(o de com se li despleguen les ales)
Premissa. Com tothom, jo també tinc dret a dir-hi la meva. I diré quatre coses que em passen pel cap aquests dies, simples observacions.
Primera cosa. La CUP no guanyarà ni deixarà de guanyar res a les properes eleccions, perquè els objectius són molt ambiciosos: transformació social, independència i poder popular. La CUP el 24 de maig farà un pas més. Però ara per ara, i contra tot pronòstic, és qui està guanyant la partida, de manera incontestable i a passes de gegant. El combat polític de veritat. Qui parlava de democràcia participativa (directa) el 2011? I el 2007? I el 2003? Qui parlava d’independència? Qui parlava de canviar el model econòmic? Els quatre gats de les CUP i l’Esquerra Independentista, si, quatre, i la resta se’ls mirava com a marcians aterrant al planeta terra. I mira ara. Qui no alça una d’aquestes banderes sembla que no existeixi. Avui tothom parla de transparència, d’independència, de que la política es faci des del carrer. Des de diferents cantons, sota diferents sigles, suavitzant el discurs i estandaritzant-lo, però s’ha extès. Bé. Les idees dels marges han acabat desplaçant-se al centre del debat polític.
(Però les idees de la CUP no són idees de la CUP! No, no s’inventa res, s’actualitza i es defensa en nous espais i de noves maneres. Hi ha la lluita obrera –centenària-, l’ecologista, la feminista, Allende, l’anarcosindicalisme, hi ha el PSAN i l’MDT, i l’Esquerra Independentista del desert dels noranta. I tantes més. No acaba de sonar tan bonic com tot el que es diu en campanya electoral, però vé dels anònims que van mantenir la flama encesa quan tothom bufava per apagar-la. I sort d’ells).
Segona cosa. Dels succedanis i de les segones parts, dels “si, però…”. Els companys del Parlament ho diuen clar: a triple crisi (nacional, social, democràtica), triple resposta. Cap altre partit no té les idees, les ganes o els collons d’encarar-s’hi. La CUP respon a cada un dels reptes que hi ha sobre la taula avui dia, els altres no. No és una consideració, és un fet: alliberament nacional, superació del capitalisme i revolució democràtica. Des de baix i a l’esquerra. Tots coincideixen a dir que la política ha de ser més propera a la ciutadania, o que hi ha d’estar més a prop. Uns estan d’acord amb el projecte independentista (més lent, més light, però si), i alguns altres s’apunten a defensar la participació, la fi dels privilegis, el respecte a l’entorn (també amb més calma, de manera més suau, però si). Està bé, però tinc dues consideracions al respecte:
El PSC s’enfonsa perquè fa polítiques de dreta mentre diu que és d’esquerres. La gent els va votar perquè volien polítiques d’esquerres. Però quan van guanyar es van dedicar a portar a la pràctica polítiques idèntiques a les que feia CIU i el PP però sense saber-ne tant, o a mitges tintes, i la gent, que no és tonta, torna a l’original i abandona el succedani. Això per la dreta, veurem què passa per l’esquerra.
La darrera traïció dels líders. Hi ha qui ha optat per participar d’espais polítics d’aquests que dèiem, que agafen una part de les idees que defensa la CUP (la nacional, la social o la de canvi democràtic). Comprensible i respectable, evidentment. Però trist. Hagués estat bé recolzar aquests joves de la CUP. Crítica, un cop més i en un espai més, generacional.
Tercera cosa. No recolzar la CUP ara és allargar el camí, és bifurcar-se en diferents revolts durant uns metres, o uns quilòmetres, per anar a parar, de nou, al camí central, el que s’encara a les qüestions de base. Aconseguirem la independència des de baix, entre tothom, i a més, ho farem per canviar el sistema econòmic. No sé cap a on, però cap a un que sigui millor si, segur, que el d’ara no s’aguanta i pitjor no s’hi pot anar. I demà també parlarem entre totes de Països Catalans, que no és res de l’altre món, és només desfer el nus d’una anomalia. I podrem parlar de com canviem les institucions per fer-les més humanes, de com ens ho montem perquè governem tots plegats i no pas cap èlit. De fer la revolució, si, parlarem d’això.
Quarta cosa. Ara llegireu això i direu “quin flipat!”, però us reconeixeré la veu, perquè ja la vaig sentir el 2003, el 2007 i el 2011.
I l’afegitó. No votaré. Al meu poble no hi ha CUP i estan tan lluny tots els altres… Qui ho vulgui, doncs, que em prengui la veu per un dia.
Pep Garcia, de Les Cabanyes i del 83.
Adjunto aquest vídeo dedicat amb agraïment a Shaudin Melgar-Foraster, M. Antònia Font, Magda Gonzàlez Crespí, Alba Sidera Gallart i Aïda Fadrique Rúbio, que em varen animar a ficar-me en tot això....
Adjunto aquest vídeo dedicat amb agraïment a Shaudin Melgar-Foraster, M. Antònia Font, Magda Gonzàlez Crespí, Alba Sidera Gallart i Aïda Fadrique Rúbio, que em varen animar a ficar-me en tot això....
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada