traducció - translate - traducción

1.9.12

CAPÍTOL 6: CATALUNYA RENEIX

Font: http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c6.htm
Sota els regnats dels diferents reis borbons, Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788), tot el país va començar a treballar en la seva reconstitució econòmica. En aquesta tasca la burgesia i la menestralia van tenir un paper molt important. La concessió que Carles III va fer a Barcelona i altres ports catalans, l’any 1778 de comerciar directament amb Amèrica, va fer que milers de catalans marxessin cap al continent americà, quedant-s'hi definitivament alguns, retornant al cap d’uns anys i amb tota la seva fortuna els altres. D’altra banda la cultura va rebre impuls amb la fundació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona 1729), de la de les Ciències Naturals i Arts (Barcelona 1770) i de la Medicina Pràctica (Barcelona 1786). En la mateixa universitat de Cervera, malgrat els seus orígens de venjança i càstig, fou un lloc de naixent il·lustració a Catalunya.

Ex-libris de la Societat Maonesa de Cultura
A Menorca, sota l’ocupació anglesa, cal dir que amb la difusió de l’ensenyament primari, el català va ser la llengua de l’escola. L’any 1778 es funda la “Societat Maonesa de Cultura”, on és té un claríssim sentit de la unitat idiomàtica de tots els Països Catalans. Entre els anys 1763 i 1781, molts menorquins es van establir a la península de la Florida - llavors sota dominació anglesa -, bàsicament a la ciutat de Sant Agustí, i durant més d’un segle van mantenir-hi la llengua.

El segle XVIII es caracteritzà, però per la decadència política i econòmica de les terres catalanes del nord, més enllà dels Pirineus. No tingué més història pròpia i la seva economia només fou de supervivència. Les relacions amb el Principat foren difícils i gairebé només en forma de contraban, mentre que les relacions amb el Llenguadoc es veieren reduïdes al mínim a causa de l'existència de fronteres econòmiques interiors del reialme de França. A més, el país sofrí unes greus inundacions en el decurs del segle i una desforestació excessiva. Només hi hagué un intent per incrementar les produccions destinades al mercat: la de la vinya i les oliveres. Però era un mal moment, perquè aquestes produccions conegueren a final de segle una crisi general i una gran davallada de preus. La indústria i el comerç eren gairebé inexistents.

Quan esclatà la revolució francesa, l’any 1789, es produí un gran moviment d'entusiasme, per tota la Catalunya Nord, però la decepció, va ser molt ràpida. Malgrat que els seus ideals foren de llibertat, igualtat i fraternitat, les comarques del nord, foren considerades territori francès i calia assimilar aquells “pagesos” que parlaven una llengua “patois”. El jacobinisme començava a arrelar entre les autoritats franceses. Només la burgesia benestant i afrancesada s'hi sentia bé i s'aprofità de la revolució, mentre l’aristocràcia continuava identificada amb els borbons.
Un decret de l'Assemblea nacional del 15 de gener del 1790 decidí la creació de 83 divisions administratives a França: els departaments. La província de Rosselló amb un afegitó llenguadocià, la regió de Sant Pau de Fenollet, esdevingué el departament dels Pirineus Orientals, dividit entre tres districtes: Perpinyà, Prada i Ceret i un cert nombre de municipis. Tots els càrrecs restaren a les mans dels mateixos burgesos.
Quan el 1791 s'establí una duana permanent a la ratlla del Pirineu, el fet donà lloc a un seguit d'incidents, i revoltes perquè això confirmava l'existència de la frontera. L'any 1794, els revolucionaris francesos consideraren les llengües no franceses com un atemptat contrat la unitat de la nació. Es proclama la necessitat d'instal.lar un mestre de francès a cada municipi de Catalunya nord.

L’any 1793 i sota el regnat de Carles IV d’Espanya, s’inicia un nou conflicte bèl·lic amb França, conegut com la Guerra Gran. El fet que l’allistament fos de caire voluntari, va augmentà la popularitat de la lluita. 800 voluntaris catalans, van alliberar el Conflent i el Rosselló a l’abril de 1793, i el record de la reunificació amb la Catalunya Nord es va veure com una realitat. Però el govern de Madrid va preferir col·laborar amb els monàrquics francesos i en l’enderrocament de la República que no pas ajudar als catalans, i la reacció francesa va permetre l’ocupació de totes les comarques del Pirineu.
A principis de 1794 davant el perill francès es va crear una Junta de diputats dels corregiments catalans, que intentà convertir-se en Junta de Govern del Principat, però els militars espanyols s’hi van oposar. A Girona 20.000 miquelets voluntaris i amb la creació a València dels voluntaris honrats, va ser possible aturar la invasió francesa. L’agost de 1795 es signà la pau tornant a les fronteres anteriors.
Al cap de pocs anys, però els francesos tornaran a ocupar tot el país. Sota el pretext de l’ocupació de Portugal, Napoléo ensarronà a la monarquia espanyola, i a principis de 1808, l’exèrcit francès tornava a entrar en territori català. Quan van arribar a Barcelona es van apoderar per sorpresa del castell de Montjuïc. Però les noves mesures franceses van provocar malestar i indignació entre el poble, i el 23 de maig esclaten les primeres revoltes contra els francesos a València i Lleida. A començaments de juny, la revolta s’estengué per tots els racons del país. Es crearen Juntes de Defensa que van organitzar la resistència. L’exèrcit francès sortí de Barcelona per aturar la revolta, però el 6 de juny, quan es trobaven a la collada del Bruc, i a l'inici del combat, gràcies al repic d’un jove timbaler (segons la llegenda) els napolèonics van fugir cames ajudeu-me en pensar-se que se’ls tirava a sobre un gran exèrcit. Paral·lelament van arribar ajudes de les Balears, on gràcies a la flota anglesa, no s'hi havia produït la invasió francesa.
La rendició de Girona
A Menorca, però, durant l’any 1810 va esclatar una important revolta popular contra la pressió fiscal i les quintes.
A la resta del país, els francesos van mantenir el seu predomini i en poc més d’un any van conquerir importants ciutats. Girona caigué el desembre de 1809 després d’un heroic setge de set mesos. Durant el domini francès es va declarar oficial la llengua catalana i s’inicià una política beneficiosa, però Catalunya va mostrar-se resistent a Napoleó. El Principat fou annexionat a l’Imperi francès el gener de 1812, al mateix temps que València fou ocupada pels francesos, on s’establí una administració modèlica. Per l’agost de 1812 forces anglo-sicilianes van desembarcar a Alacant i la fugida dels afrancesats deixà el front valencià lliure. Els francesos van evacuar València, es van arreplegar a Lleida i es va establir una línia fortificada arran del Llobregat. Els esdeveniments internacionals van obligar als francesos a signar l’abril de 1814, un armistici que va permetre la retirada del seu exèrcit del territori català, que encara controlava Barcelona i la seva rodalia. Pel maig, ja no quedava cap soldat francès en les contrades catalanes a partir del sud dels Pirineus.

La tornada dels borbons, en la persona de Ferran VII l’any 1814, va comportar lluites sagnants al nostre país entre els partidaris de les noves mesures liberals i els absolutistes, aquells que volien tornar a la situació anterior a la Guerra del Francès. En termes generals, les principals ciutats i el litoral són liberals, mentre que a les zones muntanyoses i al camp, són més tradicionalistes. Amb Ferran de Borbó va tornar una política absolutista molt dura. La inquisició i els privilegis senyorials van ser restablerts. Entre 1821 i 1823, guerrillers reialistes es van enfronta als liberals, i a la Seu d’Urgell, fins i tot, instal·len una regència absolutista. El 1823, l'exèrcit francès intervingué a Espanya contra el pronunciament liberal de Riego i les autoritats franceses, es queixaren de la manca de cooperació dels catalans del Nord, fins i tot alguns van ser tancats al Castellet i processats a Perpinyà.
A Mallorca i Menorca, a partir de 1828, gràcies al comerç intens amb les Antilles i la desamortització agrària, comença una petita revolució ecònomica que afecta a tots els sectors agràris i a la indústria del calçat.
En canvi, Eivissa i Formentera, han de continuar visquent de les salines i la pesca.

Vila-real Davant la Guerra dels Matiners
L’any 1833 puja al poder Isabel II de borbó, filla de Ferran VII i el seu període es caracteritza, perquè una facció borbònica, encara més partidària d’aplicar al màxim l’absolutisme i el catolicisme, agrupada en l’entorn del germà de Ferran VII, Carles, van generar una sèrie de revoltes i guerres carlines. Entre l’abril i setembre de 1827, es produeix al Principat l’alçament dels “malcontents”. Entre el setembre de 1833 i l’agost de 1839, tingué lloc la Primera Guerra Carlina i al nostre país tingué com escenari el Principat i el País Valencià. La segona guerra, coneguda com la Guerra dels Matiners, esdevingué entre setembre de 1846 i maig de 1849 i fou més una revolta contra el govern que no pas una guerra i afecta sobretot el Principat, i la tercera guerra fou entre l’abril de 1872 i el febrer de 1876; l’escenari fou el Principat i el nord del País Valencià, i novament, com en les altres dues guerres, els carlins va ser derrotats estrepitosament.

Els esdeveniments entre monàrquics i republicans a França, amb continus canvis de govern, va incidir en la Catalunya Nord. Els seus habitants, es van dividir entre els legitimistes o carlins, partidaris dels Borbons, i els republicans. Els legitimistes, nombrosos al Vallespir, al Conflent i a la Cerdanya, eren majoritàriament camperols recolzats pel baix clergat. Tenien moltes relacions, és clar, amb el moviment carlí de la Península Ibèrica. El partit republicà, en canvi, era notable sobretot a Perpinyà, on integrava part de la burgesia, menestrals i obrers, amb uns quants jornalers agrícoles de les rodalies.
A la resta del país, també arriben les idees republicanes, que es configuren com el gran moviment que aglutina els nous sectors que surten dels nuclis urbans industrials que s’estan construint. Aquest republicanisme, té essències federals i també relacions amb les idees que arriben d’Europa sobre el socialisme utòpic. Així esclaten diverses revoltes i bullangues com la crema de convents i esglésies que es van patir l’any 1835, la insurrecció de Barcelona contra el general Espartero o la revolta de la Jamància, el setembre de 1843. Una altra revolta, contra el govern, coneguda com La Gloriosa, esclata el 29 de setembre de 1868, on el poble català crema els retrats de Felip V i d’Isabel II.

Paral·lelament a tot el país, fruit del procés de la industrialització, sobretot per l’arribada del vapor, sorgeix una nova classe social, el proletariat, el qual lliura la seva força de treball als empresaris a canvi d’un sou. En els anys inicials de la industrialització, les condicions de vida i de treball eren força penoses i indignes. Els treballadors no tenien cap mena de drets, ni pensions, ni subsidis, ni reglamentacions ni en higiene ni en seguretat. Davant d’aquesta realitat es van crear societats d’ajudes mútues entre els obrers, les quals proporcionaven assistència als seus membres en cas de necessitat. La primera va ser l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, l’any 1840. Les associacions obreres també comencen a estendre i l’any 1855, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, va convocar la primera vaga general en defensa del dret d’associació, la limitació de la jornada laboral i d’altres reivindicacions laborals.
Tot i el desenvolupament d’un proletari urbà, a moltes zones del país, les agitacions camperoles també van ser molt importants. Així l’any 1878 l’Horta de València es va aixecar contra les rendes de la burgesia de la ciutat. També pel que fa al camp català, l’aparició de la fil·loxera, un insecte que destruïa les vinyes, va provocar la caiguda de la producció, la ruïna de moltes famílies i el despoblament de les comarques més directament afectades. Al País Valencià, però el fenomen de la fil·loxera arribà molt més tardanament i es pogueren mantenir les exportacions. A la Catalunya Nord, el vi va esdevenir el primer producte d’aquelles terres, i d’una agricultura autàrquica es passà a una vitivicultura d’exportació cap al nord que accentuà considerablement la francesització lingüística i política.

El fracàs de la monarquia espanyola porta a la proclamació de la República al febrer de 1873. Els dos primers presidents de la Primera República foren els catalans Estanislau Figueres i Francesc Pi i Maragall, fet que indica la importància del republicanisme català.
Aquest darrer terç del segle XIX, també van ser d’una gran reivindicació i conflictivitat obrera, impulsada per diverses organitzacions obreres, moltes d’elles, aplegades a l’Associació Internacional de Treballadors, fundada l’any 1870 a Barcelona. La seu estatal de l’AIT va estar a València i Alcoi, i en aquesta vila hi hagué una important insurrecció cantonalista l’estiu de 1873. Les societats obreres s’anaven emmarquen dins les diferents idees dels obrers mundials: marxisme, bakunisme, socialisme utòpic... A més, els obrers catalans també es van manifestar radicalment antimilitaristes i no volien participar en els diferents guerres que patia l’exèrcit espanyol. Així podem destacar-ne les importants revoltes contra les quintes a la vila de Gràcia l’any 1870 o a Mallorca l’any 1873.
Gravat de la Revolta de Quintes davant la Espanya Industrial
A la Catalunya Nord, durant el març de 1871 es produí una temptativa de comuna perpinyanesa que fou ràpidament reprimida per l’exèrcit francès. També, s'obrí a Perpinyà la Borsa de Treball del 1894 i tingueren lloc les primeres vagues dels obrers agrícoles (Vilanova de la Ribera, 1896; Cabestany, 1897). La crisi vitícola dels darrers anys del segle XIX intensificà les lluites socials i també enfortí les posicions de les esquerres.

Però un dels fets més importants d’aquest segle va ser que mentre prosseguia l’ocupació espanyola, els catalans mantenien de manera instintiva l'amor a la vella pàtria perduda. S’havia iniciat el camí del recobrament nacional. El pla de Castella de matar la consciència nacional catalana havia fracassat. En aquest ressorgiment hi tingueren una actuació molt important els nostres poetes, artistes i escriptors. Fou el que s’anomenà La Renaixença, que fou un moviment per a la recuperació de la llengua i la literatura catalana. Fou un moment en què aparegueren unes veus aïllades que usaven el català per a tot, i que reclamaven els drets d’aquesta llengua; es buscava una recuperació de l’entitat pròpia. Però no s’ha de confondre la recuperació de la literatura amb la recuperació de la llengua. Les classes populars l’havien conservada incontaminada, viva i rica.
La Pàtria
L’arrencada i expansió de la Renaixença comença amb una sèrie de fets anteriors com són la renovació de l’Acadèmia de Bones Lletres, la restauració de la Universitat de Barcelona, la fundació de l’Ateneu Barcelonès i d’Ateneus Obrers arreu del país i sobretot la restauració dels Jocs Florals, l’any 1859. Aquesta preocupació per la recuperació de la cultura catalana es veu reflectida en alguns poemes, com l’oda a la Pàtria de B. Aribau o Lo somni de V. Salvà i en la creació d’alguns diccionaris: Diccionario-catalán-castellano-latin, Ensayo de diccionario valenciano-castellano. Al Principat el moviment de la Renaixença es vertebrà en nuclis universitaris, passant pels cors de Clavé fins a trobar gran figures provinents de la burgesia local. Al País Valencià sorgí del nucli de les Escoles Pies, i a les Illes sota la influència de Marià Aguiló, on hi havia una clara consciència idiomàtica.
Les obres i opinions que es van produir aquells anys, van desvetllar l’ànima nacional catalana, somorta fins aquells moments. A les Illes, es fundaren moltes revistes literàries i el moviment romàntic participà en els Jocs Florals de Barcelona.

A la Catalunya Nord la renaixença es formalitzà entorn a Josep Bonafont i Albert Saisset i permeté festes literàries a Banyuls de la Marenda. Com a colofó a aquesta brillant etapa político-literària, que afectà tot el país, es normalitzen i s’unifiquen les normes gramaticals del nostre idioma, l’obra magna de Pompeu Fabra i Poch, a principis de 1891.
Però la Renaixença no afecta només a la literatura, sinó a més camps, sobretot pel que fa a l’artístic. En la pintura el realisme i el naturalisme és la tendència dels pintors catalans: Fortuny, Vayreda, Cases, Sorolla.... En l’escultura on el reconeixement és mundial d’artistes com Benlliure, Llimona, Clara, Maillol... En l’arquitectura, on el modernisme, estil clarament català, alçà quasi a la divinitat a Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch... I en la música, les societats corals, impulsades per Anselm Clavé, van ser molt importants en la formació cultural i nacional de les classes treballadores. O un altre fet indestriable fou la pràctica de l’excursionisme com una manera de descobrir, de recuperar l’estimat país.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.