“T’adones company que hem de sortir al carrer junts, molts, com més millor, sinó volem perdre ho tot.”
He decidit començar aquest article avui 3 de gener del 2016, el dia que una organització revolucionària independentista d’esquerres s’ha carregat el més important procés revolucionari que hi ha hagut a Europa des de la caiguda del mur de Berlín, amb aquestes paraules de Raimon, que ves per on, no és independentista. Però així és el nostre País. El nostre País, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, es troba en una cruïlla crucial per al seu futur, i per primera vegada els tres territoris patim el mateix conflicte. Fins ara les expressions polítiques del sobiranisme han anat cadascuna pel seu camí. Ara, tant al Principat, com al País Valencià i Les Illes, tenim els mateix registre: l’unionisme amb dues expressions: el centralisme ras i curt i la submissió via referèndum; i l’independentisme. El debat que aquests dies s’ha viscut al Principat ha estat: República Catalana o Espanya. Les CUP han triat Espanya, quina Espanya? La mateixa que volien els cenetistes a la Guerra Civil espanyola, la mateixa que volen els internacionalistes de l'esquerra espanyola, una Espanya confederal i socialista. Aquest debat és, si més no, el mateix que ara estem patim al País Valencià, on el sobiranisme aplegat al voltant del Bloc Nacionalista, veu com el discurs de construcció nacional està sent bandejat pel discurs del regeneracionisme espanyol. I faríem bé els nacionalistes en fer un front comú, perquè ells ja ho han fet. O calen més proves que veure Oltra, Colau i Iglesias en una càlida abraçada? Ells ja tenen el seu full de ruta, al qual ara se n’ha pujat la CUP, per la meva part res a dir, hom és molt lliure de triar l'alternativa que pensi que és millor, plantejar-la a la societat i si guanya endavant.
El problema és que eixe full de ruta és mentida, i ho és perquè tots tres saben que el relat que han creat és impossible de dur a terme. És impossible en l’actual Europa. És impossible donada la correlació de forces que hi ha a Espanya, i que tot després dels 4 anys de corrupció i retallades, encara el PP i Ciutadans tenen el suficient pes per impedir qualsevol reforma constitucional, més si unim el PSOE de Susana Diaz. I és impossible donada l'estructura econòmica de l’estat. Espanya es basa en un únic eix econòmic, l'extracció de la riquesa dels Països Catalans per mantenir les elits econòmiques. Si algú ho dubta, no té més que mirar-se la Constitució del 78, i comprovar com els principals articles van destinats a fer impossible la confluència dels nostres pobles, garantir la desigualtat en la representació parlamentària i tota l'acció política espanyola des del 78 ha estat orientada a separar els Països Catalans, quan no directament a destruir les parts més febles del País, com ara la guerra bruta al País Valencià, per no parlar de la venda de la terra a Mallorca.
Passada la ressaca del 27S i el 20D, toca construir un nou relat, el primer envit és la construcció dels grups parlamentaris, si com es preveu ni En Comú Podem ni Compromís hi tenen grup propi, caldrà començar a denunciar la hipocresia de Colau i Oltra, i les seves respectives organitzacions. En segon lloc haurem de començar a exigir polítiques i estratègies pròpies, sobretot al País Valencià, o ens hem de quedar els valencians i les valencianes sense veu?, car els catalans ja en tenen dos grups que parlin per ells. I en tercer lloc caldrà començar a preparar les eleccions, al març al Principat i al maig a les Illes i al País Valencià, però aquesta vegada amb el panorama més net. Al Principat, les CUP ho acaben de dir: ells volen una república independent, socialista i feminista... doncs qui vulgui eixa fórmula, ja sap a qui votar. La resta d’independentistes ja veurem quina fórmula trien. Al País Valencià si volem tirar endavant un projecte progressista en clau pròpia, haurem de saber construir un Compromís indubtablement valencià, i el mateix per a les Illes, i ho haurem de fer contra l’espanyolisme, i això inclou Podemos clar, però també les cendres d’Esquerra Unida, no és fàcil, però no és impossible, de fet ja ho vam fer a les autonòmiques passades, i de ben segur ho tornarem a fer, igual que els catalans, no en tinc cap dubte, sabran enfortir el seu procés cap a la independència.
Així doncs com deia Raimon, “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant. Jo vinc d’una lluita que la gent romprà. Qui perd els orígens perd la identitat”... Oi que no ho farem?.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada