traducció - translate - traducción

8.9.12

CAPÍTOL 13 (últim): VENIM D'UN SILENCI ANTIC I MOLT LLARG

Font: http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c13.htm i http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c14.htm

A mesura que els feixistes anaven avançant i cada poble i territori català era ocupat, un règim brutal d’ocupació i terror espanyolista s’instal·lava suprimint totes les llibertats. A tot el país s’imposà una terrible política repressiva, venjativa i anticatalana i milers de vençuts foren tancats en presons i camps de concentració, i de seguida començaren les execucions.
Entre 1938 i 1953, als Països Catalans 95.000 ciutadans van ser jutjats per consells de guerra sota acusacions de caire polític, foren executades unes 12.000 persones i unes 190.000 es van veure obligades a exiliar-se. Tota una generació perduda...

També durant aquells anys, al voltant de 150.000 catalans, van ser empresonats en camps de concentració o presons, sovint improvisades. Tot català, pel sol fet de ser-ho, estava sota sospita, suspecte de ser empresonat o depurat.
Una vegada en el poder, el dictador Franco i el seu govern feixista van prendre, entre d’altres, les següents mesures: proclamà el dret de conquesta militar del Principat de Catalunya, així que les seves tropes d’ocupació entraren en el territori; abolí l’autonomia del Principat de Catalunya i totes les institucions de la Catalunya autònoma, inclòs el Parlament. Suprimí tots els organismes municipals elegits pel poble i ofegà tota manifestació democràtica. Prohibí l’ús públic i oficial de la nostra llengua i privà l’ensenyament del català a l’escola, a tots els centres d’educació i imposà com a única llengua l’espanyol. Dividí el país en províncies i regions espanyoles. Destruí i perseguí les institucions culturals, privant la recerca i l’estudi del patrimoni cultural. Prohibí la bandera catalana i els himnes nacionals. Suprimí en bloc tota la premsa catalana. Privà o dificultà durant molts anys tota publicació escrita en llengua catalana.
Va fer enderrocar monuments dedicats a catalans il·lustres.

Franco, imposà arreu dels territoris, contingents considerables de l’exèrcit i de la policia per sotmetre i atemorir el poble. Imposà governadors, jutges, funcionaris de tota mena, policies, i bisbes espanyols. Prohibí i féu confiscar les propietats de partits polítics, sindicats, entitats i també d'aquelles persones considerades desafectes al règim. Deixà a la classe treballadora sense cap dret, ni de sindicació, ni de vaga. A més va obligar a tothom a afiliar-se al nou sindicat feixista. Negà al nostre poble, els més elementals drets humans i les llibertats democràtiques. Féu detenir, torturar, empresonar, sentenciar, exiliar i afusellar milers de catalans i catalanes.

Durant els primers mesos, el Principat de Catalunya, patí l’anomenat règim especial d’ocupació, on l’autoritat màxima eren els militars, i les institucions i fins i tot, els bancs, passaran sota control militar. Aquest règim especial d’ocupació, serà una excepció ja que cap zona de l’Estat espanyol viurà i patirà una ocupació militar com aquesta. Aquest règim d’ocupació vindrà donat per l’odi ancestral dels espanyols cap a Catalunya, per la idiosincràsia del poble català i per la resistència fins al final de la guerra.
Franco, després de dos segles i mig, actuava de la mateixa manera que Felip V.
L’exèrcit espanyol ho va controlar tot, a prop de la frontera es va militaritzar una franja de territori de 3 km, que va obligar a desallotjar masies. A més, durant els primers mesos, per desplaçar-se per tot el Principat cali salva-conductes i autoritzacions expedides pels feixistes.

Tota l’administració pública fou sotmesa a una radical depuració dels seus funcionaris i empleats. Tothom havia d’explicar què havia fet durant la República i durant la guerra. Els depurats denunciats, sovint de manera anònima, havien de provar la seva Innocència sense conèixer de què se’ls acusava. La depuració significà l’acomiadament d’uns 35.000 funcionaris i empleats públics, essent especialment importants en tot el sector educatiu, des de l’ensenyament primari fins a la universitat. A nivell local, els ajuntaments, també patiran una depuració important del seu funcionariat. Després de suprimir les autoritats democràtiques, van estar regits per comissions gestores, moltes d’elles formades per personalitats provinents de l’Estat espanyol.

En un altre ordre, el nostre país va veure com la seva economia entrava en una profunda crisi, agreujada per la política autàrtica del règim feixista. L’agricultura va haver de desenvolupar-se amb escassetat de maquinària i d’animals per a les feines del camp. La industria va trigar molts anys a recuperar-se i es va patir una notable escassetat de fonts d’energia. A més, les dificultats de proveïment van obligar a la instauració d’un sistema de racionament dels productes de primera necessitat, i això va comportar l’aparició del mercat negre i de corrupció. Cal afegir-hi que les condicions de vida i laborals eren precàries i els sous molt baixos. La fam i la mala alimentació van agreujar la situació.


Paral·lelament, al setembre de 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial.
A la Catalunya del Nord, des de juny de 1940, es vivia sota el règim de Vichy, la zona suposadament “alliberada” de França, després de que els nazis dividissin l’Estat Francès, en dues zones, una, plenament ocupada per ells, i l’altre sota control francès.
El règim de Vichy, però, governat pel general Pétain, era en realitat una dictadura feixista que col·laborava amb Hitler. Molts catalans, habitants de la Catalunya Nord, com els exiliats, van caure a mans dels alemanys, i van ser portats a camps de concentració. Es calcula que van morir en aquests camps, prop de 2.000 catalans i catalanes. Altres també van ser portats a Alemanya, per treballar per a la indústria de guerra alemana o van ser reclutats en les Companyies de Treballadors Estrangers. Altres, però, van lluitar contra el feixisme, alguns, dins la resistència, altres amb l’exèrcit francès i van participar en heroiques accions de guerra.
Malgrat la derrota militar que va patir Catalunya i el règim d’ocupació espanyolista, una sèrie de joves patriotes, creien que calia continuar la lluita per l’alliberament de Catalunya. Malgrat el terror, la repressió, la vigilància i els afusellaments, que es vivia a l’interior, alguns nacionalistes havien aconseguit tornar a la normalitat. Així, al mateix 1939, joves catalans es van agrupar al voltant del Front Nacional de Catalunya (FNC), que sorgia de la unió de gent de Nosaltres Sols!, del Partit Nacionalista Català, d’ Estat Català i d’altres elements independentistes catalans.
Fan tota mena d’accions de resistència: ajuden a passar aviadors aliats als serveis secrets polonesos i britànics, passen informació al bàndol aliat de l’estat de les tropes franquistes, planten grans banderes catalanes a diferents indrets del país, duen a terme accions a la universitat, fan saltar pels aires monuments feixistes, etc…

La vida política de la Catalunya Nord, en el decurs de la guerra i després, lqueda inscrita en el departament dels Pirineus Orientals i vinculada a la vida general de l'Estat francès, perdent cada vegada més les seves peculiaritats, excepte la d'ésser sempre dominada per aquelles notabilitats tradicionals, on els conflictes eren més personals que ideològics.
El 1945 es produeix la derrota d’Alemanya i Itàlia i es produeix el triomf dels aliats, però els aliats, tot i estudiar una possible intervenció a l’Estat Espanyol, decideixen mantenir Franco en el poder. S’acaben, doncs, les esperances que confiaven en què una victòria aliada portaria la llibertat a la nostra nació. Fins i tot un grup de personalitats van fer una apel·lació a les Nacions Unides, per tal d’internacionalitzar el nostre cas, i se n’edità un facsímil: “The case of Catalonia”.

Grups armats, integrats sobretot per militants anarquistes o comunistes comencen a lluitar pel Pirineu català i per les zones de muntanya. Són els maquis, dels quals cal destacar l’intent d’invasió de la Valh d’Aran, l’any 1944, per prop de 4.000 maquis. Fins el 1962, molts maquis com Faceries o Quico Sabater van morir en enfrontaments amb la policia.

Franco progressivament va anar normalitzant les seves relacions internacionals, però la repressió continuava a l’interior.
L’any 1951, a Barcelona, i a causa del malestar per l’encariment del cost de la vida va esclatar un gran moviment de protesta a conseqüència de l'augment del preu del bitllet dels tramvies, mitjà de transport molt popular.
També van anar esclatant diverses vagues d’obrers, que la dictadura no podia controlar. El poble català treballador, anava de nou, malgrat el terror, la prohibició i la repressió, prenent consciència d’organització i agitació.
L’exili català continuà la seva tasca d’organització. L’any 1954, Josep Irla, delegà les funcions de President a Josep Tarradellas i Joan, i aquell mateix any fou elegit President de la Generalitat pels diputats del Parlament reunits a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic. Durant els seus anys de mandat, va renunciar a formar govern a l’exili.
Dins el nacionalisme català, l’any 1955, el capellà Josep Armengou, escriví un dels llibres més impressionants del nacionalisme català, que aparegué a partir de l’any 1958 amb el títol “Justificació de Catalunya”.

La manca de feina que es vivia a l’Estat Espanyol va provocar un intens moviment migratori, a partir de la dècada dels cinquanta i seixanta, sobretot cap al Principat que va provocar un creixement notable de la població catalana. Moltes vegades, aquesta migració, va ser fomentada pel mateix règim, per tal de desequilibrar la distribució territorial del Principat i perquè aquesta migració es convertís en una colonització massiva per a destruir el fet nacional català.
Per això van aparèixer barriades i guetos, on mancaven les més elementals condicions sanitàries i sense infraestructures ni equipaments. La manca d’inversions públiques va precipitar les precàries condicions de vida. Per la situació política i la massificació, a més, els nous habitants catalans, veien com el coneixement de la llengua i la cultura catalana els posava molt difícil integra-se a una societat malmesa, però molt d'actituds i comportaments molt diferents.
Malgrat aquest intent de colonització massiva de la dictadura feixista, el poble català va saber acollir els nouvinguts, i aquests, van fer de la terra catalana, la seva terra, i han après a respectar-la i estimar-la i així ho han ensenyat als seus fills.

A finals de la dècada dels 50, arran d’unes declaracions del director de “La Vanguardia, Luis de Galinsoga, on declarà que “Todos los catalanes són una mierda”, comença una important campanya de boicot al diari, que es tradueix en un descens tant important de venda i d’inserció de publicitat, que obliguen a les autoritats a destituir-lo.
El 1960 es van produir a Barcelona, els Fets del Palau de la Música, on un grup d’assistents a la celebració del centenari de Maragall van cantar el prohibit “Cant de la Senyera”. El resultat fou la detenció d’una vintena de persones, entre elles Jordi Pujol, que fou desterrat de Catalunya durant anys.
A partir de la dècada dels seixanta també hi hagué un impuls del moviment obrer i estudiantil.
L’element més característic de les noves formes organitzatives del moviment obrer van ser les Comissions Obreres (CCOO), nascudes l’any 1962, en el si de grups catòlics i militants marxistes. Van desenvolupar una estratègia pròpia, amb una combinació de formes de lluita i d’organització públiques i clandestines. Ràpidament tingueren implantació al Principat i al País Valencià i van aprofitar les poques possibilitats del joc que oferia el règim per obtenir un triomf aclaparador en les eleccions sindicals, sobretot a les grans empreses.
L’any 1966 es van implantar a Mallorca i l’any 1967 van ser declarades il·legals, i començà la seva repressió, però des de CCOO, van continuar amb la lluita sindical. D’altra banda, també va haver-hi una gran conflictivitat social, que la dictadura no podia aturar. Paral·lelament, també s’anava organitzant el PSUC i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC).
Al País Valencià, es fundà el Partit Socialista Valencià (PSV), molt connectat amb el MSC.

L’onze de setembre de 1964, en el 250è aniversari de la pèrdua de les llibertats nacionals, es van aplegar unes 5000 persones al lloc on hi havia hagut el monument a Rafael Casanova a Barcelona.
Els estudiants també es van començar a organitzar i l’any 1966 i tingueren lloc els fets coneguts com la Caputxinada: una assembla d’estudiants, reunida en el convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, és assetjada durant tres dies i reprimida posteriorment per la policia, la qual practica desenes de detencions.
El mateix any, comença al Principat la campanya “Volem Bisbes catalans”, com a resposta al nomenament d’un bisbe castellà a Barcelona, campanya que va popularitzar almenys dues manifestacions de capellans, que foren reprimits per policia a cavall.

A la Catalunya Nord, a partir dels anys 50, amb l'inici de la guerra d'Algèria, es produïa un gir de la societat cap a la dreta, que s'accentuava després del 1962, amb la instal·lació al departament d'un gran nombre de “peus negres”, francesos que vivien a Algèria i també després dels fets del 1968, que generaven una reacció de defensa per part dels benestants i persones de la tercera edat cada vegada més nombroses.

Gràcies als treballs de Joan Fuster i Manuel Sanchís, el País Valencià, i de retruc tots els Països Catalans, començà un notable reviscolament cultural.

També va destacar l’aparició d’un fenomen molt important: la Nova Cançó, i amb ella els Setze Jutges, format per cantautors amb un clar sentiment de Països Catalans i antifranquista. Cal destacar cantants com Quico Pi de la Serra i Lluís Llach al Principat, Maria del Mar Bonet a les Illes, Raimon, Ovidi Montllor i Marià Albero al País Valencia... Destacable també és l’acció que es fa des d’Òmnium Cultural , que entre d’altres coses, convoca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i de l'Obra Cultural Balear. Més tard es sumaria a aquestes institucions l'Acció Cultural del País Valencià que encara avui actuen conjuntament a través de la Federació Llull.
D’aquells anys, cal també citar, la tasca realitzada per grups editorials, entre altres, Edicions 62 al Principat i Tres i Quatre al País Valencià, o la Distribuïdora Ifac, que inicia la venda de llibres en català, porta a porta.

La pròpia evolució del FNC influenciat per les noves idees que corrien per Europa i fruit del contacte amb socialistes valencians, neix l’any 1968, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que comença a difondre la idea d’uns Països Catalans lliures i socialistes. Aquesta idea, s’estengué sobretot a nivell intel·lectual i el PSAN s’estengué pel Principat i el País Valencià.
L’any 1969 es crea al Rosselló el Front de Joventut Catalana, moviment de caràcter revolucionari i anticolonialista que lluitava contra l’ocupació francesa de la Catalunya Nord.
L’estiu de 1969 se celebrà a Prada de Conflent (Catalunya Nord), la primera Universitat Catalana d’Estiu, i també aquell any surt el primer volum de la “Gran Enciclopèdia Catalana”.
A principis de 1970, es constituí el Front d’Alliberament Català (FAC). El FAC inicia una  tímida lluita armada per a aconseguir la independència nacional i la una reunificació dels Països Catalans, dins un sistema socialista. Tot i així, l'activitat del FAC quedà circumscrita al Principat de Catalunya. Va partir diverses detencions i molts dels seus militants van ser empresonats o van haver d’exiliar-se.

L’any 1970, un organisme alemany d’ajut a les víctimes del nazisme, gràcies a les gestions de Josep Maria Batista i Roca i de Manel Viusà, aconsegueix que la vídua de l’assassinat president de Catalunya Lluís Companys rebi un subsidi vitalici. Era l’únic reconeixement internacional al president democràtic assassinat.

Els primers anys de la dècada dels setanta, coincideixen amb la fi del franquisme i amb uns anys políticament molt intensos.
L’any 1971 en un clima d’entesa política es crea al Principat, l’Assemblea de Catalunya, una organització unitària, formada per diversos partits, sindicats, organitzacions, associacions veïnals, d’estudiants, etc, que va popularitzar una triple reivindicació: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.
L’Assemblea de Catalunya va patir la repressió policíaca, destacant la detenció de 113 membres l’any 1973.

Pel que fa a la internacionalització de la lluita, cal destacar les paraules que Pau Casals va pronunciar davant de l'assamblea general de l'ONU, l'any 1971 a la ciutat de Nova York: "Jo sóc Català. Avui Catalunya és un grup de províncies d'espanya. Però abans Catalunya era una nació, potser ha estat la nació més gran del món. Us diré perquè: Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges - una ciutat que avui pertany a frança però que abans era de Catalunya - per parlar de pau: van instaurar la Treva de Déu."
 
El 2 de març de 1974, Salvador Puig i Antich, anarquista català, va ser executat pel règim feixista.
Eren les darreres fuetades d’un règim que agonitzava. L’assassinat d’en Puig Antich, va aixecar protestes de condemnes per tot el món, però el dictador les va obviar. Una altra mostra, va ser, just a l’any següent, on 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, van votar en contra de la concessió d’una subvenció per a l’ensenyament en català.

També durant aquells anys, diverses llibreries, entitats culturals i associacions d’arreu dels Països Catalans, van patir atemptats terroristes de grups espanyolistes i feixistes. Es tractava dels darrers actes de repressió envers el procés irreversible cap a la democràcia.
La cultura i la llengua inicien una revifalla, amb l’esmentada Nova Cançó, i també amb el primer programa radiofònic regular en català, iniciat per Ràdio Barcelona, l’any 1974.
A principis de 1975 té lloc el Congrés de Cultura Catalana, conjunt de sessions, treballs i actes culturals en defensa i per a la promoció de la cultura catalana.
El Congrés, fou presentat a l’abril a València, a Perpinyà i Mallorca al juny, a Andorra al novembre i a Barcelona al desembre. El Congrés, impulsat per diverses personalitats i entitats cíviques culminà a Barcelona a finals de 1977.
El setembre de 1975, els principals partits polítics del Principat van formar el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, organisme que intentava ser el referent unitari per negociar amb l’Estat Espanyol i per aconseguir l’Estatut.
El 20 de novembre e 1975 moria el general Franco agonitzant al llit, i amb ell acabava el període més negre de la història dels Països Catalans.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.