‘Hi ha un altre Madrid, quell que no considera una provocació lluir l’estelada al Retiro’
D’un temps ençà, tenia el solitari honor de ser
considerada per molts una rara avis, madrilenya enamorada de Catalunya, gastant
la llengua de Fabra arreu, investigant doctament reliquies reixides com la Nova
Cançó i fenòmens actuals com la música en català, participant de tots aquells
moviments culturals i socials, polítics, identitaris, que fan d’aquest, un
poble eixerit. Sí, una friki.
Com ‘los callos’ o ‘el cocido’, aquets frikisme meu era
també ‘made in Madrid’, frikisme a la madrilenya, que avui, per sort, ja no és
novetat des que aquest estiu la meva paisana Maria Rubio, de Titulcia (Madrid),
enviés una carta a El Periódico, demanant la independència per Catalunya. Fa no
gaire temps, l’estepa mesetària es trobava –o això semblava– òrfena de
catalanistes declarats, i els que hi havia, eren, és clar, catalans que hi
havien anat a parar per raons diverses. Pocs érem llavors, els que, madrilenys
de tota la vida (‘amigos y residentes en Madrid’ com deia l’Un, dos, tres) ens
acostàvem a cos descobert, a la perversa línea del catalanisme, versió indepe.
Avui però, madrilenys procatalanistes surten de l’armari com bolets.
Benvinguts.
D’arreu s’alcen veus, vídeos de youtube, cartes al
director, cantants, músics, actors, lingüistes, i altres homes i dones de bé,
nascuts i viscuts a Campos de Castilla, i ‘aledaños’, que es declaren, de
sobte, enamorats de Catalunya, de la causa Catalana, de la independència. Joves
alemanyes que es passegen pel Principat càmera en mà filmant les rareses i bogeries
dels catalans en pro de la llibertat; noies de Titulcia que volen ser
catalanes, o xiques andaluses que parlen de les excel·lències dels catalans i
es guanyen el dret de tenir una paròdia al Polònia; JM. Carrascal parlant de
Catalunya com a model de nació a seguir, Ramoncín –fill de Madrid– cantant
l’Estaca al Concert per la Llibertat, Ana Belén i Víctor Manuel fent costat a
la causa, lingüístes madrilenys de prestigi que aposten pel model d’inmersió en
català, i fins i tot el mateix Rector de la Complutense, el Sr. Carrillo (fill
de són pare) fent apologia del dret de decidir.
Definitivament he deixat de ser una friki, una rara avis.
O potser no, potser mai he estat sola, perquè un altre Madrid existeix, sempre
ha existit. Ofegat per l’ombra de la caverna mediática de l’España Cañí, però
viu. Un altre Madrid que es mou a les antípodes dels cadells hereus de
l’Espanya negra. Una altre Madrid: el del no passaran. Aquell Madrid del que
Companys digué, un 14 de març del 37 a la Monumental de Madrid… ‘Madrileños,
Cataluña os ama’. Un Madrid solidari, respectuós, democràtic, revindicatiu,
convençut del dret dels pobles a decidir el seu destí. Un Madrid desconegut
pels que s’han cregut l’etiqueta que la ‘una, grande y libre’ ens volia penjar.
Potser mai he estat una solitària rara avis, sinó que a la resta d’aus els ha
costat sortir de l’armari i pronunciar-se obertament pel que fa a Catalunya. I
ara ho fan, sense vergonya, de manera cívica i tolerant.
La qual cosa només es un reflex de l’avenç de la
normalització d’una demanda –la independència– d’un dret –el de decidir– que
abans només eren cosa de quatre bojos, i ara és d’ús quotidià. Esperem que
aquesta normalització de l’independentisme, del dret a decidir, no es torni
crónica, i de tant normal mai es faci efectiva, i passi a ser una moda més,
integrada pel sistema inmutable. Hem aconseguit, tots aquells que portem molt
de temps, i els que acaben d’arribar, que l’arròs estigui a punt, és moment
d’escudellar, si no volem l’arrós covat.
Desde Catalunya, Madrid es veu a 600 km. Però hi ha un
altre Madrid que és molt més a prop, només invisible pels que no el volen
veure. Madrilenys, castellans, lluny de l’anticatalanisme, catalanòfils
enamorats, i fins i tot madrilenys independentistes, o si més no, tolerants,
demòcrates, defensors de la llibertat dels pobles, i del seu dret de decir. Perquè
no cal ser català per defensar el dret de decidir o la independència de
Catalunya, del Kurdistan, o del Tibet.
La fila de diputats que varen lluir pancarta davant del
congrés dijous passat, va ser un gest polític, la dels madrilenys que els vàrem
acompanyar va ser un gest solidari, ideològic i desinteressat. No vàrem sortir
a la foto, invisibilitats per l’establishment, però que hi erem, i tant que hi
erem, amb la mà estesa.
Hi érem, i hi som: un altre Madrid, aquell que no
considera una provocació lluir l’estelada al Retiro.
Un altre Madrid, aquell que no surt a Intereconomía,
aquell desconegut, aquell resistent. Aquell Madrid aliat.
Belén Murillo, autora del bloc BoiradeMadrid.cat <http://blocs.mesvilaweb.cat/labelendemadrid>
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada