«Ara som en el punt on els eslovens eren el desembre del 1990 i els quebequesos l'octubre del 1995. Som davant una oportunitat única, treballada amb un enorme esforç»
Vicent Partal
En l’acte de dissabte d’Esquerra Republicana, van intervenir-hi dos convidats internacionals de pes. D’una banda, l’eslovè Peter Jambrek, un dels pares de la constitució del seu país, la presència del qual ha enutjat enormement els unionistes. D’una altra banda, el més previsible, però també important, president del Partit Quebequès i líder de l’oposició en aquell país, Jean-François Lisée. En sengles discursos, parlant com a amics, van dir coses que hauríem d’escoltar amb molta atenció.
Comencem per Lisée. De jove havia format part del grup llegendari que envoltava Jacques Parizeau i que va promoure el segon referèndum d’autodeterminació, el 1995. De fet, és considerat el principal impulsor de l’estratègia d’aquell referèndum que va deixar el Quebec només a 54.288 vots de la independència. Això, enmig d’una campanya insòlita, que féu anar a votar prop de cinc milions de persones, el 93% del cens, i amb trampes de darrera hora que avui sabem que van decantar finalment la victòria cap al no.
A Barcelona, dissabte Lisée va recordar una obvietat, que és que les oportunitats no són eternes ni es repeteixen cada pocs mesos. Va fer el símil de pujar una roca fins al cim. Si hi arribes la roca comença a baixar per l’altre pendent i ja no hi ha qui l’ature. Però si no hi arribes, mal que siga per centímetres, la roca pot rodolar avall i passar damunt teu. Ara fa vint-i-dos anys d’aquell referèndum i, tot i que només van faltar cinquanta mil vots i és evident que una part important de la població quebequesa continua pensant en la independència, la realitat és que no han tingut cap més oportunitat ni en veuen pas cap a curt termini. Un avís molt important, sobretot per a aquells que es pensen que no és tan decisiu si ho aconseguim ara o no.
El segon orador internacional va ser Jambrek. La seua presència ha causat tan malestar entre l’unionisme perquè la solidaritat entre nacions sense estat no molesta i fins i tot serveix per a fer caricatures, però ja no és igual si qui ve a parlar i a donar-te suport és algú que té un estat al darrere i que, a més, t’explica amb detall com es guanya.
Perquè Jambrek va fer això. Va explicar amb detall el procés complicat que va dur Eslovènia a la independència. Va dir coses importants, però entre totes en vull destacar una: insistí a dir que, una volta proclamada la independència, calia ser immediatament el govern efectiu del país; aquesta és la condició indispensable per al reconeixement internacional. A Eslovènia, dos dies abans, tots li deien que no la reconeixerien. I què va passar? Que el govern eslovè governava el país de manera efectiva i indiscutible i això va obligar tothom a acceptar la independència, com una manera de reequilibrar la situació.
Aquesta paraula, ‘reequilibrar’, la va pronunciar també Lisée quan va explicar que els Estats Units, els bancs canadencs i tots els qui formalment es manifestaven contra la independència quebequesa abans del referèndum, al mateix temps explicaven en privat que en cas de victòria del sí calia córrer a ‘reequilibrar’ la situació, de manera que haurien reconegut la nova realitat.
Per això, totes dues experiències, l’una reeixida i l’altra no, són tan interessants d’escoltar. I escoltar-les l’una darrere l’altra. Perquè nosaltres ara som en el punt on els eslovens eren el desembre del 1990 i els quebequesos l’octubre del 1995. Som davant una oportunitat única, treballada amb un enorme esforç. I hem de fer cim. I hem de governar efectivament el país des de l’endemà mateix. D’això, val més que ens n’anem fent ben conscients des d’ara.
Font: Dos avisos d’amics, molt importants | VilaWeb
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada