Alfons el Trobador

Font: Alfons el Trobador- Sapiens.cat

Vicente Moreno Cullell(Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

Fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, Ramon va passar a anomenar-se Alfons II d’Aragó (Alfons I en la numeració dels comtes catalans) en honor de la figura d’Alfons el Bataller, el seu oncle-avi. És el primer rei de la Corona d’Aragó ja que el seu pare va ser denominat com a “príncep dominador” i amb ell es culmina el projecte polític de l’Estat dinàstic dissenyat pel seu avi Ramon Berenguer III.

Fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, Ramon va passar a anomenar-se Alfons II d’Aragó (Alfons I en la numeració dels comtes catalans) en honor de la figura d’Alfons el Bataller, el seu oncle-avi. És el primer rei de la Corona d’Aragó ja que el seu pare va ser denominat com a “príncep dominador” i amb ell es culmina el projecte polític de l’Estat dinàstic dissenyat pel seu avi Ramon Berenguer III.

Alfons devia tenir uns cinc anys a la mort del seu pare. Durant la minoria d’edat, el govern de la Corona va ser exercit pel gran senescal Guillem Ramon de Montcada i Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona. De la tutela de l’infant va fer-se’n càrrec el seu cosí i comte de Provença Ramon Berenguer. Quan encara era un nen, Alfons va jurar com a comte de Barcelona el 1163 i com a rei d’Aragó el 1164. El 1174 va proclamar-se la seva majoria d’edat.

Alfons II el Trobador

Per a molts historiadors, Alfons ha passat a la història amb el sobrenom de “El Cast”. Però, no existeix atribut més erroni per a definir el personatge. En realitat, Alfons va ser un gran seductor, acusat en més d’una ocasió de saltar-se les muralles del monestir femení de Vallbona amb l’objectiu de visitar alguna de les novícies. És per això que sembla molt més adient el sobrenom de “El Trobador” proposat per Martí de Riquer, no només pel fet de ser el primer comte-rei que va composar cançons d’amor en llengua provençal, sinó també en honor al record del seu besavi Guillem IX d’Aquitània.

Ja des de la seva coronació a Saragossa va posar-se de manifest que l’ofici reial s’instal•laria a Barcelona. Tres factors ens expliquen aquesta decisió: primer, una doctrina política orientada a situar el monarca per sobre de la noblesa feudal a la recerca de la supremacia reial; segon, el principi dinàstic que situava el seu poder en oposició a l’imperialisme castellà ; i tercer, l’ús de la memòria com a fonament de la cultura cortès. És a dir, el seu regnat i la seva relació amb la cultura trobadoresca van a la recerca dels valors de la cavalleria com a fonament del poder i supremacia reial en la nova ordenació del territori contra una noblesa feudal inestable. L’Estat dinàstic havia de ser la garantia del poder monàrquic.

Tres llengües van ser les que van marcar el seu regnat. En la cort, els senyors feudals catalans, els eclesiàstics i els jutges de Barcelona que l’envoltaven parlaven en català, tot i que redactaven els seus escrits en llatí. En canvi, la noblesa i l’alt clergat de Saragossa parlava en aragonès, tot i que també escrivien en llatí. I finalment, el provençal, parla que s’introdueix com a llengua de la cultura literària, aquella que empraven els trobadors en les cançons i els sirventesos, més enllà del lloc on haguessin nascut.

Si algú pot rebre l’honor d’haver posat el somni occità dins de l’imaginari de Catalunya, aquest ha de ser per força Alfons. Va estimar-se Occitània i va lluitar per Provença i el Llenguadoc com cap altre comte-rei catalanoaragonès ho faria.

Així, el 1173 va aconseguir,a Perpinyà, una treva amb l’enemic occità Ramon de Tolosa. I el 1176 va tornar per comprar els drets del tolosà sobre les terres de la seva àvia Dolça. Hi tornaria, tres anys més tard, per negociar una sèrie d’acords amb els seus vassalls de Carcassona. I és que l jove rei va haver d’intervenir moltes vegades en la política occitana. Aquest territori era la seva obsessió política i cultural. El 1181, Alfons va haver de tornar cap a Occitània per un fet més greu: l’assassinat del seu germà Ramon Berenguer a Montpeller a mans dels tolosans. La guerra va esclatar i Alfons, el rei trobador i cavaller, sempre va ser-hi present. El 1185 va signar-se la pau, però era una treva inestable.

En el camp de la política interior i l’expansió territorial catalana, Alfons va completar la reconquesta aragonesa amb la presa de Casp i Terol (1178) i va annexionar els comtats del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192) a Barcelona.

Respecte de les relacions amb Castella, el 1173, Alfons va casar-se amb Sança de Castella. L’aliança dinàstica iniciada per la política de Ramon Berenguer III es mantenia. A més, pel Tractat de Cazola de 1179, el rei castellà Alfons VIII i Alfons II van fer una redistribució dels territoris peninsulars que encara restaven per conquerir als musulmans. València, Xàtiva i Dénia eren territoris reservats per a la Corona d’Aragó, el que volia dir que Alfons que renunciava a Múrcia a canvi de no declarar-se vassall del rei castellà pels territoris anteriors.

Alfons el Trobador moriria, com no podia ser d’una altra manera, més enllà dels Pirineus, a Perpinyà, el 25 d’abril de 1196. En testament deixava a Pere, el seu primogènit, els comtats catalans, el regne d’Aragó i els drets senyorials sobre el Llenguadoc; mentre que el segon fill, Alfons, rebia el dot provençal de l’àvia Dolça.

Alfons el Trobador