del sol es trenquen en colors canviants i omplen de tons virolats la immensitat.

Sent una atracció immediata cap aquell nou món, un desfici que li fa abandonar el farcell amb les seves coses al terra. Es treu les botes i els protectors. I s’acosta meravellat a aquella cosa.

Una onada remulla els seus peus cansats i nus, i el fred humit se li escampa per tot el cos, resseguint les venes i descobrint-li un home nou que ignorava que formés part de cap de les seves personalitats.

Un home que es pregunta perquè ningú, ni la seva mare, li havia exposat mai l’existència d’aquella realitat que ara el reclama amb una força poderosíssima. No sap com però hi reconeix vincles amb el seu origen. Amb l’origen de la seva espècie i de tot el que ha viscut fins ara. Com si aquell balanceig que li acarona les cames i calma la seva fatiga, hagués sigut el seu bressol en un altre món, un altre temps o potser un altre somni.

Tanca els ulls i s’extasia per la cremor del sol a la seva pell i l’aigua fresca que el repta a penetrar-hi més i més.

Poc a poc es va confonent amb l’entorn serè i amable que l’acull com una mare acull un fill entre els seus braços. Com una de les de debò, les d’alguns contes, històries i llegendes que circulen en arxius i hologrames que es poden trobar al mercat negre. Mares que protegeixen els fills, els acaronen i els acompanyen en el seu son. Com ara, surant, ulls clucs, ingràvid.

Deixa anar l’aire dels pulmons i el cos s’enfonsa en el líquid. Milions de bombolles pessigollegen la seva pell i ell somriu de plaer. Allarga els braços per abraçar tot el que l’envolta, obre els ulls sota l’aigua i descobreix el món blau i silenciós que sembla cridar-lo. Llisca avall, cap a l’abisme negre tant temptador. Es retroba amb allò a què pertany. Per uns instants, els darrers, és conscient de la felicitat que l’omple. De lluny, de molt lluny, la veu de la mare el crida. Hi vol anar, però és tant feliç que ja no té força. Només vol fondre’s en aquell moment, endut pel forat fosc que l’adorm entre el mar de bombolles.

És feliç i només vol dormir per sempre més.

A la sorra, el rellotge cuidadosament posat dins d’una de les botes dona el senyal per acabar la jornada. Ara toca descansar.

Vilanova i la Geltrú, juny del 2011

R.4.P