traducció - translate - traducción

12.9.12

AVUI, JA ÉS DEMÀ I NO PODEM MORIR D'ÈXIT. #11s2012

Preneu un diccionari entre les vostres mans. Seleccioneu els adjectius. Tots. Separeu-ne els que adjectiven positivament i passeu-los a un paper. Podeu separar-los per comes o només escollir-ne un, el que més us plagui. A continuació, aquest, o bé tots si és el cas, els podeu posar a continuació de la jornada de l'11 de setembre de 2012. I fareu curt.

A partir d'aquest dia ja som un territori independent. Només falten els tràmits. Ahir es va visualitzar el que jo somiava o intuïa quan fa poc més de sis mesos afirmava que els partits polítics no hi tenien res a dir i massa a fer, que el poble els passaria per sobre com un tsunami. I així ha sigut. La marea d'estelades, la cara d'orgull, de satisfacció, de convenciment de les persones. Ja no res serà igual. I si ho torna a ser, és que ens ho mereixem.

No tinc gaires coses més a dir, ja que les que em venen al cap, en el fons, no són més que cofoisme, i ara mateix em sembla el menys recomanable.

Només dos apunts abans de cedir el post a l'article que segueix i que em sembla un bon començament d'això nou que estem vivint. I ho estem vivint tu i jo, nosaltres, i és per a nosaltres, i és, sobretot, per a altres que vindran al nostre darrere, continuant, lliures de nou, els anhels de tantes generacions que ens han precedit en la lluita.

I aquest és el primer apunt. Des de la darrera entonació de Els Segadors, sí, jo el que no li agraden himnes ni banderes; des del darrer càntic a cor amb milers de veus, no puc treure'm del cap la imatge del meu germà, en Xavier Romeu, integrant del PSAN dels anys 70, i que va morir en accident l'any 1983. Disculpeu aquest toc tant personal, però no he pogut apartar la idea que avui també ha estat una fita històrica gràcies a ell i a tantes persones que com ell han picat pedra en temps difícils.

L'altre apunt fa referència a la resta de territoris, al conjunt dels Països Catalans. Han vingut, han compartit amb nosaltres aquesta victòria, i l'han fet seva amb generositat i penso que sense ells no res no tindrà sentit. Compartim una mateixa cultura, una mateixa llengua, una mateixa pàtria. No podem des del Principat, amagar més temps el cap sota l'ala. La independència vindrà per a tothom i per a tots els territoris, o no vindrà. I no vindrà, perquè només la independència d'un dels territoris - i fixeu-vos-hi bé que no dic tant sols del territori  convertiria aquest primer pas en derrota. Una independència tant sols del Principat, tot i  admetre evolucions diferents per als altres territoris doncs han de trobar i fer el seu propi camí, això es convertiria en una nova derrota de Catalunya i una victòria per l'enemic comú, també, que sempre ha trobat la seva força en la divisió, l'aïllament i la confrontació entre els territoris germans. El Principat aïllat no tindrà prou força i deixaria a la boca dels vampirs els altres territoris sense cap defensa. Els Països Catalans per contra, treballant junts, poden liderar l'autèntica construcció de l'Europa dels Pobles. L'Europa perduda a mans dels Borbons i que s'enfonsà amb la Catalunya de l'època durant els anys 1707 amb l'Aragó i el Regne de València, el 1714 amb Barcelona i el 1715 amb el Regne de Mallorca.
Està a les nostres mans: avui ja és demà, i no ens podem permetre morir d'èxit.
Enhorabona a tothom i Visca Catalunya i els Països Catalans.
A la Magda,  Vilanova 11/12 de setembre de 2012

L'endemà del dia D

L'especialista en dret internacional Albert Pont dóna claus a ‘Delenda est Hispania' sobre els passos a seguir l'endemà de proclamar l'Estat propi

Els actius de l'Estat espanyol al territori passarien al català, i es constituiria una conferència internacional per repartir el deute

El procés podria comportar fins i tot la dissolució d'Espanya



Albert Pont, amb el seu llibre “Delenda est Hispania”, dijous passat a la redacció d'El Punt Avui Foto: Ò.P.J.
1
Mentre l'Estat espanyolno reconegués el català no li podria endossar la seva part del deute
Com s'ha de concretar la independència de Catalunya? I l'endemà, què passarà? Quins mecanismes s'activarien? Vista l'actual onada sobiranista, i probablement més encara a partir de la gran marxa de dimarts, preguntes que fins fa poc entraven en el terreny de la política-ficció cada cop se les plantegen més catalans. És clar que, com ha advertit el mateix president Mas aquesta setmana, arribat el cas no serà un procés gens fàcil, i hi haurà molts entrebancs a superar i qüestions per aclarir. Qüestions a les quals el Cercle Català de Negocis (CCN) s'ha intentat avançar amb la imminent publicació de l'estudi Delenda est Hispania, obra de l'especialista en dret internacional Albert Pont.
Són molts els interrogants als quals el llibre intenta donar resposta, o com a mínim oferir orientació. D'entrada, Pont explica que el dret internacional, que preval sobre la legislació de l'estat matriu en cas de secessió, no preveu una única via per iniciar el procés, tot i que sí que fixa dos mínims a complir: legitimitat històrica i democràtica. “És a dir, que en algun moment hi han d'intervenir les urnes”, aclareix, sigui a través d'un referèndum d'autodeterminació, sigui per aprovar la Constitució del nou estat que hagi declarat el Parlament. Fins i tot per empènyer-lo a fer-ho, el jurista preveu la fórmula que els ajuntaments convoquin consultes oficials i que, si guanya el , facin les seves declaracions d'independència per instar llavors el Parlament a iniciar un procés constituent per dotar-se d'una carta magna catalana.
16.500 milions per començar
És obvi que no són temes gens menors, però en tot cas no són el principal objecte de l'estudi. Aquí el quid és, com en qualsevol parella que es divorcia, com es reparteixen els béns i inicien la nova vida separats. D'entrada, emparant-se en casos previs i càlculs de la mateixa Generalitat, s'obriria un període de transició d'un trimestre en què es necessitarien uns 5.500 milions mensuals bàsicament per pagar la despesa corrent: nòmines, pensions i prestacions. “A partir del quart mes la maquinària recaptatòria ja funcionaria normalment, però entretant caldria assegurar liquiditat, recorrent en part al deute”, apunta Pont. Un deute, això sí, que s'avalaria fàcilment amb béns propis, perquè la legislació internacional preveu que tots els actius físics que l'Estat espanyol té a Catalunya (edificis, carreteres, vies, aeroports, espai radioelèctric, etc.) passarien a l'Estat català sense cap contraprestació.
Taula multilateral pel deute
En paral·lel, caldria constituir una conferència multilateral per repartir el deute de l'Estat espanyol, amb representació espanyola, catalana (i basca si agafessin el mateix camí) i un “mediador internacional”, que podria ser la mateixa Unió Europea o un delegat dels principals creditors, com ara fins i tot l'FMI. “Segons la legislació és impossible que sigui un procés bilateral”, deixa clar Pont. Llavors dependrà de les converses, si bé el llibre suggereix quins serien els escenaris raonables. D'entrada, a més dels 42.000 milions que ja arrossega ara la Generalitat, Catalunya hauria d'assumir el 100% del deute generat per inversions de l'Estat al territori (per exemple, per la T1 del Prat), i el 0% del generat a fora, així com entre un 16% i un 19% (segons si es pondera per pes de la població o del PIB) del deute no territorialitzable. És a dir, d'inversions i despeses en afers estrangers, defensa, casa reial... “És clar que, a canvi d'assumir-lo, també haurien de donar-nos la quantitat proporcional d'aquests actius”, recorda Pont. Per exemple, una colla d'ambaixades, o fins i tot avions militars.
L'estudi també reconeix que la comunitat internacional podria rebutjar aquest tracte en veure “que no cobraria mai la part espanyola”. Aleshores, segons Pont, Catalunya podria negociar quedar-se una part del deute generat per inversions en altres territoris, en el que es podria interpretar com un darrer gest de solidaritat o, simplement, com la “compra de la independència”. Això sí, a canvi d'assumir o gestionar recursos que serien espanyols, com per exemple fins i tot l'aeroport de Barajas.
En tot cas, creu que l'Estat català té trumfos per negociar, ja que també podria reclamar la part proporcional de les multinacionals espanyoles privatitzades en els darrers anys, incorporant-se al seu accionariat sota l'amenaça de nacionalitzar serveis com ara la xarxa elèctrica, la telefònica o la de gas. “Tenim molta artilleriai al final es tracta de negociar”, apunta Pont, que recorda un altre punt que seria clau: l'Estat espanyol s'hauria de quedar tot el seu deute actual mentre no reconegués l'Estat català, i el mateix passaria amb els creditors internacionals.
Dissolució d'Espanya?
El llibre planteja un altre interrogant encara més inquietant per a Espanya: la seva possible dissolució. “D'entrada, no hauria de ser així pel pes demogràfic i econòmic de Catalunya, però l'Estat espanyol es va conformar el 1716 amb el Decret de Nova Planta i l'annexió del Regne de Catalunya i Aragó al de Castella, i en conseqüència ara es dissoldria”, explica Pont. I arribats aquí, segons ell, la mateixa voluntat espanyola d'aigualir les aspiracions catalanes i basques amb la conformació de l'estat de les autonomies se li podria girar en contra. “Igual que va fer Rússia amb la Unió Soviètica, un territori es pot reclamar hereu de l'estat matriu, però en aquest cas hi ha disset autonomies d'idèntic estatus jurídic a Catalunya, i cap d'elles, ni tan sols Madrid, té prou pes sola per poder-se considerar successora; s'haurien de federar, però la mateixa Constitució ho impedeix!”, constata l'autor. “Catalunya podria impugnar que Madrid fos la continuadora d'Espanya, o l'ús d'aquest nom fins i tot”, constata. I és que Espanya pot posar moltes traves polítiques i econòmiques a un estat català... “Però nosaltres també a ells.”

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.