traducció - translate - traducción

30.4.12

TEMPS DE REVOLTA

Us informem de dues iniciatibes que estan en marxa actualment per tal que, si ho voleu, hi participeu i/o us en feu ressó:

1- Iniciativa "No vull pagar"

1r #novullpagar popular, 1r de maig a les 12hCom segurament molts de vosaltres ja sabeu hi ha una campanya consistent a no pagar els peatges de les autopistes. Centenars de conductors ja ho han fet i polítics de diverses formacions hi donen suport actiu. Per al proper dia 1r de maig al migdia hi ha convocat un #novullpagarcol·lectiu a diversos peatges (més informació: www.facebook.com/events/434455569913491/ )
Per al dia 20 hi ha convocada una caravana de vehicles a les 18 hores (més informació:  www.facebook.com/events/399382886748312/ )
Caravana de cotxes "NO VULL PAGAR"La iniciativa es pot seguir a:
Twitter: #novullpagar





2-  Omplim d'estelades la Plaça de Sant Jaume
El 5 de Maig a les 6 de la tarda emplenem la Plaça Sant JaumeEn ha arribat noticia d'una convocatòria destinada a omplir d'estelades la Plaça de Sant Jaume de Barcelona el proper dissabte 5 de maig a les 18 hores. La convocatòria ens ha arribat a través de xarxes socials.
Twitter:  #5maig6tardasantjaumeplena
www.facebook.com/events/130692823727480/





Adrià Alsina #novullpagar i la vaga de tramvies de 1951
Font:
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/-novullpagar-i-la-vaga-de-tramvies-de-1951-64075.html



Al febrer de 1951 van començar a circular uns fulls de mà per Barcelona que animaven la gent a no utilitzar el tramvia en protesta per la pujada abusiva de tarifes. En concret, la companyia municipal de transports havia augmentat el preu del bitllet en gairebé un 50%, de 50 a 70 cèntims de pesseta. Els fulls de mà donaven un argument definitiu per a la ràbia col·lectiva: a Madrid el bitllet només costava 40 cèntims, gairebé la meitat.

La protesta va passar a la història com la primera vaga quasi general del franquisme, i ens va deixar imatges impagables de tramvies plens de policies de paisà per donar impressió de normalitat. La vaga va ser tot un èxit gràcies a la participació entusiasta de la població, que durant dues setmanes va anar a la feina a peu, i la tasca propagandística dels partits obrers i catalanistes. La “Barcelona rebel” llibertària i republicana va tornar a la portada dels mitjans internacionals. Al final, Franco va destituir el governador civil i l’alcalde de Barcelona, i el bitllet va tornar als 50 cèntims.

La protesta contra els peatges a Catalunya va camí de convertir-se també en una fita mítica. En pocs dies ja ha aconseguit que s’hi uneixin 1.500 conductors que han passat peatges sense pagar, segons ha reconegut l’empresa gestora Abertis. El hashtag #novullpagar treu fum a Twitter i a Youtube ja es poden consultar gairebé un centenar de vídeos de conductors que han seguit l’exemple pioner de Josep Casadellà. El suport entusiasta de la majoria de diaris digitals catalans contrasta amb el silenci hermètic que ha mantingut La Vanguardia, en una actitud molt similar a la que va tenir el 1951.

Els peatges, siguin públics o privats, tenen dues funcions: La primera és fer pagar a qui utilitza una via ràpida el cost de la seva construcció. En essència, els que no tenen cotxe no han de subvencionar la comoditat dels que sí que en tenen. A escala internacional, també s’accepta que els ciutadans de França no tenen per què subvencionar els camions espanyols que utilitzen les seves autopistes en ruta cap a altres països. Per això moltes vies ràpides d’accés a les ciutats i grans rutes troncals solen ser de peatge a la majoria de països seriosos.

La segona funció d’un peatge és regular el trànsit en vies singulars que no convé o és massa car desdoblar. Això inclou tant fer pagar per una carretera que creua un parc natural com els peatges dels túnels de Vallvidrera o del Cadí.

Catalunya és, en aquest sentit, un país força racional. Hi ha bones vies ràpides, gairebé totes de pagament, i hi ha alternatives raonables, tant a les entrades de Barcelona com a les rutes troncals. L’única excepció és l’eix de l’AP-7, les alternatives a la qual –N2 a Girona i N340 a Tarragona- són autèntics mata-conductors carregats de camions.

El motiu per a la ràbia, doncs, es troba quan mirem més enllà de l’Ebre. Com al 1951, el que a Catalunya és racionalitat a la resta d’Espanya és pura malversació de fons públics. Només així es pot entendre que totes les radials que surten de Madrid siguin gratuïtes, a més de l’M-30, M-40 i M-50, totes construïdes sempre gràcies al pressupost de l’Estat. 

En aquest cas la gota que fa vessar el got no ha estat una pujada de preus, sinó l’amenaça de rescatar les redundants autopistes de fireta madrilenyes que no utilitza ningú a base d’allargar encara més les concessions de les autopistes catalanes. Vaja, que els catalans hauríem de pagar les nostres autopistes de peatge, les madrilenyes gratuïtes i... les madrilenyes de peatge també! Això és inacceptable i ja ho vaig denunciar en aquesta columna el passat 12 de març.

Per això, el #novullpagar té tot el sentit del món. Com que no ens podem negar a pagar unes autovies madrilenyes que no utilitzem, l’única opció que ens queda als catalans, com fa 60 anys, és negar-nos a pagar els peatges que sí que utilitzem per forçar una racionalització del sistema.

Però alerta, perquè al 1951 es va guanyar la batalla, però al 1957 es va tornar a produir una protesta massiva per la pujada del bitllet i la diferència amb Madrid. Les vagues només van servir per a posar pegats momentanis sense solucionar la discriminació. I aquest és el risc, també, el 2012. És molt possible que la protesta avorti el pla de rescat “català” de les autopistes madrilenyes, però la resta seguirà igual. Seguirem pagant el que no paguen a Madrid si no posem sobre la taula un “peajes para todos”. Ep, o la independència, esclar.


Share/Bookmark

29.4.12

Europa respectarà la independència de Catalunya


Europa ha obligat a Rajoy a canviar la seva política penitenciaria amb els presos polítics d’ETA. El PP s’empassa la seva política d’allunyament i ja es parla d’una futura amnistia.


El canvi del Govern del PP en la seva política penitenciaria era completament inimaginable només fa uns dies. Algú pot pensar que la decisió ja sortit del PP? Els que coneixen la qüestió en profunditat, ho tenen molt clar, Europa ha obligat a Rajoy a canviar, a fer gestos davant una oportunitat històrica, ETA i l’esquerra abertzale han guanyat la partida. Així es demostra que la decisió d’abandonament de les armes ha tardat massa anys i que els conflictes necessiten del diàleg i de la democràcia.



Apropament de presos d’ETA i una futura amnistia

Malgrat que la decisió d’acostament dels presos ha comportat les reaccions airades de l’extrema dreta i la caverna mediàtica més propera al PP, i des dels sectors abertzales es considera que s’ha quedat lluny, les fonts ben informades diuen que tot anirà molt més enllà, i seguirà amb un acostament de presos generalitzat, és el que diu la mateixa constitució, per acabar l’alliberament de presos en un futur no molt llarg. Europa no vol desaprofitar l’oportunitat de finalitzar un conflicte armat com aquest.

Amb aquesta decisió del PP, es demostra que Europa respectarà la voluntat democràtica dels seus ciutadans.

La crisi i la situació critica d’Espanya preocupa molt a Europa, i la capacitat de decisió del Govern Espanyol està limitada. Sí una Catalunya independent la vol una majoria dels seus ciutadans, Europa no ho impedirà, i si al capdamunt una Catalunya independent alleugereix i abarateix el cost d’una intervenció a Espanya tot serà molt més fàcil.

En moments de crisi, tot va molt més ràpid

La caiguda del mur de Berlin, la caiguda de l’URSS, en quantes setmanes o dies es va preveure? Era inimaginable tant sols uns mesos enrere.  Fins i tot un ciutadà és planta i diu #Novullpagar i en dies, hores tot ha canviat, primer un, ahir uns pocs més i avui ja molts més. Mai com ara la independència  és tant a prop, tant sols depèn dels catalans.

Share/Bookmark

28.4.12

Una cultura més forta que les obsessions espanyolistes


Gemma Aguilera

Gemma Aguilera

Periodista. 

TRIBUNA

 — 24/4/2012

Font::http://www.tornaveu.cat/edicio-55/tribuna/9175/una-cultura-mes-forta-que-les-obsessions-espanyolistes

Fins a la publicació dels decrets de Nova Planta, el català va ser la llengua de les institucions polítiques, dels processos de cort, de l’ensenyament, de les lleis, com també de les ordres de mobilització i de la major part de la correspondència oficial del país. La derrota a la Guerra de Successió, però, va provocar l’enderrocament de l’estructura constitucional de la Nació Catalana, fonamentada en una tradició democràtica secular. La pèrdua de les institucions va abocar les terres catalanes a un procés de descatalanització en tots els àmbits i a un aïllament respecte de tots els corrents il·lustrats que predominaven a Europa. De resultes de tot plegat, la cultura catalana va caure en un lamentable estat de decaïment.

Més de dos segles després, quan la nostra cultura havia pogut embastar-se de nou, la dictadura va esbudellar-la altra vegada. El règim franquista, desideologitzat si es compara amb els règims nazi i feixista, va fer la seva gran aposta per la destrucció de la llengua i la cultura catalanes, provocant enfrontaments socials amb l’excusa de la llengua, que es van allargar fins i tot quan les altes esferes de l’estat espanyol democràtic havien donat per tancada la Transició. Encara avui, la llengua és una arma de combat imprescindible per a alguns patits. El PP al País Valencià i a les Illes n’és l’exemple més clar, si bé minories com Ciudadanos i UPyD fan la mateixa lluita des de fora de les administracions.

Al País Valencià, la lluita després de la Transició la van iniciar la dreta i l'extrema dreta, cridant la gent a la defensa de la “llengua valenciana” contra la “invasió catalana”. Hi va haver múltiples agressions contra les autoritats, els intel·lectuals, les institucions, contra l'ensenyament i l'ús de la llengua, etc. Uns atacs que encara avui es reprodueixen. La dreta espanyolista i blavera va aconseguir situar el debat sobre la unitat de la llengua catalana en alguns manuals de sociolingüística. Allí s’han guanyat eleccions amb la promesa d’arraconar la nostra llengua, minoritzar-ne l'ús o fins i tot aniquilar-la. L’atac és sistemàtic.

I al País Valencià s’hi ha sumat el Govern del PP a les Illes Balears. Contra el català a la justícia i a l’ensenyament, menystenint-ne el coneixement i situant-lo en el pla anecdòtic. Hi ha hagut manifestacions, vagues de fam, protestes a les escoles i un llarg etcètera d’actuacions de la societat civil de les Illes, que inclou intel·lectuals, ensenyants, ciutadans en actiu i jubilats, entitats culturals i cíviques, infants i també polítics progressistes, que miren d’aturar aquesta barbàrie cultural.

El govern de Bauzà ha estat més bel·ligerant contra la llengua pròpia del territori que governa que Jaume Matas. De fet, ha arribat al poder impulsat per l’odi cap a la cultura catalana, que ha trobat en una part de la societat mallorquina el suport necessari. Ha aprovat mesures que ataquen directament la llengua: castellanització de la televisió i eliminació de la que emetia íntegrament en català; eliminació del requisit lingüístic per accedir a la funció pública, disminució de pressupostos per a la llengua, reducció del seu ensenyament a les escoles, eliminació i/o reducció de l'ús oficial del català en els actes oficials, etc. En definitiva, un programa de genocidi lingüístic.

Malgrat la majoria absoluta del PP, la societat no sembla donar suport en el mateix percentatge a aquest genocidi. Palma ha acollit la manifestació més massiva, i a les escoles i a moltes portes de cases segueix la llaçada de senyera, malgrat la pressió de l’administració. En moltes s’hi pot llegir la lletra del grup Al-Mayurqa, “No ens fareu callar. Malgrat ens segueu la vida. Hereus sou de dictadura. No deixarem de cantar, per molt que tengueu mà dura. No per ésser majoria la raó vos fa costat. Expressar-nos en llibertat és lluita de cada dia...

Queda tot dit.

Share/Bookmark

27.4.12

GRÀCIES PEP GUARDIOLA, THANK YOU FC BARCELONA


GRÀCIES PEP GUARDIOLA, THANK YOU FC BARCELONA from Quico Romeu on Vimeo.
The Beatles van revolucionar el concepte de la música pop.
Vosaltres heu revolucionat el concepte del futbol.
Gràcies per ser fidels al país.
Share/Bookmark

FER XERINOLA AMB EL GRAN CAPITÀ


Tots hem fet servir algun cop o altre aquesta expressió que significa fer festa i divertint-se fent tabola (1). Però, d’on ve aquesta expressió?


Font:


Gonzalo Fernández de Córdoba
Hem de fer un tomb per la història. Retrocedim en el temps fins l’any 1503. En aquells anys Ferran II intentava fer valdre militarment els seus drets sobre el regne de Nàpols. Luís XII de França s’hi oposava, ja que ambicionava els mateixos territoris. Ferran se’n va sortir després d’una dura i cruenta guerra i va poder incorporar aquest regne als seus estats.

Segons la historiografia oficial, Ferran el Catòlic va fer aquesta conquesta com a rei de Castella. El seu exèrcit va ser dirigit pel cordovès Gonzalo Fernández de Córdoba i gairebé tots els militars que hi van intervenir eren o castellans o italians. En definitiva, la conquesta de Nàpols, en general, va ser obra de castellans. De seguida veurem com aquesta versió trontolla per tot arreu.

Per començar, la mateixa historiografia oficial reconeix que va ser un català, Galceran de Requesens, qui manava la flota que va assetjar Nàpols i Gaeta durant la guerra, tot i impedint que els francesos poguessin rebre reforços i subministraments per via marítima. És ben segur que la flota que manava era catalana o siciliana, un altre estat de la Confederació. D’on, si no, obtindria una flota el comte de Palamós?

L’Enciclopèdia Catalana, però, parla de la presència de soldats catalans en l’exèrcit del Gran Capità, juntament amb castellans, gallecs i alemanys, en la primera gran victòria del 28 d’abril de 1503 sobre els francesos. No hi compta aragonesos. Aquesta victòria, amb la de Garigliano, va suposar que tot el sud d’Itàlia quedés sota el control de la Corona Catalanoaragonesa. Dels sis principals oficials que tenia el cordovès, dos eren italians, tres castellans i només un, Pere de Pau, català (2).

Més clar ho diu l’Enciclopèdia quan descriu que en la rematada final de l’exèrcit francès, el 28 de desembre del mateix any, la victòria va ser de l’exèrcit catalanoaragonès i dels seus aliats italians. La caiguda de Gaeta l’1 de gener següent, va significar el pas definitiu del regne de Nàpols a poder de Ferran el Catòlic (3). Hauríem d’entendre que com a comte de Barcelona i rei d’Aragó i no pas com a rei de Castella, malgrat dels esforços fets per castellanitzar la proesa. I fou una proesa perquè era molt difícil derrotar l’exèrcit francès en aquells temps, i més de forma tan aclaparadora i humiliant com va saber fer el Gran Capità i el seu exèrcit.

La fórmula tradicional de castellanitzar els fets realitzats per catalans ha estat -i és- o bé no esmentar els catalans que hi participen o bé canviar-los la nacionalitat, fins i tot canviant-ne el nom, fent-los habitualment castellans o italians.

Gràcies a la informació facilitada pel nostre col·laborador Manel Capdevila, un dels catalans que no va desaparèixer va ser el tortosí Cristòfol Despuig que en el seu llibre Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa explica la seva participació en la batalla de Cerignola. En el mateix llibre, escrit el 1557, s’indigna que els castellans s’atribueixin, ja llavors, els mèrits de la conquesta de Nàpols, quan “fins els minyons ho saben” que la conquesta va ser catalana.

La victòria de Cerignola va ser el punt d’inflexió, ja que l’exèrcit francès havia tingut al seu abast la conquesta del regne de Nàpols després de la seva victòria sobre catalans i aragonesos a Seminara. Després de Cerignola la cosa va canviar totalment.

Això ho sabien els vencedors, que van celebrar la victòria amb una gran festa.
I, segons m’ha fet arribar Manel Capdevila, la festa va ser tan sonada i tan magnífica que ha quedat en la memòria popular i col·lectiva catalana l’expressió“fer xerinola” (4) amb el significat explicat més amunt.

No és curiós que una expressió popular tan arrelada provingui d’una guerra en què, sempre segons la historiografia oficial no vam participar o ho vam fer escadusserament? La resposta, crec jo, és evident: hi tant que hi fórem, fou una guerra duta i liderada i pagada pels catalans.

D’altra banda, si fem un cop d’ull a l’escut d’armes del Gran Capità, l’anomenat Gonzalo Fernández de Córdoba, veiem un quarter sorprenentment català, per a un noble andalús del segle XV, el millor militar “espanyol” de tots els temps, i que justificaria un estudi amb profunditat de la seva biografia.

Val a dir que la censura sempre ha tingut un especial interès en castellanitzar la conquesta de Nàpols, no tant sols per a castellanitzar aquest important fet en si mateix, sinó per la seva derivada americana ja que molts dels conqueridors d’Amèrica, tant els que van participar en la conquesta del Carib com una part dels homes de Cortès, eren veterans de les guerres d’Itàlia i bona part havien servit amb el Gran Capità.

Si els homes que estaven a les ordres del Gran Capità, tret dels italians, només eren catalans o aragonesos, o almenys ho eren majoritàriament, també es desmuntaria la versió de la suposada conquesta castellana d’Amèrica.
  
Carles Camp
20/04/12

Share/Bookmark

26.4.12

BALEARS I PAÍS VALENCIÀ


Josep Maria Solé i Sabaté. Balears i País Valencià

Josep Maria Solé i Sabaté

El seu futur és Europa i la projecció del seu ser, economia, indústria o turisme passa per l'arc mediterrani, on són centre i punt bàsic


Sembla que l'ideal històric i la il·lusió de veure una Catalunya independent ja no és un somni llunyà, vivim uns temps que poden ser transcendentals. La gent està fins al capdamunt de la crisi, dels escàndols discriminatoris en les inversions, de l'espoli fiscal, de les agressions culturals i polítiques que el PP avui, el PSOE ahir, han fet o fan a Catalunya, del paper del rei imposat per Franco i de totes les martingales de Madrid. Els partits catalans es veuen empesos per la societat a empènyer vers un clar procés polític que tingui com a objectiu prioritari, sense tardança estratègica, la independència. Alguns més prudents, amb la idea de no deixar ningú darrere dels seus objectius, en diuen de forma més suau sobirania nacional.
Els punts per reflexionar són molts, des de la no presència d'un PSC que navega, fins a l'ampli ventall dels partits catalans que, ara sí, demanen passar a l'acció política vers l'emancipació nacional. Converses a tot arreu on cada cop més gent ho veu com un procés imparable. I hom es pregunta si de forma rigorosa analitzem totes les passes del procés, si expliquem el que vol dir ser independents a sectors de la societat que poden témer tal acció –no per ser-hi contraris, una part hi està i hi estarà en contra– si no els expliquen ben bé els avantatges del que significa trencar la caixa de la Seguretat Social, frenar l'espoli fiscal o l'empobriment del país o anar a parlar de tu a tu amb els organismes internacionals. En definitiva, ser un país com Holanda, Canadà o Nova Zelanda.
Fa poc a Mallorca el cantant Biel Majoral i l'analista i crític Bertomeu Mestre es dolien de la visió reduïda que Catalunya feia davant el projecte d'emancipació nacional en oblidar-se de la sort de les Illes i el País Valencià. En un sistema democràtic no és fàcil actuar quan hi ha vots que legitimen governs, però és indubtable que manquen veus i suport real per defensar la cultura comuna. Sota la fèrria fèrula del PP i el PSOE res o poc s'ha fet als països germans per potenciar la nostra cultura. Amb gairebé 1.100.000 habitants, les Illes representen prop d'un 8% de la població total dels territoris catalanoparlants. El País Valencià, amb uns 5.100.000, des que el PP va arribar al govern l'any 1995, veu com els que parlen preferentment valencià han disminuït del 50% al 37%.
El desdeny pel corredor mediterrani fa caure la bena de molts incauts, la voluntat de genocidi cultural de via lenta fa estremir d'altres i fa reaccionar gent de bona fe, també sacseja els partits polítics que durant anys han passat de puntetes sobre aquest punt. L'espoli fiscal a les Illes i País Valencià és superior o semblant al català. La resposta ha vingut en accions i manifestacions de resistència, l'acció heroica de jubilats en fer vagues de fam i rebuigs molt amplis a les Illes. Al País Valencià la política del seny comença a emergir per damunt dels esperpèntics Camps i cia.
A ambdós països mana el PP, què es pot fer des de Catalunya, hom es pregunta. Els vots manen, com no pot ser d'altra manera, però la intel·ligència, a la llarga, molt més. I País Valencià i les Illes saben que el futur és Europa, que aquesta Europa formada per pobles i cultures és econòmica i mercantil, i que la projecció del seu ser, de la seva economia, indústria o turisme passa per un espai geogràfic natural, aquest és l'arc mediterrani on són centre i punt bàsic. Per Espanya, només són regions perifèriques de fàcil engany econòmic i cultural. Des de Catalunya hem de ser solidaris en tot i per tot, en llengua i cultura, en economia i la més àmplia relació, discussió i crítica i tenir obertes les mans per si un dia ben aferrats els podem donar el suport que ens demanin. Dia que arribarà, ningú vol ser espectador del seu enfonsament.

Share/Bookmark

25.4.12

LLADRES QUE ENTREU PER ALMANSA

25 D'ABRIL DIADA DEL PAÍS VALENCIÀ
28 D'ABRIL CONVOCATÒRIA A MANIFESTACIÓ + CONCERT


LLADRES

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.
Share/Bookmark

24.4.12

Ridícul nacionalisme principatí

Font:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/528221-ridicul-nacionalisme-principati.html
13/04/12 02:00 SERGI SOL BROS
Deia el més gran dels intel·lectuals catalans del segle XX, el valencià Joan Fuster, que o bé recuperàvem la unitat de la nació o seríem destruïts com a poble. Penosament avui el nacionalisme català és captiu del provincianisme més ridícul i contraproduent. Als llimbs de la imbecil·litat profunda, i pretenent ser pràctics, s'ha instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu que això dels Països Catalans fa més nosa que servei. De manera que una gran part del nacionalisme ha decidit que la nació coincideix exactament amb la delimitació de les quatre províncies que s'inspiren en les ínfules de modernitat del jacobinisme francès. Ni un pam més amunt, ni un pam més avall.
Ja és ben curiós que el punt de partida d'alguns nacionalistes abrandats sigui la divisió provincial pensada i executada des de Madrid, per molt que es remunti als segles XVIII i XIX i hagi anat penetrant en el nostre imaginari nacional. Però encara és més delirant que això es faci des d'un nacionalisme que històricament no ha estat independentista. Perquè no oblidem que el gruix d'aquells que s'han declarat nacionalistes al Principat fins fa quatre dies tenien com a objectiu un encaix amable a Espanya.
La paradoxa és que aquest nacionalisme –que no era independentista i en bona mesura se segueix resistint a ser-ho– circumscrivís la nació a les províncies de Tarragona, Barcelona, Lleida i Girona. Precisament quan de nació n'hi ha tanta o més a les Illes Balears o a àmplies regions del País Valencià que en moltes àrees i ciutats del Principat. Només cal passejar per Ciutadella o la Vall d'Albaida per constatar que la nació hi és molt més viva que al Baix Llobregat o al Tarragonès.
Qualsevol nacionalista hauria d'estar tan preocupat per les escomeses al català a Gandia o Palma com a Palafrugell. O és que no té el mateix valor un catalanoparlant a València o a Manacor que a Lleida? O és que torpedinar l'ensenyament en català a les Illes o al País Valencià no persegueix exactament el mateix objectiu que al Principat? O és que no ens adonem que l'objectiu principal del nacionalisme espanyol ha estat i és la destrucció i/o assimilació de la nació catalana? O és que estem idiotitzats i captius d'aquest regionalisme principatí que ens han inoculat i acceptem mansament? Curiosament, l'espanyolisme identifica clarament la nació catalana i s'hi abraona amb una virulència que retrata la seva voluntat d'extermini.
Les Illes, però molt especialment València, són la primera barricada contra el projecte d'assimilació històric de Castella sobre la nació catalana. I un patriota conseqüent el que no pot fer mai és deixar desemparats els compatriotes allí on són més febles que és precisament allí on el nacionalisme espanyol s'hi ha aplicat amb més intensitat i cruesa.
Si abandonem la perifèria de la nació no només perdem una part del país sinó que ens quedem sense barricades i més exposats que mai. I és que el sentit pràctic d'alguns nacionalistes principatins brilla per la seva absència.

Share/Bookmark

23.4.12

Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (Vídeo)

http://histotube.blogspot.com.es/2012/04/els-segadors-de-canco-erotica-himne.html
Share/Bookmark

22.4.12

Aragón TV descobreix una parla única en el món


576_1333532403arago-tv-chapurriau.jpgLa funció d’una televisió pública, entre d’altres, dins del seu compromís de qualitat, hauria de ser la promoció de la cultura pròpia del territori reflectint la seva diversitat però alhora actuant com un element cohesionador entre els seus habitants.
La televisió pública de l’Aragó, Aragón TV, es presenta com un mitjà que “posee” (sic.) els principis d’objectivitat, veracitat, imparcialitat, respecte per la llibertat d’expressió, respecte per la pluralitat política, cultural, lingüística (alerta!), infància, foment de la mútua solidaritat i la correcció dels desequilibris econòmics, socials i culturals entre els diferents territoris de l’Aragó.
Amb aquesta carta de presentació, Aragón TV compta dins de la seva programació amb l’espai anomenat ¡Bien dicho!,  que recentment dedicava  un capítol al poble de la província de Terol Aguaviva, on els seus 700 habitants tenen una parla tan curiosa que “ha estat estudiada per nombrosos lingüistes de tot el món”.
En la gairebé mitja hora de programa la presentadora parla amb la gent del carrer, del mercat, el forner, els nens de l’escola, els pagesos i va descobrint paraules i frases pròpies d’aquesta població. La presentadora es mostra totalment sorpresa quan descobreix que a Aguaviva, o a Aiguaiva com li diuen els seus oriünds, anomenen als llibres, “llibres”; a les claus, “claus”; al raïm, “raïm”, a l’hort, “hort” i així fins a un llarg etcètera. El més curiós no és només aquesta parla peculiar única en tot el món, sinó que els seus propis parlants en diuen “chapurreau” o “chapurriau”.
“Xampurrejar”, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “parlar molt imperfectament una llengua barrejant-hi mots, expressions, etc., d’una altra”. En castellà, “chapurrear”, segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola,  és “hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. Per tant, els propis parlants han adoptat una denominació de la llengua pròpia que indica que és imperfecta, que no és la correcta, la normativa. L’única persona que mostra una mica de consciència lingüística de tots els aiguaivans que surten al programa és un home que porta una parada al mercat que diu que no parlen “ni català, ni valencià, sinó chapurriau”, tot i que després aclareix: “però ens entenem tots”.
Doncs vet aquí que gràcies a Aragón TV descobrim que existeix un poble a la Franja de Ponent que té una parla única al món on llapis es diu “llapis” i cadira, “cadira”. No sé a vosaltres, però a mi encara em cau la cara de vergonya.
Carmen Pérez
@maihaviaditque
Plataforma per la Llengua
Per llegir més articles de la Plataforma per la Llengua fes clic aquí
Font:

Share/Bookmark

21.4.12

GUIA LEGAL PER NO PAGAR ELS PEATGES.


GUIA LEGAL

Actualitzada 29/04/12 - 21:56 


Sobre els 100€ i la denuncia podeu consultar aquest enllaç:Prem aquí 

Només t'has d'identificar davant d'un agent de la autoritat que t'ho requereixi (Mossos d'Esquadra), per tant si els treballadors de l'autopista et demanen el DNI, nega-t'hi. Tens dret a NO identificar-te davant del personal d'Abertis.

