Vilanova i la Geltrú 08.06.2017
Durant els anys 80 i 90, els governs que presidí l'evasor Jordi Pujol i Soley, es caractaritzaren pel joc d'equilibris amb les diferents forces polítiques que governaven lestat, ajuntaments, o diputacions i que acabà essent conegut com "la Puta i la Ramoneta"; aquesta manera de "fer país" es basà en aconseguir de l'estat pretesos benficis a canvi del suport de CiU a executius tant del CDS, PSOE o PP. Era el "peix al cove" que anava gratant engrunes d'autogovern a l'estat.
El raonament del pujolisme era clar: com que som gent de seny i seriosa ens basarem tota negociació en la feina ben feta (que no té fronteres) per facilitar estabilitat als diferents governs, ja que aquesta és la mara de tots els ous. Clar que anys més tard descobrim que de qui era la mare (potser superiora) era dels sous. Així donaren suport a Juan Carlos durant aquell fosc 23F, a governs del PSOE implicats amb els GAL i també a governs del PP que mentien sobre armes de destrucció massiva per ficar-nos en una guerra mundial que no només encara dura, si no que n'augmenta la intensitat. Pel que fa a l'ajuntament de Barcelona, van donar suport als Jocs Olímpics del 92, quan les joventuts del partit els combatien, a canvi de carregar-se l'Àrea Metropolitana de Barcelona doncs la consideraven un contra-poder a la Generalitat. El país sóc jo, semblava anunciar l'ombra d'un omnipresent Jordi Pujol. Totes aquestes giragonces i equilibris justificaven un "peix al cove" els límits del qual es manifestaven amb un "això no toca", quan les preguntes de qui dubtava de tot plegat anaven massa enllà. La sèrie de suposats beneficis econòmics, d'infraestructures o de competències que revertien sobre les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, semblaven esborrar qualsevol oposició.
Amb els anys, però, ens hem adonat que el pujolisme a tendit a beneficiar determinats gestors de la Catalunya autònoma o a majories estatals castellanes, les quals a través d'incompliments d'acords, pactes i compromisos, ens han deixat amb una economia depenent de l'estat, unes infraestructures escleròtiques, i unes competències tutelades, quan no suspeses pel Tribunal Constitucional o bé recentralitzades. Fins aquí la collita del peix al cove que tant a beneficiat al pujolisme i tant ha perjudicat al conjunt de catalanes i catalans.
Quan crèiem que tot això era aigua passada podem comprovar com el vell pujolisme s'assembla perillosament a l'estratègia d'un món pretersament nou, fet de cercles tendents a la quadratura que es donen a conèixer com "els comuns" (i suposo "les comunes" atesa les seves normes lingüístiques). Ara el podríem anomenar "frau al cove".
Quan l'alcaldesa de Barcelona afirmava uns mesos abans de presentar-se a les eleccions que no es dedicaria mai a la política o que mai negociaria amb un partit mafiós com el PSC-PSOE o que se li amputés el braç si mai votava amb PP o amb PSOE; quan aquesta mateixa alcaldessa governa, ho fa amb els mafiosos i vota amb el PP retardar un referèndum ciutadà sobre la pertinència a l'AMI, només es pot entendre com un frau.
Quan comprovem com el nou germà Marx (per Groucho, no per Karl), Xavier Domènech, transita des de "no volem un nou 9N folckòric" fins a demanar que el proper referèndum no sigui vinculant, per tot seguit rectificar de nou i apuntar cap a un Pacte Nacional del Referèndum afirmant que ha de donar sortida al 80% dels independistes (legítimament, és clar), francament, jo aquí ja m'he perdut, exactament com en aquella seqüència genial de "la primera parte de la parte contratante será considerada como la primera parte de bla, bla, bla, bla...). O com aquells tril·leros que a imatge i semblança del pujolisme, campàven per les Rambles .
Avancem amb el pujolisme d'esquerres; a la capital de l'estat, els companys en la quadratura del cercle, parlen un dia d'una República Catalana dins una Espanya monàrquica (sic), per tot seguit parlar d'una sobirania espanyola que obri la porta a un referèndum sobre Catalunya a tot l'estat (sic), mentre que a la sortida de la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum que ells van pressionar per tal que es convoqués, quan se'ls pregunta pel referèndum unilateral atesa la negativa de l'estat, responen, tant tranquils, que "ara no toca". O que no sigui vinculant, que és el mateix. Pujolisme del bo. Com afirma l'Eduard Voltes a Twitter, potser caldria recordar-los que l'independentisme només ha de donar suport a la moció de censura a Rajoy si és pactada amb Rajoy, perquè si no, "no seria efectiva".
No vull ni pensar en com ens podem trobar d'aquí uns anys si ens deixem entabanar pel "frau al cove" d'aquests comuns. Com amb l'antic pujolisme, ple de promeses buides de contingut, ens podem trobar amb una ma al davant i una altra al darrere, sense referèndum, sense independència, sense forces, sense república (ni catalana ni espanyola) i amb unes màfies, això sí noves, que ens governeran des de Madrid amb el suport de castes anti-màfia. Potser aleshores per comptes d'amputar-se els braços i les mans, les tinguin a la massa o a la caixa d'un estat corrupte que reserva per aquells que li són fidels.
Arribat aquí potser preguntareu: I les promeses de polítiques radicals despulladores de privilegis? I la redistribució de riquesa feta de manera justa i amb consciència social? i el blindatge d'un estat del benestar a través d'una reconversió tecnològica que faciliti la igualtat d'oportunitats? Ara no toca, us respondran els nous pujolistes pretesament d'esquerres, mentre intenten seguir fent-nos creure que ja estan just a punt de quadrar el darrer cercle.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada