dissabte, 10 d'agost de 2013
L'Aleix a ca la Toca Font: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/249710
Sóc dels que creu que la cadena de l'11S es "tancarà". Es tancarà en el sentit que s'arribarà d'un cap a l'altre que ha previst l'ANC. No sé si hi haurà molts metres de pancartes, banderoles i mocadors, o no -millor que no-, i si caldrà gaire transvassament de gent cap a les terres del centre del país, del Camp al Sénia. Suposo que per a la foto i per a l'objectiu concret, puntual, és igual. Cal ajuntar la Jonquera i Alcanar, amb alguna encerclada puntual a Girona, a la Caixa a Barcelona o al Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya -aquest diuen que amb polítics?-, i aquest és l'objectiu plantejat per tant, si s'aconsegueix, dòmino! El nombre d'inscripcions fetes i els moviments que hi ha fan pensar que tot va en el bon camí d'aquesta fita.Amb tot, van passant els dies i es van observant fets que són realment destacables i molt importants, relatius al país, a tot el país, als Països Catalans. L'any passat, amb tota la bogeria de la convocatòria de la manifestació de l'11S, que no era per la independència -tot i que havíem avançat respecte la del 10J, aquella que era per l'estatut de Catalunya-, el tema de la nació encara es tractava amb poca seriositat davant la pressa -no oblidem aquesta idea, és bàsica-, era una cosa que no tocava i algun desnaturalitzat de pro -Ferran Requejo, per posar un exemple- es permetia dir que això hauria de prohibir-se, que era una falta de respecte i no sé quines altres sortides xulesques de to.
Per aquelles dates, fins i tot independentistes de "tota la vida", de l'Esquerra Independentista i tot, deien que sí, que ja ho sabem, però que ara cal fer via i ser pràctics. Proposaven com a mesura d'autoconvenciment algunes estratègies -potser seria més correcte dir-ne tàctiques?- per aconseguir visibilitzar suports "externs" -de la part del país que no era Catalunya en deien així- al "procés", i així tranquil·litzàvem consciències, posàvem els budells en repòs, mostràvem la bona cara a CiU i altres -ANC, Òmnium...- i buscàvem espai en el futur estat catalunyès, ni que sigui d'expert en serveis secrets o en guardians dels valors occidentals al nord-oest de la Mediterrània.
Va ser el moment, ocurrent, de descobrir els "ritmes", aquells moviments laterals, abdominals, mentals i elàstics que permeten adaptar el discurs nacional a les necessitats regionals, a les dels líders liberals i socialdemòcrates regionals i als interessos en joc. Els ritmes havien nascut com a referència màgica per acabar amb la polèmica de si els Països Catalans havien d'estar al centre del debat o guardats al bagul dels records, dels oblits o a la caixa de les eines. Qui podria posar en dubte que si en un territori guanya el PP volia dir que el país no està madur? Qui podria posar en dubte que si en un territori guanya CiU la maduració estava garantida? Fins que on quanya el PP no guanyi alguna cosa equiparable a CiU o ERC, no tindran el ritme a punt. Per això, els estatuts dels nous partits i moviments independentistes es redacten en funció del "procés" i no de la nació. Adaptem el país a allò que ens interessa. Es formulen propostes que ratllen el racisme, situant el poble català de Catalunya en un estadi de normalitat i el poble català de la resta de la nació en un estadi de anormalitat, exigint-li que faci declaració i certificació de catalanitat. És el moment d'institucionalitzar el paternalisme amb redactats protectors de les essències pàtries i dels respectes per la capacitat i la voluntat, cosa que, d'altra banda, se'ns nega als catalunyesos, que per nassos som catalans i catalanes.
Però darrerament, a rel de determinades iniciatives - enllaçats per la llengua, la xarxa de casals i ateneus, la vitalitat musical i cultural al País Valencià o a les Illes, la pressió per fer l'ANC de les Illes, el naixement de Som Països Catalans, la percepció que gran part dels esforços del "procés" neguen, amaguen la realitat nacional, les agressions d'àmbit nacional de l'estat...- el país comença a fer trontollar la teoria dels ritmes -que al final només defensen aquells que es diuen independentistes i reconeixen la nació sencera, els altres ja en passen, però volen quedar bé amb els líders del "procés"-. Un cas flagrant el veiem amb la mateixa cadena/via catalana de l'11S 2013. Mentre a la pràctica tot és catalunyès, la mala consciència s'evidencia amb una referència nacional incipient en un cert entorn de la moguda: el mapa que publica Vilaweb, les propostes, més o menys forçades d'allargar la cadena -que fent un ridícul espantós els convocants catalunyesos fan veure que no passa- al País Valencià i la Franja, la iniciativa de protesta i d'afirmació a Mallorca d'omplir un mapa dels Països Catalans, alguns discursos del Pi de les 3 Branques, algunes iniciatives en el marc de l'EI de gent que sembla que se'ls escapa el tren, la jornada de treball organitzada per ERC...
I la dada definitiva que fa saltar pels aires la teoria dels ritmes i que té molt a veure amb la cadena, és l'evidència que no a tot arreu és igual de fàcil o de possible omplir els trams de la cadena. Alguns comencen a preocupar-se, CiU ofereix militants amb autocar, ubiquen el gran transvassista/nucleòcrata i nordista Jordi Pujol a les Terres de l'Ebre, es comencen a donar consignes perquè la gent canviï d'ubicació...
Els ritmes, els que havien de donar títol de català/catalana a tothom de Catalunya i a la resta ja en parlarem, resulta que es gira de cop i es manifesten a la comunitat autònoma de Catalunya. El país de CiU i ERC té contradiccions. Els Països Catalans no són un problema de ritmes, sinó de projecte. La Catalunya, pactada constitucionalment entre el franquisme i CiU -entre altres- i sense vel·leïtats de Països Catalans, la mateixa que els mateixos ens venen ara és un projecte del passat. El futur, el de la llibertat, el de la igualtat, el de la solidaritat, el que radicalitzi la democràcia i lluiti contra la corrupció i les desigualtats és als Països Catalans. I, com a tot arreu, el país té ritmes, però no els que marca Espanya o França, sinó els que configuren la realitat social i territorial i la voluntat de tot un país en construcció.
La Via catalana de l'11S sortirà bé, però ja no es podrà amagar i fer callar un país que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, continua al seu ritme, sense pressa però sense pausa, fent-se visible, organitzant-se, cohesionant-se i denunciant els qui el volen dividit en quatre estats, diguin per grat o diguin per força. Deixem de mirar al nord, corrupte i sense perspectives i mirem la nostra realitat, més al sud, més diversa i amb molta més perspectiva de futur.
L'any 1976, Joan Fuster escrivia per al llibret de presentació del muntatge de poemes i cançons de Joan Salvat Papasseit -ara que fa anys de la seva mort- de l'Ovidi Montllor, que es representava al teatre Poliorama, a les Rambles de Barcelona, que l'accent de l'Ovidi feia més completament català el text de Salvat.
Seguim i seguirem, guiats pel sud que crema, al nostre ritme, única garantia de llibertat.