1- Quan diguis “No Vull Pagar” i et neguis a pagar un peatge, el personal d’Abertis només pot anotar la matrícula del vehicle –cosa que no té cap efecte- i, tot seguit, obrir-te la barrera per deixar-te marxar. És igual si el senyal lluminós de la concessionària està en verd o vermell. Aquest senyal lluminós no és un semàfor i només indica si s'ha pagat el peatge o no, i no està regulat pel Reglament de circulació. No et poden posar cap multa per no pagar, tant si passes el senyal lluminós en verd com en vermell.

2- El Servei Català de Trànsit i els Mossos d’Esquadra NO consideren infracció negar-te a pagar un peatgeno et poden multar perquè aquesta acció NO està contemplada al Reglament General de Circulació com a infracció.

3- Els empleats de l'autopista que intentin retindre't o bloquejar-te a la barrera estan cometent un delicte penal de detenció il·legal castigat amb multa de 3 a 6 sis mesos segons l'article 163.4 del Codi penal espanyol si ho comuniquem a l'autoritat pública. En cas que et retinguin per coaccionar-te a pagar sense presència policial estan cometent 2 delictes penals: coaccions (castigat amb la pena de presó de 6 mesos a 3 anys o de multa de 12 a 24 mesos segons l'article 172.1 del Codi penal espanyol) i detenció il·legal (castigat amb la pena de 4 a 6 anys de presó segons l'article 163.1 del Codi penal espanyol).

4- Si et trobes en aquesta situació truca immediatament al 112 o al 088 i comunica la situació perquè els Mossos d'Esquadra t'assisteixin i procedeixin a identificar l'empleat de l'autopista que ha comès aquests delictes en contra teva per poder-lo denunciar.

5- La Concessionària només et podrà reclamar el pagament del deute/peatge via notificació si tu t’has identificat amb el DNI, però mai per via penal, perquè no hi ha delicte. El més probable, però, és que mai et reclamin res, perquè no et poden identificar i perquè els surt més car reclamar que el preu del peatge (i ja som centenars de persones que fem #novullpagar).


Els peatges són zones habilitades per parar el cotxe, això vol dir que si no et deixen o no pots passar la responsabilitat no és teva. No és ni una parada, ni un estacionament, és una detenció.


Les autopistes són béns de domini públic i d'ús públic però amb unes restriccions temporals d'aquest ús públic regulades mitjançant una concessió administrativa per a la seva construcció i explotació a una empresa privada (no queda clar si es pot gravar) si graveu, no us graveu a vosaltres.


Sempre has de dir que estàs gravant, (segons la llei de protecció de dades).


Els treballadors no tenen la culpa de res, sigueu respectuosos!! 


Cal denunciar actitut passiva dels mossos, no poden ser còmplices de l'empresa, si ho fan cal denunciar-los també a ells per omissió del deure.


Preguntes i respostes:

1- Pots passar amb el semàfor vermell?

El semàfor no ha d'estar en verd. No és un semàfor tal i com es defineix en el codi de circulació.  

2- Per una sanció administrativa entres a la llista de morosos?

Si tenen les teves dades et demanaran que paguis per via administrativa. Si no pagues, el següent pas és demanar-ho per via civil. En aquest cas, si no paguessis, llavors sí que et podrien posar en la llista de morosos.

3- Fins quants cops pots passar? Cada cop que passes et poden denunciar? 

Pots passar tants cops com vulguis. Posar una demanda via civil costa entre 150€ i 200€,  per reclamar petites quantitats no els hi surt a compte, en canvi si el deute és important el més probable és que engeguin el procés de reclamació. Tot i així ens reclamarien l'import que hauríem de pagar si abonéssim el peatge, en cap cas ens reclamarien més.

4- Poden fer una denuncia conjunta amb tots els que passem dient #novullpagar? I si és així, quines conseqüències puc tenir?

No poden fer-ho, les demandes s'han de posar al domicili del demandat.

Font: Assessorament de Proupeatges.cat.

Articles del codi penal a que ens referim.

Article 163 del codi penal 


1. El particular que tanqui o detingui a altri i el privi de la seva llibertat ha de ser castigat amb la pena de presó de quatre a sis anys.


2. Si el culpable dóna llibertat al tancat o detingut dins dels tres primers dies de la seva detenció, sense haver aconseguit l’objecte que s’havia proposat, s’ha d’imposar la pena inferior en grau. 

3. S’ha d’imposar la pena de presó de cinc a vuit anys si el tancament o la detenció ha durat més de quinze dies. 


4. El particular que, llevat dels casos permesos per les lleis, capturi una persona per presentar-la immediatament a l’autoritat, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos.
Article 172.1 del codi penal. 

El qui, sense estar-hi legítimament autoritzat, impedeixi a un altre amb violència fer el que la llei no prohibeix, o el compel·leixi a fer el que no vol, sigui just o injust, ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a tres anys o amb una multa de 12 a 24 mesos, segons la gravetat de la coacció o dels mitjans emprats. 


Quan la coacció exercida tingui com a objecte impedir l’exercici d’un dret fonamental se li han d’imposar les penes en la meitat superior, llevat que el fet tingui assenyalada una pena superior en un altre precepte d’aquest Codi. 


També s’han d’imposar les penes en la meitat superior quan la coacció exercida tingui per objecte impedir el legítim gaudi de l’habitatge.


Enllaç al codi penal espanyol (versió català) en pdf.

Reglament de circulació espanyol.



Artículo 153. Señales de restricción de paso. 

Las señales de restricción de paso, para quienes se las encuentren de frente en el sentido de su marcha y a partir del lugar en que están situadas, prohíben o limitan el acceso de los vehículos en la forma que a continuación se detalla:
 

R-200. Prohibición de pasar sin detenerse. Indica el lugar donde es obligatoria la detención por la proximidad, según la inscripción que contenga, de un puesto de aduana, de policía, de peaje u otro, y que tras ellos pueden estar instalados medios mecánicos de detención. En todo caso, el conductor así detenido no podrá reanudar su marcha hasta haber cumplido la prescripción que la señal establece. 

R-201. Limitación de masa. Prohibición de paso de los vehículos cuya masa en carga supere la indicada en toneladas.
 

R-202. Limitación de masa por eje. Prohibición de paso a los vehículos cuya masa por eje
transmitida por la totalidad de las ruedas acopladas a algún eje supere a la indicada en la señal.
 

R-203. Limitación de longitud. Prohibición de paso de los vehículos o conjunto de vehículos cuya longitud máxima, incluida la carga, supere la indicada.   

Si teniu més preguntes o dubtes podeu contactar per correu a info@novullpagar.cat

Share/Bookmark

20.4.12

MADRID-11, BARÇA-1


MADRID-11, BARÇA-1

COMPARTEIX






Relacionat amb l'article de la setmana passada («Més que futbol»), un lector em demana que expliqui un fet que vaig esmentar en la presentació del llibre sobre Josep Suñol, de Jordi Badia. Es refereix a la derrota del Barça contra el Madrid per 11 a 1, el 13 de juny del 1943. Sobre això hi ha molts documents, accessibles per Internet, amb el testimoni d'alguns dels protagonistes, i molta bibliografia.

Des que un escamot franquista va afusellar el president Suñol fins que es va acabar la Guerra Civil, el club blaugrana el van gestionar gent de la casa. El 1939 el règim ofereix el càrrec de president al metge barceloní Joan Soler, que l'accepta. L'any següent, des de Madrid el van fer cessar i van imposar Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta.

Piñeyro —franquista reconegut— no en tenia ni idea, de futbol. Sembla que abans no n'havia vist mai cap, de partit. Amb un equip en quadre —el Barça acaba de jugar l'any abans la promoció de descens contra el Múrcia—, el club ha de jugar contra el Madrid una semifinal de la Copa del Generalisímo. El règim volia traslladar al terreny de joc l'enfrontament polític entre Catalunya i Espanya, i tot estava preparat per humiliar els catalans en una eliminatòria entre vencedors i vençuts.

El Barça, contra tot pronòstic, va guanyar el partit d’anada a les Corts per 3 a 0. Tot i que no hi va haver cap incident, el periodista i cap de premsa de la Delegación Nacional de Deportes, Juan Deportista —el Tomás Roncero de l’època—, va orquestrar una bel·ligerant campanya contra els catalans que va fer forat. En el trajecte fin s a l’estadi blanc, els actes de violència contra els jugadors i els pocs aficionats culers van ser gravíssims.

Abans de començar el partit, el Barça rebia, al vestidor, l'àrbitre, Celestino Rodríguez, acompanyat del director general de Seguridad Nacional —algunes fonts citen també el general Moscardó. La consigna era clara: «Vosotros seréis responsables de lo que pueda pasar. Si queréis salir vivos de aquí, ya sabéis lo que tenéis que hacer.»
El porter blaugrana no va poder ni acostar-se a la seva àrea durant el partit per la constant pluja de pedres. Tement per la pròpia vida, el Barça no hi va oposar resistència. El Madrid va guanyar aquell ignominiós partit per 11 gols a 1. El Barça va ser multat amb 2.500 pessetes per la seva actuació a les Corts i amb 25.000 més pels actes violents del públic de Chamartín. La resposta al recurs que va presentar va ser una amonestació per «desacato a la autoridad pertinente».

Un jove periodista franquista, Juan Antonio Samaranch, en va escriure la crònica: «No se martiricen pensando en las causas de estos hechos. […] El Barcelona no jugo ni bien ni mal. No existió. Era lo mejor que podía pasar en aquellas circunstancias. Pero esto ha sucedido a costa de perder Madrid y el Madrid aquella fama de caballerosidad.» A Samaranch li van retirar la llicència per exercir de periodista. I el marquès de la Mesa de Asta —sembla que va acabar simpatitzant amb el Barça—, en un gest que demostra com va anar tot plegat, va presentar la seva dimissió irrevocable.

Publicat al setmanari  El Vallenc, 20/4/2012
Font:

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.