Publicat el 1978 a "Consciència nacional i alliberament"
Comunicació llegida a les jornades de debat sobre els Països Catalans.
 |
| Mural independentista dels Països Catalans a Belfast (Irlanda del Nord) |
(De la Guerra de Successió a la Restauració)
Amb la Guerra de Successió es revitalitzen els lligams entre els diferents països de la Confederació catalano-aragonesa, la qual, en bloc, pren partit per l’arxiduc Carles d’Àustria; i d’aquesta opció i de la lluita en comú, en resulta la derrota de tots plegats. No té, doncs, res d’estrany que, després del 1714, els catalans del Principat reivindiquin, juntament amb la seva llibertat, la dels regnes d’Aragó i València.
“Ni és sols Catalunya la que demana justícia, perquè al·leguen sos justos motius Aragó i València”, llegim en el Via fora els adormits (1734)[6]: “Podria lograr-se la quietud d’Europa, assegurant la llibertat que es deu a Catalunya, Aragó i València”, ens és repetit en aquest mateix document mentre ens hi són presentats uns projectes de reorganització de la península Ibèrica.[7]
Si en un d’aquests projectes només es tracta d’instituir “una República lliure del Principat de Catalunya en son integritat antiga; fortificat aquest en los Pirineus amb Rosselló, Conflent i Cerdanya”[8] en l’altra, tot proposant que s’uneixi “al Regne de Portugal lo de Galícia”, és plantejada la constitució d’un “Regne o República lliure” que comprendria Aragó, València i el Principat de Catalunya, al qual s’ajuntaria la Catalunya del Nord dels Pirineus. S’hi afegirien el Regne de Múrcia, ja que “fou conquistat, o deslliurat dels Moros, per lo conqueridor Rei en Jaume”; Navarra, “que fou justament conquistada per dit Ferran Catòlic l’any 1510 (…) (Per lo que lo Regne de Navarra pertany al d’Aragó per Ferran el Catòlic)”; i “los senyorius de Biscaia, Guipúscoa i Alaba”, que “foren i són lliures; i així millor s’ajustarien amb dita Corona d’Aragó, amant perpetua de sa justa llibertat”. Al mateix temps, Guipúscoa i Navarra recuperarien els territoris incorporats a l’Estat francès.[9]
Ja d’entrada, podem constatar que la reivindicació de la Catalunya-Nord apareix en tots dos projectes; i el significat, que poguéssim donar-li, de reagrupament conscient d’una comunitat nacional que estava fraccionada, sembla que pot veure’s reforçat en constatar com el cas basc i el cas català, idèntics pel que es refereix a l’ocupació francesa, obtenen, en aquest aspecte, idèntic tractament.
D’altra banda, pot cridar l’atenció que no sigui feta cap mena de referència a les Illes Balears. Es tractaria d’una simple qüestió de prudència pel fet que Anglaterra, a la qual hom intenta de convèncer a favor d’aquest projecte, ocupava Menorca? Seria perquè les Balears eren considerades part integrant i inseparable del Principat de Catalunya i que, per tant, resultava innecessari referir-s’hi?
Tocant al País Valencià, trobem que la reivindicació de la seva llibertat i la futura articulació en el “Regne o República lliure” esmentat, és feta sense cap mena de diferenciació en relació amb Aragó. El fet que l’un i l’altre convisquessin amb la mateixa estructura individualitzada que el Principat en la Confederació catalano-aragonesa n’és, possiblement, el motiu. Si el Principat se sent solidari tant amb el regne d’Aragó com amb el regne de València, si ha conviscut amb l’un i amb l’altre, durant segles, formant part d’una mateixa Confederació, si tots plegats han lluitat i han estat vençuts en una mateixa guerra, per què havia de ser feta cap mena d’al·lusió especial als valencians?
Aquesta al·lusió especial, però, la trobem al cap de vint-i-sis anys, i feta extensiva, llavors, a les Illes, en el memorial presentat a Carles III pels diputats de les ciutats de Saragossa, València, Mallorca i Barcelona.[10] Al mateix temps que hi és demanat el restabliment de l’antiga organització confederal de la Corona d’Aragó, hom recorda que “en els regnes de Catalunya, València i Mallorca, els processos i les escriptures dels segles passats són redactats en la llengua del poble” i, tot reivindicant-ne l’ús oficial, esmenta les lleis en virtut de les quals era establert que els bisbes i els clergues de les parròquies fossin “oriünds o criats” en aquestes terres. La solidaritat, però, continua estenent-se, i en un pla d’igualtat, a l’Aragó, malgrat no existir-hi una comunitat de llengua.
Tot possible sentiment o consciència de comunitat nacional entre el País Valencià, les Illes Balears i el Principat queda involucrat, i per tant difuminat, en l’estructura política global que havia perdurat fins al moment de la submissió de tots els confederats.
El record d’aquesta estructura confederal continua lligat al de la reivindicació de la personalitat política del Principat, a desgrat dels propòsits de declarar-lo independent, tot sol, que de tant en tant sorgeixen durant el segle XIX, fins arribar a la Revolució de Setembre; i tots els plantejaments referents al País Valencià i a les Balears hi continuen involucrats.
En un full anònim del primer terç d’aquell segle, editat amb profusió i reeditat diverses vegades, hi llegim: “Ditxós est Principat lo dia que sàpiga i puga escollir-se un règim just, econòmic, prudent i que tinga crèdit, prestigi i honor per a recordar-se i restituir los idolatrats privilegis, gràcies, usatges, furs i apreci que usurpa a la coronilla d’Aragó lo gabaig Felip V, fundador del càstig que ha sofert, sofreix i experimentarà la fidelitat catalana.”[11]
En els inicis de la revolució liberal del 1835, El Vapor, en comparar la situació de la Catalunya d’aquell moment amb la de l’Edat Mitjana, considera “fatal” la “reunió” de la Corona d’Aragó amb la de Castella; hi veu l’inici de la decadència dels països que formaven part de la Confederació catalano-aragonesa i lamenta que, ara, “les tres capitals de l’antiga Corona d’Aragó, amb la de l’illa de Mallorca són als ulls de l’envanit cortesà uns pobles que han d’esperar humilment la llei que es digni dictar-los la Cort de Castella”; considera que Madrid actua igual que Roma amb les “províncies conquistades”, i tot dient que “Aragó, Catalunya i València” s’han pronunciat a favor de la llibertat, adverteix que si el “tron de Castella” no els en fa cas, els caldrà enarborar la bandera de les quatre barres i fer causa a part.[12] Poc temps després, el 9 de setembre, la Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya proposa a les juntes que s’han constituït a València i a Saragossa la restauració modernitzada de la Corona d’Aragó.
Aquest mateix any, Antoni Puigblanch, des de Londres, considera les possibilitats de proclamar la independència del Principat i, tot assenyalant que “Castella sota els seus reis” s’ha acontentat amb “envejar a Aragó [llegiu Corona d’Aragó] la seva llibertat ajudant a treure-li [la llibertat] sense aspirar a ser lliure”, que Castella no ha respectat els pactes establerts amb la Corona d’Aragó, la qual, com a conseqüència, ha passat a no ser res més després d’haver estat la “primera monarquia d’Europa”, ressuscita, en certa manera, l’antic projecte que hem trobat en el Via fora els adormits: dividir la península Ibèrica en “tres Estats independents, a més de Portugal, però inseparablement confederats per un capítol de les seves constitucions respectives, per exigir-ho així la seva comuna posició local i la seva individual seguretat”. En un d’aquests Estats s’aplegarien els països que van constituir la Confederació catalano-aragonesa. Convé posar de relleu que Puigblanch, en parlar dels catalans, fa notar que “sota aquest nom també hi entren els de les Illes Balears”.[13]
Fra Magí Ferrer, en propugnar una reorganització de caire federatiu, a Las leyes fundamentales de la monarquía española, según fueron antiguamente y según conviene que sean en la época actual (1843), escriu: “Per mostra d’aquesta divisió n’hi ha prou amb citar el regne d’Aragó, el de València i el Principat de Catalunya, cada un dels quals podria formar una província separada a l’efecte de tenir Corts particulars; i això mateix podria verificar-se en ordre a la resta d’Espanya.”[14] Una vegada més, trobem que hom esmenta els països de la Confederació catalano-aragonesa en un bloc diferenciat de la resta de l’Estat espanyol.
El mateix títol de La Corona de Aragón, diari inspirat principalment per Víctor Balaguer, que reivindica en bloc les institucions dels països que integraren la Confederació catalano-aragonesa, testimonia que hom no ignora els lligams existents entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, sinó que els contempla dins l’estructura més amplia de l’antiga Corona d’Aragó.
Contínuament trobem que aquells lligams ens són recordats d’una manera ben explícita. L’any 1855, Joan Mañé i Flaquer, en referir-se a les vicissituds de la “nacionalitat catalana”, escriu a Le Messager du Midi , de Montpeller: “Si algun dia desaparegués per sempre aquesta nacionalitat, la història donarà fe de la seva gloriosa existència, dient que el seu poder fou prou gran per a imposar la seva llengua, la seva legislació i els seus costums a València i a Mallorca.”[15] Però sempre que les reivindicacions nacionals catalanes no es limiten al Principat, van lligades a l’estructura global de l’antiga Confederació catalano-aragonesa; i quan, a conseqüència de la Revolució de Setembre, aquestes reivindicacions sorgeixen impetuosament a la superfície canalitzades majoritàriament en el republicanisme democràtic federal, representants d’Aragó, del País Valencià, de les Illes Balears i del Principat signen a Tortosa un pacte en el qual s’expressa que “Aragó, Catalunya i València, unides per la seva situació topogràfica, solidaries en els seus més preats interessos, confoses pels seus records històrics, semblants, si no iguals, en caràcter i en costums, èmules dignes de la seva passió per la llibertat; estan cridades per la seva naturalesa a marxar unides, a viure aliades i a complir juntes els alts interessos provincials de la nostra raça”.
Ja no pot resultar més explícita aquesta declaració, que posa Aragó i els Països Catalans en un mateix pla de coincidències. Les Balears, igual que en altres textos, no hi figuren; però aquesta vegada sembla que no pot haver-hi dubtes tocant a la intencionalitat de l’omissió. En arribar a l’articulat del pacte, després de ser esmentades d’una manera imprecisa en el punt primer que diu: “Els ciutadans ací reunits convenen que les tres antigues províncies d’Aragó, Catalunya i València, incloses les Illes Balears, estan unides i aliades per a tot el que es refereix a la conducta del partit republicà i a la causa de la Revolució”, veiem que els lligams entre les Illes i el Principat són considerats més estrets que no pas els que tenen entre ells els altres països de l’antiga Confederació; és al Principat on, de fet, les Illes queden incloses; en el punt tercer, que tracta de l’organització del partit federal, hom concreta que els comitès “provincials” seran constituïts “en les capitals d’Estat a Barcelona, València i Aragó” i que “el comitè provincial de les Illes Balears s’entendrà amb el comitè d’Estat de Catalunya”.
Però, en propugnar al mateix temps una estructura federal que ha d’abraçar totes les terres de l’Estat espanyol, el federalisme republicà, amb el seu sorollós esclat, fa que entri en crisi tot concepte de diferenciació entre el conjunt de l’antiga Confederació catalano-aragonesa i la resta de pobles peninsulars, arrossegant en aquesta crisi bona part del que es pogués considerar que existia en comú entre el País Valencià, les Illes Balears i el Principat; si bé, a cert nivell, provoca una presa de consciència més precisa tocant a la identitat dels països Catalans. Josep Narcís Roca i Ferreras, l’any 1873, tot reivindicant un Estat català independent, com a màxim confederat amb altres Estats peninsulars, escriu: “Amb València, Catalunya i les Balears pot constituir-se un Estat federal separat, i pot constituir-se també un Estat confederat dividit en províncies descentralitzades; difícilment un Estat federal dintre de si mateix i confederat amb els altres d’Espanya.”[16]
Ací, la consciència de comunitat nacional dels Països Catalans (la consciència de comunitat de llengua sempre s’havia mantingut més o menys viva) apareix amb tota nitidesa. Però seran Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas els qui, en la “descripció comentada de la constitució històrica del Principat” l’expressaran amb tota precisió:
«Títol I. De la terra catalana i dels catalans
»Capítol 1.
»Article 1. La Nació Catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori compren: Catalunya, amb els Comtats del Rosselló i Cerdanya; el Regne de València; el Regne de Mallorca.
»Article 2. Els tres pobles que formen la Nació Catalana tenen la seva constitució política i estan confederats entre ells i amb el Regne d’Aragó, mitjançant certes condicions que són objecte d’una llei especial. Catalunya és l’Estat polític format dins de la Confederació pels catalans del Principat i els Comtats del Rosselló i Cerdanya.»[17]
Aquest text, que, com el d’en Roca i Ferreras esmentat abans, revela ben clarament que, almenys a determinat nivell, hom era del tot conscient de l’existència d’una comunitat nacional constituïda per la Catalunya del Nord dels Pirineus, el Principat, València i les Balears, fou publicat quan la forta empenta del catalanisme, eixit a la superfície en esclatar la Revolució de Setembre del 1868, ja feia tres anys que havia estat frenada i, en part, capgirada amb la Restauració de la monarquia borbònica. En fer-ne tretze, en Josep Narcís Roca i Ferreras, l’home que sempre trobem en el lloc més avançat com a teoritzador de l’alliberament nacional — avançat en el sentit d’anticipar-se a tothom amb les seves formulacions i, alhora, en el d’ocupar sempre la posició més progressista; tan avançat que, molts, no solament no l’han pogut seguir, sinó que l’han perdut de vista— serà qui, en ocupar-se un cop més del conjunt de la realitat catalana, ens sorprendrà usant per primera vegada (almenys fins allà on arriba la meva informació) l’expressió PAÏSOS CATALANS. En un article que publica a L’Arch de Sant Martí del 18 d’abril del 1886, llegim: “Unió nacional de les províncies catalanes, de tot Catalunya; simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals.”
[6] Em valc de l’edició a cura de Norbert Font i Seguer, Biblioteca de la “Veu de Catalunya”, Barcelona 1898; pàg. 87
[7] Id., pàg. 205.
[8] Id., pàg. 211.
[9] Id., pàgs. 205-211.
[10] He utilitzat el text català establert per Enric Moreu Rey a El "memorial de greuges" del 1760, Col. d’Aportació Catalana, Barcelona 1968
[11] Transcrit per Ignasi CASANOVAS a Balmes. La seva vida. El seu temps. Les seves obres, Bibl. Balmes, Barcelona 1932, vol. II, nota al peu de la pàgina 412.
[12] El Vapor, núm. 232, 20 juliol 1835. El text original és en castellà.
[13] Antoni PUlGBLANCH: Opúsculos gramático-satíricos. I, “Prólogo con morrión que los latinos llaman galeata”, pàgs. CXXI-CXXIV, Londres 1835; Id., La regeneración política de la España. Anuncio, pàgs. 6-7, Londres (1835). L’he traduït al català.
[14] Barcelona 1843, II, pàgs. 136-137. L’he traduït al català.
[15] El text ací utilitzat, i que jo he traduït al català, és el que va aparèixer a La España Regional, 1891, pàgs. 102-106.
[16] J. N. ROCA I FERRERAS: Catalunya separada - Catalunya confederada, La Renaixença, núm. 19, 1 novembre 1873.
[17] Josep COROLEU i Josep PELLA I FORGAS: Los Fueros de Cataluña, Barcelona 1878, pàg. 25. L’he traduït al català.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada