La historiografia espanyola, des dels seus orígens, ha tingut com a objectiu justificar la colonització de Catalunya. Per tal d’aconseguir-ho ha elaborat una història de Catalunya falsa amb finalitats polítiques sobre la base que Catalunya sempre ha sigut un país petit, feble i decadent i que, per tant, el sotmetiment dels catalans a la poderosa i puixant Castella seria un fet natural i lògic, inevitable.
Encara que, és clar, costa molt i molt de comprendre que Castella, un país sense marina, un país de pastors i pagesos de secà es pogués imposar a Catalunya, un imperi mediterrani amb la marina més poderosa del moment, una indústria puixant i un comerç potentísssim
Com que és innegable que vam construir aquest imperi i que des del segle XIII vam ser una de les principals potències d’Europa, falsegen la realitat dient que aquesta potència era Aragó, que la van bastir reis aragonesos amb la marina i l’exèrcit aragonès [1].
La mentida del país buit
Una de les mentides que s’han fabricat per a justificar aquesta falsedat és la del ‘país buit’.
La gran pesta del 1348, que va assolar Europa i en va fer desaparèixer la meitat de la població, hauria provocat a Catalunya una fortíssima baixada demogràfica, però en el nostre cas, a diferència de la resta del continent, aquesta disminució hauria estat irreversible. Més endavant, les guerres civils del segle XV, és a dir, les diverses guerres remences i la guerra civil del 1462-72 haurien consolidat aquesta extraordinària i irreversible baixada de població que hauria dut a Catalunya a la depressió i a la decadència.
Segons aquest esperpèntic raonament ambdós fets haurien dut Catalunya sencera (el territori comprès per les actuals quatre províncies i la Catalunya Nord) a tenir una població de, amb prou feines 250.000 habitants. Una demografia que contrastaria, i molt, amb els 7 milions d’habitants que diuen que tenia Castella en aquells temps, per la qual cosa hauria resultat totalment lògic, que Castella, un país en expansió demogràfica, n’absorvís un petit i buit país d’un quart de milió, com Catalunya.
La innegable immigració francesa, bàsicament occitana, dels segles XVI i XVII hauria vingut a omplir aquests presumptes buits de població.
Ras i curt: la falsedat del ‘país buit’ es basa en dues fal·làcies:
1.Catalunya va ser l’únic país europeu afectat per la pesta negra del 1348 i les seves onades posteriors en què la mortaldat consegüent va afectar la seva demografia de forma significativa i irreversible. Castella, França, Itàlia i tots els altres països europeus haurien recuperat i, fins i tot, superat en poques generacions el nivell demogràfic anterior al 1348.
2.Catalunya va ser l’únic país que va patir guerres, civils o no, durant el segle XV i, alhora, també va ser l’únic en què tals guerres van afectar de forma sensible i irreversible el seu nivell demogràfic. Castella va estar en guerra civil i en guerra contra Portugal durant gairebé tot el segle XV, des dels anys 1420 fins els 1480. França va estar en guerra contra els anglesos fins ben entrat el segle XV, etc. Però això no compta, només a Catalunya, les guerres van tenir conseqüències demogràfiques irreversibles
Són fets que es donen per establerts i segurs però dels quals ningú no n’explica les raons.
Quina era la població de Catalunya cap el 1500?
El 1497, es va fer un cens a Catalunya [2], el fogatge com se’n deia llavors, ja que comptava les llars -o caps de família-, on hi havia sempre un foc encès,. Es comptaven els caps de família que tenien capacitat per pagar impostos. En aquest fogatge no hi consta allò que ara anomenem Franja de Ponent perquè Ferran II, va entregar aquesta part del país al regne d’Aragó. La seva població s’inclou il·legalment com a territori del regne d’Aragó en el seu cens del 1495 violant així les fixacions de límits territorials establertes per Jaume I més de dos-cents anys abans.
Doncs bé, aquest cens de 1497 dóna 60.296 focs. Aquesta és una dada documentada. El problema rau en els càlculs que, a partir d’aquesta xifra, n’han fet els historiadors i que basen en dos supòsits:
- Que a Catalunya només hi havia aquestes 60.296 famílies i prou.
- Que cada família estava formada només per 4 persones.
De la multiplicació de 60.296 focs per 4 persones per foc surt la xifra de 241.184 persones que defensa la historiografia, és a dir menys que l’actual població de Terrassa i Granollers per al territori que abastava les actuals quatre províncies i la Catalunya Nord.
Ara bé, cal precisar que el supòsit 1 és absolutament fals. Tant l’arqueologia com la documentació proven l’existència de nombroses altres famílies i habitatges que no apareixen en el cens. Cal tenir en compte que els cens de l’època no es feien per motius estadístics com ara, sinó per raons fiscals, per tenir localitzats els pagadors impostos. Les famílies que no podien pagar impostos o que els pagaven a altres famílies -bona part de la noblesa gran o petita, laica o eclesiàstica-, que eren moltes, no hi apareixen. I encara, cal tenir en compte també el desig de molta gent d’escapolir-se de les seves obligacions fiscals.
Tampoc no hi surten les famílies que, per alguna raó o altra, estaven exemptes de pagar impostos, moltes elles de la noblesa i de l’alt clergat. Els bisbats i molts convents, especialment els més potents així com moltes famílies de la classe dominant tampoc hi són.
El supòsit número 2 també és totalment fals. En aquella època, tret de comptades excepcions, no existia la família nuclear. En canvi, era molt habitual la coexistència de tres generacions sota el mateix sostre i, molt sovint, també hi vivien els oncles i les ties solteres. I, sovint a ciutat, s’havia d’afegir les persones del servei, algunes amb les seves famílies. A les famílies d’artesans caldria afegir-hi la presència d’aprenents. A les zones rurals, que eren la majoria, caldria afegir-hi alhora les diferents persones que tiraven endavant l’explotació: el masover, el pastor, amb les seves famílies, els mossos, etc. Tenim també els rectors de les parròquies, que surten com un sol foc. Cal comptar sempre amb la presència d’algun familiar, altres capellans, els diaques, el servei, i les persones que explotaven les propietats agrícoles i ramaderes de les parròquies amb les seves famílies. Hi surten pocs convents, la majoria no hi són, especialment els importants. En ells, a banda del prior o abat cal comptar-hi tots els monjos, els novicis, la gent de servei i, igual que a les parròquies, les que explotaven les propietats del cenobi, i molts cops amb les seves famílies. I el mateix es pot dir de les cases dels nobles, que també són un sol foc, on els familiars i el personal de servei hi era, de ben segur, sempre prou nombrós.
Per tant, sembla que fer una estimació a la baixa i suposar una mitja de 8 persones per foc com a número molt prudent s’ajusta molt més a la realitat.
Així tenim: 60.296 * 8 = 482.368.
Tenim també les llars que no hi surten, esmentades més amunt, que podríem suposar que eren un 20 % més. En elles, pel fet de no sortir-hi per diverses causes, podem posar-hi una mitja més prudent encara de 6, el que ens daria 12.000 * 6 = 72.000.
Aproximadament, doncs, estem parlant de 482.000 + 72.000 = 554.000.
Si hi afegim uns 5.000 focs, com a mínim, que Ferran II assigna arbitràriament i contra llei al regne d’Aragó tindríem una població total d’uns 600.000 habitants, bastant més del doble del que és defensat per la historiografia oficial, i això fet amb càlculs molt prudents.
Quina era la població dels altres territoris el 1500?
Es podrà dir que una proporció prop d’1 a 10 és encara una proporció destacable. Això, és cert. El que hem de fer ara és desmuntar l’altra trampa feta pels historiadors oficials: quan parlen de Castella es refereixen a tot el regne, incloent-hi Galícia, Andalusia, etc., mentre que quan parlen de Catalunya només tenen en compte el Principat i els Comtats.
Per fer una comparativa més justa hauríem de comptar també la població d’Aragó, del regne de València i del regne de Mallorca. I per a fer-ho just del tot i aplicar-hi el mateix criteri hi hauríem d’afegir la població dels regnes italians de la Corona de Catalunya: Sicília, Sardenya i, a partir del 1504, també de Nàpols.
Anem a pams. El 1495, només dos anys abans, es va fer un fogatge al regne d’Aragó que, com hem dit més amunt, incloïa la Franja usurpada per Ferran II. Aquest cens va donar un total de 51.056 focs [3].
Fent servir el mateix prudent criteri tindríem, així:
51.056 * 8 = 408.448, d’una banda
i uns 10.000 * 6 = 60.000.,
que donarien una total d’uns 470.000 habitants.
Una mica més tard, el 1510, es va fer un fogatge al regne de València, que va donar un total de 67.720 focs. Utilitzant el mateix prudent criteri ens dóna:
67.720 * 8 = 541.760, d’una banda, i
13.000 * 6 = 78.000, de l’altra,
amb un total d’uns 610.000 habitants.
Al regne de Mallorca, s’hi van realitzar bastants fogatges que donen diversos daltabaixos [4]. Si agafem el fogatge de 1503, per exemple, que se situa en la mitjana dels anys que estem estudiant, dóna 9207 focs. Seguint els mateixos criteris tenim:
9.207 * 8 = 73.856 habitants, d’una banda, i
1.800 * 6 = 10.800 de l’altra,
el que fa un total d’uns 85.000 pobladors a les Balears.
En resum, tindríem:.
Principat de Catalunya (sense la Franja de Ponent): 554.000
Aragó més la Franja de Ponent: 470.000
Regne de València: 610.000
Regne de Mallorca: 85.000
Total: 1.719.000
D’acord amb aquests càlculs, la relació de poblacions entre els dos regnes no estava tan desproporcionada com ens volen fer creure, de 7 a 1’7, o sia, de 4’07, certament alta però extremadament lluny de la defensada per la historiografia oficial de 7 a 0’25, és a dir, de 28.
Algú, però podrà però discutir els arguments emprats aquí, a l’haver-s’hi fet estimacions que no deixen de tenir el seu grau de subjectivitat, malgrat que s’han fet, crec, amb molta prudència. És tractaria, de totes maneres, d’una objecció molt legítima. Ho contrastarem amb el criteri que s’ha fet servir per a concloure els famosos 7 milions habitants del regne de Castella del voltant del 1500.
La població de Castella el 1500
El més proper als fogatges que he pogut trobar és el cens anomenat Pecheros, ordenat per Carles I el 1528. Se l’anomena així perquè es comptaven els caps de família que havien de pagar un impost reial anomenat pecho. És més restrictiu que el dels fogatges catalans al no sortir-hi cap convent. Tampoc hi surt cap bisbat, i els nobles no hi apareixen en absolut. En el cas català, n’hi surten alguns, encara que pocs d’ells de l’alta noblesa. No s’hi inclouen ni el País Basc ni els regnes de Navarra i Granada, territoris aquests que, per la raó que sigui, estaven exclosos de pagar aquest impost Es tracta d’una generació posterior a la del 1500, però la dura i llarga Guerra dels Comuners de ben segur que va neutralitzar qualsevol millora demogràfica que hi hagués pogut haver.
Doncs bé, aquest recompte ens dóna 724.509 pecheros[5].. Una bona aproximació podria ser atorgar-los un 10 % addicional de població, el que duria el número de pechos a 724.509*1’10 = 800.000 aproximadament.
Aleshores, si hem de donar per bona la xifra dels 7.000.000 d’habitants, això vol dir que 7.000.000 dividit entre 800.00 ens dóna 8’75 persones per pechero, que hem vist que és un concepte idèntic al de foc usat a la Corona de Catalunya, i és aquesta una proporció per foc superior al 8 usat en aquest estudi.
Així, doncs, es dedueix que, segons la historiografia oficial espanyola és correcte assignar 8’75 habitants per foc.
La població a la Corona de Catalunya el 1500
Reprenem ara el número de focs obtinguts a partir dels diferents fogatges considerats a tota la Corona de Catalunya sense cap mena de correcció:
Principat i Comtats ( sense la Franja de Ponent ): 60.296
Aragó més la Franja de Ponent: 51.056
Regne de València: 67.720
Regne de Mallorca: 9.207
Total: 188.279
I fent servir el mateix criteri tenim: 188.279 * 8’75 = 1.647.441, que és una xifra prou propera a la calculada abans, amb un error de només d’unes 70.000 persones, un 4’2 %. En matemàtica estadística s’acostuma a considerar que un error entre dues dates inferior al 5 % significa un grau de confiança del 95 % a l’afirmar que són estadísticament iguals. Tenint en compte les aproximacions usades es pot dir que, significativament, es tracta de la mateixa xifra.
Segons els criteris seguits per la historiografia oficial espanyola, tenim doncs que la proporció de població d’un regne a l’altre era d’1 a 4’25, molt lluny de l’aberrant 28 defensat per ells mateixos i molt a prop del resultar obtingut en el present estudi.
És cert que afinar aquestes dades és molt complicat, i l’estudi dels diferents criteris a l’hora de fer cada cens, la seva eficiència, i totes les aproximacions i suposicions aquí raonades donen per una, o més d’una, tesi doctoral. Però, a grans trets, els grans números són coherents almenys en el criteri utilitzat pels historiadors en avaluar la població del regne de Castella del 1500.
Per a fer una comparativa justa i rigorosa caldria tenir en compte, a més, la part italiana de la Corona: Sicília, Sardenya i el regne de Nàpols. L’Enciclopedia Italiana ens informa que Sardenya tenia 240.000 habitants el 1485, per la qual cosa podem arrodonir-la a 250.000, per a l’època considerada.
Sicília tenia, a mitjans segle XVI, una població que s’apropava als 950.000 pobladors, per la qual cosa podem suposar-ne 900.000 per al 1500.
Pel que fa al regne de Nàpols, el primer cens no es va realitzar fins el 1765 que donava 3.935.000 habitants el 1765, i el 1775 en va donar 4.349.000, corregits errors de l’anterior comptatge. Crec que es pot inferir, de forma prudent, que el 1500 hi havia uns 3.000.000 habitants.
Resumint: 250.000 + 900.000 + 3.000.000 = 4.150.000.
Tenim així que, a la totalitat de la Corona de Catalunya hi havia 1.650.000 + 4.150.000 = 5.800.000 pobladors, és a dir, gairebé els mateixos que els de la Corona de Castella.
Ambdues corones, per tant, tenien un número d’habitants gairebé idèntic a primeries del segle XVI.
Carles Camp
24/07/2014
[2] Josep Iglesies, El fogatge de 1497, Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, 1991.
[3] Antonio Serrano Montalvo, La población de Aragón según el fogaje de 1495, Institución “Fernando el Católico”, Diputació de Saragossa, Saragossa, 2002.
[4] Francisco Sevillano Colom, “La demografía de Mallorca a través del impuesto del morabatí: siglos XIV, XV, XVI”,Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, Año XC, T. XXXIV, nº 820-21, 1974, p. 233-273.
[5] Censo Pechero Carlos I 1528. Instituto Nacional de Estadística, Madrid, 2008
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada