traducció - translate - traducción

2.9.12

CAPÍTOL 7: NACIONALISME CATALÀ I MOVIMENTS SOCIALS

Font: http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/c7.htm

En una època de lluites socials i que al mateix temps es rebutjava la tirania monàrquica, era només qüestió de temps - el necessari per aclarir dubtes i posar les coses al seu lloc - perquè sorgís un moviment patriòtic que exigís la independència.
Les mesures uniformistes de les monarquies borbòniques que França i Espanya havien imposat a les terres catalanes no havien aconseguit fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada del poble català. La industrialització, sobretot del Principat, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la península.
L’aparició de la Renaixença, amb la reivindicació i l’exaltació de la història, el conreu literari del nostre idioma, contribuí a redescobrir la unitat dels Països Catalans i de la llengua catalana.
"La Flaca" República i el Pacte Federal de Tortosa
Així trobem que l’any 1841 Joaquim Rubió i Ors, comença a plantejar obertament la independència cultural i lingüística de Catalunya. Apareixen diverses publicacions com “Lo Verdader Catalá” (1843), “La Corona de Aragón” (1854) que dirigida per Víctor Balaguer, propugna la unió d’Aragó i els Països Catalans, “El Estado Catalán” (1869) dirigit per Valentí Almirall. Almirall decebut del republicanisme federal, va cerca un ample front català per arribar a la reforma de l’Estat a través de la consecució de l’autonomia de Catalunya.
Al maig de 1869, diferents comitès federals del Principat, les Illes, el País Valencià i Aragó, signen el Pacte de Tortosa, que pretenia la desaparició de l’Estat centralista i la creació d’una sèrie d’estats federats que coincidien amb els antics regnes o regions històrico-culturals de la Península. Des de la premsa espanyola es denuncià aquest pacte com un gest separatista.

L’any 1870 es crea a Barcelona, la primera associació exclusivament catalanista i amb matisos radicals: “La Jove Catalunya”, fundada per Àngel Guimerà, Aldavert, Roca i Roca, entre d’altres, la qual promogué la publicació de “La Gramalla”. El mateix Angel Guimerà funda l’any 1871 la publicació quinzenal “La Renaixença”, (i partir de 1881 diària) que per la seva preocupació pel fet català, li valgué una suspensió de mig any el 1878. Durant molt temps a la seva capçalera hi aparegué el fènix, com a símbol d’aquesta renaixença que li calia al nostre país.

Al març de 1873 instaurada la República a l’Estat espanyol, sectors catalanistes de Barcelona proclamaren l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, on els representants de la Diputació de les Illes Balears enviaren un telegrama a Barcelona demanant de formar-ne part. El mateix any, Josep Narcís Roca Farreras havia escrit a “La Renaixença”: “Amb València, Catalunya i les Balears pot constituir un Estat federal separat”.

L’any 1876 l’historiador del dret, el valencià Benvingut Oliver, fa servir per primera vegada l’expressió de “países catalanes”. A València es funda l’any 1878 l'entitat “Lo Rat Penat”, amb la finalitat de promoure les idees de la Renaixença al País Valencià, però el seu control per sectors espanyolistes monàrquics, provoquen escissions com la de l’any 1904, que portarà a la creació de “València Nova”. Aquell any, hi ha una important revolta a l’horta valenciana, ja que els llauradors es neguen a pagar les rendes.
El mateix any es publica el llibre “Los Fueros de Cataluña” de Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas, on es diu que “la Nació Catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya, amb els comtats del Rosselló i Cerdanya; el Regne de València; el Regne de Mallorca”.
 
