Reproducció del discurs de Pau Claris (President de la Generalitat que proclamà la I República catalana el 1641), a partir del qual es va decidir la resistència armada contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV.
Reproduït de Llibertat.cat
(...) Heu escoltat atents la prèdica d'aquest meu docte prelat. Ara us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d'aquestes i d'aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces en la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa. No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m'avindré a entendre que és el pastor mateix el qui mena les ovelles a l'estació del llop. Ans arribo a persuadir-me que aquells homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l'ànim que ha de menester el vertader repúblic, per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els qui som ací. No, per cert, l'avantatge que ens porta no és altre que haver perdut el sentiment de tan exercitada la paciència en d'altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la norma de les humilitats i llagoteries d'un home, antic cortesà. Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d'or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples i doncs, davant totes aquestes desgràcies, n'hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d'amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l'ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l'honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d'emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació.
Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep, les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s'acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmentar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d'assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l'àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d'armar d'urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè, si ells mateixos s'haguessin fet, més altament s'haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur f i, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el prínceps, ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d'amor i reverència. Però sigui'n il·lícit; de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els eíectes. Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència temporal, sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (...) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d'aquest imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l'esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh! No us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus^ però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; í qui dubta que, quan sembla que són més humils. estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l'acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d'Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (...) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l'or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (...)
Qué és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d'aquells famosos homes que, després d'haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d'aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l'imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (...) Si us detura la grandesa del Reí Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (...) No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s'ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n'oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregu'nteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgoras, que les ànimes passen d'uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d' altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (...) Jo no sóc d'opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contin-gents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d'aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l'aconseguiu, l'executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d'un cop la miserable província a d' altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l'acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d'aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l'enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d'ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya».
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada