Todos los publicistas europeos han confirmado en sus obras diciendo que la mayor injusticia cometida contra el Derecho Internacional en el siglo pasado es la de haber considerado como país de reconquista a Cataluña.
LAUREÀ FIGUEROLA
 |
| Les Institucions catalanes de gover, fins el XVII. Un sistema complex i evolucionat |
No es pot pas dir que els catalans, després de l’aplicació del Decret de Nova Planta, haguessin oblidat les seves llibertats i les institucions polítiques que els representaven. L’esperit dels austriacistes va ser constant, tot i que arran de la signatura de la pau de Viena, el 1725, moltes seqüeles de la Guerra de Successió es van superar sobretot per la devolució dels béns segrestats, l’amnistia, el retorn dels exiliats, etc. L’arribada al poder de Carles III, el 1759, fa entrar esperances als catalans. Un grup de ciutadans que s’anomenen comissionats de les comarques del Camp de Tarragona, el Penedès, l’Urgell i la Segarra, adreça un memorial al secretari d’Estat Esquilache, en el qual denuncien la situació de desgovern dels ajuntaments i demanen el retorn de l’organització política municipal anterior. El substitut de l’intendent Joseph de Contamina en fa dues reflexions que indiquen el tarannà reaccionari del govern borbònic. Primerament diu que és impossible que un grup de persones hagi redactat tal document perquè «toda convocatoria que pase de tres personas está prohibida en este Principado, no procediendo el beneplácito de la superioridad y la concurrencia de un Ministro de Justicia»; segonament, quant a la reforma democratitzadora dels ajuntaments lliurats a l’aristocràcia pels borbons, afirma: «El método que se proyecta en el mismo papel anónimo de hacer elecciones de Regidores, es igualmente pernicioso y dirigido a revivir la antigua libertad de estos naturales.» Hi afegeix que s’ha de continuar amb la nova planta imposada per Felip V de Castella i IV d’Aragó, «pues ella assegura la quietud pública y también el acierto en los nombramientos, mediante el cuidado y la vigilancia que a su efecto aplican el Capitán General y la Real Audiencia a quien está cometido este asumpto».[214] Els catalans viuen sota la «modernitat» borbònica.
 |
| La simplicitat elemental de la Nova Planta, posa en evidencia l'antigalla primitiva de l'absolutisme. |
El 1760 els representants de les antigues capitals de la corona d’Aragó, és a dir, Saragossa, Barcelona, València i Ciutat de Mallorca, varen assistir a les Corts convocades a Madrid per primera i única vegada durant el regnat de Carles III. Un cop allà, tot i fer anys que s’havia signat el tractat de Viena (1725), per tant amb les seqüeles polítiques de la Guerra de Successió esborrades, encara no els consideraven amb plenitud de drets polítics. Els representants de la ciutat de Burgos (caput castellae) van demanar que els representants de l’antiga confederació catalanoaragonesa no es barregessin entre els de Castella, sinó que es col·loquessin a part i al final de tot.[215] Era evident que es tractava de territoris conquerits i ocupats militarment i que, no cal dir-ho, el concepte polític de «nació espanyola» tan imaginat era una pura invenció de l’imperialisme castellà que necessitaria temps per fer-lo emergir. Precisament aquests representants polítics de l’antiga corona d’Aragó varen presentar en aquestes Corts un memorial de greuges en què plantejaven quatre queixes relacionades amb qüestions institucionals. Primerament, «aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los reinos de la Corona de Aragón, introduxeron todas las de Castilla, juzgando que esto convenía al real servicio y al bién público. Pero luego se conoció que la general abolición de aquellas leyes perjudicaba a la regalía». Segonament, plantejaven la qüestió de la insaculació. Abans a les ciutats els jurats s’elegien cada any per sort entre els ciutadans de diferents orígens que per la seva capacitat entraven a les bosses o als sacs per al sorteig. Ara, en canvi, s’havia tret la insaculació i els regidors eren perpetus i elegits i nomenats pel rei. No volien discutir si el sistema antic de la insaculació era millor, però el veien a gairebé tot Europa, mentre que els regidors imposats pels borbons «están menos atendidos y venerados del pueblo que estuvieron los jurados, y por consiguiente son menos útiles al mismo pueblo. Pero sea lo que fuere la causa de que los magistrados de las ciudades y villas de la Corona de Aragón estén menos autorizados de lo que estuvieron en siglos pasados, lo cierto es, Señor, que del buen gobierno inmediato de los pueblos, depende principalmente su felicidad». En tercer lloc, reclamaven la sobirania que els havien arrabassat: «Cada reino tenía sus diputados que le representaban en sus tres brazos, eclesiástico, noble, y real, contribuyendo todos a beneficio común de los pueblos diferentes tributos generales que se impusieron para este fin.» Tot seguit explicaven qui podia anar en contra d’aquestes institucions polítiques: «Solamente podrán reprobar y resistir este establecimiento aquellos ministros que aspiren a ser absolutos en las provincias, y para obrar con dominio ilimitado. (...) ¡Cuántas vexaciones, Señor, y cuántas calamidades se hubieren evitado en aquellos reinos!» Tocant a les lleis de Castella, opinaven que potser eren justes i útils a Castella, «mas no podemos decir que fuesen injustas las leyes de Aragón sin faltar a la verdad». Finalment, i en quart lloc, es queixaven del mal tracte que rebien els ciutadans no castellans: «Para conocer la gran desigualdad que en la distribución de los empleos han padecido los naturales de la Corona de Aragón, basta considerar que sus cuatro reinos son la tercera parte de España, quitada la Corte, que es patria común de todos, y poner los ojos en los que actualmente están empleados en las togas, Iglesias y en la pluma.» A parer seu, aquesta discriminació s’assolia «derogando con los demás fueros o leyes de Aragón la que excluía de los empleos de cada uno de ellos a los que no fuesen naturales y mandando que en adelante los castellanos pudiesen obtenerlos», de què va resultar que «los castellanos las hallaron abiertas y entraron francamente en Aragón a poseer las mejores conveniencias. Mas para los aragoneses, catalanes y valencianos han estado casi cerradas las de Castilla». Acabaven amb un exemple pedagògic: «Si por ventura los de la de Aragón tuvieren todos los empleos de sus cuatro reinos y la mayor parte de los de Castilla, ¿no clamarían justicia y con razón los castellanos?»[216] El dret de conquesta havia de comportar el sotmetiment polític, administratiu i fiscal.
Aquestes queixes no van tenir cap eficàcia política. Quan, per una qüestió relativa al contraban, van aparèixer discrepàncies entre la Sala del Crimen i el Reial Acord en la interpretació del Decret de Nova Planta, el 1777 el Consejo de Castilla, mitjançant una «carta acordada», els recomanava prudència i «que se olviden cuidadosamente, en lugar de traer a la memoria intempestivamente aquellos sucesos (la guerra de Successió), no pudiendo conducir a otra cosa que a excitar sentimientos o impresiones odiosas y denigrativas en los naturales»; també s’hi afirmava que «habiendo recibido ese Principado desde la Nueva Planta un aumento en su prosperidad e industria y una legislación tan excelente, que no cabe imaginar haya en ese País quien no admire y aplauda incesantemente las ventajas de la Nueva Planta, que se halla plenamente establecida y aplaudida».[217] El plantejament que expressa el Consejo de Castilla, del qual era fiscal Campomanes, era totalment ideològic. Si de primer recomanava no parlar de la Guerra de Successió per no excitar sentiments, en canvi tot seguit atribuïa la prosperitat industrial al Decret de Nova Planta, el qual era aplaudit incessantment. Un escarni autèntic. La prosperitat econòmica no era pas fruit del treball dels catalans, sinó del decret pel qual se n’havien eliminat les llibertats. Quin cinisme!
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[214] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle xviii, Eumo, Vic, 1996, p. 88.
[215] Joan Reglà. Introducció a la història de la Corona d’Aragó, Raixa, Palma de Mallorca, 1969, p. 174.
[216] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle xviii, Eumo, Vic, 1996, p. 91.
[217] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VII, Bosch, p. 53.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada