Déu meu! - pensà abotifarrat per l'alcohol i la "maria" - Cada vegada hi posen més pedres en aquest cony de camí.
Collons de pagesos! - cridà enmig de la nit.
L'eco de la seva veu es barrejà amb el tret del màuser i la bala l'encertà de ple entre el coll i el cap.
Un darrer pensament, vermell,el féu estossegar de riure entre un glop de sang.
Ves per on... he estalviat feina a l'enterramorts - digué, ja a ningú, mentre les cames se li afeblien i el riure es transformava en una ganyota sanguinolenta - Shakespeare era un aprenent!
I aclucà els ulls per sempre.
 |
| Oli de Modest Urgel |
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada