'El catastro se consideraba menos que como una contribución, como una pena impuesta a los vencidos'.
BONAVENTURA C. ARIBAU
Quan en la Guerra de Successió els catalans decideixen agafar les armes, no ho fan exclusivament per una qüestió dinàstica, ni per lluitar a favor d’una nació abstracta, ni per salvar el seu honor militar. Els catalans decideixen agafar les armes per defensar les constitucions, les quals els emparen la llibertat i els drets. Entre aquests drets, a tot arreu es fa constar que hi ha els fiscals. Els catalans tenen molt clar que volen regular-se per les seves lleis atès que el príncep o el monarca no els podia imposar nous tributs unilateralment, ni de cap manera sota el règim polític configurat durant molts de segles. Aquesta idea s’expressa en l’opuscle Despertador de Catalunya, aparegut el novembre de 1713, el qual justifica la guerra perquè «los nous prínceps, per molt que ho dissimulen, sols al regular pretenen enriquir-se de les fortunes dels vassalls, com bé ho previngué lo mateix Pere Gregori». L’autor adverteix que els catalans no poden fiar-se dels castellans per «una rabiosa enveja i antiga oposició» i que aquests enemics «molts segles ha que sol·liciten amb ànsia la destrucció del Principat amb crueltat». Explica que entre les falòrnies que fan córrer els adversaris hi ha que els privilegis fiscals de Catalunya només serveixen per als nobles i gaudins, perquè estan exempts de tributs, i que, en canvi, als plebeus no els hauria de fer res «que quedàs Catalunya en ordre a sos privilegis com Castella». L’autor garanteix que els nobles i els plebeus catalans, els uns i els altres, estan exempts de «diferents gravíssims i insuportables tributs», entre els quals esmenta l’obligació, per l’exèrcit, de lliurar llenya, palla, atzembles, bagatges, etc. sense pagar prèviament o d’allotjar tropes en cases privades; el més important és que el rei no pot imposar nous vectigals, gabelles ni contribucions. S’hi reitera que si s’imposen els tributs de Castella amb «los petxos, millons, quints, requints, alcabales, gabelles i altres innumerables tributs fan insuportable lo vassallatge i queden reduïts a termes d’esclavitud»; el raonament acaba: «D’ahont pot inferir lo menos advertit la gran distinció i notable distància del govern de Castella al de Catalunya. Consistint aquell en una dura esclavitud i estes en una suau llibertat.» Tanmateix, s’hi reconeix que Catalunya també paga diversos impostos com ara «los de General, guerra, bolla, trentens i altres, emperò no es pot negar ésser certíssim que los referits drets no són imposats per absoluta voluntat del príncep, si sols uns en Corts generals (despesa pública, defensa de les llibertats, justícia i altres) i altres són imposats per nostra espontànea, libre i graciosa voluntat, mediant la llicència del príncep (donatius)». El text acaba dient que si Catalunya perd aquest preciós tresor seria per «universal dolor del catalans».[196]
Evidentment els polítics, els intel·lectuals i els ciutadans en general que no volien perdre les llibertats i les lleis del Principat tenien tota la raó, com es va poder veure un cop ocupada Catalunya per les tropes de la monarquia hispànica. Claudio Sánchez Albornoz justifica aquesta política perquè Castella es pagava sola el seu imperi: «Insisto en señalar que la Corona Castellana mantuvo casi sola la carga inmensa del Imperio español “Su aporte fiscal equilibró en el curso de las décadas las cifras a que montaron el oro y la plata americanos”. Invito a meditar sobre esta realidad para comprender y justipreciar la tremenda crisis castellana y para rechazar toda inculpación de responsabilidad a Castilla en la miseria española. Durante siglos —lo he dicho ya, pero no importa repetirlo— fue enormemente desigual la aportación al erario hispano de los moradores de los reinos que integraban la corona de Castilla y la de sus moradores de Aragón, Valencia y Cataluña.»[197] L’inconscient de Sánchez Albornoz li fa oblidar que les prebendes i els beneficis de l’imperi eren preferentment per als castellans perquè se’l van fer seu. I en canvi, ¿les aportacions dineràries havien de ser de tothom? Bon sistema!
L’explotació dels catalans per via fiscal es va iniciar tot seguit com a conseqüència de la conquesta de Catalunya. I no s’ha d’oblidar que a partir d’aquell moment la política tributària rapinyaire de la corona de Castella damunt dels catalans ha estat una constant històrica. La política fiscal dels castellans no presentava cap objectiu modernitzador o progressista en els arguments, tal com s’exposaven abans de començar l’espoliació. I és que en el debat al voltant de la implantació del Decret de Nova Planta, darrere de l’exaltació de la sobirania i les regalies, de les lleis de Castella, del dret de conquesta, del sotmetiment dels catalans, hi havia coses molt més profanes i molt més materials, que venien determinades per l’especificitat de la política castellana. Que ningú no vulgui justificar la pretesa modernitat de l’absolutisme enfront dels sistemes polítics regulats pel pactisme, perquè pel que fa a la política tributària i fiscal, la intenció dels membres del Consejo de Castilla és recaptatòria i prou, sense cap engruna de modernitat ni d’equitat. Convé saber que l’intendent José Patiño, amb visió de pràctica política, informa Madrid del perill que hi ha en aplicar als catalans un sistema tributari massa elevat i de la por que li fa espoliar-los massa, atesa la seva austeritat: «Siempre queda que temer en la propensión a sus intereses la adversión a subministrar de sus haberes a las Arcas Reales por via de tributo exasperando, en lo lucroso de su travajo, el genio, que tienen al interés con tanto anelo que posponen sus comodidades al provecho de lo que pueden ahorrar; y una vez que reconozcan no poder en el discurso de todo el año apenas satisfacer los tributos, dificulto se pueda con el solo rigor de Justicia reducir el genio de estos Naturales a una afianzada quietud.»[198] El Consejo de Castilla demana al rei que consideri aquest assumpte gravíssim perquè no «inutilice, altere, y haga infructuoso el nuevo orden de Justicia y Govierno», però tanmateix en unes deliberacions anteriors no ha fet cap cas de Patiño i acorda que en tot allò que faci referència als tributs i càrregues fiscals se segueixin els procediments següents: «Que en los que fuere interesado el Fisco, no se atiendan a las Leyes observadas en Cathaluña y se aya de juzgar por el derecho común y leyes de Castilla, como también por las particulares de Cataluña, que fueren favorables al Fisco y a la Regalia.» O sigui que si amb la llei catalana es pot cobrar més, no cal aplicar la castellana. Com es pot veure, l’objectiu de Castella no era englobar tots els ciutadans sota el principi de la igualtat davant de la llei, ja que ha quedat clar que si amb les lleis fiscals catalanes es podia gravar més, no calia que s’apliquessin les castellanes. El principi d’igualtat davant de la llei que preconitzaven els diferents governs castellans des de feia temps era, simplement, una falòrnia. El veritable objectiu no era aplicar a diferents territoris la mateixa llei, sinó l’espoliació fiscal. En el vot particular d’un grup de consellers encapçalats pel president, es tornava a reiterar aquest objectiu: «Y no es necesario variar la forma de enjuiciar, dónde huviere interés Fiscal» atès que el Real Fisco havia de tenir tots els privilegis, però si les lleis catalanes allargaven els procediments, calia agafar els processos més breus i més favorables, «y si lo fuere el de Castilla, procedan conforme a él en los casos que les pareciere».[199] Queda absolutament clara la política de la corona de Castella. No és de cap manera la igualtat de «leyes, costumbres y usos» l’objectiu dels castellans, i encara menys com a fórmula de modernització de les estructures polítiques de l’Estat, sinó la màxima recaptació dels impostos i gravàmens, prescindint de la igualtat jurídica dels ciutadans. Això mateix es palesa en el vot particular de Llorenç Matheu de Villamayor, que recomana que no s’apliquin a Catalunya les contribucions corrents a Castella, les quals són equivalents a «Papel sellado, Alcavalas, Cientos, Servicios ordinarios y extraordinarios, etc.» i que els impostos sobre les rendes dels catalans es reuneixin en «un solo Tributo» el qual «fuera assí menos ruidoso y de mayor importe». És evident. La fórmula «en pié de igualdad a las leyes de Castilla» era una excusa, perquè en la qüestió fiscal es proposa, i així es farà, un sol tribut, el cadastre, el qual ha de ser menys enfarfegat i més substanciós. De més substanciós sempre ho ha estat i per això sempre s’ha considerat un impost de càstig i en el període inicial de la pèrdua de les llibertats catalanes s’aplicarà a part dels pagaments que s’exigiran pels deutes de guerra. Per Reial Ordre de 9 de desembre de 1715 a Catalunya es va implantar el cadastre, que es dividia en dues grans parts. La reial i la personal. La reial gravava totes les propietats de béns seents i la personal s’imposava damunt del treball, la indústria i el comerç. Les tarifes de la quota del cadastre eren d’un 10 % sobre l’usdefruit de les rendes dels béns seents, dels censals i el comerç, i del 8’33 % sobre els ingressos del treball personal, suposant que els jornalers treballaven cent dies útils l’any i els altres treballadors, cent vuitanta dies, ja que es considerava que tots havien de guanyar tres rals diaris. El poble va reclamar i el 1723 els procuradors es varen queixar al rei que no podien pagar els 900.000 pesos exigits al Principat. La quantitat era tan elevada, que els mateixos procuradors varen dir que els catalans depenien, paradoxalment, dels diners dels soldats de l’exèrcit d’ocupació: «De todo esto dimana, Señor, como evidente, que aun el dinero que viene de los Reinos de Castilla y expenden las tropas en este país es absolutamente necesario para sustentar tanto extravío inevitable, y es fácil averiguar este cotejo por los registros de las aduanas.»[200] A més a més del cadastre, els catalans havien de pagar la «bolla», que gravava amb el 15 % la roba, i impostos sobre els productes estancats, el paper segellat, els subministraments i l’allotjament dels soldats, etc. Ja s’ha comentat la paradoxa que els diners que gastaven els soldats eren un element que animava el consum intern; l’altra paradoxa relativa a aquest exèrcit d’ocupació és que totes les despeses relacionades amb el manteniment de les tropes anaven a càrrec dels catalans; d’altra banda, aquestes mateixes tropes eren les encarregades d’anar a cobrar o recaptar els impostos quan no es pagaven dins del termini fixat. En la queixa dels procuradors de 1723, esmentada més amunt, s’argumentava que «por lo que mira al impuesto sobre el trabajo personal són aún mayores las lágrimas y gemidos, pues habiéndose tomado por punto general que los jornaleros paguen 25 reales y los demás 45, y aún más en Barcelona, considerando en todas igual ganancia de 3 reales en los días útiles señalados sin distinción de países. Los jornaleros, quitados algunos días de verano, trabajan por la comida o por muy poco más, siendo cierto que ni unos ni otros ganan los 3 reales diarios que se les considera».[201] El dietari de Joan Esteve i Llandrich, pagès de Santa Coloma de Farnés, ho explica així: «Barna estigué escitiada (sic) 14 mesos sens tenir ajuda de ningú antes no se volgué donar i després s’hagué d’entregar i se romperen tots los privilegis de Catalunya de on plorem i plorarem nosaltres i nostres descendents. Hi hagué grandíssimes contribucions que tots los pobles s’hagueren d’empenyar. Que Santa Coloma s’hagué d’empenyar per més d’onze mil lliures sens innumerable multitud de talles se feren en dit temps, emperò lo més gran sentiment que tingué aquesta terra en lo any 1726 que fou lo primer any que comensaren a quintar per fer soldats.»[202] El 1759 en un memorial adreçat al marquès de Squillace pels comissionats del Camp de Tarragona, el Penedès, l’Urgell i la Segarra, demanen que s’eximeixi de pagar l’impost del «Personal, o tributo de éste, por ramo de Catastro (que únicamente se paga en Cataluña, y es nota a los vasallos que en ella vivimos, cuando como a verdaderos, fieles y amantes, sacrificaremos nuestras vidas en servicio de nuestro Rey y señor)». L’informe de l’intendent Contamina denega aquesta possibilitat: «El ramo más útil y precioso de los que componen el Catastro que se cobra en Cataluña, por equivalente a alcabalas, cientos millones y demás rentas provinciales que se exigen en Castilla, es el servicio personal, porque asciende casi a la mitad de lo que se impone, y el indultar al Principado de este tributo tan debida y equitativamente establecido por el Rey para las obligaciones de la Corona, sería perjudicar a su Real erario en una considerable suma de caudal.»[203] S’ha de recordar aquí la idea de Josep Fontana, segons la qual convé posar en dubte el miratge que l’estat borbònic, amb el seu absolutisme, representés un progrés econòmic i que sobretot en el camp fiscal fos més eficient i més equitatiu que les comunitats polítiques amb sistemes més participatius i representatius. Fontana afirma: «Confesso que sempre m’ha admirat la miopia que cal per considerar el programa de l’absolutisme borbònic, comparat amb el de l’austracisme català, com un element modernitzador.»[204] Aquest miratge, que no s’ha demostrat mai, s’ha d’esvair, atès que Catalunya va patir l’espoliació fiscal des del 1714; a més, arran del sotmetiment a Castella i de la manca d’institucions representatives, la qual cosa va comportar la dependència en les decisions alienes, la política comercial, primer, i la industrial, més tard, mai no es van desenvolupar amb normalitat.
En un altre aspecte, que també té un vessant econòmic, els membres del Consejo de Castilla, per complementar l’espoliació, demanen al rei que procuri que els funcionaris siguin castellans i que el nombre de funcionaris catalans sempre sigui inferior perquè «se depondria cualquier reparo y contingencia». Tot i això, els fiscals, el regent i el funcionari de l’arxiu han de ser castellans indispensablement. ¿Qui ha dit que al segle XVIII no hi havia sentiment de nació en un sentit modern? A les terres conquerides, a l’hora de repartir-se el pastís n’hi havia. No és pas sorprenent que el 1718 en una carta del botifler Gregori Matas al ministre català a Madrid Francesc Ametller, ja li diu que té mal de ventre perquè «jo crec que assò prové de las rabias que estos Srs. —els castellans—»; pel que fa a unes ordres vingudes de Madrid, continua: «Se han posat molt ufans los castellans, inferint que tot se posarà segons les lleys de Castella de que los nostres catalans quedan acollonits.»[205] Fins i tot els botiflers són sensibles al sotmetiment dels catalans.
TOTA LA INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[196] Joaquim Albareda i Salvadó. Op. cit., pp. 168-173.
[197] Claudio Sánchez Albornoz. El drama de la formación de España y los españoles, Edhasa, Barcelona, 1977, p. 114.
[198] Archivo Histórico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, pp. 144 i 202.
[199] Archivo Histórico Nacional, Gracia y justicia, p. 207.
[200] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle XVIII, Eumo, Vic, 1996, p. 52
[201] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle XVIII, Eumo, Vic, 1996, p. 57
[202] Arxiu particular de Lluís Esteve i Corbera, de Santa Coloma de Farnés.
[203] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle XVIII, Eumo, Vic, 1996, p. 88
[204] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993,pròleg de Josep Fontana.
[205] Josep-Maria Gay Escoda. «La gènesi del Decret de Nova Planta de Catalunya», Revista Jurídica de Cataluya, núm. 1, 1982, p. 25.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada