La introducción del lenguaje forastero es nota indeleble de haber sido vencida la nación a quien se despojó de su antiguo idioma.
FEIJOO
Els representants de les capitals de l’antiga corona d’Aragó que el 1760 presenten a Carles III el memorial de greuges comentat més amunt també hi formulen una queixa per la llengua. Primer hi demanen que els jutges coneguin el català: «En los de Cataluña, Valencia y Mallorca los procesos y las escrituras de los siglos pasados están en su lengua vulgar, que al cabo del tiempo entienden medianamente los castellanos, pero jamás todas sus palabras y menos la energía de muchas, cuya inteligencia depende la justa decisión de los pleitos.» I també hi demanen que els bisbes de Catalunya, València i Mallorca hagin nascut o s’hagin criat a cada territori en qüestió. «En ellos se habla una lengua particular, y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. (...) ¿Y han de ser los labradores catalanes y valencianos de peor condición que los indios, habiéndose dado a aquellos reinos hasta los curatos a los que no entendían su lengua?» Aquesta queixa no va tenir pas gaire èxit, ans al contrari. Després del motí d’Esquilache (1766), Carles III va fer un canvi de govern, al capdavant del qual va posar el comte d’Aranda, del partit militar. El Consejo de Castilla també va ser remodelat. Segons Domínguez Ortiz,[235] hi havia en l’esmentat organisme dos grups, els moderats i els progressistes. Amb tot, és una esquematització massa simple. En realitat a la segona meitat del segle XVIII convivien a la corona de Castella el pensament absolutista tradicional que venia ja del segle anterior, l’absolutisme il·lustrat i el corrent liberal, que ja començava a agafar força. Cap d’aquests tres sectors no tenia una doctrina específica referent a les institucions de Catalunya, la política fiscal que s’hi aplicava i la tolerància envers la seva llengua. En aquell moment no eren hegemònics al Consejo de Castilla els integrants del grup jesuïticocol·legial, encara que alguns ministres eren de l’alta noblesa, ja que hi havia cinc marquesos entre els seus membres. Bàsicament el formaven representants de la noblesa local i funcionaris que han fet carrera politicoadministrativa de golillas o manteistas. Cal tenir en compte el fiscal, que era un veritable àrbitre del Consejo. Van exercir aquest càrrec Campomanes i Floridablanca. Campomanes era conegut pel seu anticatalanisme. El bisbe il·lustrat Josep Climent va fer gestions perquè Campomanes no tingués la fiscalia d’Aragó «por conocerlo enemigo de los catalanes».[236] Tal com s’ha dit abans, el que ha de quedar clar és que, fossin majoritaris els uns o els altres al Consejo, pel que fa als interessos de Catalunya, aquestes divisions polítiques i de classe no tenien cap importància, perquè gairebé tots tenien la mateixa idea. I quant a la democratització, cal tenir en compte que si la majoria eren il·lustrats, tots volien executar les reformes sota l’absolutisme monàrquic. El dia 13 de maig de 1768, el Consejo de Castilla va aprovar una reial cèdula que afectava directament Catalunya: «Finalmente mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendándose también por el mi Consejo á los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía, y enlace recíproco.»[237] Qui va preparar, de fet, aquesta reial cèdula va ser el fiscal del Consejo de lo Civil, Pedro Rodríguez Campomanes, que era fiscal del Consejo de Castilla des del 5 de maig de 1767. L’expedient sobre aquesta qüestió s’havia començat l’octubre de 1760, pocs mesos després, per tant, d’haver-se presentat el memorial de greuges. Les idees expressades per Campomanes són les següents: els tribunals eclesiàstics han d’actuar en llengua castellana, per igualar-los als tribunals seculars, els quals a Catalunya han de desenvolupar les activitats en castellà; cal ensenyar solament en castellà a les escoles perquè «sin esto no puede hacerse general, como conviene a la mejor unión de todas la Provincias de la Monarquía, que es un punto esencial sobre que debe trabajar todo Govierno, para que depuesto todo espíritu provincial se subrogue el laudable de Patria o Nación», respecte a la llengua dels funcionaris, els «subalternos se instruyan en ella (la llengua castellana), para ejercitarla en los tribunales».[238] La ideologia de Campomanes pretén construir una nació amb la llengua castellana com a idioma definitori arranant, per tant, qualsevol dret dels catalans. Abans de la Revolució Francesa, es pot dir que els castellans vinculen la nació amb la llengua. És curiós que els qui parlen en català han d’abandonar un suposat esperit provincial, mentre que no ho han de fer els qui parlen en castellà. Queda clar que la imposició de la llengua és una conseqüència del domini polític i militar. Aquest esperit és exacte a l’expressat el 1716 pel fiscal Rodrigo Villalpando i a l’anterior de Nebrija. Atesa la gran influència tacitista entre la intel·lectualitat castellana, no seria gens estrany que haguessin fet seva la idea de Tàcit, per la qual «els esclaus parlen la llengua del seu amo». Campomanes no deixa d’expressar una altra aportació a la seva doctrina de nació. Com que la reial cèdula, a més de la llengua, també regula la moneda per pagar les taxes judicials, adverteix que encara que semblin dues coses dissemblants «tienen entre sí precisa trabazón, como las de una Lengua y una Moneda, porque la primera es el signo común con que se explican los actos nacionales y la segunda es el signo universal del valor de las cosas en el Reino». Si la llengua explica els actes nacionals, la llengua catalana per força també ha d’explicar els actes que nacionalment li corresponen. Heus ací, doncs, l’autèntic objectiu d’obligar a l’ensenyament del castellà: crear una nació nova que no existia. L’altre argument publicat a la reial cèdula és la recerca de «su mayor armonía y enlace recíproco (entre els habitants dels territoris de llengua catalana i els espanyols)». Això simplement és la impostura per emmarcar la realitat. L’autèntica ideologia és la que no es va publicar i que encara figura al manuscrit de l’Archivo Histórico Nacional. La falsedat de l’harmonia i la reciprocitat s’observa en l’aplicació de la reial cèdula, perquè a més a més de prohibir el català a l’escola, tot seguit es prohibeix editar llibres en català, s’imposa el castellà a les escoles religioses, s’obliga els seminaris a ensenyar en castellà i prou, s’insta els rectors de les parròquies a escriure els registres únicament en castellà i a predicar només en castellà, etc. Això no és reciprocitat ni tampoc no era harmonia. Segons l’opinió de Pere Voltes Bou,[239] aquesta reial cèdula, amb la seva apoteosi de la uniformitat, també anava en contra de l’article 56 del Decret de Nova Planta, que establia «que en todo lo demàs, que no está prevenido en los capítulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes había en Cataluña». Confirma l’expulsió del català i no l’«enlace recíproco» el llibre d’òbits de la parròquia de Gurb, on ja consta aquesta anotació de 1769: «En este año he comenzado a continuar las partidas en castellano, en virtud de repetidas órdenes que para la extensión de este Idioma en Cataluña ha havido del Rey (que D. guarde).»[240] El 1771 el fiscal valencià de l’Audiència de Barcelona, Sisternes i Feliu, en relació amb l’ensenyament de la doctrina cristiana, informa que «son muy pocos los catalanes que la hayan aprendido en otro idioma, y el común del pueblo ni la sabe ni la entiende en castellano».[241] Uns quants anys més tard, el 1773, el president del Consejo de Castilla denega el permís per editar llibres de catecisme i d’altres matèries en català així: «Entendiéndose la impresión solamente en Castellano y Latín, pero no en Cathalán», amb l’argument que la llengua catalana havia deixat de ser de «común enseñanza» per la reial cèdula de 1768. Quan l’arquebisbe Francesc Armanyà escriu un catecisme en llengua catalana, ha de demanar-ne l’autorització al govern, cosa que li tramita el canonge Fèlix Amat. El novembre de 1793 el canonge Amat escriu una carta des de Madrid en què diu a l’arquebisbe que «será regular que se pondrá reparo se imprima en catalán, y que a lo más se permitirá que se imprima en los dos idiomas en un mismo librito». La política lingüística aplicada des del Govern de Madrid no va a la recerca de l’harmonia, va directa a imposar el castellà com un acte més de domini sobre els catalans.
Quan el 1779 Antoni de Capmany escriu el seu famós llibre Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, segueix la política oficial i hi fa constar que el català és «un idioma antiguo provincial», cosa que torna a repetir al Código de las Costumbres Marítimas de Barcelona: «La lengua provincial de mi patria.» El concepte que té Capmany sobre el català és pastat al de Campomanes. No és pas estranya, aquesta coincidència, ja que ningú no pot oblidar, i cal insistir-hi, que Capmany cobrava del govern, és a dir, era a la nòmina oficial sense anar a l’oficina; era un intel·lectual orgànic del règim borbònic.[242] El 1780 Manuel de Godoy estableix que «en ningún teatro de España se podrán representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano». El capellà valencià Jaime Villanueva, quan publica a Madrid la seva obra Viage literario a las Iglesias de España (1802), fa un comentari dels catalans i reconeix la repugnància que senten envers la llengua castellana «que viene ya de muy atrás y en su origen me atreveré a decir que era justa»; també es pregunta: «¿Por qué no se ha de deponer la resistencia antigua? (...) ¿Por qué se ha de continuar la enseñanza del Catecismo y oraciones en el vulgar catalán a los niños en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la lengua castellana?» I també el tresor que tenien la llengua anglesa i la francesa, ¿n
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[235] Antonio Domínguez Ortiz. Sociedad y estado en el siglo xviii, Ariel, 1981, Barcelona, p. 372
[236] Francesc Tort Mitjans. El obispo de Barcelona Josep Climent. 1706-1781, Balmes, 1978, p. 195. Facilitat gentilment per Emili Giralt
[237] Real Cédula de su Magestad a consulta de los señores del Consejo... para que en todo el reyno se actúe y enseñe en lengua Castellana..., Oficina de Antonio Sanz, Impresor del Rey, Madrid, 1768
[238] Archivo Histórico Nacional Consejos. Gracia y justicia, lligall 5988, doc. 31
[239] Pere Voltes Bou. «Carles III i el bandejament de la llengua catalana de la vida pública», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, vol. XVI, Barcelona, febrer, 1977, p. 55
[240] Josep Gudiol. «Notes d’Arxiu», dins Lectura Popular, vol. XIX, núm. 231. Cedit per Narcís Garolera
[241] Joan Bonet i Baltà. L’Església catalana de la Il·lustració a la Renaixença, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1984, p. 95
[242] Francesc Ferrer i Gironès. «Resistència a la substitució lingüística al Principat», dins Pep Balsalobre. La llengua catalana al segle xviii, Quaderns Crema, Barcelona, 1995, p. 443.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada