«La diplomàcia catalana és molt consistent i fa anys que té el mateix capteniment: no demana res, però informa abundantment. I els governs prenen nota de tot allò que diu»
Al punt on hem arribat, la decisió final sobre si Catalunya serà
viable com a república independent o no gairebé depèn més de les capitals dels
altres estats, de les cancelleries, que no pas de nosaltres ni d’Espanya. La
incapacitat demostrada de l’estat espanyol per a encarar l’envit democràtic de
Catalunya fa inevitable la proclamació de la independència, amb referèndum o
sense. Amb referèndum, perquè si es convoca contra la voluntat del govern
espanyol la victòria del sí és segura, car el vot no es dividirà entre els qui
volen votar i els qui no. Sense referèndum, perquè si Madrid s’equivoca tant
que fa un pas en fals justificarà que l’únic remei siga la DUI. Sobta que no ho
vegen.
Així
doncs, sense abandonar la batalla política, interna i a escala espanyola, ara
tinc la sensació que el punt clau per als interessos de Catalunya ja és la
política exterior. I molt especialment la percepció que els altres estats,
sobretot els de la Unió Europea, tenen d’Espanya. Sobre això, cal que siguem
conscients que l’ofensiva judicial de l’estat espanyol contra el parlament i el
govern de Catalunya és l’errada més grossa que podien cometre.
Que
la Generalitat manté relació amb els vint-i-set governs de la Unió és públic i
notori. La majoria de contactes es fan al Palau de la Generalitat o, molt més
discretament, als edificis de les ambaixades de Madrid. La diplomàcia catalana
és molt consistent i fa anys que té el mateix capteniment: no demana res, però
informa abundosament. I els governs prenen nota de tot allò que diu. Saben, per
tant, les coses bàsiques. Han vist que això era un moviment popular, saben prou
bé que el govern ha anat a remolc, entenen que la classe política catalana ha
fet tot allò que ha calgut per a canalitzar-lo institucionalment i que els
esforços per a dialogar amb Madrid han topat sempre amb una paret. Després cada
estat pensarà o farà com crega convenient, però té la informació i sap de
sobres què ha fet Catalunya.
Ara
la judicialització descontrolada del procés i la guerra bruta confirmada en
l’operació Catalunya dóna al govern una oportunitat immillorable: documentar-la
per erosionar la posició espanyola i la seua credibilitat. Catalunya ara pot
llevar la màscara a Espanya, d’una manera documentada.
Perquè
en un estat europeu normal la policia no s’inventa proves contra un partit
polític ni les filtra als diaris per fer mal, enmig d’una campanya electoral. I
es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat europeu normal la
policia no forma unitats especials fora del control ordinari per perseguir
adversaris del govern. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un
estat democràtic normal el ministre d’Interior vetlla per la seguretat i no
conspira amb membres d’unes altres administracions contra càrrecs electes. I es
pot demostrar que això ací passat. Perquè en un estat democràtic normal el
govern no canvia els fiscals si tenen una opinió discrepant, fins a trobar
aquell que siga dòcil i obedient. I es pot demostrar que això ací ha passat.
Perquè en un estat democràtic normal ni el fiscal ni el president del tribunal,
ni, encara menys, el president del Constitucional, no militen en el partit del
govern. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat
democràtic normal els tribunals analitzen fets i no condemnen segons
intencions, ni, naturalment, són ells que defineixen quines són aquestes
intencions. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat
democràtic normal l’administració de justícia no suplanta ni, encara menys,
invalida el debat polític. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en
un estat democràtic normal no es persegueix la participació política. I es pot
demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat democràtic normal un
parlament elegit pel poble pot debatre allò que considere convenient i no
n’amenacen la presidenta de tancar-la a la presó. I es pot demostrar que això
ací ha passat.
Ha
passat això i han passat moltes més coses, i més greus. La quantitat d’actes
contraris a la normalitat democràtica que el govern espanyol ha fet i que es
poden demostrar d’una manera fefaent és impressionant. I aquesta Espanya del
PP, si no porta posada la màscara que la fa aparèixer com un país normal, fa
molt de mal als ulls als qui han de seure en una mateixa taula, mirar-se-la i
prendre decisions. Tenim, doncs, una gran oportunitat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada