traducció - translate - traducción

18.9.11

Ferran II, rei de les Canàries


  
La historiografia oficial ens diu que va ser el regne de Castella qui, al llarg del segle XV, va dur a terme la conquesta de les illes Canàries, suplantant mallorquins i catalans que l’havien colonitzada el segle anterior. Segons aquesta versió, el francès Jean de Béthencourt hauria iniciat la conquesta per a Castella, després de l’expulsió dels catalans de l’arxipèlag com a conseqüència d’una revolta indígena.

El convenciment del protagonisme castellà és tan absolut que passen per alt alguns fets determinants que contradiuen la versió castellana de la conquesta canària.

Un d’ells, és l’anomenada carta Carta de Calataiud, signada el 30 de maig de 1481, en virtut de la qual un rei canari, Thenesor Semidan, batejat com a Fernando Guanarteme, entregava les illes a Ferran i se’n declarava súbdit i servidor.

El pacte, però, no va ser acceptat per molts dels reis guantxes que van oposar una dura resistència a la conquesta definitiva, que tan sols arribaria quinze anys després i encara hauria de trigar quinze anys de guerres successives.

El que voldria destacar, però, és el fet que aquest document, com molts d’altres que tenen a veure amb les Canàries i, posteriorment, amb Amèrica NOMÉS duia la firma de Ferran II, comte de Barcelona i rei d’Aragó, no pas la de la reina Isabel de Castella. Si la conquesta canària va ser només castellana, com és que aquesta Carta de Calataiud no du la firma de la reina de Castella?

Convé recordar que, en virtut dels capítols matrimonials entre Ferran i Isabel, signats a Cervera l’any 1469, la veritable sobirana de Castella seria Isabel. En canvi, només seria comtessa consort de Barcelona i reina consort d’Aragó i de la resta de regnes de la corona Catalana, sense cap paper efectiu de govern. Ferran seria rei de Castella, amb el nom de Ferran V de Castella, com a marit legítim d’Isabel (la qual cosa volia dir que si moria Isabel ell deixava de ser rei de Castella automàticament). Sense el consentiment i el permís d’Isabel, “Ferran no firmaria cap ordre, provisió o pragmàtica, i ni tan sols podria abandonar Castella ni treure’n els fills quan en tingués”.[1]

Per tant, en qualsevol document oficial que involucrés el regne de Castella, tot i que aparegués la signatura de Ferran, la signatura de la seva única i veritable sobirana seria requisit IMPRESCINDIBLE. En conseqüència, com haurem d’entendre un document en què el protagonisme exclusiu correspon a Ferran, l’any 1481, és a dir, dos anys després d’haver assumit plenament i exclusiva la sobirania dels regnes de la corona catalana?

Ras i curt, el pacte d’entrega i submissió del rei canari Thenesor Semidan el va signar amb Catalunya, ja que l’altre part era Ferran II, comte de Barcelona i rei d’Aragó.

Els historiadors oficials, generalment, obvien aquesta evidència o, en el millor dels casos, substitueixen Castella per “els regnes de les Espanyes” quan els seus escrúpols professionals els impedeixen faltar absolutament a la veritat, però no els infonen prou coratge per desemmascarar l’engany de la censura.


Carles Camp
1/07/2011


[1] Ernest Berenguer Ferran el Catòlic. Barcelona, 1999. Pàg. 71

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.