Article publicat a El Nacional el 8 de març de 2017
Marc Pons
Tal dia com avui de l'any 1702, fa 315 anys, Anna Stuart es convertia en Reina d'Anglaterra i d'Irlanda. Tot i que la cerimònia de coronació no seria fins un mes i mig després, Anna Stuart va rebre el poder el mateix dia que moria el seu antecessor, el seu cunyat Guillem III. Durant el regnat d'Anna se signaria l'Acta d'Unió (1707) entre els Estats d'Anglaterra i Escòcia -que compartien monarca des del 1602-, i també se signaria el Tractat de Gènova (1705) amb el govern de Catalunya, la projecció en un plànol internacional del Pacte dels Vigatans -el posicionament català a favor de Carles d'Habsburg-. A Gènova es signaria l'aliança entre anglesos i catalans en la Guerra de Successió a favor de l'Habsburg i dels intercanvis comercials entre ambdos països.
Les 16 clàusules del Tractat de Gènova -que van signar per la part catalana Domènec Perera i Antoni de Peguera i per la part anglesa Mitford Crowe- contemplava l'ajut logístic i militar que Anglaterra lliuraria a Catalunya: 8.000 infants i 2.000 genets anglesos, i 12.000 fusells destinats a proveir tant les forces regulars catalanes -5.000 infants i 1.000 genets- com les partides de voluntaris -miquelets- del Principat. Però la clàusula més important de l'Acord, era la que feia referència al règim foral català. La reina Anna i el seu govern es van comprometre a garantir l'Estat català tant si Carles d'Habsburg guanyava la guerra com si la perdia.
Anna era molt propera al partit Tory(els conservadors) contraris a la intervenció en la guerra hispànica. Però la seva consellera Sarah Churchill -avantpassada directa del premier britànic contemporani Winston Churchill- era del partit Whig (els progressistes) dirigit per la classe mercantil de Londres, estretament relacionada amb la classes mercantils de Barcelona i de Reus, i per tant partidaris de trencar l'aliança borbònica franco-espanyola i d'intervenir en el conflicte. La majoria Whig al Parlament anglès va sostenir la política de guerra fins que el 1710, els tories -després d'una campanya indecent contra el govern- van guanyar les eleccions i va revertir la posició britànica en el conflicte.
Lord Malborough i Sarah Churchill
El nou govern britànic -llavors ja s'havia fet efectiva l'Acta d'Unió- va decidir la retirada, fins i tot contra el criteri de la reina Anna. Lady Churchill i el seu marit, Lord Malborough, havien caigut en desgràcia i l'elevat cost en homes i recursos que havia costat la guerra van ser arguments de pes suficient. La polèmica clàusula sisena -que garantia el règim foral català- no seria respectada en el Tractat d'Utrecht (1713) que posava fi a la intervenció de les potències europees en el conflicte hispànic. Catalunya va restar sola contra l'aliança borbònica franco-espanyola. La defensa a ultrança que els catalans van fer de la seva causa (1713-1714) provocaria un acalorat debat en la societat anglesa de l'època -el cas dels catalans- i el descrèdit més absolut dels conservadors britànics.
«Si el resultat del referèndum és favorable a la independència, la proclamació de la república catalana serà automàtica, tal com s'ha dissenyat la llei de transitorietat. Al setembre. I si perdem farem marxa enrere»
VICENT PARTAL
Ahir la CUP va confirmar que dos dels seus diputats votarien a favor del projecte de pressupost presentat per Junts pel Sí. Després de mesos de debats, de tensions i d’acord, avui la Generalitat tindrà un pressupost marcat, sens dubte, pel referèndum. Per això no és estrany que ahir tots els grups polítics de la cambra hi fessen referència. Perquè aquest és el pressupost del referèndum: és clar que sí.
Ho és perquè aprovar el pressupost era una condició necessària per a fer el referèndum. Gairebé, de fet, la condició necessària per a fer-lo. La CUP digué ahir que això era un xantatge i és possible que ho vegen així. De la mateixa manera que m’imagine que, fa mesos, Junts pel Sí va viure amb un sentiment comparable l’exigència de fer el referèndum, quan la CUP va posar-lo sobre la taula. El referèndum, aleshores, era la condició necessària per a aprovar el pressupost.
Però, batalles de partit al marge, aquest és el pressupost del referèndum sobretot perquè al setembre s’acabarà el cicle polític actual convocant el referèndum i votant en referèndum. En això no hi ha pròrroga possible i té raó la CUP. Dilluns farà divuit mesos de les eleccions del 27-S. Al juny és quan, en realitat, farà divuit mesos des de la formació de govern, els famosos divuit mesos que ens van prometre que havien de servir per a crear les estructures d’estat imprescindibles. El referèndum serà al setembre i, doncs, els divuit mesos acabaran essent vint-i-un. Crec que poca gent discutirà que això és raonable. Però no hi ha temps per a res més. L’octubre ja és fora del mapa.
Per tot això, en el debat d’ahir al parlament no sé si era indignant o còmic veure com alguns partits no independentistes es queixaven del ‘processisme’ dels partits independentistes i intentaven fer-nos creure que, en l’últim segon, traurien un conill del barret per continuar fent, deien ells, la viu-viu. En seu parlamentària tot s’hi val, això és clar i cadascú aprofita les circumstàncies fins i tot per al lluïment personal. Però a mi em sembla profundament erroni, o malintencionat, creure que tot això que passa és una pantomima, repressió inclosa.
Al setembre hi haurà referèndum. Llevat que l’estat trobe una manera, d’impedir-ho –que no sé ni imaginar-me-la i que veig realment molt i molt difícil. Si el resultat del referèndum és favorable a la independència, la proclamació de la república catalana serà automàtica, tal com s’ha dissenyat la llei de transitorietat. I si perdem farem marxa enrere. En aquest context, insinuar que la proclamació de la independència és una trampa processista simplement desafia la intel·ligència.
I si la insinuació va pel camí de dir que en realitat la majoria independentista no vol convocar aquest referèndum i que sense necessitat de pressió exterior no es votarà, aleshores crec que qui diu això té un desconeixement profund de la realitat política del país i encara més de la realitat social. Pot passar que fem el referèndum. Puc admetre la probabilitat que l’estat espanyol trobe una manera violenta d’impedir-ho. Però allò que crec absolutament impossible és que aquesta majoria parlamentària i aquest govern, voluntàriament, no facen el referèndum. No per les amenaces de la CUP. Simplement perquè l’onada d’indignació popular que s’aixecaria si passàs això acabaria de colp amb tota la generació de polítics independentistes que ara mateix hi ha al parlament i al govern. Cosa que ells, tots, saben.
[Bon dia] –Dia trist per a Irlanda. La mort de Martin McGuinness és la mort d’un gegant de la política irlandesa. Comandant de l’Exercit Republicà, líder del Sinn Féin i negociador de la pau, McGuinness ha marcat decennis de la història d’Irlanda, sense defallir ni un sol instant, en la pau i en la guerra. Us recomane que feu una ullada a l’Irish News, el diari republicà més important dels que s’editen al nord, i el Belfast News Letter, el principal diari unionista, que tanmateix ret homenatge també a qui anys enrere els britànics van considerar el líder terrorista més perillós.
–Molt interessant ahir el debat a Madrid entre Mas i Margallo. Va quedar clar que la posició espanyola és indefensable quan els treus de la faramalla legalista. L’ex-president de la Generalitat va fer caure de quatre potes un parell de voltes l’ex-ministre quan li parlava de condicions legals i Mas li responia que acceptaria les que fossen, en canvi de fer un referèndum acordat. Al final tot va quedar tan clar com al principi, però cal destacar que si els ultres intentaven agredir el president a l’entrada, després uns centenars de madrilenys escoltaven amb molt respecte el debat. Cosa que ja és una victòria.
–Jean-Luc Mélenchon, el candidat comunista a la presidència de França, ha expressat el suport a un referèndum d’independència a Catalunya i, alhora, a la unitat d’Espanya. Ho expliquen els col·legues d’Equinox, el mitjà en francès que emet des de Barcelona.
Parar el procés sobiranista català. Aquest és l’objectiu del Govern espanyol des de fa temps, però ara ha quedat manifestament provat després de les últimes declaracions de l’exministre d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo. El govern popular no només ha provat de parar el creixement de l’independentisme amb la ja coneguda ‘Operació Catalunya’, sinó que també ha provat de tallar les ales als actors internacionals que li han fet costat.
Així mateix ho va confessar el mateix Margallo aquest dimarts, quan va assegurar que des del Govern espanyol s’havia negociat secretament amb diversos governs d’arreu del món per evitar que es posicionessin a favor de la independència de Catalunya. “Ningú sap quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que van fer”, admetia l’exministre.
A partir del minut 10
Fins a quatre vegades va viatjar l’exministre als països bàltics i no pas per “interessos econòmics”, segons va explicar el mateix Margallo. Aquests països s’havien mostrat favorables a un nou Estat català i això no va agradar al Govern de Madrid, que va decidir posar-hi remei a través d’“instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin a qualsevol ofensiva”. Primer va ser als països bàltics, però després també al Canadà i al Vaticà, va dir el ministre. Una pràctica basada en "suborns", tal com s'hi va referir el vicepresident Oriol Junqueras, que es va estendre a molts altres països. Des d'Andorra a Brussel·les, passant per Holanda, Estats Units, Dinamarca i Israel.
Posar fi a la 'via bàltica'
Els fets es remunten a l’any 2013, quan l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va organitzar la Via Catalana, una manifestació per la diada de l’11 de setembre, que estava inspirada en la Via Bàltica de 1989, quan Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar per exigir la desocupació de l'URSS al seu territori. En el marc d’aquest esdeveniment, els primers ministres deLetònia i de Lituània van ser entrevistats per l’ACN i es van mostrar favorables al procés. Les declaracions van provocar una forta crisi diplomàtica amb Espanya i l'aleshores ministre Margallo va cridar a consultes els ambaixadors d’aquests països per demanar explicacions pels seus suports. Poc després, les seves paraules van canviar.
En el cas de Lituània, el primer ministre, Algirdas Butkevicius, va defensar el dret de cada país a “trobar el seu camí” i va assegurar que tots els estats tenen el seu “dret a l’autodeterminació”. A més, es va mostrar molt content que l’exemple de la Via Bàltica inspirés als catalans. Dos dies més tard, i després d’una forta polèmica, el govern lituà va sortir al pas i va assegurar que hi havia hagut un mal entès. En un comunicat, va assegurar que s’havia fet una interpretació “tendenciosa i errònia” de les seves paraules. El text es va emetre just després d’una reunió del ministre Margallo i l’ambaixador.
El mateix va passar amb Letònia. L’aleshores primer ministre letó, Valdis Dombrovskis, va respondre “per què no?” a reconèixer la independència de Catalunya si s’assolia per un “procés legítim”. Després de la reunió amb Margallo, el govern letó també va canviar de discurs. "Es tracta de qüestions de política interna d'Espanya que es tractaran de conformitat amb la legislació espanyola i la Constitució", deia el comunicat letó, una frase gairebé calcada al comunicat que havia fet Lituània poc abans. A més, també parlava d'interpretació "tendenciosa" de les paraules de Dombrovskis, i assegurava que "aprecia les bones relacions i la cooperació amb el Regne d'Espanya".
Fins a quatre viatges als països bàltics
La crisi diplomàtica, però, no va quedar aquí. A finals d'octubre d'aquell mateix any, Margallo emprenia una gira per Polònia i els països bàltics. El primer de quatre viatges que va fer Margallo per aquesta zona, segons va explicar ell mateix a l'entrevista esmentada. Casualment, per aquelles dates es va filtrar que Espanya estava investigant si s’havien comprat els suports a un Estat català. Un suposat informe elaborat per la Unitat d’Intel·ligència de la Policia, datat el 2014, assegurava que les declaracions del líder letó van ser pactades i compensades econòmicament, segons va publicar la revista Interviú. Mai se'n va saber res més després de la publicació, però el cert és que el suport del líder letó pel cas català va decaure en públic.
Tant, que l'1 de novembre de 2014, Dombrovskis va ser nomenat vicepresident de la Comissió Europea. El PP espanyol, que comparteix grup parlamentari amb Domobrovskis, va votar a favor de la proposta de l'executiu de Jean-Claude Juncker, on hi havia l'ex primer ministre letó. Poc després, Dombrovskis canviava el discurs. El mes de setembre de 2015, l'aleshores ja vicepresident de la Comissió Europea assegurava que la independència de Catalunya suposaria quedar fora de la Unió Europea (UE).
Coincidència o no, a finals de l'any passat arribava un premi per al bàltic. A l'octubre, Espanya entrava a formar part de la Policia Aèria del Bàltic, l'operació de l'OTAN que s'encarrega de la defensa amb avions de combat a Estònia, Letònia i Lituània davant les provocacions de Rússia. Ho feia amb el compromís d'enviar avions de combat espanyols, caces F-18, durant el 2017 i el 2018. A més, el mes de febrer d'aquest any, Espanya es comprometia amb la OTAN a enviar 300 militars a Letònia.
Vigilància de l'ambaixada a Israel
Poc després de la primera topada amb els països bàltics, el novembre de 2013, l'aleshores president Artur Mas iniciava un viatge a Israelper posar en marxa un programa de col·laboració científica entre tots dos països. L'acompanyaven una trentena d'empreses tecnològiques catalanes i els directors dels principals centres d'investigació, a més de l'ambaixador espanyol a Israel, que no es va voler separar del president.
L'ambaixador Fernando Cardera va estar present en totes les reunions de qualsevol nivell entre els representats catalans i els seus homòlegs israelians, va prendre notes de tot i, a més, va imposar la bandera espanyola en la corona floral que el president va dipositar al Museu de l'Holocaust.
Prohibició als Països Baixos
Als Països Baixos també van arribar les pressions de l'ambaixada espanyola. Va ser al mes de setembre de 2014, quan l'Institut Cervantes d'Utrecht va cancel·lar la presentació del llibre Victus, d'Albert Sánchez Piñol, que tracta sobre la Guerra de Successió de 1714. Ho va fer després de les pressions rebudes per part de l'ambaixada, segons va assegurar l'editorial neerlandesa que havia publicat el llibre de Piñol, perquè creien que era una conferència "sensible" tenint en compte la situació política a Catalunya. Faltaven només dos mesos per la consulta del 9 de novembre.
La prohibició va causar una forta polèmica i es va acusar el ministeri de Margallo d'haver "censurat" el debat. Fins i tot l'aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, va prendre partit en la polèmica i va assegurar que el veto anava "en la línia de boicot internacional" que el Govern espanyol fa a Catalunya. El ministre va negar que hi hagués hagut veto polític al llibre, assegurant que no hi havia tingut res a veure, tot i que, en un debat al Congrés, va assegurar que el llibre era una "interpretació de caire nacionalista" del 1714 i que hi havia moltes interpretacions sobre aquests fets.
Crisi amb Dinamarca
Al maig de 2015, les alarmes del Ministeri d'Exteriors espanyol van tornar a saltar, aquesta vegada per Dinamarca. El parlament danès va aprovar el 19 de maig d'aquell any una moció a favor del "diàleg democràtic i pacífic entre Catalunya i Espanya per resoldre la qüestió de la independència de Catalunya". Va ser aprovada per 64 vots a favor, cap vot en contra i 41 abstencions.
Només cinc dies després, el ministre danès d'Afers Estrangers, Martin Lidegaard, va fer unes declaracions al costat del seu homòleg espanyol on assegurava que hi havia hagut un "malentès" amb la moció aprovada al seu parlament i que Dinamarca "no vol interferir de cap manera" en la qüestió. A més, va afegir que ho havien de "resoldre els espanyols i, evidentment, no cal dir-ho, d'acord amb la Constitució espanyola". Tot seguit, Margallo li donava les gràcies per les seves paraules, en una entrevista molt possiblement pactada, com es veu al vídeo, i només per a Televisió Espanyola i l'agència pública espanyola, EFE.
Cap als Estats Units
Pocs dies abans del 27-S, dia en què es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya que els partits sobiranistes van considerar plebiscitàries, el rei Felip VI i el ministre Margallo es van desplaçar als Estats Units. El Rei va reunir-se amb el president dels EUA, Barack Obama, i va aconseguir arrencar-li una declaració a favor de la unitat d'Espanya. "Volem una Espanya forta i unida", va defensar Obama. Un error de traducció, però, va fer trontollar per uns moments l'estratègia espanyola.
La traductora de la trobada entre els dos líders va traduir malament la declaració d'Obama i en lloc de dir que el president nord-americà volia una "Espanya forta i unida", va dir que volia "una relació amb Espanya, forta i unida". La cara de sorpresa del Rei en sentir la traducció mostrava la preocupació del monarca pel malentès. Just després, mirava la premsa per assegurar-se que havien vist l'error i havien recollit la declaració correcta.
Paral·lelament, Margallo, que seguia la trobada amb el secretari d'Estat dels EUA, John Kerry, també va ser conscient de l'error i després es va assegurar que els periodistes presents al despatx oval havien pres la declaració correcta.
Al Vaticà, 20 vegades
Un altre dels llocs on Margallo confessava haver viatjat per aturar el procés català és el Vaticà. A la Santa Seu hi podria haver viatjat fins a 20 vegades, segons va explicar Margallo en una entrevista a El Españoll'any 2015. L'última el mes de setembre de 2016, poc abans de ser rellevat del seu càrrec amb el canvi de govern de Rajoy després de l'última investidura.
Margallo es va reunir en aquella ocasió amb el secretari del Vaticà per les Relacions amb els Estats, Paul Richard Gallagher, i li va entregar una carta on exposava les raons de la negativa espanyola a acceptar el debat independentista català. En la reunió també van abordar els efectes d'un referèndum unilateral d'independència i Margallo li va exposar les crítiques a les gestions catalanes al món per defensar el procés.
La visita del titular d'Exteriors al Vaticà, i el fet que entregués una carta contra el procés, van irritar el Govern català. El conseller d’Exteriors, Raül Romeva, va retreure a Margallo que no actuava com a ministre de tots quan carregava al món contra el procés català.
Andorra, també
Just després d'aquesta reunió amb Margallo, l’arquebisbe Gallagher va viatjar a Andorra, cosa que es va interpretar com un estrany triàngle entre Madrid, el Vaticà i el país pirinenc. És aquí on l'operació exterior torna a connectar amb l'Operació Catalunya.
La visita es va produir just quan la justícia andorrana investigava si hi havia hagut amenaces contra els accionistes majoritaris de la Banca Privada d’Andorra dins de l’anomenada Operació Catalunya. Poc abans, Mariano Rajoy havia enviat el seu cap de Gabinet, Jorge Moragas, i el secretari d’Estat de Comerç, Jaime García Legaz, a Andorra per reclamar als propietaris del Banc les dades dels comptes de l’expresident Pujol. El mateix Rajoy havia visitat aquest país al gener d'aquell any 2016.
El "sense comentaris" de la UE
A més, ningú dubta que les petjades de Margallo i de la diplomàcia espanyola han tingut molt pes a les institucions europees. L'any 2012, l'aleshores president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, i el seu portaveu van parlar obertament de la possibilitat d'una Catalunya independent i de com hauria de fer-ho per integrar-se a la Unió Europea.
Aquestes declaracions no van agradar gens a Madrid, que va pressionar l'executiu comunitari per no seguir en aquell camí. Just després, hi va haver la primera manifestació massiva a Barcelona demanant un Estat propi. A la Diada d'aquell any, tot i que 1 milió i mig d'europeus van sortir al carrer, la Comissió es va limitar a un "no comment" (sense comentaris).
Dos mesos, després, però, el vicepresident de la Comissió, Joaquín Almunia, hi tornava. Almunia assegurava que "no era honest" dir "taxativament" que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Pocs dies després tornava a canviar el discurs i assegurava que "si una part del territori d'un estat membre se separés, aquesta part en quedaria fora i hauria de tornar a començar" el procés d'admissió.
Actualment, és difícil arrencar de les institucions europees un comentari a favor de la situació a Catalunya, fins i tot amb l'actual procés judicial contra els líders polítics independentistes. El "sense comentaris" s'ha instal·lat a la sala de premsa de Brussel·les i, tant comissaris com portaveus, es limiten a dir que és "una qüestió interna d'Espanya" quan els periodistes pregunten sobre el tema. Això sí, diversos eurodiputats han mostrat a títol personal suport al procés.
Un nen en té prou amb una pilota per ser feliç. Un futbolista també. O, almenys, és el que va intentar transmetre Johan Cruyff als seus jugadors. El futbol, com a joc. Gaudir amb la pilota, tot a través d’ella. A la paret del petit despatx 314 de La Masia hi ha una cita que il·lustra la idea de Cruyff. “Treballo amb la serietat d’un nen que juga”. Una màxima que Joan Vilà i Paco Seirul·lo fan seva.
El periodista Martí Perarnau els va definir com el think tank del Barça. Són els guardians de la idea. Els encarregats de teoritzar i evolucionar el corpus futbolístic de l’home que va canviar el club amb la seva arribada l’any 1973, primer com a jugador rebel i després als noranta com a tècnic que va dotar el Barça d’ una identitat única. La figura que fa tot just avui un any va desaparèixer, deixant un llegat que Vilà i Seirul·lo s’entesten a continuar reivindicant.
“El Johan era intuïtiu i creatiu, va posar les bases per a un futbol diferent”, resumeix Seirul·lo, el preparador físic que va compartir vestidor amb l’holandès durant l’última etapa al Barça. “En un any i mig vaig aprendre més que amb tota la resta d’entrenadors. No preparava excessivament els partits, deia tres coses, feia l’alineació i a jugar. En canvi, durant el partit, veia les coses que els altres no veien. Cap entrenador dels que han vingut després, el Pep inclòs, era capaç d’intervenir així durant el partit”, explica per recordar l’experiència viscuda al costat del “duo increïble” que l’holandès formava amb Carles Rexach. “Tot el que és més de dos tocs no és futbol”, sentenciava Cruyff per defensar la seva proposta. “Un toc”, li rebatia amb complicitat llavors Rexach.
Així es va anar construint un model de futbol modern que es va implantar a tots els racons del club. “La seva personalitat ens ha arrossegat a tots nosaltres”, sense “la seva força per imposar les seves idees” no hauria sigut possible la transformació del Barça, explica Vilà, que coordinava les categories inferiors quan Cruyff va aterrar. Determinació absoluta. “Jugarem amb 3-4-3 des del primer equip als benjamins -va dir-, perquè hem de gaudir, ens hem de destensar, no només hem de pensar en el resultat, disfrutar és important perquè després vindrà la resta”. I aquí es va començar a canviar la mentalitat del club, es va posar una llavor que ha estat donant fruits fins avui.
Però Cruyff no va arribar en un territori erm. Hi ha tres grans moments per entendre la idiosincràsia futbolística del Barça. “El primer, l’arribada de Rinus Michels al primer equip i Laureano Ruiz al planter. El segon, el Johan. El tercer, quan es troben el Pep Guardiola i el Paco l’any 2008”, explica Vilà per dimensionar el que ha passat al Camp Nou durant els últims cinquanta anys. Laureano va aportar el rondo, Cruyff el joc de posició i ara s’està evolucionant cap al joc de situacions, un salt endavant que treballen des del despatx 314, amb simulacions més similars a les del partit, amb dimensions superiors.
Tot a través de la pilota. “Si tenim la pilota, juguem i gaudim. Si no la tenim, només correm. I no volem córrer. Aquest és el gran llegat de Cruyff”, assegura Vilà. “Tot i que l’oponent estigui a prop, si et col·loques bé, et perfiles bé, si penses abans de rebre i jugues a un o dos tocs, no la perds. Quan el rival arriba la pilota ja no hi és”, afegeix Seirul·lo per explicar el joc de posició -ara de situació- que va importar l’holandès. És un llenguatge únic que s’intenta que els nens aprenguin des de ben petits. “Un entrenament del prebenjamí és pràcticament el mateix que el del primer equip. Una immersió en un idioma nou, com més aviat l’entenguin més aviat l’interpretaran”, diu Seirul·lo. És un idioma que té una terminologia diferent de la que utilitzen la resta d’equips. Per això, a la paret del despatx, entre cites de Jim Rohn, Mario Benedetti o Francis Bacon, hi ha un full on es remarca que el Barça no “ataca” ni “defensa”. “Busquem un llenguatge creatiu”, sentencia Vilà. Al Camp Nou quan es pregunta a un tècnic del planter sobre un noi que despunta no es diu “marca molts gols”, sinó “no perd ni una pilota”. Aquest és el llegat de Cruyff.
La física al futbol
Una proposta que vint anys després de l’adeu de l’holandès encara té vigència. I això que Vilà i Seirul·lo continuen topant amb les crítiques -internes i externes- dels que els acusen de romàntics ancorats al passat. De teòrics allunyats de la realitat. Ells mantenen amb fermesa que si es va arribar “a tocar el cel” amb Cruyff i, sobretot amb Guardiola, es “pot tornar a enlluernar” el món.
Quan se’ls argumenta que els rivals han après a jugar contra el Barça, que molts tècnics tenen un antídot per evitar que flueixi el joc de posició, Seirul·lo treu el seu vessant més pedagògic. ¿Si un jugador pot colar-se entre onze jugadors tancats en una àrea, com no ho pot fer una pilota? En això treballen ara des de la seva àrea d’esports col·lectius, sota el paraigua del recentment presentat Barça Innovation Hub. A la intuïció de Cruyff, ara s’hi suma una base científica. “Intentem donar validesa científica a una cosa que ha funcionat molt bé, que ha sigut guanyadora i ha donat identitat al club: és un tresor”, remarca Vilà.
Ells dos són els encarregats de repensar el joc que va assenyalar l’holandès amb el Dream Team, donant respostes pràctiques, al camp, a les diferents situacions que planteja el joc. Sempre amb la pilota. Amb ells hi treballen dos persones més: Marcel Sans a Barcelona i Maurici López-Felip, que està fent un doctorat a la Universitat de Connecticut de física ecològica. Fa cinc anys va marxar als Estats Units, ja que la idea va néixer en època de Guardiola, quan es va començar a dissenyar aquestthink tank que ha de perpetuar l’estil de joc i buscar respostes a tot arreu. Si cal, a la física quàntica, com explica amb entusiasme Seirul·lo. “La idea del joc com a grup, com a entorn, permet jugar d’una altra manera. En el temps del Johan es va començar a fer, va néixer de les idees intuïtives d’un tècnic que no sabia res de tot això, però després del que ens va ensenyar i el que s’ha anat fent, es va crear un joc meravellós. I aquest joc ha de tenir un suport científic per demostrar que no va ser casualitat”, explica.
De Cruyff a Xavi
L’origen del que és avui el Barça, però, s’ha de buscar en una genialitat, un sisè sentit. “Avui veig que tenen ganes de jugar. Paco, no facis res, avui només juguem”, li deia Cruyff al seu preparador quan portaven només uns minuts fent el rondo habitual de l’inici de cada sessió. “Avui veig que no va bé, anem a esmorzar”, deia un altre dia quan la música de les botes impactant contra el cuir no sonava bé. “Què és això? Un entrenador?”, es preguntava amb un punt d’incredulitat Seirul·lo en aquells primers dies, fins que va comprendre que sempre “la clavava”. “El Johan treballava a la seva manera, mentre que el Pep era meticulós i una hora abans dels entrenaments mirava què havíem de fer, volia saber per què ho fèiem. Amb el Johan era impensable. Arribava i em deia: «¿Ho tens tot preparat? Sí? Anem, doncs, que tu en saps més que jo»”, recorda Seirul·lo.
I el que va començar Cruyff sense marc teòric i va ampliar Guardiola a base de llevar-se ben d’hora ha de tenir continuïtat. Al despatx 314 tenen clar per on ha de passar el futur. Un full extret d’internet ho explicita a la paret: Michels li dona el relleu a Cruyff. Aquest a Guardiola i el de Santpedor a Xavi. “Ens va agradar i hi estem absolutament d’acord -diu Vilà-. Han crescut aquí. Han de ser ells, els Puyol, Iniesta, Xavi i Piqué, els que han de donar continuïtat al model”.
Xavi és la continuació d’un cercle que comença a traçar Cruyff i continua Guardiola. “El 3,14, el número pi”, bromeja Seirul·lo. Tot quadra. Tot gira. “Intentem que mentre siguem aquí hi hagi un cercle virtuós que mantingui la flama del joc del Johan”. Un futbol que avui encara tindria vigència: “Una persona lliure com el Johan té valor sempre. Els lliurepensadors sempre tenen un lloc”.
Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi.
El coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, ha desgranat les mentides que aquells sectors contraris al referèndum expliquen per intentar aturar “la voluntat majoritària” del poble de Catalunya de decidir el seu futur a les urnes. En una conferència durant la segona jornada del IV Congrés ‘Qüestions d’Estat’ que organitza Òmnium Cultural Badalona-Barcelonès Nord, Elena ha denunciat que “diuen que el referèndum només és per votar la independència i el bategen com a referèndum secessionista. I això és una gran mentida: només busquen allunyar els no independenstistes del referèndum. No ho permetrem”.
El portaveu del PNR ha desglossat dues mentides més que “intenten escampar” per desactivar el referèndum. La primera, “dir que aquest procés és cosa de quatre eixelebrats quan la voluntat de votar uneix el 80% dels catalans i catalanes”. “Una altra mentida és dir que votar és il·legal; insistim que el referèndum és legal i és possible, però no hi ha voluntat política per fer-lo”, ha afegit.
Joan Ignasi Elena ha reivindicat la feina del Pacte Nacional pel Referèndum com una eina “útil” amb la missió de “mirar als ulls aquells que neguen el referèndum i dir-los que no s’amaguin més en mentides”. Una altra feina del PNR, segons Elena, és “tendir ponts sòlids dins el catalanisme polític per garantir-ne la cohesió”.
“Vindran temps molt complexes i cadascú tindrà les seves opcions i posicions, totes legítimes”, ha advertit el portaveu del grup coordinador, “però demanem que les diferències no ens separin”. “La condició de nació ens atorga sobirania i per tant ens dona dret a decidir el nostre futur col·lectiu a les urnes. Tenim dret a votar i aquesta és una veritat que ha arribat per quedar-se i créixer”, ha sentenciat Joan Ignasi Elena.
Una àmplia representació de lletrats catalans s’han unit sota el lema del manifest ‘El Dret per la convivència’, per a expressar públicament el suport al dret dels ciutadans de Catalunya a fer un referèndum per decidir el seu futur polític. Entre els signants, hi ha professors d’universitat, advocats, procuradors, notaris, registradors i lletrats de totes les administracions. Asseguren que amb l’actual constitució espanyola es pot convocar un referèndum com el que demana una àmplia majoria de la societat catalana.
Els signants consideren que el dret és un instrument al servei de la ciutadania i de la convivència, que ha de facilitar la resolució de conflictes i que ha de canalitzar les reclamacions de tota la societat. ‘Dues terceres parts de la ciutadania a Catalunya i la majoria dels seus representants reclamen decidir el seu futur com a comunitat política a través d’un procediment democràtic’, diu el comunicat enviat als mitjans.
‘El marc constitucional vigent empara que la ciutadania de Catalunya pugui discrepar obertament de l’ordre constitucional establert; també, per tant, de la unitat territorial. Per això, és possible que la ciutadania expressi propostes alternatives a través d’un procediment democràtic, com ara un referèndum’, diu el text. I rebla aquest argument afirmant que l’organització del referèndum és ‘legítima’.
Entre els lletrats, s’hi destaquen personalitats com ara Pep Cruanyes, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics; Joan Queralt Jiménez, catedràtic de dret penal; Gemma Calvet, advocada; i Joan Vintró, catedràtic de dret constitucional.
‘El dret, al servei de les llibertats’
Paral·lelament, un col·lectiu d’advocats catalans units en la plataforma Llibertats, van presentar ahir al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) el manifest ‘El Dret, al servei de les llibertats’. El text ha aplegat dos-cents signants, entre els quals es destaquen l’ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra Josep Joan Moreso, l’ex-vice-president del Tribunal Constitucional Eugeni Gay i l’ex-president de l’Audiència de Barcelona.
Diuen que fora de la llei no hi pot haver democràcia i que els debats polítics s’han de fer dins el marc legal: ‘El marc jurídic establert en els estats de dret evoluciona i ha d’evolucionar pacíficament, dins l’àmbit previst, canviant i adequant el seu ordenament d’acord amb els signes dels temps i les necessitats bàsiques dels ciutadans, en els quals resideix amb caràcter exclusiu la sobirania de l’estat, de la mateixa manera que en totes les democràcies del nostre entorn.’
En les setmanes que venen el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat encararan el moment políticament més transcendent de les nostres vides; l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica (LTJ) i la posterior convocatòria del referèndum de ratificació de la independència.
Vull centrar-me en la LTJ, però abans aclariré perquè descric el referèndum com a ratificatiu.
Per poder fer un referèndum d’independència, necessitem una llei que el faci absolutament legal i homologable internacionalment. Com que això en el marc actual espanyol s’ha evidenciat del tot impossible per la manca de voluntat i el nul fair play democràtic d’Espanya, hem de dotar-nos de la llei que ho avali, la LTJ.
Aquesta llei ens dota d’un marc legislatiu català, propi, sense submissió a cap altre i d’acord amb aquest farem el referèndum, però a l’estar ja deslligats de l’ordenament juridicopolític d’Espanya, no serà estrictament d’independència, serà de ratificació.
Bé, en l’aclariment anterior ja es deixa veure la importància de la LTJ. Aquesta llei, és el trencar aigües del naixement d’un “nou” estat, cal ser-ne conscients i tenir-ne en compte les conseqüències.
Al text de la LTJ s’hi pot llegir : “Catalunya es constitueix en una República democràtica i social”, sona bé oi? Doncs això implica que un cop aprovada ja serem independents, a falta, com la pròpia llei preveu de ser RATIFICAT en posterior referèndum.
Aquest moment és al que Espanya li té veritable pànic, ja que aleshores voldran i potser intentaran aturar una cosa que ja haurà passat, i com bé sabeu les coses que ja han passat no es poden aturar, o s’aturen abans o no s’aturen.
Caldrà en aquest moment ser conseqüents amb la llei aprovada, amb el marc propi. Cap llei d’un estat exterior prevaldrà a una de pròpia, i caldrà fer-les valer amb el cap alt i sense complexos!
Si Espanya intenta com és previsible fer algun moviment per revertir la situació i molt probablement ho farà per terra mar i aire, caldrà fer-los notar la seva falta absoluta de legitimitat en territori català.
Les institucions hauran de blindar-se contra tot tipus d’atac, però i nosaltres, la gent que els hem votat, els que els hem empès cada 11 de setembre i en cada ocasió que ens ha estat possible, què haurem de fer? Defensar-los! A ells, a les institucions que ens representen i a la nostra pròpia voluntat. I com ho hem de fer? De tantes maneres com ens sigui pacíficament possible.
Des d’acampar indefinidament en llocs estratègics; #OperacióCarmanyola al Parlament, al Palau de la Generalitat, als ajuntaments, a les infraestructures claus, i si convé, als mateixos domicilis dels càrrecs electes.
Òbviament això necessita un gran nombre de gent obstinada i decidida, però a això ja hem demostrat en nombroses ocasions que també som imbatibles. Fins i tot, per organitzar torns si fos necessari, ho tenim entrenat… Tu de quin tram ets els 11S?
Haurem de fer saber a tothom que el pas fet és ferm i que després d’aquest en vindrà un altre i un altre, Catalunya ja caminarà lliurement i que si en aquest camí ensopeguem, som ben capaços d’aixecar-nos sols tantes vegades com calgui.
Imatge: Cap al benestar emocional / font: font: necesitodetodos.org
Sovint, parlem de l’estat del benestar. Un terme abstracte i molt generalista, però… què volem dir amb “estat del benestar”?
El sistema de pensions, la cobertura de l’atur, l’educació i la sanitat públiques, han estat els fonaments d’aquest estat del benestar, avui en perill a causa, o com a excusa, de la gran crisi mundial que ha dictat importants mesures d’austeritat que, en bona part, l’han començat a desmantellar.
La Catalunya del futur, no només ha de recuperar els nivells de benestar que hagi pogut perdre, sinó que els ha d’augmentar i millorar. Necessitem un nou model d’estat del benestar en què puguem incorporar prestacions bàsiques com les ajudes a la maternitat i la dependència i una política d’habitatge social com la que existeix en alguns països europeus. Caldrà disposar, també, de lleis que evitin els desnonaments i els talls de subministraments de serveis públics bàsics com l’aigua, el gas o l’electricitat.
Catalunya és pionera en molts camps en què, però, caldrà aprofundir i avançar molt més. Per exemple, en la igualtat de gènere, on encara hi ha molt camí a fer. La cultura de la pau, en la qual ens vam situar capdavanters amb la lluita contra les guerres i una llarga trajectòria de lluita que inclou l’objecció de consciència i els moviments pacifistes. També som particularment sensibles en els temes de solidaritat i cooperació amb la xarxa d’ONG, les famílies d’acolliment o la Marató de TV3.
El nou país que volem construir, la Catalunya del futur haurà d’assegurar, amb l’aplicació d’aquest nou model d’estat del benestar, que els drets socials més bàsics, com l’educació, la salut, l’habitatge el dret al treball, les pensions… arribin a tothom. El nou país, però, haurà de ser capaç d’anar molt més enllà, amb l’establiment d’una renda bàsica garantida per a tothom.
Des de fa deu anys, aquest país té plantejat un gran objectiu: oferir un futur de progrés a les noves generacions. Per aconseguir-ho només hi ha un camí: el de disposar de les millors eines polítiques i econòmiques que ens permetin garantir el progrés i el benestar de tots els ciutadans.
Catalunya ha aconseguit reduir a només 40 minuts el temps que triga un
pacient amb ictus des del moment que arriba a l’hospital fins que se li aplica
el tractament d’urgència. Això ha fet que l’Organització Mundial de la Salut
vulgui exportar el model català a tota la Unió Europea. Catalunya també és el
primer sistema sanitari europeu que pot detectar la Immunodeficiència Combinada
Greu als nounats, una terrible malaltia genètica també coneguda com a “nens
bombolla”. Són dos exemples de com quan les administracions catalanes tenen
llibertat suficient poden posar en pràctica models de referència al món.
Desgraciadament, fins i tot en Salut, un àmbit
teòricament transferit en la seva totalitat a la Generalitat, l’Estat boicoteja
i aigualeix totes les iniciatives catalanes. Per començar, amb una política
devastadora de retallades que obliga a assumir la responsabilitat de la
inversió en Salut i Educació a les comunitats autònomes, mentre partides
estatals com Defensa s’han mantingut gairebé intactes.
De fet, els contraris a la independència fan gala
d’un cinisme inaudit quan neguen les qualitats del nostre sistema sanitari o
fan encara una cosa més greu: gosen actuar contra l’estat del benestar i la
cohesió social per defensar la seva idea nacional de la unitat de l’Estat (“Les
hemos destrozado el sistema sanitario”). És inevitable: la lluita pels drets
sempre ha topat, arreu, amb els reaccionaris a qui beneficia l’’status quo’. Si
no se’n surten, per sort, és gràcies als milers de professionals que, malgrat
l’escanyament pressupostari, cada dia es lleven i treballen amb empenta i amb
una gran dedicació i sacrifici per servir els seus conciutadans i, malgrat tot,
garantir-los un dels millors sistemes sanitaris del món.
Perquè molts professionals sanitaris creiem que la
independència és el millor instrument per garantir la salut dels nostres
conciutadans? La raó de fons és que, a la República Catalana, legislarem
d’acord amb les nostres necessitats específiques, sense ser impugnats de forma
permanent. Aquesta raó de fons té tres conseqüències operatives: podrem
procurar un model de gestió cada cop més eficient, podrem dedicar més part de
la riquesa produïda al sistema de salut i podrem recuperar la retribució als
professionals del món sanitari.
El projecte de llei d’accés universal a
l’assistència sanitària, en tràmit al Parament, estableix solemnement que totes
les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària pública
a càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut), restablint al nostre territori
la universalització de l’assistència sanitària. Un cop aprovada, haurem
d’esperar el tradicional recurs al Tribunal Constitucional, que suspendrà
automàticament l’esperança de milers de persones durant sis mesos més. Si
fóssim independents, la Llei ja estaria en vigor.
La nova República Catalana ens presenta
l’oportunitat de convertir la transparència en eix fonamental de la gestió
pública, amb la màxima exigència democràtica. Aquesta transparència en l’ús
dels recursos públics del nostre sistema sanitari és el que haurà de garantir a
tots els ciutadans de Catalunya la millor assistència possible a tots els
nivells al llarg del temps.
Qui dubta que, amb la independència, tenim
l’oportunitat de fer realitat un sistema sanitari millor? Un sistema on es parli
d’inversió més que no pas despesa en Salut?La capacitat dels professionals
catalans, la recerca i la docència al màxim nivell són el fonament d’aquesta
aspiració. La construcció de la Salut de la República Catalana ha de permetre
crear un sistema de tothom i per a tothom basat en els principis bàsics
d’equitat, qualitat, sostenibilitat i universalitat.
La Llei catalana garantirà tot el que calgui perquè la nostra societat funcioni ordenadament si surt el sí al referèndum
Dolors Feliu.
Jurista. Membre del Col·lectiu Praga (article publicat a El Vallenc el 10 de març de 2017)
A la Declaració d’Independència dels Estats Units se citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. “Volem ser lliures i feliços”. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.
En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.
La Llei de transitorietat, també anomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el “si” a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui perquè en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la mateixa societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un estat de dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquests drets individuals d’exercici col·lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.
El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana, i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.
Signa la petició dirigida al President del Parlament de la UE i a tots els diputats:
"Demanem al Parlament Europeu que suspengui l'eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke després del seu discurs d'odi sobre les dones i els emigrants, i després de fer la salutació nazi a la cambra. Aquests actes constitueixen una violació de la normativa del Parlament i traeixen els valors de la totalitat UE, que el nostre Parlament ha de defensar ".
Més informació:
Un membre del Parlament Europeu acaba d'afirmar que les dones han de guanyar menys, ja que "són més febles, més petites i menys intel·ligents"! Si actuem ara, podem fer fora aquest enemic.
Aquest mateix eurodiputat polonès ha utilitzat el Parlament per difondre l'odi: la comparació dels emigrants amb "excrements" tot fent la salutació nazi davant a cambra! Fins ara ha estat sancionat amb multes simbòliques, però ara el Parlament l'està investigant i si suficients de nosaltres demanem la seva suspensió completa, es pot aconseguir.
La decisió es podria prendre "en qualsevol moment". Entra ara per instar els euro-diputats per expulsar del Parlament aquest enemic sexista i racista .
Sign the petition to the President of the EU Parliament and to all MEPs:
"We ask the European Parliament to suspend the Polish MEP Janusz Korwin-Mikke following his hateful remarks about women and migrants, and after making a Nazi salute in the chamber. These acts are in violation of the Parliament’s rules and betray the values of the entire EU which our Parliament is elected to defend."
More Information:
A member of the European Parliament just said that women should earn less because they "are weaker, smaller and less intelligent"! If we act right now, we can kick this hater out.
This same Polish MEP has used the Parliament to spread hate: comparing migrants to “excrements” and making a Nazi salute in the chamber! So far he has been sanctioned with symbolic fines, but now Parliament is running an investigation and if enough of us ask for his full suspension, we can make it happen.
The decision could come *any moment*. Sign now, let’s urge our MEPs to kick this sexist, racist hater out of Parliament.
