traducció - translate - traducción

22.5.10

AVUI TOCA RELAT ERÒTIC

Fa una anys em vaig presentar a un concurs de narrativa eròtica amb aquest conte.
EL VIATGE
L’automòbil
Feia la patxoca d'un pura raça acabat de raspallar. Un De Dion Bouton que combinava amb elegància el verd de la vella Irlanda i el negre solemne que concordava amb la classe nobiliària dels propietaris. Els cromats proporcionaven al giny un aspecte esportiu. Als parafangs, als fars i al sostre en un voraviu discret, mentre que a l’interior de les rodes - les de recanvi encaixades a cadascun dels laterals de l’immens capó que amagava el motor de dotze cilindres – cobria la multitud de radis que s’entrellaçaven. Si hom podia emmirallar-s’hi era gràcies a la constància de Charles, el xofer, amb el cotó màgic per a metalls. A l’interior del vehicle un vidre aïllava l’estreta cabina de Charles del luxós compartiment per als passatgers, folrat amb fusta polida de banús indi, on també hi reposaven uns confortables seients de pell.

Charles
Amb el Macfarlan de xofer i les botes lluents fins a sota genoll hauria pogut passar per un príncep a l’exili, si no fos pel quasi imperceptible detall de tenir les mans lleugerament calloses degut a l’efecte de la conducció. Aquesta petita anomalia, però, desapareixia en enfundar-se els guants i, d’altra banda, era un jove de faccions ametllades i exòtiques, tan alt i ben proporcionat com fornit, dotat d’una elegància natural que sotraguejava - secretament, és clar - el capteniment de les senyoretes de bona família fins més enllà del comptat de Lancashire. Discret i fidel fins a l’avorriment, despertava la curiositat morbosa de les joves ladies, potser per una mirada tèrbola que feia pressentir nits inundades de plaers continguts i d’esvaïments humits. No calia sinó que deixés escapar alguna de les escassíssimes paraules que sorgien en comptagotes dels seus llavis ben formats, per tal que les reprimides ments victorianes esdevinguessin turmentades per un doll d’imatges obscenes que calia guardar en el record per a ocasions més propícies.

Lady Elisabeth Hanford-Lonelymoore
Era un esperit solitari i incomprès, nascut a l’avançada i per error en l’Anglaterra que discorria plàcida a cavall dels segles dinou i vint. Es reconeixia com una víctima passiva de la rígida moral imposada per l’alta societat britànica. Ben al contrari, ella era més aviat activa, cosa que l’havia dut a protagonitzar diversos escàndols d’adolescència, deixem-ho en sentimentals . Havia arribat a ser una soltera molt atractiva, l’edat de la qual era una incògnita més enllà de la família directa, tot i que - entre nosaltres - podríem establir que sobrepassava la trentena.
Els personatges masculins que la rodejaven, imbècils virtuosos tots ells, la menystenien i sovint era discretament bandejada en les festes de temporada, en les quals les millors famílies del comptat feien ostentació de les noves adquisicions pictòriques o d’orfebreria destinades a estendre llurs patrimonis i a augmentar l’enveja dels respectius cercles socials. Els més llibertins amb prou feines podien dissimular l’admiració i l’embadaliment que els provocaven els vestits atrevits o els temes de conversa de Lady Elisabeth, absolutament prohibitius per a les jovencelles de l’aristocràcia. Lady Hanford-Lonelymoore havia après molt aviat a malfiar-se dels homes. Sobretot dels de la seva mateixa classe. Entenia que si volia viure a la seva manera, no podia arribar a cap tipus d’acord amb aquella colla de somniadors d’imperis, incapaços però, de reconèixer les argúcies i falsedats amb què havien bastit una societat que impedia a dones com ella mateixa - i a alguns homes també - exposar amb naturalitat emocions i desitjos que li eren imprescindibles per a sentir-se viva.
El viatge
Aquell matí de primavera, Charles es llevà d’hora. Es vestí d’una revolada i s’empassà dret els ous amb cansalada que l’hi havia preparat la cuinera. La raó de tanta pressa no era altre que el viatge que havia de fer Lady Elisabeth a Londres i a ell li pertocava tenir llest el De Dion Bouton per a les vuit en punt  amb el braseret encès de força estona abans per temperar l’interior del vehicle .
Va posar el motor en marxa amb l’estrèpit potent i greu del motor perfectament reglat i es dedicà a treure les miques de la pols invisible que, aquí i allà, havia deixat la lona protectora del vehicle en ser retirada.
Lady Elisabeth sortí al tímid matí angles i s’aturà un moment per flairar l’aire humit per la rosada. Resultava estimulant després del rosbif  ben regat amb un Borgonya – deferència periòdica d’un admirador de la veïna França - i de la tassa de cafè negre, que tant havien escandalitzat a la cuinera.
Escoltà com s’apropava el ronc estable del motor del De Dion Bouton per, seguidament, donar pas a l’automòbil, superb i resplendent, que anà a deturar-se al seu davant. Lady Elisabeth Hanford-Lonelymoore gairebé s’emocionà al comprendre que aquell tros d’home , atractiu i distant, del qual veia només el cap a través dels vidres, havia estat esperant, amatent, just al moment en què ella sortís per tal de posar-li la portella del cotxe just al seu davant. Ho troba excitant.
-          passa tant poques vegades que un home arriba quan ha d’arribar! – va pensar mentre esbossava un lleuger somrís que li féu enrogir les galtes.
A vegades el trobava a faltar un home... un de debò, però. Que tingués cura dels seus desitjos, ni que fos amb petits detalls com aquell amb que Charles l’havia obsequiat. I no n’hi havia cap altra al seu voltant
Un pessigolleig al ventre la torbà quan el cos elegant de Charles s’inclinà lleugerament per obrir la porta del compartiment de viatgers.
-          Charles...
-          Bon dia, Lady Elisabeth. Fa un matí esplèndid – digué l’homenàs amb una lleu inclinació
-          Ben cert, Charles. Serà un viatge agradable, doncs - .
D’un salt, va pujar al cotxe amb la gràcia natural de qui ha estat ben peixada. Charles, amb recança, ajustà amb suavitat la porta del vehicle fins sentir el clic del pestell.
-          Això funciona com amb els cavalls - va pensar procurant captar una mica del rastre d’aquell perfum car i diabòlicament atractiu.
Això era tot! No tornaria a tenir-la a l’abast fins que arribessin a la St Pancras New Church British Library en ple barri elegant de Bloomsbury. Li recà no haver pogut observar-la una estona més, doncs Maggie, la cambrera que el visitava d’amagat de tant en tant, havia caigut malalta des de feia algunes setmanes.
Amb resignació abaixà la palanca del fre i posà la primera marxa. El cotxe arrencà amb la suavitat d’un cigne en desplaçar-se en un estany. Lady Elisabeth deixà caure el cap sobre el respatller del seient i, ulls clucs, s’abandonà a una somnolència agradosa que, combinada amb la barreja dolors de la fusta i el cuir, i l’escalfor que proporcionava el braseret, l’hi proporcionava una efecte de seguretat heretada, talment el paisatge verd i frondós que es contradeia amb la velocitat de l’automòbil. Sense pressa, deixà volar imatges abellides pel record tot submergint-se dolçament en una irrealitat que va créixer al seu voltant com un atordiment, fins a atrapar-la en un espiral de plaent confusió. La respiració d’Elisabeth s’accelerà lleugerament i notà una escalfor de torronet que li inundà les galtes. Amb ronseria es deixà caure en aquell estat càlid i suau que coneixia  prou bé i els símptomes del qual no podia evitar. Ni ho pretenia tampoc. Com qui inicia un ritual, es va treure el guant de la ma dreta i es repapà en el seient bla, mentre els seus ulls s’enterbolien mirant el clatell de Charles.
El matí bromós s’arrapava al paisatge solitari que travessaven rabents invitant a somniar, quan Charles va sentir un soroll lleuger. Tot i que parà atenció no encertà a saber de quin lloc provenia exactament. De sobte el soroll s’aturà. L’havia sentit realment? Restà un moment preocupat i s’implicà en un repàs mental de la revisió que havia fet al cotxe, quan, de cop i volta altra cop el soroll. Es concentrà. Era com un lleuger fregadís. Charles donà un lleuger cop de volant per comprovar que no fos algun objecte encaixat a la roda o al parafangs. El cotxe oscil·là lleugerament.
-          Què ha estat això Charles?
-          Demano excuses, Lady Elisabeth... m’havia semblat sentir Un soroll...
-          Mmmm …
Be. Amb tot semblava que el soroll havia desaparegut. Quina contrarietat de maniobra però! Potser havia espantat Lady Elisabeth? Li recava doncs era la única persona al mon per qui sentia una mica d’afecte. Al marge de Maggie, és clar. Per uns moments va tenir la temptació de recrear-se en imatges que tenia arxivades de les seves cites amb Maggie. Però no, ell podia ser senzill i de procedència humil, però home d’honor abans que res. No cauria en la infidelitat.
l altra cop el soroll. Semblava més suau, amb ritme desigual i petites interrupcions, per, tot seguit, iniciar-se de nou amb renovada fúria i delicadesa.
Charles parà l’orella. Ara s’hi afegia un petit cruixit com de roba tractada amb midó i - això era el més estrany - semblava provenir del petit auricular que el comunicava amb el compartiment on es trobava Lady Elisabeth. Com que la finestreta que separava els dos habitacles era tancada li impedia captar el soroll del tot, obligant-lo a afinar més i més l’orella.
Lady Elisabeth copsà la lleugera inclinació del cos de Charles i una esgarrifor li recorregué el cos des de les cames fins a la punta dels mugrons, endurits per l’emoció.
Passejà la llengua pels llavis cobejant-ne uns altres i, deixant que el seu cos rellisqués al seient, dugué una ma cap els pits que va prémer suaument per damunt de la roba, alhora que senti com el sexe s’humitejava sota les calcetes d’encaix.
Charles, dissimuladament, orientà el petit retrovisor cap el seient del darrera on Lady Elisabeth, pel que distingia, semblava dormir amb placidesa. Una lleugera ganyota extremadament delicada i un lleuger sobresalt a les parpelles i als llavis de la noia, van cridar l’atenció al xofer. Podia ser que la senyoreta tingués un malson? Va enfocar el retrovisor resseguint el braç dret que s’enfonsava, entre capes de roba, cap al l'entrecuix de la noia.
El braç restava quasi immòbil, però sota la roba, allí on s’entremirava la ma, un moviment suau maldava quasi imperceptiblement al ritme del fregadís i del soroll provinent de l’auricular.
L’atractiu de la mestressa i la incertesa del dubte li provocaren una morbositat fins a l’extrem d’excitar-lo. Notà el muscle del sexe com tibava incomodant-lo i alhora causant-li un intens plaer al punt més sensible.
Lady Elisabeth entreobri els ulls i s’absorbí en com Charles, del tot indiferent a la conducció de l’automòbil, s’agitava amb la ma dreta mentre encorbava l'esquena separant els ronyons del seient. Una cremor li recorregué el camí entre el sexe i les galtes. Amb un gest brusc amagà l’altra ma sota la faldilla cercant el plaer desbocat que li provocava el seu propi desig.  Amb fúria adelerada anà obrint el canal, ara completament xop, mentre l’inconscient li eixarrancava les cames. Fora de control va deixar anar un gemec curt i vellutat mentre tombava el cap duna revolada.
Charles, que no havia perdut cap detall a través del retrovisor, s’inflamà més i més. Obri els botons de la bragueta i prengué el seu sexe tibat, vermell i dur fent pujar i baixar la pell amb la mà, al mateix ritme que li marcava el so de l'auricular i la visió privilegiada. La respiració accelerada de la noia es fongué en un gemec prolongat que arrencà el seu propi plany, preludi de la satisfacció que enramparia el seu sexe.
Lady Elisabeth perdé el mon de vista quan, a l’altre canto de l’auricular, sentí l’espetec mullat del sexe de Charles, el qual imaginà congestionat mentre especulava en com seria el contacte d’aquella cremor amb la seva vagina. Una fiblada de pler intens recorregué diverses vegades el seu cos com un avis per no retardar per més temps l’orgasme. Cobejava la descàrrega més intensa i la desitjava en aquell moment.
Charles forçà al màxim el mirallet per tal de veure com la ma de la noia es movia amb vigor en el seu entrecuix, obrint i tancant les cames, mentre l’altra ma pessigava els mugrons que ara tot just s’entreveien entre la brusa i el cosset descordats.
Es masturbaven amb insolència i tant se’ls en donava l’evidència.  Millor! – pensaren els dos, sense saber-ho. Ella va retirar per uns moments la ma de sota les faldilles per mullar amb saliva la punta dels dits. Ell, ara totalment cec i lliurat a la passió, la va imitar mullant-se abundosament el sexe. Una descàrrega de pler els va fer cridar, quan un cop de volant quasi els treu del camí.
Ella, els ulls esbatanats i el cos amb tensió, remenava sota la faldilla en perfecta conjunció amb el sacseig violent de la ma i el braç de Charles. Cridaven i xisclaven com enfollits, mentre el cotxe recorria la carretera de banda a banda, ballant i cruixint, sumint-se així a l’alegria incontrolada d’aquella bacanal de sons, gestos i olors.
-          Em corro... – verbalitzaren plegats.
Per fi el senyal! Les emocions i els esdeveniments es precipitaren en una sensibilitat profunda que treballà els cossos de cap a peus, unint-los en un crit perllongat que els fongué en un calidoscopi d’olors i glopades de líquids emergents, al ritme dels batecs dels cors i els pistons del motor, alliberant l'èxtasi contingut i embriagador que els devorava. Un darrer esgarip agut i prolongat es va confondre amb els grinyols de les rodes, les quals, fora de tot control, conduïren el cotxe de gairell, marge avall, fins que un fanal el va deturar amb un estrèpit de vidres trencats i remucs panteixants de plaer.

Quan sortiren de llurs hospitals, puix eren de rangs socials diferents, es reconegueren en silenci com a complements perfectes d’aquelles fantasies somniades en nits de solitud, però també havien pres consciència que, malauradament, mai més no podrien tornar a compartir el paroxisme de l'ambigüitat i molt menys amb tant risc.

Riudebitlles, abril de 1992


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.