La batalla final ja ha començat. Un error nostre serà aprofitat voraçment per l'adversari. Hem de mantenir tothora el control de la pilota.
Caldrà actuar amb serenitat. I parar fort quan convingui. No perdem l'avantatge. No perdem el camí. I sobretot, no perdem l'objectiu. La independència
Com va dir aquell: 'Alea iacta est.' Hem entrat a la recta final. Enguany no hi ha vacances. La batalla final ja ha començat. I em sembla que tenim la sort de començar-la amb un lleuger avantatge. L'hem d'aprofitar. El principal serà no cometre errors. Un error nostre serà aprofitat voraçment per l'adversari. Hem de mantenir el control de la pilota. I, si podem, tornar-nos a avançar. Però la pilota ha de córrer i que es cansin ells. Si perdem la pilota, que sigui en camp contrari. I si podem no perdre'n cap, encara millor. A l'estil de Cruyff: la millor manera perquè l'adversari no marqui cap gol és que nosaltres tinguem sempre la pilota. Per això cal que sobretot no cometem cap d'aquests errors:
—Pla B. Evidentment, hi ha alternatives previstes si l'estat espanyol impedeix completament de fer la consulta el 9 de novembre. No tenir alternatives seria un missatge fatal: 'Si impediu la consulta, atureu el procés.' I no. El procés no s'acabarà si per desgràcia no es compleixen les condicions mínimes per a fer una consulta amb uns resultats legítims. Hem d'explicar els plans B, C, D o E? No. No en tenim cap obligació. És un crim i ens fa molt de mal explicar-los? Tampoc. Em sembla que tots som prou grandets per a entendre que caldrà trobar la millor via per aconseguir la independència. Insisteixo en allò que ja he dit de vegades: per mi, l'objectiu és la independència i la consulta és el millor camí. Però si cal anar per un camí diferent, igualment democràtic i pacífic, cap problema. Ni un. Per tant, crear un problema on no n'hi hauria d'haver cap és un dels errors que no hem de cometre. Val més consulta que eleccions, sí. O consulta o res, no.
—Unitat i transversalitat. La unitat i la transversalitat són valors aparentment positius. Però m'estimo més la transversalitat que no la unitat. Els catalans tenim una obsessió preocupant per la unitat. I els verbs 'sumar' i 'unificar' no volen dir exactament la mateixa cosa. Totes aquelles accions que sumin, benvingudes. I de vegades la unitat pot restar. L'exemple més fàcil d'entendre és aquest: si un individu molt cansat de la política de CiU i de les retallades i d'això que alguns anomenen neoliberalisme pensa que la independència consisteix necessàriament a alinear-se amb Artur Mas, potser s'hi repensarà. I exactament igual a la inversa. Si a algú que ha fet créixer el negoci amb molt d'esforç i sacrificis li diuen que per aconseguir la independència ha de votar gent que proposa que l'administració reguli fins a l'últim detall de la seva vida, lògicament també s'hi repensarà. Cal entendre que el fet més important és la coordinació i el respecte a la transversalitat. La unitat és un sacrifici que cal reservar a molt pocs moments i molt determinats.
—Legalitat. Ho diuen els qui més hi entenen: de trencament legal tan sols se'n podrà fer un. Per això és summament important d'encertar el moment. La legalitat s'ha de trencar amb la desobediència a la llei Wert? S'ha de trencar amb la consulta? O s'ha de trencar amb la declaració d'independència? El moment és molt important, perquè les conseqüències són definitives. Si no volem convertir el procés en un caos on tan sols els més convençuts i purs se sentin còmodes, cal que la legalitat la trenquem en el moment precís, que únicament pot ser el de la declaració d'independència. El procés pot quedar escapçat o esberlat si ens precipitem en una cosa tan determinant.
—Serenitat i joia. Ho hem dit ara i adés. Cal somriure fins a l'últim segon. Just després ja podrem plorar d'emoció. Però mentre no aconseguim l'objectiu, cal convidar i seduir. No podem perdre els estreps. Si mantenim la serenitat en tot moment, ningú no ens podrà fer sortir del camí que volem fer. Ara vénen els mesos més complicats. Els atacs seran salvatges i la pressió semblarà inaguantable. Però haurem de saber omplir els pulmons, aguantar la respiració i deixar passar els moments crítics. Les envestides d'aquesta tardor pretendran que sortim de polleguera. Cercaran la nostra reacció irreflexiva. No hem de caure en les provocacions. Recordem que no hem de perdre la pilota.
—Iniciativa. El ritme de joc l'hem de marcar nosaltres. La campanya del sí-sí no s'ha d'aturar per molt que cridin. Marcar el compàs és la manera més segura d'obtenir la victòria. El setembre ha de començar fort i amb un reguitzell d'iniciatives i accions que no s'aturi fins el 9 de novembre. És molt important que siguin els contraris que empaitin la pilota. És cert que fins a l'estiu hem centrat la batalla en el 'dret de decidir', poder votar i la consulta. Però la campanya del sí-sí ja no pot esperar més i és la que ha de marcar el debat els dos mesos que van de l'11 de setembre al 9 de novembre. No emprendre la campanya del sí-sí seria un error greu. El resultat no és tan clar com ens pensem i cal reforçar el bloc independentista perquè no es debiliti en cas d'un possible joc de mans --no pas una oferta que Espanya no pot fer.
—Equilibri. Hem arribat fins ací per una raó principal: l'ambició popular i el ritme polític corren paral·lels. Certament, el procés l'empeny el poble. Sense la manifestació del 2012 i la cadena humana del 2013, més els milers i milers d'actes que s'organitzaven a tots els racons del país, no seríem on som. Però si el president Mas, Oriol Junqueras, la CUP i molts més no s'haguessin entès tampoc no seríem on som. La clau del procés és que el temps polític i el temps popular en la qüestió nacional s'han anivellat. I l'un no funcionaria sense l'altre. Aquest equilibri entre el carrer i les institucions no es pot trencar. I si es trenca, s'ha acabat el procés. Que tothom en sigui conscient.
—Solidesa. Com ja hem dit, els mesos que ens esperen seran durs. Espanya sap que ha viscut molts anys dels recursos produïts a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, principalment. Si Catalunya es desconnecta, l'estat espanyol tal com funciona ara no és viable econòmicament. Per tant, els atacs seran ferotges i caldrà ser ferms. No podem deixar que sembrin zitzània. La crítica interna sempre és positiva i ha d'ajudar a fer les coses més ben fetes. Però la crítica, en un moment com aquest, ha de fer-se des de la lleialtat. En totes direccions. Si ens deixem endur per les baralles i les disputes que ens separen, ells hauran fet el cop més efectiu per a guanyar. I nosaltres, per a perdre.
Aquests set errors que no podem cometre poden aplegar-ne molts més. La llista pot ser molt llarga. Però em fa l'efecte que si respectem aquests set principis tindrem la victòria gairebé garantida. I sí, ens haurem d'arriscar. I en algun moment ens podrà semblar que tot se'n va a rodar. I que les tensions internes són més fortes que no ens pensàvem. I caldrà actuar amb serenitat. I comptar fins a deu sempre que calgui. I parar fort quan convingui. No perdem l'avantatge. No perdem el camí. I sobretot, no perdem l'objectiu. La independència.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada