ABC-50 hitos de nuestra historia: 17) El Compromís de Casp
En aquest hito, dedicat a l’anomenat Compromís de Casp però que, en justícia, hauríem d’anomenar Iniquitat de Casp, ja que va representar el triomf d’una conxorxa iniqua i il·legal, García de Cortázar esmenta explícitament, per primer cop, Catalunya, però ho fa, tan sols, per alegrar-se’n que caigués sota domini castellà.
Així ho explica l’autor:
“Sucedió hace seis siglos. El pacto entre los reprresentantes de los reinos de Aragón, Valencia y el principado de Cataluña para elegir un nuevo rey a la muerte de 1410 de Martín I de Aragón –sin descendencia y sin sucesor aceptado– supuso la entronización de un Trastámara, Fernando de Antequera, en la corona de Aragón.”
Trobem, en un sol paràgraf, un grapat d’aberracions defensades, tradicionalment, per la historiografia espanyola.
D’entrada, el fet de qualificar de pacto l’acord que en va resultar ja és una inexactitud total. El procés que va conduir al compromís va estar ple d’il·legalitats i irregularitats. La primera, entre moltes d’altres, que l’autor denuncia sense adonar-se’n, va ser l’absència del regne de Mallorca en les en el procés i en les votacions. Una sèrie de representants dels diversos regnes, fos per suborn o coacció, van accelerar els debats i les votacions per impedir que els balears arribessin a temps.
Una altra de destacada va ser la de donar preeminència a una línia de successió femenina abans que a una de masculina. La llei catalana no reconeixia el dret al tron a aquells que no tinguessin parentiu amb el Casal de Barcelona per via masculina. Tant que els agrada als castellans la legalitat i el compliment de la llei, però només les defensen quan els interessa. I, a més a més, tot el procés estava sotmès a l’amenaça d’una intervenció militar castellana quan no hi havia temps de preparar un exèrcit per neutralitzar-la.
És clar que tot plegat ja havia començat malament. L’hereu legítim, Martí el Jove, havia mort durant una campanya militar a Sardenya, deixant Martí I sense hereu [1]. La historiografia diu que Martí el Jove va morir de paludisme després d’una triomfal campanya militar a Sardenya contra els sards que s’havien rebel·lat amb l’ajut genovès. Després de la contundent victòria que va acabar amb la rebel·lió, Martí va emmalaltir i va morir, diuen que de paludisme. En qualsevol cas va ser una malaltia que, segons sembla, només el va afectar a ell en tot l’exèrcit, la qual cosa ens sembla més que sospitós. Un any després, una altra molt oportuna mort, la del rei Martí, va dur el país i tota la Corona a la Iniquitat de Casp, i a la submissió a un monarca estranger [2]:
Mort el seu únic fill, al darrer representant del Casal de Barcelona no li quedava cap hereu directe legítim. Així doncs, Martí I va negociar amb el papa i cunyat seu, Benet XIII, el reconeixement de Frederic d’Aragó i Luna, fill il·legítim de Martí el Jove, com a legítim hereu i, per tant, com a successor a la corona. Les negociacions van reeixir i es va acordar que, el dia 1 de juny de 1410, se signarien els papers per fer realitat aquesta legitimació. La corona tornaria a tenir hereu legítim.
El dia abans,però, el rei Martí, mentre sopava amb Ferrer de Gualbes, es va trobar malament de sobte i va morir al cap de poc. Durant l’agonia, el mateix Ferrer de Gualbes va arrencar al rei moribund que heretaria la corona qui, per justícia, hi tingués dret. O, almenys, així va ser explicat. Un sobtat i sospitós canvi d’opinió del monarca, decidit com estava a fer hereu el seu nét. Martí I tenia 54 anys i, si bé és cert que l’esperança de vida en aquells temps era molt menor que l’actual, per a un home ben alimentat, que no havia passat mai privacions, no era una edat massa avançada per morir.
La manca d’un hereu designat va dur cap a l’anomenat Compromís de Casp. Val a dir, però, que l’únic vot català necessari perquè es consumés la iniquitat va ser el de Bernat de Gualbes, més que probable parent del company de taula de Martí l’Humà i testimoni del canvi d’opinió del rei en els darrers instants de la seva vida.
Segons explica Joan Amades, Ferrer de Gualbes i la seva família van beneficiar-se d’un sobtat enriquiment en els anys posteriors a la coronació de Ferran d’Antequera, la qual cosa fa encara més contundents les sospites al voltant de l’estranya i sobtada mort de Martí I, el seu sorprenent darrer canvi d’opinió i, de retruc, la del príncep hereu.
Les conseqüències d’aquesta sobtada mort són ben conegudes per tots: l’entronització d’una dinastia estrangera en la figura d’un monarca que no coneixia el nostre idioma i que era aliè als costums i les lleis del país, quan no les menystenia directament. Unes lleis que feien del català el poble més franc i amb més control sobre el poder reial més limitat de tota Europa. Tots aquests són aspectes se li escapen absolutament a García de Cortázar.
Aquesta manca absoluta de respecte per les lleis i costums catalanes d’un castellà esdevingut rei de Catalunya van provocar nombroses i gravíssimes topades amb les institucions. I, ironies del destí, Ferran I, el primer rei de la dinastia Trastàmara va morir en circumstàncies similars pocs anys després “de unas yerbas que le dieron”, segons testimonia el cronista aragonès del segle XVI, Jerónimo Zurita. Es diu que, per això, el seu fill i hereu Alfons IV el Magnànim, es va absentar de Catalunya de seguida que va poder, es va instal·lar a Nàpols i mai més no hi va tornar. Cal destacar que, abans de marxar el 1422, es va adreçar a les corts catalanes en castellà. Es veu que en 10 anys de viure a Catalunya no havia tingut prou temps per aprendre el nostre idioma.
El més conegut adalil de la causa de l’intrús castellà va ser Vicent Ferrer, al qual Ferran d’Antequera havia donat paraula que, si arribava a ser rei, donaria tot el seu suport al papa d’Avinyó. En aquell moment, la cristiandat catòlica estava dividida pel Cisma d’occident i coexistien dos papes, un a Roma i l’altre a Avinyó, cadascun amb els seus respectius suports polítics. Ferrer era un acèrrim partidari del d’Avinyó. Davant d’aquesta promesa, Vicent Ferrer va fer mans i mànigues per aconseguir que el Trastàmara fos nomenat rei. Tanmateix, un cop coronat, Ferran d’Antequera, seguint la tradicional manera de fer dels governants castellans que ha arribat fins avui, es va oblidar totalment de les promeses fetes a Ferrer i va donar suport a qui li va convenir.
L’altre aberració que, com aquell qui no vol la cosa, l’autor ens deixa anar és la de qualificar, gens innocentment, Catalunya com a principado, evitant en tot moment d’anomenar-la regne, denominació que, des de sempre, havia recollit la documentació cancelleresca i que, fins i tot els Borbons del segle XVIII havien utilitzat.
Apareix aquí l’anòmala denominació de Corona d’Aragó que és com s’anomena des del segle XVI la confederació d’estats que, amb Catalunya com a estat capdavanter, constituïren la Corona Catalana, i que alguns autors ja han denunciat[3].
I l’autor es treu totalment la careta quan, cofoi, acaba aquest capítol afirmant:
“Plenitud del poder castellano en el siglo XV”.
En efecte, d’això es tractava: d’aconseguir, de la manera que fos, que Castella, millor dit, les elits castellanes que diuen defensar Castella, s’apoderessin de la Corona Catalana via assassinats, coaccions, irregularitats i il·legalitats; però, això, tant se val, l’important és assolir la fita.
Gairebé l’endemà de l’entronització de l’il·legal rei més de tres-cents castellans van ocupar els principals càrrecs del país, tan eclesiàstics com seculars, civils i militars, càrrecs que les lleis dels diferents estats de la confederació exigien que només podien ser ocupats per gent natural de la corona i no per estrangers. Estrangers que no sabien ni volien saber res ni de les nostres lleis ni del nostre idioma. L’arribada d’aquests va provocar greus tensions en tota la corona, un tema encara pendent d’un profund estudi.
Aquest fet que va tenir lloc fa pocs més de sis-cents anys va significar el punt de partida de la nostra submissió a les elits castellanes, de la repressió de les nostres llibertats i el nostre idioma i el primer pas cap la reducció del nostre país a l’estatus de colònia,
Carles Camp
16 de juliol de 2013
________________________________________________________________________________
La pau d’Utrecht
Origen: VilaWeb
La signatura de la pau d'Utrecht (1713), que posava fi al llarg conflicte internacional començat el 1702, la guerra de Successió d'Espanya, s'ha de considerar des de dos punts de vista.
En primer lloc, restablia una pau anhelada per tothom, atès que aquella guerra mundial havia costat 1.251.000 vides i havia empobrit els principals països implicats. D'una altra banda, va comportar una novetat important en l'ordre internacional: per damunt dels interessos de les cases dinàstiques s'establia un dret racional. Per exemple, s'imposà la renúncia dels Borbó a governar alhora a França i Espanya. També establia un nou equilibri europeu, amb una certa igualtat entre els països poderosos, per bé que els britànics, guanyadors de la guerra, esdevenien una potència indiscutible. Quant a la monarquia hispànica, la gran paradoxa és que si el 1700 un 'partit nacional' castellà es va mobilitzar en favor d'un Borbó per ocupar el tron pensant que seria la millor garantia per a mantenir la integritat territorial del regne, el resultat d'Utrecht fou totalment contrari a aquestes expectatives: la pèrdua de Gibraltar, Menorca, els Països Baïxos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda les importants concessions comercials als britànics ('asiento de negros' i 'navío de permiso' a les Índies) confirmen el declivi d'Espanya en l'escena internacional. Això sí: els Borbó van aconseguir d'entronitzar-hi un de la seva dinastia.
En relació amb el 'cas dels catalans', Utrecht va significar la renúncia dels britànics a garantir les constitucions, en contra d'allò que el plenipotenciari de la reina Anna, Mitford Crow, s'havia compromès a fer en el moment de signar el pacte de Gènova el juny del 1705. En aquell pacte els catalans s'havien compromès a donar suport a les tropes angleses per posar al tron l'arxiduc Carles III. No és que els britànics hi renunciessin d'entrada. De fet, els intents del seu ambaixador a Madrid, Lexington, van ser reiterats. Però a l'últim moment el ministre britànic Bolingbroke, després d'haver insistit que es respectessin 'els antics drets dels catalans', arran de la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans 'tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles'. Significava, ras i curt, la liquidació. De poc va servir que l'ambaixador català Pau Ignasi de Dalmases fos rebut per la reina Anna, a qui va demanar suport recordant-li en un sentit discurs que els catalans s'havien implicat en la guerra per incitació dels anglesos i que, en definitiva, lluitaven per unes lleis i unes llibertats semblants a aquelles de què gaudien ells. O que un grup de vint-i-quatre whigs (partit aleshores a l'oposició) de la Cambra dels Lords presentés una súplica a la reina per tal que els catalans poguessin conservar les seves 'llibertats, tan valuoses per a ells i, així, continuar gaudint de llurs justos i antics privilegis'.
Resolt aquest obstacle –innegociable, segons les instruccions que va donar als plenipotenciaris–, Felip V tenia les mans lliures, bo i apel·lant al 'justo derecho de conquista', per a liquidar l'estat català i posar fi a la monarquia composta dels Àustria. Aleshores instaurà la Nova Planta, absolutista, uniformitzadora, jeràrquica i militaritzada. Fou un retrocés indiscutible en termes de modernitat política, perquè el sistema abolit, basat en una concepció política que podríem qualificar de 'republicanisme monàrquic', en què el poder del rei era limitat per les constitucions, s'orientava cap al camí del parlamentarisme. Es tractava d'un sistema que feia possible una remarcable participació política de l'home comú en les institucions. La defensa (mitjançant una solidaritat interclassista) d'aquestes llibertats que eren amenaçades és, justament, una de les claus per a entendre la resistència dels catalans durant tretze mesos, un cop abandonats pels aliats, fins a l'entrada a Barcelona de les tropes borbòniques l'11 de setembre de 1714.
En primer lloc, restablia una pau anhelada per tothom, atès que aquella guerra mundial havia costat 1.251.000 vides i havia empobrit els principals països implicats. D'una altra banda, va comportar una novetat important en l'ordre internacional: per damunt dels interessos de les cases dinàstiques s'establia un dret racional. Per exemple, s'imposà la renúncia dels Borbó a governar alhora a França i Espanya. També establia un nou equilibri europeu, amb una certa igualtat entre els països poderosos, per bé que els britànics, guanyadors de la guerra, esdevenien una potència indiscutible. Quant a la monarquia hispànica, la gran paradoxa és que si el 1700 un 'partit nacional' castellà es va mobilitzar en favor d'un Borbó per ocupar el tron pensant que seria la millor garantia per a mantenir la integritat territorial del regne, el resultat d'Utrecht fou totalment contrari a aquestes expectatives: la pèrdua de Gibraltar, Menorca, els Països Baïxos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda les importants concessions comercials als britànics ('asiento de negros' i 'navío de permiso' a les Índies) confirmen el declivi d'Espanya en l'escena internacional. Això sí: els Borbó van aconseguir d'entronitzar-hi un de la seva dinastia.
En relació amb el 'cas dels catalans', Utrecht va significar la renúncia dels britànics a garantir les constitucions, en contra d'allò que el plenipotenciari de la reina Anna, Mitford Crow, s'havia compromès a fer en el moment de signar el pacte de Gènova el juny del 1705. En aquell pacte els catalans s'havien compromès a donar suport a les tropes angleses per posar al tron l'arxiduc Carles III. No és que els britànics hi renunciessin d'entrada. De fet, els intents del seu ambaixador a Madrid, Lexington, van ser reiterats. Però a l'últim moment el ministre britànic Bolingbroke, després d'haver insistit que es respectessin 'els antics drets dels catalans', arran de la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans 'tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles'. Significava, ras i curt, la liquidació. De poc va servir que l'ambaixador català Pau Ignasi de Dalmases fos rebut per la reina Anna, a qui va demanar suport recordant-li en un sentit discurs que els catalans s'havien implicat en la guerra per incitació dels anglesos i que, en definitiva, lluitaven per unes lleis i unes llibertats semblants a aquelles de què gaudien ells. O que un grup de vint-i-quatre whigs (partit aleshores a l'oposició) de la Cambra dels Lords presentés una súplica a la reina per tal que els catalans poguessin conservar les seves 'llibertats, tan valuoses per a ells i, així, continuar gaudint de llurs justos i antics privilegis'.
Resolt aquest obstacle –innegociable, segons les instruccions que va donar als plenipotenciaris–, Felip V tenia les mans lliures, bo i apel·lant al 'justo derecho de conquista', per a liquidar l'estat català i posar fi a la monarquia composta dels Àustria. Aleshores instaurà la Nova Planta, absolutista, uniformitzadora, jeràrquica i militaritzada. Fou un retrocés indiscutible en termes de modernitat política, perquè el sistema abolit, basat en una concepció política que podríem qualificar de 'republicanisme monàrquic', en què el poder del rei era limitat per les constitucions, s'orientava cap al camí del parlamentarisme. Es tractava d'un sistema que feia possible una remarcable participació política de l'home comú en les institucions. La defensa (mitjançant una solidaritat interclassista) d'aquestes llibertats que eren amenaçades és, justament, una de les claus per a entendre la resistència dels catalans durant tretze mesos, un cop abandonats pels aliats, fins a l'entrada a Barcelona de les tropes borbòniques l'11 de setembre de 1714.
Joaquim Albareda
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada