A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retalles les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Palma de Mallorca, 1913 - El Brull (Osona), 1938. Poeta, assagista i traductor. Cursà els estudis primaris en un col·legi religiós i els secundaris a l'Institut Balear, on conegué Gabriel Alomar, que influí en la seva vocació literària i l'animà a col·laborar a la premsa local. Foren aquests uns anys d'aprenentatge literari marcats per l'assimilació de la tradició poètica. Publicà nou poemes a la revista Luz y vida dels pares teatins entre 1927 i 1929, on s'exercita en el conreu del costumisme humorístic, de la poesia sagrada i de la línia d'idealització de l'escola mallorquina, i d'altres en castellà a El Día, un periòdic mallorquí de prestigi on presentà una sèrie de poemes influïts pel temari del curs de literatura al que assistia: el romancer, Calderón, Darío... Del 1930 és la seva darrera poesia en castellà i l'Antología de poetas mallorquines (Madrid), seleccionada, prologada i parcialment traduïda per ell.
A l'octubre parteix cap a Barcelona per començar els seus estudis de Filosofia i Lletres que al curs vinent abandonarà pels de romàniques. Ingressà a la residència d'estudiants, on conegué Salvador Espriu i es féu càrrec de les edicions de la institució. El 1931 viaja a Madrid amb motiu d'un Congrés extraordinari de la Unió Federal d'Estudiants Hispànics. L'any següent tradueix Història del soldat de C.F. Ramuz i el Prometeu mal encadenat de Gide. Durant aquests primers anys ha publicat vint-i-sis poesies, simples provatures que com a tals exclourà dels seus llibres posteriors, i seixanta articles escrits a El Día i en menor mesura a Mirador.
El 1933 apareix el seu primer llibre, Nou poemes, en una edició limitada de cent exemplars, on anirà bandejant els trets definidors de la seva prehistòria poètica -l'atenció al costumisme i les vacil·lacions lingüístiques- i perfilarà l'adscripció, que concretarà més tard, als nuclis renovadors de les més modernes escoles líriques, concretament la poesia pura, tot servint-se d'una sintaxi basada en la frase breu i tallant, d'un ritme prosaic i d'una imatgeria original i efectiva en una línia avantguardista. Aquest primer recull fou rebut amb reserves per una part de la crítica que el titllà de circumstancial i anèmic. Major acceptació i ressò tingué Quadern de sonets, publicat un any més tard, on es palesa un signe de possibilitat de canvi amb la incorporació del conceptisme de l'estètica gongorina i del preciosisme fruit de la imitació dels models barrocs -d'on també n'incorpora motius i imatges- que a voltes pren el caire del decadentisme de fi de segle. Amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet, els poemes es converteixen en joiells fruit de la contenció a què els sotmet la forma.
Acabada la carrera, es traslladà a Madrid per preparar la tesi doctoral sobre l'estil de Gracián, que alternarà amb l'ensenyament i la redacció d'un assaig de la poesia de Quevedo i un estudi sobre Guillén.
Esclata la guerra civil mentre està preparant oposicions per a adjunt de càtedra d'institut, de manera que torna a Barcelona, on és cridat a files, tot i que aviat es llicencià per raons de salut. A finals de desembre és traslladat al sanatori del Brull, al Montseny, on morí el 5 de gener de 1938 a causa d'una tuberculosi pulmonar.
A la seva mort deixà inacabada la traducció de Les Verrines de Ciceró i un volum de poemes, lmitació del foc, que fou publicat pòstumament el 1938, amb pròlegs d'Antoni Maria Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, a qui havia conegut a la universitat. Dedicada a Salvador Espriu, inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: "Fira encesa", "Rosa secreta" i "Arbre de flames", i és la consolidació d'una poètica que es manifesta en la diversitat estilística i de models -que va de la cançó popular al barroquisme de Góngora o Vicenç Garcia, de l'avantguardisme de l'època de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba, Paul Valéry o Rilke...- com ja havia anat prefigurant en els poemaris anteriors, però que ara es presenta per primera vegada com a obra articulada més enllà dels assajos tècnics i les provatures formals dels primers reculls.
L'Obra poètica fou publicada a Mallorca el 1949 (i reeditada el 1975) amb un estudi de Miquel Dolç i un pròleg de Salvador Espriu, el poeta que més tard, convertint-lo en motiu literari, l'erigí a la categoria de mite.
Copyright text © 2000 Edicions 62
1 comentari :
Gràcies, Quico! No coneixia aquest poema. M’ha encantat!
Publica un comentari a l'entrada