Al maig de 1879 Valentí Almirall funda el “Diari Català” on s’intenta formar la consciència catalanista, prestant informació a les comarques i actuant de portaveu de les classes populars.A primers de setembre de 1880 surt la convocatòria d’un congrés catalanista. Entre els signants hi trobem a Valentí Almirall i Àngel Guimerà. Finalment, el Congrés es celebrà al Teatre Tívoli de Barcelona. S’inaugurà el 9 d’octubre i es clausurà el 14 de novembre. Hi veren participar membres de tots els diaris, publicacions i tendències del catalanisme, amb un total de 1200 congressistes. Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del dret català, el de crear una acadèmia de la Llengua Catalana, i el de fundar una entitat que coordinés el moviment catalanista. Aquesta entitat fou el Centre Català, fundada l’any 1882. Aquest centre tenia la missió d’unir i lligar tots els que defensaven els interessos de Catalunya, elaborant un programa catalanista.
També fruit del Congrés es reuní l’any 1881 a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret català, oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol.
El Centre Català, organitzà l’any següent el segon Congrés Catalanista, celebrat el juny a Barcelona amb la participació de tots els grups catalanistes, excepte els partidaris d’una política en clau espanyola, i l’acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana depenent de partits generals espanyols. El mateix Centre, sota la influència de Valentí Almirall, decidir intervenir en la vida política, sense formar partit, i promogué l’any 1885 la presentació al rei espanyol del “Memorial de Greuges”, un manifest defensiu davant el perill que representava per a la indústria catalana la reobertura del mercat comercial amb Europa, i expressava el disgust d’una possible dissolució del dret català en una codificació del dret civil.

L’any 1886 Narcís Roca i Farreras ja publica articles emprant l'expressió Països Catalans, parlant obertament de nacionalisme i d’independència, bo i proclamant-se ell separatista.
L’any 1887 el Centre Català, pateix una escissió. Una facció de burgesos conservadors, funden la Lliga de Catalunya, que si bé, deien defensar els interessos de Catalunya, moltes vegades anteposaven els seus interessos de classe. Els homes de la Lliga lliuraren durant l’Exposició Universal de 1888 a la reina regent Maria Cristina de Borbó, un missatge on, malgrat la demanda d’autonomia, hi havia també una implícita fidelitat a la monarquia espanyola.
Així, coincidint amb el nacionalisme català, tornaven de nou les escissions i amb elles  també naixia el pactisme i la creença que Catalunya és Espanya.

Paral·lelament al moviment nacionalista, també s’organitzava el moviment obrer. L’any 1870 a Barcelona va tenir lloc una trobada de treballadors en un Congrés Obrer. Dos anys abans, ja s’havia creat el sindicat Les Tres Classes de Vapor, que agrupava els treballadors de la indústria tèxtil. L’any 1888 es crea a Barcelona la Unió General de Treballadors (UGT). L’any 1890 i coincidint amb el primer u de maig reivindicatiu, hi van haver vagues i manifestacions a la majoria de centres industrials dels Països Catalans.
Arran d’una campanya realitzada contra l’article 15 del Codi civil de l’Estat Espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català, es fundà la Unió Catalanista, que va celebrar molts actes a favor de la causa nacional catalana, i durant força anys va ser-ne capdavantera. Del 25 al 27 de març de 1892 es celebren les “Bases de Manresa”, que va ser la primera actuació de la Unió Catalanista. Àngel Guimerà, en una de les seves intervencions, hi va parlar clar: “Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen estretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes”.

El dia de Sant Jordi de 1894 surt publicada la Doctrina Catalanista. Els seus autors Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola són processats més tard. El mateix any es començà a canviar la terminologia, i així per referir-se a Espanya no es fa amb el mot “nació” sinó amb el mot “estat”. Entre 1897 i 1898, el periòdic “Las quatre Barras” passà a dir-se “Nacionalista”, i el quinzenari de propaganda catalanista “Lo Regionalista” a dir-se “La Nació Catalana”. Tot i així, en molts sectors la idea de Països Catalans, encara està ben lluny.
Una altra manifestació catalanista es produeix amb motiu del conflicte nacionalista a l’illa de Creta, on diverses entitats catalanistes lliuren un missatge al rei de Grècia, l’any 1897, on expressen la seva solidaritat amb els nacionalistes grecs que lluiten contra els turcs per l’alliberament de Creta. Aquest manifest és considerat subversiu per les autoritats espanyoles i són suspeses algunes publicacions i prohibides algunes cançons patriòtiques catalanes, entre elles “Els Segadors”, cançó popular que esdevindrà l’himne nacional del Principat. Davant aquestes mesures es duen a terme manifestacions massives, de gent amb barretina, com a senyal de protesta i d’afirmació catalana.
A les Illes també neix un sentiment nacionalista, però de caire regional, difós per Ruiz i Pablo i Miquel dels Sants Oliver. Es publiquen les revistes “Nova Palma” (1898) i “La Veu de Mallorca”(1900).

L’any 1899, l’imperi Espanyol, perd les seves darreres colònies a Cuba, Puerto Rico i Filipines, on nombrosos joves catalans, van ser oblilgats a lluitar i hi van morir. Degut a la pèrdua de les colònies, s’apugen excessivament els tributs establerts fins aleshores. Al Principat, sorgeix un moviment que decideix abstenir-se de pagar la contribució. Oficialment aquests fets són coneguts com el tancament de caixes i comencen el 5 d’agost de 1899 on davant l’amenaça d’una nova política impositiva per part del govern espanyol, la burgesia comercial i artesana es nega a pagar els impostos. Aquest moviment va durar fins al novembre i va enfortir el sentiment nacionalista.

El 1899, estant la flota francesa de visita al port de Barcelona, es va organitzar una festa en honor de l’almirall francès Fournier. El públic, dempeus, va ovacionar els himnes de “La Marsellesa” i “Els Segadors”; en canvi, l’himne espanyol va ser acollit amb una xiulada general. L’almirall va ser aclamat i aplaudit, mentre es sentien crits de “Visca Catalunya Lliure!”. Aleshores la policia espanyola va carregar brutalment contra la multitud. Tres mesos més tard, augmenta l’efervescència entre els estudiants, que es manifesten per la Rambla de Barcelona. Els crits més prodigats són els de “Visca Catalunya Lliure!” i “Mori Espanya!”. El govern espanyol ordena el tancament immediat de la Universitat de Barcelona. El mateix any, es funda l’Associació Protectora de l’Ensenyança catalana, entitat privada que es dedicà a organitzar l’ensenyament. També fomentà la formació dels mestres i la creació de biblioteques escolars i sobretot va millorar la qualitat del llibre escolar.

L’any 1901, les dretes del Principat, s’apleguen sota l’anomenada Lliga Regionalista, amb molta gent provinent de la Lliga de Catalunya. Oferia un programa conservador i de clara oposició al republicanisme. Malgrat declarar-se catalanista, la Lliga, col·labora molt sovint amb els diferents governs de Madrid. Bàsicament fou el partit de la burgesia catalana, de la covardia convertida en seny, del col·laboracionisme. Anys més tard, el moviment burgès del Principat estimula, la creació d’uns partits molt semblants, al País Valencià i les Illes. L’any 1917, es crea el Centre Regionalista a les Illes, i un any després, la Unió Valencianista, al País Valencià. 
L’11 de setembre de 1901, es recorda per primera vegada, la jornada de la caiguda de Barcelona de l’any 1714. La policia espanyola intervé contra els manifestants que dipositaven flors a l’estàtua de Rafael de Casanova. A resultes d’això, són detinguts i empresonats uns joves patriotes, la qual cosa provocà la solidaritat d’altres patriotes que es van entregar. Entre els 30 detinguts hi havia Josep Maria Folch i Torres, Andreu Ferrer i Sanllehí, Ricard Usall i Puig... Cap sector social podia restar al marge del catalanisme militant. L’any 1903 es crea el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), entitat sindical sempre lligada al nacionalisme català.

A Mallorca, trobem a principis de segle, el poeta i filòleg Antoni Maria Alcover, on, sense deixar d’insistir en la seva filiació mallorquina, utilitzava el terme “Catalunya” per englobar tota l’àrea lingüística de la llengua catalana. Alcover, juntament amb Francesc de Borja Moll van iniciar, l’any 1901, el “Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana”, primera revista lingüística publicada en català i que culminaria en el diccionari "Alcover-Moll", "inventari lexicològic i etimològic de la llengua catalana", una obra comprensiva de la llengua que es parla, segons el mateix títol, "al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat d'Alguer de Sardenya", el primer volum del qual es publicaria el 1926 i el darrer el 1962, a causa de la interrupció del franquisme. A més, Alcover encarnà el mite folklòric de la vida fluent del poble balear: la cançó de “la Balanguera”, la velleta impassible que fila i filarà sempre el fil de la nostra vida, i que esdevindrà l’himne de les Illes.

Un acudit publicat a la revista “Cu-Cut”, que feia referència a la victòria de la Lliga Regionalista en les eleccions municipals de l’any 1905, fou considerat hostil a l’exèrcit espanyol. La reposta de l’exèrcit espanyol va ser l’assalt i destrucció dels tallers del setmanari humorístic i també dels locals de “La Veu de Catalunya” al novembre de 1905. Així els militars de diferents guarnicions feliciten verbalment i donen suport als de la guarnició de Barcelona, diferents diputats i senadors nacionalistes reben amenaces de mort…
Arran d’aquests fets es creà “La Solidaritat Catalana”, que unia a tots els partits del Principat de diferent caire, personalitats, gent independent i fins i tot apolítics enfront dels dos partits espanyolistes: el dels monàrquics borbònics i el dels lerrouxistes. Els lerrouxistes, prenien el nom d’Alejandro Lerroux, un polític andalús que arribà a Barcelona a principis de segle XX i que tingué una gran popularitat per la seva política demagògica revolucionària i anticlerical. Per a Lerroux el catalanisme era la ideologia de la burgesia catalana i per això l'atacà enèrgicament. Uns anys abans, trobem l’equivalent a Lerroux, al País Valencià, en la figura de Blasco Ibañez.

Pels assalts als mitjans catalans, els diputats catalanistes es retiren de les Corts Espanyoles en senyal de protesta i tornen a Barcelona. Aquí són rebuts per una gran multitud i la gent els aclama. L’actuació de la Guàrdia Civil no es fa esperar i envesteix els manifestants, provocant un cert nombre de ferits. Cinc dies més tard es manifesten pel Passeig de Sant Joan de Barcelona unes tres-centes mil persones enarborant una quantitat extraordinària de banderes catalanes.
La Solidaritat Catalana estimulà al País Valencià els plantejaments polítics de caràcter reivindicatiu, formulats des de l’entitat València Nova. L’any 1907 es convoca una Assemblea Regionalista Valenciana, a la qual foren convidats diversos solidaristes del Principat. Arran d’aquesta Assemblea es va donar a conèixer el sentiment nacional valencià i es va proposar la creació d’una Solidaritat Valenciana per tal d’aconseguir més autonomia política, la cooficialitat de la llengua catalana... Tot i que el projecte solidari fracassà, es creà un ambient propici per a l’expansió del valencianisme polític.

Prat de La Riba edita el maig de 1906 “La Nacionalitat Catalana”, que resumidament és l’aspiració del Principat a tenir un estat propi, sense cap referència a la idea dels Països Catalans. També a l’octubre d’aquell any s’organitza el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que té com a objectiu normalitzar la llengua del país, i compta amb representants de tot l’àmbit de la llengua catalana d’arreu dels Països Catalans.En les eleccions provincials i generals de 1907, la Solidaritat Catalana es va presentar al Principat, i sortiren quaranta diputats elegits, sobre un total de quaranta-quatre. Però les diferències entre sectors conservadors i sectors d’esquerra, van fer que la Solidaritat Catalana és desfés, sobretot després de la derrota electoral a finals de 1908. Al País Valencià per tal de revifar l’esperit de la Solidaritat es va crear el Centre Regionalista Valentí, nova denominació de València Nova, i també la Joventut Valenciana, de caire nacionalista.
Els sectors de l’esquerra solidària van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana, que en les eleccions de 1909 quedà, al Principat, en segon lloc davant de la dreta catalanista. 

Del 26 de juny al 3 de juliol de 1909 tingué lloc a Barcelona un aixecament popular -conegut com la Setmana Tràgica - per tal d’evitar l’embarcament de soldats catalans cap a l’Àfrica. El motiu fou que l’Estat Espanyol cridà a 40.000 catalans a lluitar al Marroc. Aquests fets ja foren titllats com un acte més de separatisme, tot i que el seu caràcter fou més anticlerical i anarquista. Fou acusat injustament d'instigar, organitzar i finançar la revolta el fundador de l'Escola Moderna, un exemple de nova pedagogia per a tot Europa, Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou jutjat en un judici farsa, declarat culpable i executat l'any següent a Montjuïc.
Arran dels fets de la Setmana Tràgica, els lerrouxistes queden marginats del moviment obrer català, cosa que més tard també esdevingué amb els socialistes. L’any 1910 un Congrés Obrer celebrat a Barcelona decidí la creació d’una nova central sindical, la qual va ser fundada, un any després, amb el nom de Confederació Nacional del Treball (CNT). La CNT fou el resultat de les idees de l’anarcosindicalisme, que combinà el rebuig a la política parlamentària. Es creia en la idea de l’acció directa i la vaga general per tal de provocar l’esfondrament del capitalisme i provocar el sorgiment d’una nova societat sense classes.

Pel maig de 1911, sota els auspicis de la Lliga Regionalista, comença una campanya en demanda d’un organisme representatiu de la unitat essencial de Catalunya i que s’encarregui de mancomunar els serveis d’obres públiques, cultura i beneficiència del Principat. Aquesta campanya no es materialitza fins l’any 1914 i es tradueix en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, primera institució d’autogovern del Principat des de 1714.

L’any 1913 Pompeu Fabra publica les normes ortogràfiques. Un any més tard, Domènec Martí i Julià aplega tots els seus articles publicats des de 1899 fins a 1913 sota el nom de: “Per Catalunya!”, on s’hi pot llegir: ”A l’universalisme sols hi pot conduir el nacionalisme, que, en el sentit de la doctrina, és l’universalisme limitat a un poble, així com l’universalisme no és altra cosa que l’afectivitat del nacionalisme en tot el món".

Durant aquells anys, també continuava la conflictivitat social. La CNT es va reorganitzar l’any 1915 i l’any 1917, juntament amb la UGT van convocar una vaga general. Aquell mateix any, al País Valencià es van produir greus conflictes socials en moltes poblacions, com Godelleta, Xiva, Xàtiva, Bunyol i foren també molts greus els de la ciutat de València. L’any 1919 l’agitació també fou intensa, a les comarques de la Ribera, entre els segadors de l’arròs. També a principis de segle, a la Catalunya Nord, tingueren lloc enfrontaments socials. L’agricultura va patir una crisi, que es va anant generalitzant i l’any 1907, una revolta de la pagesia, que s’inicià a Baixàs, s’estengué per tot el Rosselló, i obligà al govern francès a intervenir amb una llei per organitzar el control de la producció.

Durant la Primera Guerra Mundial, es crea el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, on són milers els joves nacionalistes catalans que s’allisten com a voluntaris, amb l’exèrcit francès, contra l’imperialisme germànic i fan seus els desitjos de llibertat de moltes nacions europees. A les comarques catalanes del nord, la guerra, però va reforçar el patriotisme francès de molts catalans, i aquest patriotisme es va mitificar en la figura del mariscal Joffre. Josep Joffre va ser un rossellonès, fill de pagesos, que arribà a tenir un alt grau dins l’exèrcit francès. Va tenir molts èxits durant la Primera Guerra Mundial, i el seu retorn a Perpinyà, l’any 1919, va ser saludat per una delegació important de dirigents catalanistes del Principat. També la guerra va suposar la contradicció de veure com milers de catalans, morien en les trinxeres europees defensant la bandera francesa. La guerra també va servir per a integrar psicològicament les terres catalanes del nord a França.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.