traducció - translate - traducción

14.8.11

LA CENSURA AL SEGLE XVI I POSTERIORS

FONT:

Fins no fa gaire anys, la censura ha tingut una importància transcendental en la vida quotidiana del nostre país. Malgrat que, actualment, la considerem un fenomen llunyà, la seva imbricació en tots els àmbits de la societat al llarg d’uns quants segles d’existència fan difícil desempallegar-se de les seves conseqüències, les quals, tot i no ser-ne conscients, malauradament continuem patint. Per copsar l’abast d’aquest fenomen cal que coneguem, mínimament, els seus mecanismes i la seva història.
A partir de la difusió de la impremta, idees i coneixements la divulgació dels quals podia no interessar gaire a les classes dirigents, es podien escampar amb molta més facilitat. Per això, ben aviat, des de principis del segle XVI –i fins a l’actualitat- es van començar a promulgar lleis amb l’objectiu de reprimir la divulgació de tot allò que no agradava a qui ostentava el poder.
Paral·lelament, va anar prenent força la figura del censor, funcionari públic amb un salari assignat i amb instruccions precises, que depenia, a cada zona dels diferents regnes de les Espanyes, generalment, d’un religiós vinculat a la Inquisició. Això ha fet creure a molta gent que la l’Església era l’única institució interessada a mantenir el sistema censor. La monarquia i l’aristocràcia també tenien els seus interessos i també van apostar fort per la censura. És molt difícil, per exemple, trobar documents d’aquells temps on es parli malament del rei, la seva família o de cap membre de la noblesa, religiosa o laica, enlloc d’Europa.
Segons un estudi del professor Antonio Rumeu de Armas, els Reis Catòlics van instituir, per primera vegada, la censura de llibres en els seus dominis per una pragmàtica signada a Toledo, el 8 de juny de 1502. I la llei definitiva, també segons Rumeu de Armas, va ser la donada per la reina Joana de Castella, a Valladolid, el 7 de setembre de 1508. En el preàmbul d’aquesta llei es disposa de forma clara que:” ningún librero ni otra persona alguna traiga ni meta en estos reinos libros de romance impresos fuera de ellos, aunque sea en los reinos de Aragón, Valencia, Cataluña y Navarra, de cualquier materia, calidad o facultad, no siendo impresos con real licencia señalada por los del Consejo, so pena de muerte y perdimiento de bienes(1).
Cal remarcar que no res no quedava exclòs de la censura “de cualquier materia, calidad o facultad” diu la llei. Calia llicència expressa no sols per imprimir, sinó també per vendre i, per tant, per posseir qualsevol llibre que no tingués llicència, i que era el Consejo del Reino de Castilla qui deia què i com es podia publicar. I la cosa no anava de broma, ja que els càstigs eren molt contundents i, tenint en compte les escasses o nul·les garanties processals de l’època, queda clar que publicar, vendre o posseir llibres no censurats era extremadament arriscat i perillós.
Els investigadors han observat que un dels temes especialment controlats per la censura era tot allò relacionat amb Amèrica. Així, Juan Friede constata el fet: “Acceptem molts manuscrits (que parlen de temes d’Amèrica del segle XVI) com originals sense sospitar que, de vegades, es tracta només de les còpies fetes en net de versions primitives, després de que aquestes fossin censurades, còpies en què van desaparèixer naturalment les parts ratllades, esmenades, retallades o arranjades per la censura ” (2). Com veurem, els efectes de l’acció censora es fan notar molt pel que fa a la documentació i a les cròniques sobre la conquesta i colonització de les Canàries així com sobre la conquesta i colonització d’Amèrica, en què l’absència i les contradiccions de la informació escrita són veritablement molt notòries.
La repressió censora es va anar enfortint a mesura que passava el temps. Així ho confirma Carmen de Mora tot parlant d’un anomenat Castañeda, suposat autor del llibre que explica l’expedició de Francisco o Juan Vázquez o Hernández Coronado (que com es veu hagués pogut tenir quatre noms diferents alhora) al sud-oest dels actuals Estats Units a mitjans del segle XVI (3): “A la primera meitat del segle XVI, amb Felip II, van augmentar les mesures de control, i ja per a la data en què Castañeda va escriure la seva narració existia la reial Cèdula de 21 de setembre de 1556, on es prohibia la impressió de llibres que tractessin sobre Amèrica sense llicència especial del Consejo”. Aquestes lleis van estar en vigor fins ben entrat el segle XIX.
En efecte, és conegut com el 1571, Felip II de Castella va manar que els escrits i documents relacionats amb Amèrica, publicats o no, s’apleguessin tots a El Escorial sota la custòdia del censor del Consejo de Castilla, Juan López de Velasco, autor de la “correcció” del Lazarillo de Tormes entre d’altres.
És sabut que aquesta confiscació documental va arribar a afectar la documentació privada de persones i famílies. A tall d’exemple, es pot parlar del cas de l’anomenat Francisco López de Gómara, secretari i confessor d’Hernán Cortés, a qui, per cert, li van prohibir la publicació de la seva Historia de la conquista de México per Reial Cèdula de 17 de desembre de 1553 (4). I per manament legal de 26 de setembre de 1572, uns sis anys després de la seva mort, s’ordenava la recollida de tots els seus papers referents a Índies que estiguessin en mans dels seus hereus (5).
Els investigadors no s’acaben d’explicar el per què de tant control pel que fa als temes relacionats amb Amèrica i que es van estendre també a les Canàries. Les explicacions de què es volien amagar conductes deshonestes o poc honorables dels espanyols, o especials conductes sexuals dels pobles indis, no acaben de convèncer, ja que ambdós fenòmens van ser divulgats i coneguts des del primer moment.
L’autèntica raó va ser la d’amagar la veritable personalitat dels protagonistes de la conquesta d’Amèrica i de les Canàries i de les relacions familiars existents entre ells. Així, en l’exemple esmentat uns paràgrafs més amunt quan se’ns parla d’un anomenat Pedro Castañeda Nájera, Carmen de Mora reconeix que no se sap res segur sobre la identitat de l’autor. El seu lloc de naixement i la seva arribada a Amèrica són pura especulació (6). És un exemple significatiu del que passa amb la documentació que ens ha arribat sobre aquestes empreses de conquesta i colonització.
Això es repeteix en el cas de molts conqueridors i colonitzadors d’Amèrica, on la majoria de vegades les contradiccions, les confusions i les ocultacions són el més habitual i s’arriben a elaborar, sovint, històries impossibles. Es veu, especialment, respecte a la identitat de les persones i la relació entre elles, així com la seva família d’origen, la seva condició social o el lloc de naixement, explicant malament o no explicant el perquè d’unes bones o males relacions o aliances entre uns i altres.
El mètode de treball dels censors era extraordinàriament rigorós: el censor repassava el llibre pàgina per pàgina i, un cop repassada, cada pàgina era signada per ell. Un cop imprès el llibre, el censor el tornava a repassar i només després, si al censor li semblava correcte, es podia posar el llibre a la venda. Els llibreters havien de tenir una llista de quin llibre venien i a qui, perquè si el Consejo, malgrat haver-lo prèviament aprovat, decidia retirar algun llibre de circulació, l’operació es pogués fer amb eficàcia i rapidesa. De tant en tant, es feien pregons públics en què s’instava a qualsevol propietari de determinat(s) llibre(s) a dur-los a un lloc determinat, per procedir a la seva destrucció. Ja hem vist quines eren les conseqüències per als infractors.
Una paròdia d’aquest procés es pot veure en el capítol VI de la primera part del Quixot, on es descriuen un clergue i un llicenciat seleccionant els llibres d’una biblioteca tot i decidint quins van a la foguera i quins no.
(1) Joan Reglà, Bandolers, pirates i hugonots. Barcelona, 1969, pàg.. 193.
(2) Juan Friede, “La censura española del siglo XVI y los libros de historia de América”,Revista de historia de América. nº 47: Mèxic, juny de 1959, pàg. 45.
(3) Carmen de Mora en el pròleg de Las Siete Ciudades de Cíbola. Sevilla, 1992, pàg 45.
(4) Francisco López de Gómara, Historia de la conquista de México. México, 1988, pròleg, p. XLVII i XLVIII.
(5) Gómara, op. cit., pròleg, p. XIV.
(6) Carmen de Mora en el pròleg de Las Siete Ciudades de Cíbola. Sevilla, 1992, pàg 45.
Carles Camp
1 d'agost de 2011

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.