CATALANOFÒBIA 11. EL MANTENIMENT DE L'ESPOLIACIÓ FISCAL

Vicente Bacallar y Sanna

No faltó quien aconsejase al Rey Felipe asolar la ciudad (Barcelona), y plantar en medio una columna. No había rigor que no mereciese, ciudad que había sido el origen de tantos males, y que había quitado a la Monarquía tantos reinos.

El Rey se excedió en clemencia, y la conservó; pero abatida.

VICENTE BACALLAR Y SANNA, marquès de San Felipe

  Després de quaranta-cinc anys d’aplicació, el cadastre encara era motiu de queixa entre els catalans, ja que n’hi havia raons claríssimes. Tal com s’ha vist abans, quan la corona de Castella va conquerir Catalunya, no ho va fer pas per la unitat política, per la igualtat legal[218] o per la fraternitat universal, sinó per obtenir més ingressos fiscals, per subvenir a les seves despeses. No debades, la gent no considerava aquest impost com a contribució fiscal, sinó més aviat com a pena imposada als vençuts de la Guerra de Successió. Josep Fontana és contundent sobre aquest punt; segons el seu parer, cada vegada és més clar que la implantació del nou sistema tributari «más que obra clarividente de una política ilustrada» fou el «resultado de la voluntad de recaudar más en los países sometidos, y de una serie de tanteos y vacilaciones que dieron como fruto los sistemas implantados en estos reinos, el más acabado de los cuales fue el catastro».[219]

  Els representants de les capitals de l’antiga confederació catalanoaragonesa denunciaven en el memorial de greuges esmentat més amunt la manca d’igualtat legal quant a drets i deures fiscals: «Los mismos que pretenden que en aquellos reinos se observen con rigor las leyes generales y aún las particulares de los pueblos de Castilla, que no son gravosas, no quieren que se cumplan las que nos son favorables; (...) pues es tan notoria la desigualdad, son tantos y tan patentes los agravios, que representando a V.M. algunos, diremos menos de los que todos saben que sufrimos.» L’aplicació de les lleis de Castella no era el propòsit del sotmetiment polític; l’autèntic propòsit era cobrar com més impostos millor i deixar els catalans «abatidos». Tot i aquests arguments tan objectius, el 1761 a Madrid atacaven violentament els catalans perquè «todo lo pretenden para sí y nada en sufragio de los menesteres de la Corona».[220] Aquestes idees sobre la igualtat jurídica són corroborades pel fet que durant tot el set-cents la política fiscal aplicada a Catalunya va ser absolutament diferent de l’aplicada a la corona de Castella. Tampoc no puc estar-me de dir que si els resultats econòmics del cadastre eren tan positius per a la hisenda pública, també hi va haver, amb objectius recaptatoris diversos, intents d’aplicar la «contribució única» a Castella. El 1736 el rei Felip V va ordenar que s’estudiés la implantació del sistema fiscal de Catalunya als territoris de la corona de Castella, i el 1745 se’n va fer una prova a Múrcia. Això no obstant, hi va haver una forta oposició al marquès de l’Ensenada, que era qui ho proposava, i, malgrat tots els estudis fets, se’n va desestimar el projecte per la pluja de protestes i reclamacions.[221] A l’inici del regnat de Carles III es va tornar a aplicar el cadastre als contribuents castellans (1760), revisat i havent-ne rebaixat les bases impositives, però tampoc no va entrar en vigor. El 1769 es varen publicar decrets i instruccions per extingir les rendes provincials i per implantar a Castella una contribució com el cadastre català. L’excusa de la no-implantació a Castella, aquesta vegada, van ser raons tècniques, les quals no eren fonamentades, cosa sabuda de tothom ja que a Catalunya en menys temps imposaren el cadastre i sense tantes reserves.[222] El lema «un rei, una llei, una moneda» era una falòrnia total a Catalunya quan es tractava d’imposar i de cobrar les contribucions.

  Mentrestant, a la segona meitat del set-cents l’economia catalana es desenvolupava amb força i era l’admiració de tothom. Per primera vegada després d’uns cinquanta anys de jou militar, es van reconèixer prou àmpliament la força del treball, la importància de les manufactures i l’esperit empresarial de Catalunya. Pedro Murillo (1753) afirmava que els catalans enriquien el país gràcies a «la industria, y aplicación de los naturales, que aplicados al cultivo de los campos, y a las fábricas de armas, artillería, embarcaciones, velas, y otros oficios». Francisco Mariano Nifo (1779) deia: «La industria y aplicación de los catalanes es uno de los mayores argumentos que se pueden hacer a las demás provincias de España, para acusarles su neglicencia.». Antonio Ponz (1792) en els seus apunts de viatge, afirmava: «Cataluña puede reputarse por una de las provincias más pobladas de Europa, y los catalanes por tan trabajadores como los de las que más trabajan.» José Cadalso, en les Cartas marruecas, sostenia que «los catalanes son de los pueblos más industriosos de España», per la qual cosa, afegia, «si yo fuera señor de toda España, y me precisaran a escoger los diferentes pueblos de ella por mis criados, haría a los catalanes mis mayordomos». En el Informe en el expediente de ley agraria, Gaspar Melchor de Jovellanos va escriure: «¿No probarà esto el ejemplo de Cataluña, cuya agricultura é industria han ido siempre a más, mientras en Castilla siempre a menos?» Pedro Ángel de Tarazona deia, el 1762, que els catalans «son muy amigos del comercio, el cual entienden con perfección, y lo fomentan sin perdonar fatigas». Una frase que va fer fortuna és: «Los catalanes de las piedras sacan panes», extreta d’uns versos de Francisco Gregorio de Salas referents als catalans: «Marca tierras, hace planes;/ Y aunque sea en un establo,/ Al fin por arte del diablo/ Hace de las piedras panes»; molt similar a aquest proverbi hi ha la frase de Francisco Mariano Nifo: «(els catalans) Son capaces de sacar aceite de los guijarros.» Fixem-nos que aquests reconeixements són molt generalitzats i expressats per literats, publicistes o intel·lectuals. Caldria preguntar-se, però, si la classe política va fer cap pas, enlloc de paraules, per donar suport a aquest tarannà industrialitzador i manufacturer dels catalans. La diferència era utilitzada només en l’àmbit fiscal, però en sentit invers. Per les greus despeses que tenia la hisenda de l’Estat, el 1785 es van veure obligats a reorganitzar l’administració de les rendes castellanes. Floridablanca explicava el fracàs d’aquest intent de «contribució única» així: «Después de inmensos gastos, juntas de hombres afectos a este sistema, exámenes y reglas de exacción, ya impresas y comunicadas, ha habido tantos millares de recursos y dificultades, que han arredado y atemorizado a la sala de única contribución, formada de mi orden en el Consejo de Hacienda.»[223] El 1799 hi va haver un altre intent de reforma a càrrec del ministre d’Hisenda Miguel Cayetano Soler, que va fracassar, segons ell, per «los obstáculos que han tenido su más principal origen en el deseo de que continuase el anterior método».[224] La implantació del cadastre o de la «contribució única» va ser impossible a la corona de Castella per la resistència de la seva classe dominant i, no cal dir-ho, per la manca de voluntat política dels governants. El tresorer general Vicente Alcalá Galiano, inicialment contrari al sistema de les rendes provincials castellanes, el 1809 elaborà un informe on va rectificar la seva opinió i on s’oposava a la supressió d’aquell sistema fiscal castellà; paradoxalment hi assegurava que al «Reino de Aragón no pagan ni una tercera parte de lo que pagan las de Castilla, y que si Cataluña hubiese de pagar proporcionalmente con catastro lo que pagan las provincias de Castilla, debería él subir a lo menos a tres millones seiscientos mil pesos (3.600.000)».[225] Aquesta asseveració d’Alcalá Galiano no lliga amb el que es veurà després ni tampoc no es correspon amb el que ell mateix havia reconegut en un passatge anterior: «A Cataluña se la trató como provincia conquistada.»

  Era un fet conegut de tothom que Catalunya havia estat castigada amb el cadastre i que sobretot els primers anys no el podia pagar ningú, ja que, com diu Joan Mercader, el contribuent català després del cadastre hagué de suportar un pes tributari almenys sis vegades més gran que el del règim anterior al Decret de Nova Planta. Els ingressos que va tenir la superintendència filipista en comparació del que ingressava la hisenda dels Àustria, tot i que aquesta aplegava els donatius parlamentaris, eren seixanta-set vegades més elevats els anys normals.[226] I així comença una de les paradoxes constants en la història de Catalunya. D’una banda, els catalans se senten pressionats fiscalment i tenen la consciència que aporten a la hisenda pública una contribució excessiva atès el seu pes demogràfic; de l’altra, els espanyols estan absolutament convençuts que els catalans no paguen el que els pertoca i que, pel que fa a la despesa pública i a les inversions, en reben de massa. Per aclarir-ho, el català Llàtzer de Dou, en la seva Equivalencia del Catastro de Cataluña con las Rentas Provinciales de Castilla, publicat el 1822, intenta estudiar des d’un punt de vista neutral aquesta situació. Dou afirma que Catalunya «se la trató con dureza» i que, per tant, l’administració borbònica, a partir de 1721, va haver de replantejar-s’ho i hi va haver una revisió del cadastre a la baixa. Tot i això, Dou fa uns càlculs molt equànimes, ja que calcula la pressió fiscal per habitant. Si el 1797 les rendes provincials castellanes representaven 132 milions de rals i la població de Castella era de 7.328.700 habitants, l’esforç fiscal era inferior al de Catalunya, ja que amb una població de 858.818 habitants els catalans tributaven 16’33 milions de rals. La capacitat recaptatòria de Castella, per fer-la proporcional a la de Catalunya en funció de la població, havia d’arribar a 139’8 milions de rals.[227] Dou en treu dues conclusions ben certes. D’ençà de 1714 el Principat de Catalunya ha pagat proporcionalment molt més que no pas Castella i que a final del set-cents i començament del segle XIX, Castella encara té un esforç fiscal proporcionalment inferior al de Catalunya. El periodista Francisco Mariano Nifo va escriure: «No se duda que Cataluña paga en tributos, aun fuera de las leyes de la proporción, más que cualquiera otra provincia.»[228]Francisco Mariano, tot i reconèixer els excessius gravàmens, en referir-se al benestar de Catalunya es pregunta: «¿Y en qué consiste su felicidad? En que se mueven los brazos, y para pagar sus tributos se le niegan vergonzosos feudos a la vanidad, y al ocio.»[229] Pedro Franco, si per una banda reconeix que el cadastre fou un càstig i per tant més onerós del compte, per l’altra, erròniament li atribueix la causa de la miraculosa embranzida econòmica catalana: «Después que Felipe V conquistó la península a principios del siglo pasado, estableció en el principado de Cataluña el censo de cabezas con el título de “personal”, por via de castigo con motivo del desafecto que aquella provincia manifestó a su persona durante la guerra de sucesión; pero este medio que le pareció de rigor, ha sido cabalmente el que ha hecho industriosa, rica y abundante a Cataluña, porque libres aquellos naturales de tantas gabelas como han oprimido a lo restante del reino, con sólo el personal y catastro se han entendido muy bien, adelantando sus fábricas de un modo asombroso.»[230] Aquest pensament que la riquesa de Catalunya és gràcies a la política fiscal és una impostura, atès que, si hagués estat veritat, els gestors de la corona de Castella ho haurien copiat immediatament, cosa que no van fer; fins i tot van oposar-se reiteradament a una transformació tributària a Castella.

  El 1817 un nou ministre d’Hisenda, Martín de Garay, va voler fer una reforma a Castella abolint les «rendes provincials» i aplicant una contribució directa molt semblant a «l’impost únic», projecte que va tornar a fracassar per la resistència dels contribuents castellans i la manca de voluntat política dels governants.[231] Com es pot veure, la famosa unitat política tan anhelada pels castellans i imposada violentament pels governs de Madrid era una fal·làcia, ja que aquesta unitat no havia arribat a ser efectiva en la vida tributària i fiscal. Els ciutadans de la corona de Castella a l’hora de pagar i contribuir al tresor públic continuaven regint-se pels interessos de les classes socials que detenien el poder polític.

  Si en la vida fiscal els catalans eren discriminats i varen patir un sistema tributari especial, superior a la seva capacitat, en la realitat econòmica i comercial quotidiana no eren pas prou estimats per la concurrència castellana, tot i l’admiració dels intel·lectuals, constatada més amunt. L’expansió econòmica catalana arreu de la península va crear rebuig i protestes per la competència comercial que representava. A Galícia es va denunciar el sistema de pesca de la sardina introduït pels catalans. Eugenio Larruga, en elaborar el 1787 el seu memorable treball titulat Memoria Política y Económica sobre los Frutos, Fábricas y Minas de España, que curiosament no fa cap esment de les manufactures catalanes, tot i tenir l’obra més de quaranta volums, en parlar de la pesca de la sardina a La Coruña reconeix que venen gairebé totes les captures als catalans «por cuyo motivo redunda lastimosamente en beneficio de la industria Catalana». Igualment, Jovellanos, en un discurs adreçat a la Real Sociedad de Amigos del País, d’Astúries, recorda que la sardina que mengen és portada de Galícia i Ayamonte i pescada per catalans, i afirma que «también y aún mejor la hallaríamos nosotros pescando la sardina con menos riesgo en nuestros mares» amb la qual cosa les seves vendes serien més segures que la dels catalans i ells «no pudiendo sufrir la concurrencia tendrían que abandonarnos este comercio que la naturaleza hizo nuestro». Els artesans castellans tampoc no manifestaven simpatia envers la indústria catalana per l’entrada de tantes sabates catalanes.[232] Eugenio Larruga escrivia: «Solo de zapatos, admira el gran número que se consume, y éste es un ejemplar de lo industriosa que es Cataluña, pues sólo de este género vende en España más que los demás zapateros.» I fins i tot a Cadis, el desembre de 1778 trenta-tres comerciants demanaren al rei una exempció aranzelària per als queviures de la tripulació dels vaixells dirigits a Barlovento, perquè fins aleshores en aquesta ruta el comerç l’havien fet els catalans i menjaven poc perquè «“los catalanes” son tan sobrios y económicos que sus ranchos no han trascendido sino a una moderada porción de minestras».[233]

S’han localitzat dades del Cadastre Reial de 1717

de la Vegueria del Penedès a l’Arxiu Comarcal

  Un aspecte nou de la vida econòmica i comercial que apareixerà al primer terç del vuit-cents, quan els interessos dels industrials i dels sectors burgesos catalans no seran emparats per les polítiques del govern de Madrid. La davallada del comerç colonial serà el punt d’arrencada del malestar, i en la crisi de 1814-1820 la burgesia anirà contra l’antic règim, però també serà el principi de la controvèrsia entre proteccionisme i lliurecanvisme. La persistència d’una hostilitat i una incomprensió entre castellans i catalans, ja antiga, continuarà amb l’odi a la repressió per part dels catalans i la malfiança dels governs. Però amb l’inici del desenvolupament capitalista de l’economia catalana, aquesta controvèrsia encara agafarà més profunditat, atès que la societat espanyola més endarrerida no assumirà la conveniència de la industrialització, amb la qual cosa entraran també en joc estereotips nous, com ara que els catalans són calculadors i avars, estereotips que serveixen, com diu Fontana, de «nous arguments per a la seva malfiança i el seu menyspreu, cosa que explicarà la impossibilitat pràctica que un català pugui arribar a cap de govern de l’Espanya contemporània».[234]

  En referència al conjunt d’aquesta època, Fontana es planteja el mite que Catalunya era una província feliç, construïda bàsicament gràcies al comerç lliure (Decret de 1778) i el cadastre. Fontana afirma que els borbons amb la seva política econòmica no varen fer absolutament res per afavorir el creixement de l’economia catalana; si fos cert que el comerç lliure i el cadastre afavoriren els catalans, també s’hauria impulsat l’economia dels territoris peninsulars que també van rebre els mateixos estímuls, la qual cosa no va succeir.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/trailer.html

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:

[219] Josep Fontana. Hacienda y estado 1823-1833, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1973, p. 15.

[220] Citat per J. Vicens i Vives d’Ángel Ruiz i Pablo. Historia de la Real Junta Particular de Comercio, Barcelona, 1919, p. 65.

[221] Antonio Domínguez Ortiz. Sociedad y estado en el siglo xviii, Ariel, Barcelona, 1981, p. 285

[222] Josep Fontana. Hacienda y estado 1823-1833, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1973, p. 35

[223] Antonio Domínguez Ortiz. Sociedad y estado en el siglo xviii, Ariel, Barcelona, 1981, p. 227

[224] Josep Fontana. Hacienda y estado 1823-1833, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1973, p. 41

[225] Ernest Lluch. El pensament econòmic a Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1973, p. 204.

[226] Joan Mercader i Riba. Felip V i Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1968, p. 247

[227] Ernest Lluch. El pensament econòmic a Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1973, p. 205

[228] Josep M. Ainaud de Lasarte. El llibre negre de Catalunya, La Campana, 1995. Vegeu també Carles Bastons i altres. Cataluña en la literatura castellana, Generalitat de Catalunya, p. 161.

[229] Estafeta de Londres, nota a la «Carta tercera», 1779, pp. 85 i 86.

[230] Pedro Franco Salazar. Restauración política, económica y militar de España, Madrid, 1812, p. 32.

[231] Fabià Estapé. La reforma tributaria de 1845, Instituto de Estudios Fiscales, 1971, p. 11

[232] Ernest Lluch. La Catalunya vençuda del segle xviii, Edicions 62, 1996, p. 108.

[233] Josep M. Delgado i Ribas. «Els catalans i el lliure comerç», dins El comerç entre Catalunya i Amèrica. Segles xviii i xix, L’Avenç, 1986, p. 89.

[234] Josep Fontana. «La fi de l’antic règim i la industrialització» dins Història de Catalunya, vol. V, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 136

CATALANOFÒBIA 11. EL MANTENIMENT DE L'ESPOLIACIÓ FISCAL