L’assimilació lingüística programada

Previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos.

FELIP V

Un moment de la "Conferència il·lustrada: Qüestió Catalana?", amb Xavier 'doctor' Soler a l'esquerra i
Joan Cabo, a la dreta

El Consejo de Castilla es dedicà a la tercera de les seves preocupacions: l’assimilació lingüística. El Consejo de Castilla és la primera institució, d’acord amb el que se’n sap, que estableix oficialment el genocidi de Catalunya. El programa que proposaven els diferents membres no va ser dut a terme per Felip V de Castella i IV d’Aragó, però es va portar a la pràctica fil per randa a través dels anys. La ideologia lingüística dels castellans era molt concreta i el consens entre ells, molt notori, ja que pel que s’ha verificat tenien assimilats gairebé unànimement els objectius que havia fixat Nebrija.

L’intendent Patiño, que afirma que els catalans «solamente ablan en su Lengua materna y ningún Comun (ajuntament) asta ahora escribía sino es en Cathalán, sin practicarse el uso de la lengua Española» i que en els procediments judicials «antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana», practicarà una política prou castellanitzant i impositiva; així, sol·licita que el rei mani que «se escriba en adelante en Idioma Castellano o Latín, como así la Real Junta lo practica, pues se logrará la inteligencia de qualesquiera Jueces Españoles, sin haver de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este País».[206] Sembla que el Consejo de Castilla, després de les deliberacions, va fer cas de Patiño, ja que acorda que no es modifiqui el «rito judiciario» i, en canvi, pel que fa a la llengua que calia utilitzar-hi, establí que «como se escrivia en la lengua Cathalana, se haga en Latín o Castellana, como ya lo practica la Junta de govierno actual». Aquesta política, de fet, és la que establí més tard el Decret de Nova Planta, que obligava el castellà en la substanciació de les causes judicials. Cal fixar-se bé, però, que la prohibició de la llengua catalana, malgrat reconèixer que els catalans no en feien servir cap altra, simplement és perquè els jutges no l’haguessin d’aprendre. El poble no tenia cap importància. Els funcionaris espanyols que des d’aquell moment vindrien a treballar eren la justificació de la prohibició. ¿D’això se’n pot dir modernitzar un estat? ¿O aquesta política més aviat era una clara subjugació del poble i un enaltiment dels funcionaris espanyols que acompanyaven les forces d’ocupació? ¿Qui ha enredat els historiadors que han escrit que els borbons van modernitzar políticament Catalunya?

Tanmateix, fins aquell moment la política lingüística programada pel Consejo de Castilla afectava les funcions de l’organització burocràtica. L’autèntic pogrom sistematitzat i planificat és el que exposaven els consellers encapçalats pel president Villacampa en expressar el vot particular, en el qual demanaven que l’Audiència i els Corregidors ho fessin tot en castellà i que als tribunals inferiors es pogués fer provisionalment en català però «asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana». Van dissenyar i planificar la introducció del castellà així: «Mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primera letras, y de Gramática, no se permitan libros impresos en lengua catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Christiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado.»[207] Aquest objectiu dels castellans no es va fer realitat en l’àmbit jurídic de forma immediata, però, com s’anirà veient, en el decurs dels anys hi hauria propostes amb estatus legal, jurídic i d’obligatorietat per a tots els catalans, fins i tot en la constitució de 1978, que algú ha considerat com la més democràtica d’Europa.

El Decret de Nova Planta es limitava a obligar el castellà en l’administració de justícia, però quatre dies després de promulgar-lo, el fiscal general del Consejo de Castilla va rebre l’encàrrec d’elaborar un document sobre les recomanacions que calia donar secretament als corregidors destinats a col·laborar amb els ocupants militars de Catalunya. En aquestes instruccions secretes ideades pel fiscal general José Rodrigo Villalpando es feien explícits la política lingüística i els seus objectius.

La primera constatació és la voluntat d’introduir la llengua castellana a Catalunya. Rodrigo Villalpando afirma que imposar la llengua és «un señal de la Dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulazion, quieren complacer o lisongear afectando otra naturaleça con la semblança del ydioma, o ya sea porque la sugeción obliga con la fuerza». El seu pensament no s’aparta pas gaire de la doctrina de Nebrijana. Tanmateix, reconeix que és difícil imposar el castellà, perquè com que «a cada Nación parece señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vençer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y por esto pareçe conveniente dar sobre esto instrucciones y provindencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado».[208] El fiscal general recorda que a Navarra, a Flandes i a Nàpols hi han imposat el castellà. De totes maneres a Catalunya no es pot fer igual, i la política lingüística ha de ser diferent «porque los Catalanes sentirían mucho que se les despreciase o violentase en esto, y el cuerpo de aquel Principado está mui llagado, y teniéndolo sugeto y quieto con la fuerça, se nezesita de curarlo con suavidad». Rodrigo Villalpando ja proposa un camí per introduir la llengua castellana, el qual serà molt important temps a venir i del qual, no cal dir-ho, els catalans hem de tenir consciència. Proposa que es faci «por el concurso de los Militares, desto también podrán adelantar mucho los Prelados, y prevenírsele que los soliçiten». El castellà serà introduït pels militars i amb l’ajut de l’Església, en aquells moments dos estaments fonamentals de la praxi del poder polític. L’exèrcit ben segur que va introduir el castellà, però precisament l’Església catalana, tot i ser constituïda majoritàriament per bisbes castellans, va ser més prudent. Quan el 1727 se celebrà un Concili de la Tarraconense, es va tornar a insistir que la predicació calia fer-se en llengua catalana; concretament, en la Constitució II s’obligava els bisbes «que no consentin que l’Evangeli sigui explicat en cap altra llengua que la materna». Es van editar sense l’autorització governativa totes les constitucions aprovades a l’esmentat concili. El fiscal de l’Audiència va denunciar-ho a l’Audiència, que ho va traslladar al capità general. L’Audiència argumentava que l’acord del concili constituïa una novetat perquè, «aunque es muy justo que los predicadores se acomoden al idioma que entienden los oyentes», segons el seu criteri molt pocs catalans no entenien el castellà, i s’estranyava que no haguessin disposat aquesta ordre de predicar en català abans de 1714. Ara bé, la política del tribunal va ser molt cauta i esporuguida, ja que va recomanar de no segrestar els exemplars impresos de les constitucions del concili sense permís governatiu «porque en el estado en que se halla la materia podrían originarse en esta resolución y de su observancia grandes inconvenientes y tal vez escándolos».[209] Els procediments per introduir el castellà encara eren temperats i dissimulats, tal com havia recomanat Rodrigo Villalpando.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/trailer.html

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:

[206] Archivo Històrico Nacional, ibídem, p. 110.

[207] Archivo Històrico Nacional, ibídem, p. 205.

[208] Archivo Històrico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, lligall 17986.

[209] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VII, Bosch, p. 23.

L’assimilació lingüística programada