El ministre José Ignacio Wert fa anys que teoritza la necessitat d'atacar d'arrel el problema català
Durant bastants anys, l'espanyolisme ha tingut una parella estrella formada per la politòloga basca Edurne Uriarte i el sociòleg madrileny José Ignacio Wert. Tots dos defensaven que calia enfortir un "nacionalisme espanyol" per contraposar al perifèric que posava en risc la unitat de l'Estat. Eren l'excepció en un context en què als espanyolistes els costa reconèixer-se com a tals i prefereixen autoanomenar-se "no nacionalistes".
La relació entre tots dos va trencar-se fa tot just un any, quan Wert va accedir al ministeri d'Educació amb la missió de posar en pràctica tot el que havia teoritzat sobre la decadència d'Espanya i la necessitat d'acabar amb les manipulacions històriques i l'adoctrinament dels nacionalistes bascos i catalans. La diferència entre el ministre i altres teòrics espanyolistes, que com ell mateix han excel·lit en l'art del combat dialèctic, de l'adjectiu feridor, de la hipèrbole fora mida, està en el fet que ell és un científic social, algú que coneix molt bé, a través de l'anàlisi d'enquestes, la realitat social que ara s'ha proposat canviar. És algú que calcula fins al límit l'ús de les paraules, que és fins i tot suau en les formes, però granític en el contingut, inflexible. Un radical amb vestit i corbata.
José María Aznar es fixa en ell en el moment que decideix fer de la FAES el think tank més potent d'Espanya i un dels irradiadors de pensament conservador més importants d'Europa. Wert hi escriu informes sobre el fet autonòmic i sobre Catalunya. Fa poc més d'un any, a Los españoles ante el cambio, escrivia: "La vella referència orteguiana de laconllevancia com a estratègia a aplicar en les relacions amb Catalunya s'està posant molt difícil, però no tant perquè hagi arrelat en les respectives societats de manera majoritària el gen independentista sinó perquè les elits nacionalistes hi han trobat un filó inesgotable de poder estratègic que els permet una profitosa explotació cap a dins, però sobretot cap a fora, en una relació cada cop més bilateral i avantatgista amb l'Estat".
Wert treballa amb números i fulls d'Excel per sustentar les seves tesis. No en va el 1979 ja treballava al Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) i el 1987 va fundar l'empresa Demoscopia i va dirigir Sofres, especialitzada en anàlisi d'audiències. El 2003 va passar a treballar per al BBVA al costat de Francisco González. És ben sabut que els grans bancs tenen àrees senceres que anomenen "d'intel·ligència" destinades a prendre el pols a la societat. Els millors estudis sociològics es guarden amb pany i forrellat als grans despatxos bancaris. La informació és poder. I influència. Wert, com dèiem, es mou entre números, columnes i cel·les. Ha disseccionat la societat espanyola amb constància obsessiva per identificar-hi els perills per a la nació. I en un lloc destacat, hi situa Catalunya. Però no s'acaba de creure el que li ensenyen els números. "Sembla que la percepció a Catalunya està mediatitzada per la discussió, en el moment de la recollida de les dades, àlgida, sobre la consideració nacional d'aquesta comunitat [es refereix a la tramitació de l'Estatut]. Però, en tot cas, el que es desprèn de la informació comentada és que la invenció de nacions o realitats nacionals és producte més de la fantasia de les elits que de la percepció dels ciutadans", diu a España, ¿la nación deconstruida? (FAES, 2006).
Amb tot, el ministre d'Educació, que revisa enquestes gairebé cada dia, creu que s'ha d'actuar amb rapidesa per tallar l'hemorràgia catalana. Considera que, com que el problema ve de dalt, de les elits, n'hi ha prou a collar també per dalt. Wert no atorga gran valor a les mobilitzacions de la societat civil. Quan analitza les consultes populars afirma: "Posades les coses al seu lloc [una participació del 18% del cens] no hi hauria motiu per inquietar-se. No n'hi hauria si no fos perquè el molt honorable president de la Generalitat i els seus consellers, pertanyents a CDC, van participar en la mascarada i van votar per la independència". Tornem-hi. El problema són les elits, la burgesia, la mateixa tesi que certa esquerra (en la qual ell va participar a finals del franquisme) va escampar durant la Transició.
En vista d'aquesta situació, la recepta és clara: cal enfortir l'Estat. "La meva convicció és que l'Estat difícilment es pot aprimar més sense que se'n ressentin les seves funcions bàsiques, la seva capacitat efectiva de fer el que ha de fer". A partir d'aquí, doncs, el que s'ha de fer és el contrari, i si és possible amb un pacte amb els socialistes. En el cas de la Lomce, aquest objectiu era inviable a causa de la forta càrrega ideològica del projecte de llei (eliminació d'educació per la ciutadania, nota de religió, etc.), però si algú pot contraposar al PSOE una reforma constitucional en sentit contrari al federal, on l'eix estigui situat en una eventualdevolution a l'estat central, aquest és José Ignacio Wert, l'home de moda ara mateix entre la dreta espanyola. Un home de José María Aznar, un home amb una missió: salvar Espanya mitjançant la redempció de Catalunya.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada