Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«La FAES d’Aznar va programar una estratègia de modificació de la finestra emprant tots els recursos de l’estat espanyol, inclosos els mitjans de comunicació»
A alguns lectors, aquesta expressió potser
els resulta familiar. És el títol d’un thriller polític de Glenn Beck publicat
el juny del 2010. Beck es va inspirar en un concepte formulat per Joseph P.
Overton, que fou vice-president del Mackinac Center for Public Policy, un
think tank d’ideologia liberal situat a Michigan, als Estats Units.
Overton, que morí el 2003, va definir l’estratègia política que dóna nom a la
novel·la de Beck i a aquest article. Consisteix a fer que gradualment la
societat vagi acceptant polítiques impopulars a fi de promulgar-les eventualment
en lleis. Overton parteix de la premissa que la política sempre ve després de
l’opinió, i que, per tant, l’instrument més important per canviar les
polítiques, en un sentit o un altre, és incidir en l’opinió. Hi ha idees que
anys enrere eren políticament inviables i que han esdevingut no ja acceptables
sinó normatives, fins i tot de compliment legal. Per exemple, la legalització
del matrimoni homosexual, l’obligació de destriar la brossa, o la
flexibilització de l’acomiadament a la feina.
És important assenyalar que el concepte de
‘finestra Overton’ és neutre pel que fa a l’eix esquerra-dreta. L’espectre de
possibilitats, representat en línia vertical de menys a més llibertat, mesura
les polítiques depenent del grau d’intervenció de l’estat. Però no és en cap cas
un gràfic de la naturalesa de les polítiques, sinó del marc del discurs relatiu
a com són tolerades en un moment determinat. El que fa anys podia semblar
radical, avui pot ser considerat conservador, i a l’inrevés. La finestra sols
pretén ser un instrument analític per mesurar la viabilitat d’un projecte
polític, tot i que, evidentment, també pot utilitzar-se com indicador dels
esforços que cal fer per alterar-ne les perspectives d’èxit. No sols per fer
acceptable una política que abans no ho era, sinó també per expulsar del discurs
públic postures que abans eren perfectament assumides. Un altre cas, el dret
d’autodeterminació dels pobles ibèrics, que va passar de ser d’acceptació
oficial al PSOE, i per tant del centre de la seva finestra Overton, a ser-ne
expulsat, i apartat a la categoria d’idees de les quals no es pot ni
parlar.
Que Catalunya és una societat diferent de
l’espanyola ho demostra la gran diferència entre les finestres Overton
respectives. El que és inimaginable a la finestra espanyola ha esdevingut
central a la catalana. Tan central que és fins i tot oficial per al govern
català i la majoria parlamentària. És curiós com la trajectòria del dret
d’autodeterminació ha anat en direccions inverses a cada una de les dues. Durant
el darrer franquisme i la primera transició, els liberals espanyols (les
esquerres, per dir-ho grosso modo) el tenien incorporat a la seva
doctrina. Els semblava tan evident, tan d’esquerres, que els hauria fet vergonya
negar-lo. En cavi, per a l’opinió catalana, més poruga, la independència era
inimaginable. Per això acceptà un estatut d’escassa ambició i unes condicions
fiscals lamentables. Durant dècades el govern català va excloure la
independència del discurs polític, amb el vist-i-plau de la majoria social. Més
endavant, va començar a ser possible parlar-ne teòricament, i la independència
ingressà al discurs acadèmic primer, i mediàtic després. El llibre de Xavier
Rubert de Ventós, De
la identitat a la independència, marcà un punt d’inflexió. A partir
d’aquí i amb l’aportació cada cop més freqüent de dades de l’espoli fiscal i amb
les polítiques cada vegada més agressives de l’estat espanyol, la secessió
començà a semblar una idea assenyada, que anà esdevenint popular entre el 2010 i
el 2014, en què l’opinió va empènyer el govern de la Generalitat a organitzar un
referèndum ell mateix.
A l’altra banda ha passat el contrari. La
FAES d’Aznar va programar una estratègia de modificació de la finestra emprant
tots els recursos de l’estat espanyol, inclosos els mitjans de comunicació. El
projecte no era sols expulsar de l’espai del discurs nocions abans tolerades per
la societat espanyola, sinó introduir-hi i fer cada cop més acceptables actituds
i idees que eren inacceptables pocs anys abans. A la fi hem vist convertir-se en
política d’estat el que hauria estat impensable en una època no gaire allunyada.
Tot el que ha passat des de l’agressió policíaca del primer d’octubre, la passió
persecutòria del ‘a por ellos’, el violent discurs reial del 3 d’octubre, la
criminalització de més de la meitat de la societat catalana, l’aplicació
il·legal del 155, la permissivitat de la violència neofranquista, els
empresonaments contra legem, els intents de forçar la jurisprudència
europea, les crides a un alçament militar, i en fi, la declaració del nou
secretari general del Partit Popular aprofundint en la fundació de Tabàrnia, o
sigui, de l’Ulster anunciat per Ciutadans; tot això, que ara és acceptat i fins
i tot aplaudit per la societat espanyola, és resultat d’una calculada estratègia
de recentralització d’allò que havia estat inacceptable durant la transició i
tota la dècada dels vuitanta. El canvi ha estat gradual, però el resultat és
espectacular. La setmana passada el World Values Survey (WVS) informava que un
40% dels espanyols preferiria un règim autoritari a un sistema democràtic.
L’enquesta va del 2010 al 2014; per tant és molt probable que el percentatge
hagi augmentat el darrer any a conseqüència del referèndum i la resistència de
l’independentisme malgrat la repressió.
Ja hi ha prou perspectiva per entendre que
a Espanya la democràcia ha estat sotmesa a una involució de llarg recorregut. El
23-F en fou el globus sonda i el fracàs (relatiu) dels colpistes indicà que
l’aposta autoritària era prematura. Però llavors s’engegà un procés inexorable
que arriba fins avui. A conseqüència de la sentència del tribunal de
Slesvig-Holstein, s’ha introduït una altra idea, fins ara exclosa del règim del
discurs, que caldrà vigilar. La idea d’un possible Spanexit, o sigui, la sortida
de la legislació europea per poder ignorar la comunitària i retenir Catalunya a
qualsevol preu. Arribi o no a convertir-se en política d’estat, caldrà estar
amatent a l’evolució d’aquesta idea dins la finestra Overton espanyola.
Una estratègia relacionada amb la finestra
Overton és el ‘cop de porta al nas’. Consisteix a fer una demanda exorbitant
sabent que no té cap possibilitat de ser acceptada. La idea és estovar
l’interlocutor perquè n’accepti una de més moderada, que no hauria acceptat si
la hi haguessin presentat d’entrada. És l’estratègia del 155, amb
l’empresonament dels polítics i el desencadenament de la violència ultra.
Conscient que els catalans no acceptarien excloure l’autodeterminació de la
negociació, l’estat espanyol creà condicions inacceptables a fi de més endavant
poder fer una oferta que els catalans ‘no podrien rebutjar’: l’alliberament dels
presos després de rebaixar-los la pena o d’indultar-los, la restitució de
l’autonomia en termes si cal més restrictius que abans, la retirada de la
violència ultra; en definitiva, la ‘normalització’ que l’estat vol fer passar
per assenyada a fi que acabi cristal·litzant en una nova situació oficial.
L’estat exclou fèrriament l’autodeterminació del discurs, tractant-la no ja de
radical sinó d’impensable, de cosa de la qual no es pot ni parlar. Una negativa
tan extrema delata el desplaçament a què s’ha sotmès la finestra espanyola. Sols
cal recordar que hi hagué una època que el mateix estat assegurava que, en
absència de violència, es podia parlar de tot.
El que revela la finestra Overton són els
límits de l’opinió pública, i la manera de modificar-los tenint en compte el
factor temps. No és que una mentida repetida moltes vegades esdevingui veritat,
que també és una estratègia relacionada, sinó que un concepte reiterat acaba
essent plausible. També intel·lectualment som rutinaris, animals de costums.
Però la finestra és manipulable en totes dues direccions. El poder tampoc pot
actuar fora de la finestra Overton. Deia l’intel·lectual abolicionista Frederick
Douglas que el límit d’allò que el poble està disposat a acceptar com a raonable
és la mesura justa de la injustícia que haurà de patir. El límit de la tirania
el marca la paciència dels oprimits. Per això, la majoria que ja ha dit prou a
l’estat espanyol sols s’ampliarà a mesura que d’altres estrenyin el perímetre de
l’abús que estan disposats a suportar.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/estatocracia-i-partitocracia-en-caiguda-lliure-opinio-pep-puig/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
