El general Miguel Primo de Rivera el dia 15 de setembre de 1923, després del pronunciament fet a Barcelona, reclama el poder al rei, el qual el nomena president d’un directori militar. Una de les raons al·legades com a més transcendents per al cop d’estat és Catalunya, tant per anorrear-ne la política hegemònica com per eliminar la llengua catalana. La prova més evident és el cinquè decret del nou règim, promulgat tres dies després, el 18 de setembre de 1923, el qual dicta mesures i sancions contra el separatisme; en realitat, però, no és res més que un eufemisme, ja que s’anava contra els catalans. Per comprendre l’ideari d’aquesta dictadura militar, cal analitzar aquest decret, que en l’exposició de motius justificadors s’addueix que «de los males patrios que más demandan urgente y severo remedio es el sentimiento, propaganda y actuación separatista que viene haciéndose por audaces minorías». Tot està preparat contra Catalunya, atès que més endavant diu que es dictaran normes per enfortir les regions i la seva organització administrativa, però, «ha de purgarlas antes del virus que representan la menor confusión,...». La ideologia queda clara en l’articulat. Seran posats a disposició militar els qui vagin en contra de «la unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto, ya sea por medio de la palabra o por escrito». L’ambigüitat d’aquest redactat farà possible detenir capellans, tancar organitzacions culturals i perseguir a qualsevol. Un cop penat el concepte, ara cal castigar els símbols i els mites, els elements que durant segles han configurat la nació ocupada. Abans de res el decret prohibeix la bandera catalana, amb penes d’arrest i penyora. Després tracta de la difusió de la doctrina catalanista, castigada amb penes de presó correccional. No es prohibeix escriure en català per a cançons, balls, consuetes, etc.; però està totalment prohibit utilitzar la llengua catalana en actes oficials. En la vida interna de l’administració local es podrà parlar, però no escriure. Els propòsits de la dictadura militar queden dissenyats de bon començament.
La premsa militar de Madrid va ser premonitora del cop d’estat. El dia 12 de setembre de 1923 a La Correspondencia Militar s’escrivia: «Ha llegado, pues, ya la hora de que el Poder público intervenga por propia vergüenza nacional con la energía que debe intervenir.» S’hi invocava l’estat d’excepció que s’havia d’aplicar a tothom, «fueren parlamentarios, ex ministros, banqueros, altos o bajos, grandes o pequeños, cuantos públicamente hagan ostentación de ideas separatistas e insulten a la Patria fuera de España; que vayan a vivir donde les toleren los insultos a España que los honró, dándoles su cuna. (...) Por la cobardía de todos se ha incubado el monstruo: hay que tener energía para desterrarlo, pero sin más contemplaciones; la libertad no es impunidad parricida, y tales víboras quieren matar a la madre Patria; la asesinan con el veneno de sus lenguas; hay que echarlos fuera». La mateixa La Correspondencia Militar el 10 d’octubre amb un article signat per Jaime Mariscal de Gante titulat «Ante el problema catalanista» justificava la dictadura: «Lo que ha hecho (Primo de Rivera) es llevar la bandera de España y el idioma español a Cataluña, de donde eran expulsados ambos.» La ideologia de la dictadura, recolzada en el militarisme tradicional espanyolista, fou d’un nacionalisme recalcitrant que es va abraonar contra la mateixa existència de Catalunya, amb el suport majoritari del poble castellà. Carles Cardó considera que no fóra just afirmar que Primo de Rivera adoptava aquestes mesures anticatalanes per una simple antipatia al catalanisme, sinó que les adoptava perquè els castellans li perdonessin la manca de llibertats ciutadanes. Allò que anava contra Catalunya disposava d’una resposta favorable entre la societat castellana, l’opinió pública de la qual exultava quan el dictador anava contra la llibertat de Catalunya, ja que era «dintre la idea especial que té de la llibertat el castellà aferrat a la mala tradició, el fet de veure el dictador atacant la del poble que li ha disputat tant sovint l’hegemonia peninsular despertava esclats d’entusiasme».[495] Per lluitar contra Catalunya el dictador va utilitzar tota mena de solucions, judicials, administratives, militars, polítiques, diplomàtiques, etc., per combatre els àmbits de l’Escola, l’Església, les entitats culturals i la societat civil en general. El govern anticatalà de Primo de Rivera va fer diversos passos en la seva política anticatalana, com ara el desballestament de les institucions que podien representar el conjunt dels catalans (la Mancomunitat), un intent de desmembrar el territori català i en general una política repressora contra tot allò que representés una espurna de catalanitat, per exemple la bandera, la llengua, alguna sardana, els Jocs Florals, institucions (l’Orfeó Català, el Col·legi d’Advocats o el F.C. Barcelona). La política del govern de Primo de Rivera, assimilista, intentava eliminar qualsevol rastre de catalanitat per transformar els catalans en espanyols. Tenia la utopia d’assolir un estat castellà la unitat del qual exigia la uniformitat en tots els terrenys, cívic, religiós i cultural. Després de la degradació de la Mancomunitat com a pas previ a la seva derogació, Primo de Rivera s’hagué d’enfrontar a la realitat social de la vida quotidiana de Catalunya. Mereix una remarca especial l’obsessió del dictador contra la fidelitat de l’Església catòlica a les arrels populars de Catalunya, de manera que la lleialtat eclesial en la utilització de la llengua catalana va representar al general una neurosi greu.
El maig de 1926 el ministre de Treball, Comerç i Indústria, Eduardo Aunós i Pérez, havent fet un viatge a Roma, en va passar un informe al dictador sobre les «relaciones diplomáticas con el Vaticano».[496] Segons aquest informe, «las causas que hacen que el clero catalán esté alejado de la obra españolista del Gobierno» és l’actuació del cardenal Vidal i Barraquer, i perquè al Vaticà s’ha intentat presentar «a todo el catalán como perseguido en sus íntimos sentimientos religiosos por el Gobierno central, suponiendo que éste ha iniciado una era de violencia que puede perturbar hondamente la conciencia católica del país. (...) Hoy nos maravilla que el Vaticano observe para con los catalanistas españoles una conducta harto en contraste con la que ha seguido Irlanda o con la que sigue en Alto Adigio, con las minorías germanas, aunque en modo alguno pueda compararse el profundo fundamento de religión o de raza alegado por irlandeses y tiroleses con la exageración del extremismo catalán». El ministre hi proposava introduir reformes a l’Església de Montserrat a Roma, al Col·legi espanyol i als ordes religiosos. Hi feia un detallat informe de la seva visita al Col·legi i es queixava que «los alumnos que allí envían las Diócesis catalanas son francamente separatistas, sin recatarse de ello, y al punto de provocar algunos lamentables incidentes que no han sido corregidos con las debidas y rápidas sanciones». Quan el ministre va visitar el cardenal Gasparri, secretari d’Estat del Vaticà, Eduardo Aunós l’havia informat que el nou govern de la dictadura havia provocat la desaparició dels partits polítics «fundados algunos de ellos en la ficción de dar personalidad a alguna región con grave peligro futuro para la unidad patria, punible tendencia que el Gobierno actual había logrado cortar enérgica y radicalmente en todos sus aspectos, salvo en el religioso por no haber encontrado hasta el presente momento todo el debido apoyo de la Santa Sede para cortar los abusos cometidos por los regionalistas antipatriotas que se habían refugiado en las iglesias como último y único baluarte que les restaba. (...) Entendía deber solicitar ante todo el auxilio de la Santa Sede para evitar que la Sagrada Religión pueda servir para que tras ellos se oculten intereses bastardos e indignos». La resposta del secretari d’Estat, segons el ministre, fou que havia entès que es referia al problema catalanista i «que hizo protestas de que el Vaticano siempre había sido opuesto a favorecer semejantes tendencias». En vista de la desaprovació vaticana d’aquestes idees, el ministre li començà a enumerar totes les coses que feien els capellans catalans: distribució de fulls en català sobre la Bernadette, adopció de noms de pila de sants medievals per distingir-se els capellans catalans dels espanyols, el canvi de la pronunciació del ritus llatí a diversos bisbats de Catalunya, la introducció de devocions amb el títol de «Pietat catalana» i la creació en el si del vaticà Centre Internacional d’Estudis Arqueològics d’una secció especial per a Catalunya. El ministre va demanar «que por el Vaticano se hiciese una pública declaración general contraria a semejantes tendencias perturbadoras». Eduardo Aunós va denunciar el cas del cardenal Vidal i Barraquer, del qual el cardenal Gasparri li demanà quina podria ser la solució. En l’informe el ministre responia que «la más factible parecía la de trasladar al Cardenal Vidal y Barraquer a la primera Archidiócesis vacante». El ministre va demanar de traslladar els capellans cap a fora de Catalunya, però el Vaticà no tenia atribucions sobre aquests trasllats. De cop Aunós trobà una solució: «Claro es que este problema quedaría resuelto en el caso en que la Archidiócesis y las Diócesis Catalanas fueran regidas por Obispos españolistas.» El 25 de febrer de 1928 l’ambaixador davant el Vaticà, Magaz, comunicà al ministre d’Estat en un telegrama amb l’advertiment «reservado» que el secretari d’Estat de la Santa Seu a instàncies seves havia ordenat al nunci un informe sobre l’arquebisbe de Tarragona arran de les seves pastorals sobre l’ús de la llengua catalana.[497] Hom pot adonar-se de com actuava el Vaticà i de com s’hi relacionaven els estats. El fet és que, gràcies a uns contactes diplomàtics amb el Vaticà, d’ençà de 1928 l’Estat espanyol va assolir constrènyer els bisbes catalans cap a l’obediència de la seva política anticatalana després d’una visita d’inspecció del general de la Companyia de Jesús i del nunci, política que es va concretar en diverses mesures en relació amb l’ornamentació litúrgica, l’ensenyament del catecisme i la predicació, les confessions, els seminaris, etc.[498]
I mentre s’aplicava aquesta política anticatalana dins l’Església, el directori militar va dissoldre l’Associació Catalana per la Societat de Nacions i va amenaçar-ne els membres de tancar-los a la presó o enviar-los a l’exili si pretenien prosseguir la seva causa. Igualment per ordre del Ministeri d’Afers Estrangers es va prohibir la constitució de l’Associació Universitària per la Societat de Nacions, i el representant d’Espanya al Comitè de Cooperació Intel·lectual de Ginebra va impedir la constitució de la Comissió Catalana de Cooperació Intel·lectual, que estava relacionat amb l’Institut de París.[499].
Per tenir una visió global del capteniment de la dictadura en la lluita contra la catalanitat, es pot citar Josep Pla, que fa una síntesi de l’actuació d’aquest règim: «A la Península la Dictadura fou probablement un Govern ni pitjor ni millor que la immensa majoria dels ministeris de l’antic règim. A Catalunya, en canvi, fou un Govern minuciosament i implacablement tirànic servit per personatges sinistres.»[500] Un cop esgotat políticament el règim, Primo de Rivera, des de l’exili, en un article al Diario de Barcelona del 23 de març de 1930 per fer-hi un balanç de la dictadura, encara defensava el reeiximent en el seu ofuscat objectiu: «Después de la Dictadura y de la Exposición de Barcelona, el problema regional en su aspecto jurídico, sentimental y político no existe ya.» ¿Quants espanyols han cantat les absoltes de Catalunya?
L'ECONOMIA COM A FET DIFERENCIAL
El nostre enemic no és aqueixa realitat que se’n diu Castella: el nostre enemic és una ficció, és Espanya.
Pere Coromines
Durant la dictadura de Primo de Rivera la hisenda pública no va experimentar canvis de cap mena. Per tant, la contribució del Principat de Catalunya al tresor públic va continuar sent de la mateixa importància que abans, i per altra banda, el retorn de les aportacions realitzat mitjançant les inversions públiques tampoc no va augmentar prou sensiblement per haver modificat la tendència tradicional. El diari La Correspondencia Militar un dia abans del cop d’estat justificava la intervenció amb arguments econòmics: «Cataluña no es de las regiones de España que pueda tener quejas de lo que ella llama Poder Central, que la ha mimado de tal forma que para favorecer su pujanza industrial se ha levantado esa frontera arancelaria que más que a la nación favorece a los industriales catalanes que, faltos de competencia por los gravámenes a la importación han encarecido sus productos como les ha venido en gana.» Amb aquestes idees del nacionalisme espanyol, no és estrany que fins i tot la dictadura hagués estat criticada per haver autoritzat i col·laborat a organitzar l’Exposició Universal a Barcelona el 1929. Tanmateix, continuava soterrada la catalanofòbia en el terreny econòmic. El gener de 1929, un article reconeixia que el Consejo Nacional de Economía havia creat «de grandes difficultés à l’installation en Catalogne d’importantes entreprises industrielles, nationales ou étrangères; en revanche, il facilite l’installation de ces mêmes entreprises dans d’autres contrées de l’Espagne».[501] El 1927 Carles Pi i Sunyer va calcular la importància econòmica de Catalunya amb les dades relatives a la tributació fiscal. Malgrat les dificultats tècniques per aconseguir-ho, «fent un càlcul acurat i tenint en compte les contribucions directes i indirectes de l’Estat, els impostos municipals i provincials, i totes les càrregues isolades de caràcter social, corporatiu o econòmic, hom arriba a la conclusió ben fonamentada que avui anualment la tributació global de Catalunya deu acostar-se força, si no hi arriba, als mil milions de pessetes».[502] Per aquella època els pressupostos generals de l’Estat eren al voltant dels 4.000 milions de pessetes. La balança de pagaments per via fiscal durant la dictadura continuava igual de desequilibrada. Gràcies a l’informe que va redactar la comissió catalana que va negociar el projecte d’Estatut d’Autonomia, ara es pot saber la mitjana d’ingressos provinents del Principat que va obtenir l’Estat espanyol entre 1927 i 1930. Les dades aportades aquí d’un estudi de Jaume Alzina mostren el percentatge de la recaptació a Catalunya de diferents impostos directes comparats amb el total de l’Estat.
La recaptació relativa obtinguda per l’Estat a Catalunya en relació amb Espanya:
Per interpretar adientment aquests percentatges cal recordar que la població de Catalunya en aquell moment representava l’11 % de l’Estat. Si es considera la totalitat dels impostos (directes i indirectes) que configuren els ingressos de l’Estat, la mitjana recaptada a Catalunya era d’un 19 %, quan en realitat la població només constituïa l’11 %. Continua el mateix desequilibri que al principi de segle. Pel que fa a les inversions fetes per l’Estat, tampoc no arribaven al nivell que proporcionalment representava el pes demogràfic de Catalunya. Segons les dades d’Alzina relatives a l’exercici de 1930, les despeses de l’Estat a Catalunya solament eren del 5’5 %, quan, atesa la població, haurien hagut d’arribar a l’11 %.[503] En definitiva, tenint en compte la població catalana, d’una banda, es pagava gairebé el doble i, de l’altra, a l’hora de la distribució de les despeses, dels serveis i de les infraestructures estatals, es rebia la meitat del que correspondria. El negoci de l’Estat amb Catalunya era rodó. I com s’ha anat demostrant, aquesta situació feia anys que durava. En canvi, l’opinió espanyola ho veia al revés. Al llibre El problema catalán (1930), el periodista Francisco Seminario denegava el dret dels catalans a queixar-se de res: «Casi todos los agravios de que los catalanes acusan al resto de España son imaginarios y lejos de ser la Irlanda española, Cataluña ha sido la niña mimada de todos los Gobiernos de la Restauración hasta nuestros días. (...) La España oficial no odia, como dicen los catalanistas, dormita; quiere que le dejen en paz el disfrute tranquilo a su paso por el poder.»[504]
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[495] Carles Cardó. Les dues tradicions, Claret, Barcelona, 1977, p. 160.
[496] Ministerio de Asuntos Exteriores. Archivo General y Biblioteca. Clero. Ministerios. Trabajo.
[497] Ministerio de Asuntos Exteriores. Archivo General y Biblioteca. Fondo Histórico, lligall 2824.
[498] Ramon Muntanyola. Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, Estela, Barcelona, 1970, p. 261 i s. Aquests fets van tenir un fort ressò internacional; vegeu Le Siècle XX (20-3-1928), Manchester Guardian (18-4-1928), L’Italie (17-1-1929), Journal de Genève (19-1-1929) i L’Independence Belge (14-2-1929).
[499] Journal de Genève, «Le Saint-Siège contre le catalanisme», 19 de gener de 1929.
[500] Josep Pla. Francesc Cambó, Destino, Barcelona, 1973, p. 390.
[501] Journal de Genève, «Le Saint-Siège contre le catalanisme», 19 de gener de 1929.
[502] Carles Pi i Sunyer. L’aptitud econòmica de Catalunya, La Magrana, Barcelona, 1983, p. 318.
[503] Jaume Alzina. L’economia de la Catalunya autònoma, Tipografia Emporium, 1933, p. 78.
[504] Francisco Seminario. El problema catalán, Imprenta Muñoz-Baroja, 1930, p. 48.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada