OPINIÓ. Víctor Alexandre
02/07/2013
"Ha perdut totes les possessions violentament conquerides a ultramar i ara es revolta enrabiat en veure que li passarà el mateix amb Catalunya"
El contingut de l’estudi “Recuperar España. Una propuesta desde la Constitución”, que en forma de llibre han presentat recentment advocats de l’Estat, membres del Tribunal Suprem, catedràtics i tècnics superiors estatals com a mesura per frenar la independència de Catalunya, és la viva expressió d’una personalitat nacional absolutista que només concep la paraula com a eina d’imposició despòtica, mai de diàleg serè. No és estrany que arribin al punt de criminalitzar el dret de decidir en el sentit més literal del terme. Vegem-ne aquest fragment esfereïdor:
• «Si el derecho a la vida independiente y autónoma se lo concedemos a quien “quiere y puede”, estamos consagrando la fuerza como elemento de legitimación de la vida social. Habremos vuelto a la selva. Al admitir las distintas pretensiones secesionistas que se puedan formular en una sociedad, se abren miles de conflictos de consecuencias trágicas; y, por ende, también es racional actuar en consecuencia para evitarlo.»
I què proposen per evitar-ho? Doncs l’ús de la força, la intervenció armada, la repressió violenta, la “solució bèl•lica”. Ho justifiquen amb aquestes paraules, que també deixo en espanyol per mantenir-ne l’esperit:
• «No nos engañemos pensando que los conflictos bélicos son cosa de tiempos pasados, o de espacios premodernos, o que hoy ya todos se canalizan por la vía de la competencia económica, porque eso sería una señal de ignorancia de la historia.»
• «Menos aun con la idea simple de que “estamos en Europa” y ello es un seguro antibélico. Cierto es que en este momento la Unión Europea moderaría las tentaciones bélicas. Pero por un lado: ¿quién puede asegurar que la UE va a subsistir y además va a hacerlo con capacidad operativa suficiente para imponer una solución pacífica en un tema como éste? Y por otro, ¿adoptaría la UE una posición decidida común? ¿cuál sería esa postura?»
• «Como tampoco puede tranquilizarnos lo que Europa hace últimamente en el mundo; el comportamiento de la UE en la antigua Yugoeslavia sobre 1990 es ilustrativo; intervinimos allí militarmente no para preservar la unidad sino para consolidar la fragmentación política del territorio, e intervinimos con criterios y direcciones no coincidentes, porque ciertas Potencias europeas pugnaron por ganarse la tutela de algunas de las fracciones resultantes de la desintegración.»
• «A veces escuchamos manifestaciones gubernamentales que parecen creer que esta deriva soberanista se ataja acudiendo al Tribunal Constitucional. Es un error. Nosotros acatamos sus decisiones y podemos estimar a no pocos de sus miembros. Pero no es un dique que pueda contener esta marea.»
• «El apaciguamiento sólo puede producir buenos resultados si se practica teniendo fuerza, con la voluntad de usarla si llega a ser necesario y conociéndolo el enemigo. Si no se tiene fuerza, si se carece de voluntad de emplearla o si el enemigo cree que no se tiene o no se va a usar, las sucesivas cesiones son recibidas con desprecio y aumentan las demandas y exigencias del contrario, hasta que vence o enciende el conflicto que se estaba tratando de evitar.»
• «Cuando Hitler inicia su escalada de violencia, Chamberlain contesta con su receta de Dialogo, Razón, persuasión y ventajas económicas, que obviamente Hitler interpretó como señales de debilidad y le animaron a ir progresando en su escalada; finalmente el Reino Unido y Francia tuvieron que declarar la guerra a Alemania y desatar la Segunda Guerra Mundial.»
En diversos textos m’he referit sempre a l’Espanya actual com a ‘democràcia totalitària. És el terme més suau que he trobat per descriure la naturalesa d’aquest Estat que ha fet de la seva història una suma de col•lectivitats, cultures i llengües anihilades. Ha estat per això, perquè sempre ha criminalitzat la paraula, el diàleg i el pacte i hi ha imposat la seva voluntat violentament, que s’ha acabat quedant sol. Ha perdut totes les possessions violentament conquerides a ultramar i ara es revolta enrabiat en veure que li passarà el mateix amb Catalunya. És normal, tanmateix. Com diu el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo, “Quan ja no es pot anar més enllà, quan ja no es poden conquerir més territoris o s’han perdut els que es posseïen, comença un procés d’imperialisme interior sobre les nacions que hi estan subordinades. Aquest és el cas d’Espanya amb Catalunya, el País Basc i Galícia. L’Estat necessita mantenir l’hegemonia interior perquè no apareguin les contradiccions sobre les quals s’ha fundat”.
L’any 2001, en el llibre “Despullant Espanya” vaig utilitzar el sentit dels verbs ‘ser’ i ‘estar’, en la nostra llengua, per explicar la diferència entre Catalunya i Espanya. No és el mateix ‘ser’ demòcrata que ‘estar’ en democràcia, deia. Qui és demòcrata, no ho és només durant un temps. Ho és sempre, fins i tot vivint sota un règim totalitari. Catalunya, per exemple, creadora del primer Parlament europeu després del d’Islàndia, és demòcrata, perquè no concep cap altra forma de convivència o de relació entre les persones i els pobles que no sigui la del diàleg i les urnes. D’aquí ve la nostra defensa ferma i infrangible pel dret a decidir. Estar en democràcia, en canvi, és un fet circumstancial, temporal, transitori. És un fet que pot ser més o menys durador en funció dels esdeveniments. Es pot viure en democràcia sense ser demòcrata, per exemple. És a dir, que una mentalitat totalitària pot, sense deixar de ser-ho i malgrat certes renúncies, contemporitzar amb unes mínimes regles democràtiques que li permetin perpetuar-se, ja sigui com a poder polític o com poder fàctic. Doncs bé, Catalunya ‘és’ demòcrata; Espanya ‘està’ en democràcia. I ara que les circumstàncies han acabat amb el ball de màscares i obliguen a la definició, ha quedat al descobert què ‘és’ Catalunya i què ‘és’ Espanya.
• «Si el derecho a la vida independiente y autónoma se lo concedemos a quien “quiere y puede”, estamos consagrando la fuerza como elemento de legitimación de la vida social. Habremos vuelto a la selva. Al admitir las distintas pretensiones secesionistas que se puedan formular en una sociedad, se abren miles de conflictos de consecuencias trágicas; y, por ende, también es racional actuar en consecuencia para evitarlo.»
I què proposen per evitar-ho? Doncs l’ús de la força, la intervenció armada, la repressió violenta, la “solució bèl•lica”. Ho justifiquen amb aquestes paraules, que també deixo en espanyol per mantenir-ne l’esperit:
• «No nos engañemos pensando que los conflictos bélicos son cosa de tiempos pasados, o de espacios premodernos, o que hoy ya todos se canalizan por la vía de la competencia económica, porque eso sería una señal de ignorancia de la historia.»
• «Menos aun con la idea simple de que “estamos en Europa” y ello es un seguro antibélico. Cierto es que en este momento la Unión Europea moderaría las tentaciones bélicas. Pero por un lado: ¿quién puede asegurar que la UE va a subsistir y además va a hacerlo con capacidad operativa suficiente para imponer una solución pacífica en un tema como éste? Y por otro, ¿adoptaría la UE una posición decidida común? ¿cuál sería esa postura?»
• «Como tampoco puede tranquilizarnos lo que Europa hace últimamente en el mundo; el comportamiento de la UE en la antigua Yugoeslavia sobre 1990 es ilustrativo; intervinimos allí militarmente no para preservar la unidad sino para consolidar la fragmentación política del territorio, e intervinimos con criterios y direcciones no coincidentes, porque ciertas Potencias europeas pugnaron por ganarse la tutela de algunas de las fracciones resultantes de la desintegración.»
• «A veces escuchamos manifestaciones gubernamentales que parecen creer que esta deriva soberanista se ataja acudiendo al Tribunal Constitucional. Es un error. Nosotros acatamos sus decisiones y podemos estimar a no pocos de sus miembros. Pero no es un dique que pueda contener esta marea.»
• «El apaciguamiento sólo puede producir buenos resultados si se practica teniendo fuerza, con la voluntad de usarla si llega a ser necesario y conociéndolo el enemigo. Si no se tiene fuerza, si se carece de voluntad de emplearla o si el enemigo cree que no se tiene o no se va a usar, las sucesivas cesiones son recibidas con desprecio y aumentan las demandas y exigencias del contrario, hasta que vence o enciende el conflicto que se estaba tratando de evitar.»
• «Cuando Hitler inicia su escalada de violencia, Chamberlain contesta con su receta de Dialogo, Razón, persuasión y ventajas económicas, que obviamente Hitler interpretó como señales de debilidad y le animaron a ir progresando en su escalada; finalmente el Reino Unido y Francia tuvieron que declarar la guerra a Alemania y desatar la Segunda Guerra Mundial.»
En diversos textos m’he referit sempre a l’Espanya actual com a ‘democràcia totalitària. És el terme més suau que he trobat per descriure la naturalesa d’aquest Estat que ha fet de la seva història una suma de col•lectivitats, cultures i llengües anihilades. Ha estat per això, perquè sempre ha criminalitzat la paraula, el diàleg i el pacte i hi ha imposat la seva voluntat violentament, que s’ha acabat quedant sol. Ha perdut totes les possessions violentament conquerides a ultramar i ara es revolta enrabiat en veure que li passarà el mateix amb Catalunya. És normal, tanmateix. Com diu el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo, “Quan ja no es pot anar més enllà, quan ja no es poden conquerir més territoris o s’han perdut els que es posseïen, comença un procés d’imperialisme interior sobre les nacions que hi estan subordinades. Aquest és el cas d’Espanya amb Catalunya, el País Basc i Galícia. L’Estat necessita mantenir l’hegemonia interior perquè no apareguin les contradiccions sobre les quals s’ha fundat”.
L’any 2001, en el llibre “Despullant Espanya” vaig utilitzar el sentit dels verbs ‘ser’ i ‘estar’, en la nostra llengua, per explicar la diferència entre Catalunya i Espanya. No és el mateix ‘ser’ demòcrata que ‘estar’ en democràcia, deia. Qui és demòcrata, no ho és només durant un temps. Ho és sempre, fins i tot vivint sota un règim totalitari. Catalunya, per exemple, creadora del primer Parlament europeu després del d’Islàndia, és demòcrata, perquè no concep cap altra forma de convivència o de relació entre les persones i els pobles que no sigui la del diàleg i les urnes. D’aquí ve la nostra defensa ferma i infrangible pel dret a decidir. Estar en democràcia, en canvi, és un fet circumstancial, temporal, transitori. És un fet que pot ser més o menys durador en funció dels esdeveniments. Es pot viure en democràcia sense ser demòcrata, per exemple. És a dir, que una mentalitat totalitària pot, sense deixar de ser-ho i malgrat certes renúncies, contemporitzar amb unes mínimes regles democràtiques que li permetin perpetuar-se, ja sigui com a poder polític o com poder fàctic. Doncs bé, Catalunya ‘és’ demòcrata; Espanya ‘està’ en democràcia. I ara que les circumstàncies han acabat amb el ball de màscares i obliguen a la definició, ha quedat al descobert què ‘és’ Catalunya i què ‘és’ Espanya.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada