EXAMEN AL PROCÉS, RADIOGRAFIA DEL SOBIRANISME
Els experts destaquen com a fortalesa principal el paper central de la societat civil i avisen de l’amenaça que pot suposar un canvi de govern i l’obertura d’un procés constituent a Espanya A tres mesos de les eleccions apareixen dubtes sobre els ritmes i el calendari, però també s’assenyala que hi ha temps per recuperar la il·lusió que es va crear al voltant de la data del 9-N
Núria Bosch: “Els partits han actuat amb tàctiques partidistes”
El procés gaudeix de bona salut. Hi ha una gran part de la ciutadania a favor de la independència de Catalunya. De cara al 27-S, no cal ampliar la base social convencent els totalment contraris, perquè no canviaran d’opinió, sinó que cal dirigir el missatge als ciutadans que no hi estan en contra, però que no veuen la independència com una gran oportunitat per construir un país millor. Hem de dir-los que la independència és la condició necessària per aconseguir més justícia social.
Fins ara no hi ha hagut grans errors, però s’ha perdut massa temps discutint sobre el procediment per arribar a la independència, més que no pas debatent els seus avantatges i inconvenients i el model de país que voldríem. També destacaria que els partits polítics han actuat amb tàctiques massa partidistes.
Joan Majó: “S’està tenint massa pressa a l’hora de marcar el ritme”
He estat sempre a favor de l’objectiu final: aconseguir un canvi de relació de Catalunya amb l’Estat per millorar el benestar material i d’esperit de tots. Però no comparteixo les estratègies que s’han seguit, sobretot a partir del 9-N. He vist lluites partidistes, falta de diàleg, i confusió de tasques entre política i societat civil, que han creat núvols en el procés, i no l’han afavorit. Faig referència a tres coses que m’han preocupat. Primer, s’està tenint massa pressa a l’hora de marcar el ritme, i això no permet trobar el moment més oportú per fer cada cosa. Segon, caldria tenir més encert per intentar trobar objectius capaços d’aplegar majories amples i clares. I tercer, no s’ha tingut prou en compte el paper que tindran, al final, les autoritats de la UE.
Joan Manuel Tresserras: “Les eleccions s’havien de convocar just després del 9-N”
L’estructura bàsica del moviment a favor de la independència està intacta, i tan o més forta que fa un any. Ara bé, hi ha un cert risc perquè hi ha moltes persones que s’hi havien afegit d’una manera menys compromesa i que ara mostren senyals de fatiga i decepció. Després de les grans mobilitzacions, com les manifestacions de les últimes diades de l’Onze de Setembre o el 9-N, esperaven resultats més immediats i tangibles que no han acabat d’arribar.
Per això, el que s’hauria d’haver fet és convocar les eleccions immediatament després del 9-N. Així s’hauria aprofitat l’embranzida de la mobilització de milers de ciutadans, així com l’eufòria que va suscitar en molts catalans haver desafiat l’Estat votant en el procés participatiu. A més, penso que caldria haver evitat no tant els debats, però sí les disputes innecessàries que han afectat negativament l’estat d’ànim general i han deteriorat la sensació d’unanimitat assolida fins al 9-N.
Montserrat Nebrera: “Si la llista de Mas no guanya, el procés hibernarà”
Que el procés no està en el millor moment ho corrobora la proposta atípica i urgent que Mas ha fet a les entitats perquè siguin ells els que impulsin la llista unitària. Ningú amb seny pot pensar que res pugui arribar a ser sense la solvència intel·lectual i la credibilitat política del president. Però si la llista en què concorri Artur Mas (més aviat al capdavant, diria jo) no és la més votada, el procés es mantindrà hibernant per una bona temporada.
Aquesta serà una situació justa, ja que els protagonistes dels partits polítics hauran demostrat que no en mereixen cap altra per la falsedat dels desitjos declarats a favor de la independència. Si no poden pagar el preu de la unitat circumstancial, no val la pena cap viatge en la seva companyia. Als que la política estatal ens va deixar pocs arguments per defensar la unió, aquesta desunió ens fa concloure que potser haurem de reduir la política a la república independent de casa nostra.
Andreu Missé: “El debat no interessa a més de la meitat del país”
El procés arriba a la recta final amb moltes divisions. En les últimes setmanes s’ha partit CiU, s’està fracturant l’aliança entre Artur Mas i Oriol Junqueras, i també s’han distanciat les posicions entre el president de la Generalitat i les entitats sobiranistes, després de la proposta de Mas perquè siguin les entitats les que impulsin la llista unitària.
Encara que la principal debilitat és que el procés no ha aconseguit interessar a més de la meitat del país, l’error més important ha sigut no voler reconèixer que la gent està molt més preocupada i angoixada per la pobresa, l’atur o la desigualtat. I aquests problemes afecten no la meitat de la població, sinó la immensa majoria dels ciutadans. La classe baixa creix sense parar i ja representa un part majoritària de la societat catalana.
Salvador Cardús: “No hem atès el vincle emocional amb Espanya”
En el pas de les mobilitzacions populars a la lògica partidista no tothom ha estat a l’altura del desafiament i ha suposat una patacada en la moral de victòria popular, potser un xic ingènua. Però, paradoxalment, això ajudarà a mantenir la tensió política fins al final, condició per guanyar la majoria que cal. El procés té una molt mala salut de ferro.
El que més em dol és no haver atès i respectat el vincle emocional que molts catalans tenim amb Espanya i no haver sabut explicar que la independència és una separació estrictament política al servei d’una connexió econòmica, cultural i social millor amb Espanya. Hem tractat les resistències emocionals amb arguments racionals i pragmàtics.
José A. Zarzalejos: “S’hauria d’haver fet un plantejament més realista”
El procés arriba als prolegòmens del 27-S amb moltes incògnites. Va arrencar amb la intenció d’un lideratge -el de CDC en les eleccions del 20-N del 2012- que no va poder concretar-se i, d’aquesta manera, el seu impuls està dispers entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes. La incògnita essencial és si la secessió tindrà o no una majoria perquè al debat independentista se n’hi ha afegit un altre, de molta potència, que és el d’esquerra-dreta, protagonitzat per les plataformes de l’esquerra social. Entenc que s’hauria d’haver fet un plantejament més realista, evitant el repte que suposa l’independentisme, i les inquietuds, els esquinçaments i les ruptures que ha comportat i comporta i que pot provocar el trencament definitiu de la societat catalana.
Carles Boix: “Una feina de les entitats és disciplinar els partits”
Les eleccions s’haurien d’haver fet el 9-N. Però es va preferir fer una acció purament simbòlica que no va quallar en res concret. Això va dur a uns mesos agònics en què el mètode -el com del procés- va primar per sobre del discurs -el perquè de la independència-. Cal tancar aquesta fase i anar a les plebiscitàries. No sé si les entitats civils han de participar en una llista concreta. Alguns dels seus noms probablement sí. En tot cas, els correspon fer dues feines importants. Primer: disciplinar els partits. Sobretot ICV i la neoesquerra, que fan trampa i es neguen a dir on són. La diferència amb l’honestedat dels sobiranistes d’Unió és extraordinària. I segon: col·laborar amb el Govern i el Parlament per desenvolupar els plans de contingència per a un període de transició.
Borja de Riquer: “L’estat de salut del procés és bo però millorable”
L’estat de salut del procés és bo però és millorable. Hi ha indecisos als quals no s’ha arribat i que, quan votin, segurament optaran per la proposta conservadora per por a arriscar-se. Ara bé, no podem anar a un plebiscit a tot o res sense ells. Per això, crec que la data del 27-S era una mica precipitada, i que hauria estat més intel·ligent presentar-se primer a les generals amb una candidatura unitària dels partits catalans, un cop d’efecte a nivell estatal i internacional. Ara ha aparegut una nova complexitat: el plebiscit del 27-S no serà únicament sobre la independència, sinó que es plantejarà també per decidir si es diu sí o no a un profund canvi social. Seria perillós que apareguessin com a antagònics, perquè són complementaris. Aquest és el repte.
Elisenda Paluzie: “S’ha perdut el temps discutint sobre llistes”
S’han fet passos amb un Govern que no era plenament independentista i que no estava disposat a trencar la legalitat per fer un referèndum vinculant. Això ha cremat la millor arma, la que aglutina el suport del 80% de la població: el referèndum. Passat el 9-N, a més a més, en lloc de convocar la segona volta immediatament, s’ha perdut el temps amb discussions sobre llistes, i s’ha desgastat el projecte i la il·lusió. Si aquest debat s’allarga, el procés arribarà al 27-S amb un estat de salut precari. Si passat el 27-S hi ha majoria i en lloc de declarar la independència i ratificar-la per referèndum comencem a discutir una Constitució, tornarem a enredar-nos en discussions bizantines.
Montserrat Guibernau: “A l’estranger no s’entén la falta de suport al president”
El procés està desgastat per les divisions internes que s’han produït: tothom vol manar i posar condicions. A l’estranger no s’entén que no existeixi un nucli ferm de suport al president de la Generalitat. Artur Mas va ser votat i elegit democràticament i és el líder reconegut internacionalment. Entenc que falta serietat i professionalitat: demanar el dret a decidir requereix altura, sacrifici i saber on es vol arribar. La incapacitat de crear un front unit en el qual existeixi confiança entre els seus membres indica que el procés té molts enemics, i també molts amics només interessats en el guany personal. Catalunya ha de fixar-se en la pinya que han fet els escocesos, primer al voltant d’Alex Salmond i ara al voltant de Nicola Sturgeon. Sense unitat, el procés sobiranista no té res a fer i valdria més deixar-ho córrer. Només cal observar com actuen els estats, tots a l’una, i això que els estats sí que tenen poder. El futur és a les nostres mans.
Joan Subirats: “La cita del 27-S no és només un plebiscit”
El procés arriba suficientment fort per resistir el 27-S, però també pateix fragilitats que fan que calgui llegir bé els resultats que surtin de la cita electoral. La cita del 27-S no és només un plebiscit. Els catalans escollim qui liderarà el que hi haurà després dels comicis i quines prioritats tindrà. Entenc que les eleccions no seran el final de res, però poden ser l’inici de moltes coses. Pel que fa al capítol d’errors, potser era inevitable, però un dels problemes associats al procés és que s’han barrejat en excés els problemes de partit amb els problemes de país. La tan esmentada força de la societat civil ha estat massa pendent del que les institucions i qui les representava anaven decidint. I, al final, ha resultat que són les entitats sobiranistes les que poden acabar prenent mal en tota aquesta negociació per escollir la fórmula electoral. No ens ho juguem tot el 27-S. La societat catalana també ha de pensar en el 28-S.
Esther G.-Salinas: “Hauria sigut més prudent convocar un any més tard”
Les circumstàncies del 9-N van precipitar la convocatòria del 27-S, però tot i la urgència del moment entenc que hauria valgut la pena acabar la legislatura i guanyar temps per preparar un pla de futur meditat. Però la falta de sintonia entre CiU i ERC no va facilitar les coses. Ara la perspectiva que afronta el procés és boirosa, en part pels resultats de les municipals, i és per això que hauria sigut més prudent convocar eleccions un any més tard que les generals.
Probablement hem devorat etapes amb massa ímpetu, sense temps per assaborir-les i tampoc consolidar-les ni assentar-les, per això ara la impressió és que a l’horitzó apareixen algunes incerteses que es fan més grans a mesura que ens acostem al 27-S. D’altra banda, hem de ser conscients que un procés d’aquestes característiques demana un suport ampli, és a dir, una majoria qualificada que eviti un resultat de 49%-51% que aboqui el país al perill d’una divisió interna.
Carles Pastor: “L’expectativa fa inviable canviar ara el calendari”
La cita del 27-S arriba quan ha d’arribar per als objectius sobiranistes, és a dir, abans que a Espanya es produeixi un canvi polític que, no sense dificultats i contradiccions, obri la porta a una reforma de la Constitució que doni satisfacció a almenys una part de les aspiracions del catalanisme. Ara bé, és cert que les eleccions del 27-S arriben en un moment confús, per les disputes entre partits independentistes per ser la força hegemònica i perquè s’han generat unes expectatives entre les bases socials dels partits i les entitats sobiranistes que fan inviable que els principals actors puguin canviar d’estratègia o, fins i tot, de calendari si concloguessin que és necessari o convenient per arribar a bon port i assolir els objectius fixats.
Roger Palà: “Es va perdre una oportunitat històrica el 9-N”
Sembla evident que el sobiranisme va perdre una oportunitat històrica el 9-N. Què ens ha dut a aquest moment de letargia? El Govern va defugir el conflicte institucional obert i no va practicar la desobediència, fet que hauria motivat un xoc de legitimitats i hauria obert la porta a una mediació internacional. Encara que va ser un èxit social i mediàtic, el 9-N no va servir per complir aquest objectiu polític. A més, Mas no va convocar eleccions immediatament després del 9-N, un cop d’efecte per convertir en plebiscitàries les eleccions. Un calendari tan espaiat només podia refredar el procés.
Què pot fer variar aquest escenari? Dues possibilitats: un canvi d’hegemonia (que ERC superi CiU i esdevingui el primer partit del procés) o que s’obri la possibilitat d’una majoria parlamentària alternativa, que s’expressés en una clau constituent i incorporés una hipotètica Catalunya en Comú a un bloc de les esquerres a favor del dret a decidir.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada